ACTUALITZEM, QUE JA TOCAVA!

Rapidíssima ha passat la segona part de la temporada després de la parada del mes de juliol, i la tornada als entrenaments més o menys amb cara i ulls a finals del mateix mes i al llarg de tot l’agost. En aquests mesos moltes coses i experiències esportives que m’han deixat un bon regust i moltes ganes de descansar i preparar la propera temporada amb il•lusió i força renovades.

Per fer un breu resum, començava amb la Travessia d’Aiguafreda, una travessia que normalment enceta el calendari gironí, amb una mica menys de mil metres. Aquest any una mar molt moguda condicionava la cursa, i sense res a perdre vaig sortir a tope i fins al final, cosa poc habitual en mi. La meva sorpresa va ser el bon resultat pel meu nivell d’entrenament aquàtic, que a causa del tancament de la piscina era pràcticament zero.

Just abans d'embarcar-nos a Aiguafreda

                                            

          

Després d’aquesta va venir la cursa popular de Santa Cristina d’Aro, on un any més ens trobàvem tota mena de corredors, aficionats i no tant, per sota una intensa calor recòrrer a fondo el circuit de poc més de vuit quilòmetres, i que malgrat la meva patètica cursa a peu encara vaig poder fer a 4:15 el km, la veritat es que no estava tan malament...

A partir d’aquí em vaig limitar a acumular kms en bici i a l’aigua, amb alguns bons entrenaments conjunts amb nedades llargues, com la travessa de S’Agaró-Sa Conca, d’anada i tornada, o la de la totalitat de la platja gran de Platja d’Aro, també en els dos sentits, amb la vista posada a la Volta del Serrà de finals d’Agost i el Marnaton de la setmana següent.

Abans d’això tocava a mitjans d’Agost la travessia de Sant Feliu, amb molt bones sensacions al ritme al que havia nedat.

I arribava a la Volta del Serrà, que aquest any nedava amb la Mireia, i on m’ho vaig passar realment molt bé, trobant-me molt còmode en un mar mogudet, cosa que em servia per agafar una mica de confiança de cara a la setmana següent, amb el doble repte del Marnaton al matí, i el tri Olímpic de Banyoles a la tarda.

Així el divendres dia 3 de setembre ens enfilàvem cap a Cadaqués, disposats a gaudir d’una travessia realment molt bonica i ben organitzada, nomes faltava que aquest any la Tramuntana ens respectes, com així va ser, per poder disfrutar-la plenament.

La meva actuació es pot qualificar de regular, a causa bàsicament de problemes gàstrics durant la mateixa, cosa que feia molt de temps que no em passava, i es que probablement no hauria d’haver menjat pizza amb oli picant la nit abans, tot i haver-me hidratat bé amb una mica més d’un litre de cervesa, aquest cop la cosa no va anar del tot bé. Al final el meu temps era acceptable, i conscient que sense els problemes hauria aguantat en el grup amb que anava amb un ritme elevat però que podia mantenir amb certa comoditat, en fi, queda pendent per a l’any que ve exprimir-me a tope sense fer invents la nit abans...

Satisfets despres d'una gran travessia: Marnaton 2010!

                                                  

 

Un cop acabada la Marnaton, un bol de pasta, quatre galetes màgiques, i cap a Banyoles falta gent, tocava acabar la segona part de la jornada. La intenció en aquest tri era clara: sortir de l’aigua en la posició que em permetés el cansament dels braços, intentar fer un bon parcial de bici com a test per l’ICAN, i acabar la cursa a peu amb la màxima intensitat, també com a part del test, però reservant si no ho veia clar.

Amb una participació rècord de vuit-cents triatletes la natació és preveia complicada, i així va ser, cops i més cops per guanyar i defensar la posició dins l’aigua, però la meva sorpresa va ser que no vaig notar excessivament el cansament als braços i arribava a boxes a la primera transició amb moltes bicicletes encara. Sobre la bici la veritat es que em vaig trobar molt bé, potser la vegada que he disfrutant més apretant des de la sortida de l’aigua, i començant a passar gent des de la pujada inicial, fins a la formació de l’inevitable “pelotó” de més de trenta triatletes i que feia l’anada per la Nacional en sentit Figueres còmoda, però perillosa si volies rodar abrigat, la qual cosa em va fer decidir per restar al capdavant del grup, per evitar algun maldecap, i poder entrar ben col•locat a la carretera estreta que ens enfilava cap a Esponellà. En el petit port d’aquesta població es trencava el grup i jo em quedava tallat del grup capdavanter, però mantenint un bon ritme de pujada, i posteriorment amb la col•laboració en els relleus d’un altre tri, varem poder enllaçar a uns cinc kms de l’arribada, i fer els darrers metres recuperant una mica les cames. Transició força ràpida, i a còrrer. Els primers metres una mica asfixiants fins que agafo ritme, però sobre el final del tercer quilòmetre la meva panxa em va tornar a fer una mala passada, i vaig haver d’afluixar considerablement el ritme, la qual cosa va fer que m’ho agafes amb força tranquil•litat fins al final, i acabava amb un temps de 2:16, molt satisfet per les sensacions i resultat final, tenint en compte el global del dia, això si, a la nit estava totalment desfet, i em vaig prendre amb calma els tres dies posteriors, tot esperant l’ICAN.....(to be continued)

Tri de Banyoles amb una molt bona representació del Xaloc

                                                      



De Manresa a Pont de Suert: Crónica d’un mes de transició

Quaranta dies el blog parat, massa temps, i moltes coses per explicar, si teniu temps i ganes, aquí teniu el resum:

Amb les ganes que tenia que arribes la calor i el bon temps, ara no em puc queixar, calor intensa i sol radiant, cosa que potser per no estar-hi acostumat m’ha afectat a les ganes d’escriure i d’entrenar, però poc a poc em vaig adaptant i aquí estic donant guerra altre cop. De fet no puc dir que hagi estat parat, ja que a mitjans de juny me n’anava juntament amb l’Alfred, en Pep i en Rafa cap a Manresa, a fer el tri esprint que allà si celebra des de fa ja uns quants anys. No l’havia fet mai, i un dels motius principals, deixant a banda que no m’agrada l’agonia d’aquesta distància, era el fet d’haver de nedar en l’estany d’aquesta localitat, on havia sentit comentaris de tota mena. Aquest any amb més de cinc-cents inscrits, dues sortides i opció de neopré.

Reconec que hi anava amb molta mandra, però amb l’interés de competir amb els meus col•legues, i la incertesa de com respondria el meu cos un mes després de l’Ironcat, i en una distància i a uns ritmes que no hi estic gens acostumats. A més s’hi afegia la meva ciàtica que continuava torturant-me, tot i que gràcies a una primera sessió d’osteòpata la cosa podia anar millor....

Amb tot això ens presentàvem dissabte a la tarda a Manresa. L’ambient, espectacular, uns boxes ben muntats i moltíssima gent coneguda. Xerrades amb tots els que vaig trobar per posar-nos al dia i comentar la jugada, el ritual de sempre, reunió de compis, i cap a la sortida falta gent. Al final vaig decidir sortir sense neopré, era poca distància i l’aigua tampoc estava tant i tant freda, total sortia a divertir-me.... Sortida i.... s’acaba la diversió. Més de tres-cents triatletes en tan poc espai d’aigua equival a una batalla campal. Cops per tot arreu, patades, estirades a les cames, la veritat es que va ser una mica caòtic fins que vaig poder trobar un espai i intentar nedar en condicions mínimament dignes. El meu parcial, força bó, comptant que nedava sense traje, 10:57, el 114, i el més interessant, unes sensacions boníssimes.... Transició més o menys ràpida, en la meva línia, i sobre la bici. Primers kms a fondo fins que es forma el grup. El circuit, dels que m’agraden a mi, planer amb petits tobogans i canvis de ritme a plat. Després del patiment habitual fins el km 5, a partir de llavors les meves sensacions comencen a ser molt i molt bones. Em trobo molt còmode davant del grup, i en una de les pujades em poso al davant, sense cap intenció de trencar res, i sense adonar-me’n vaig anar del grup uns cent metres, em sentia en Cancellara!! En aquest punt se’m planteja el dubte, tiro fort per enllaçar amb un grupet de tres que tenia a dos-cents metres, o m’espero al gran grup (d’uns 30). Vaig decidir reservar i intentar gastar les energies en la cursa a peu, i crec que vaig encertar. Als tres del davant els varem acabar agafant igualment, i arribava força fresc a la segona transició. La veritat es que poques vegades he sortit tant ràpid en el tercer parcial, la tàctica era a tope, total nomes són cinc quilòmetres, i a veure fins on aguantava. I per una vegada vaig veure que no em passava tanta gent com habitualment... Al primer punt de gir repasso la gent que venia per darrera per veure a quina alçada tenia en Rafa, ja que sospitava que no havia d’estar gaire lluny. Calculo i veig que li trec aproximadament uns minut, tocava apretar les dents i a fondo fins al final. Les molèsties als isquios molt suportables i el meu ritme em semblava força correcte, les sensacions seguien essent boníssimes tot i que no estava acostumat a aquestes intensitats de cursa. Al final, tres segons sobre en Rafa, molt i molt content del resultat, 1:04:54 i 117é, i el millor que havia disfrutat moltíssim i m’havia trobat molt i molt bé, amb els isquios que m’havien deixat fer un parcial a peu de 18:11, genial!

En Rafa, jo, l'Alfred i en Pep, els 4F de la Mitja de Mataró repetiem

Després de Manresa, i amb la piscina de Sant Feliu tancada, tocava nedar a l’aire lliure en la piscina de 50 del Riembau, on l’ambient de l’equip tornava a ser el de les grans ocasions. Entrenaments amb un aigua a 18 graus, i una temperatura exterior algun dia de 16 amb pluja inclosa et fan sentir diferent, per la resta de la gent estas totalment sonat, però personalment em sentia genial després d’un entreno d’aquests, a més amb el bon rotllo amb la resta dels tri, encara millor. Les notícies sobre la meva ciàtica, però, em feien tocar de peus a terra. M’havia de començar a cuidar una mica si volia acabar la temporada en condicions, i pensant ja en la que ve intentar arreglar o minimitzar el problema, o sigui que toca passar per metges, fisios i altres....

Pel camí, però, he afegit un repte nou al mes de setembre, es tracta de l’ICAN, un tri de distància mig-IM que es farà a Mallorca el dissabte 18, i que em servirà per agafar unes mini-vacances esportives en companyia de la Mireia. Això vol dir que el mes d’agost tocarà fer una mica de volum, res de l’altre món, però que em serveixi per acabar en unes condicions més o menys acceptables. Pel camí quedaran totes les travessies del mes d’agost, inclosos Volta del Serrà i Marnaton, a més del Tri Olímpic de Banyoles, i alguna altra cosa que segur que caurà. Mentre no arribi tot això, el dissabte passat marxàvem cap a Pont de Suert, juntament amb l’Anna, en Gerard i la Mireia, i allà ja ens esperava en Xavi, amb la Sílvia, l’endemà tocava tri.

Des que vaig fer per primer cop el tri de Pont de Suert, el 2007, vaig tenir clar que era una prova que per poc que pogués faria cada any. La coincidència de dates amb Respiràlia ha fet que em perdés els dos darrers anys, però quan vaig decidir no anar a Formentera, de seguida els meus ulls es varen posar en aquest triatló, que podem considerar “d’alta muntanya”. I és que les seves característiques són diferents a qualsevol altre tri que se celebra a casa nostra. El fet de nedar a la cua del pantà d’Escales, que condiciona els boxes independents per a cada transició, envoltat de penya segats, dintre una aigua de color verd-blau turquesa, la duresa del circuït de bici, un petit port d’uns quatre quilòmetres de pujada amb una carretera estreta i plena de corbes, amb un asfalt que s’enganxa, i un tram final de cursa a peu que no es més que una cursa de muntanya, per una pista en bones condicions però molt trenca-cames, fan que aquest triatló sigui molt especial. A la duresa de la cursa en si, aquest any s’hi havia d’afegir la calor, que va maltractar especialment als que varen prendre la segona sortida, dones, V2 i no federats, cap a les 10:15.

La meva categoria, juntament amb els V1 i els junior ens llençàvem a l’aigua puntualment a les 8:45. Una natació molt neta, com feia temps no trobava en un triatló, em feia sortir amb un parcial de 10:45 en la primera volta, i amb 22:35, o sigui absolutament regular. Transició una mica caòtica, i cap a la bici. Em col•loco en un grup de vuit, i començo a veure que el ritme és realment fort. La primera de les tres voltes l’aguanto amb aquest grup, però a la meitat de la segona ja vaig veure que el ritme era excessiu i que em passaria factura en la cursa a peu, o sigui que em despenjo i al meu rotllo. D’aquesta forma vaig anar recollint altre triatletes que també s’havien rebentat-despenjat, fins que al començament de la tercera volta m’ab sorveix un grup. Em quedo a la meitat del mateix, i a intentar reservar les meves castigades cames. Fins a la segona transició, sense novetat, excepte una caiguda per enganxada del que anava davant meu i que encara no se que pretenia acostant-se per la dreta al que el precedia, resultat: canvi i roda trencats del pobre que no tenia cap culpa, i caiguda (sense conseqüències físiques) per al que va provocar l’estropici.

I arribo a boxes. Sincerament amb un globo considerable, desconec si va ser la calor, l’alçada, o què, però es que la sensació en baixar de la bici es que anava totalment buit, i que les cames no les sentia. Amb tot, començo a córrer (bé, per dir-ho d’alguna forma), molt conscient que em quedaven uns duríssims deu quilòmetres. I així va ser, vaig anar com un zombi, amb la única intenció d’acabar, però em va tocar apretar els dos últims kms, ja que per darrera venia en Gerard recuperant i amb moltes ganes de passar-me (ho sento, a veure si al pròxim, jeje), en Xavi ja m’havia passat abans del km 5....

Al final, 2:17:31, un temps cinc minuts pitjor que fa dos anys, bàsicament pel meu parcial a peu, però molt content donades les dates i nivell físic en un i altre. En resum un altre gran cap de setmana de competició amb un gran ambient entre nosaltres, el proper, Banyoles, promet ser un pique fraticida entre nosaltres, això si, amb tot el bon rotllo del món.

En Xavi, l'Anna, jo i en Gerard, bon ambient i seguim sumant!

            

Per la meva part, ara a descansar una mica, i a finals de mes començar a acumular una mica de volum pensant ja en aquest intens mes de setembre.

Apalà, espero que el rotllo us hagi agradat!

Salut i Força i Honor!

I per què un Ironman?

Ja he comentat en algun altre post anterior, que quan vaig començar en el món del triatló ara fa uns anys, el repte de fer un IronMan em quedava molt lluny. Sincerament, ho veia com una cosa difícil d’aconseguir i la qual no m’atreia excessivament, tot i saber que les meves condicions físiques són més aviat de fondista, mediocre, tot sigui dit, però les curses, quan més llargues millor.
I ara resulta que el passat Ironcat ha estat el meu tercer tri de 226 que he acabat, i, sense cap mena de dubte, el més dur de tots, i en el que m’he sentit més realitzat com a triatleta per totes les circumstàncies que hi van coincidir...

Que ha passat perquè no solsament hagi provat de fer un IM, si no que ja en porti tres i estigui totalment enganxat a aquesta cursa? No ho sé, però alguna cosa hi deu haver quan cada dia més gent es passa a la llarga distància, alguns de forma inconscient, tot s’ha de dir... Soc dels que defenso i defensaré que tothom que hagi practicat esport de certa intensitat o durada, i habitualment, es pot plantejar el repte d’un IM, això, amb uns mínims de seny i preparació, cosa que no sempre és així.


Jo defenso el triatló en general, i la llarga distància en particular, com una forma concreta d’entendre la vida i l’esport. És el conjunt el que m’atrau i m’enganxa, i fa que cada dia “entreni”, no com una obligació, si no com una cosa que m’omple i em fa sentir bé amb mi mateix, tant física, com mentalment. El problema que hi pot haver és creuar la fina línia que separa afició amb obligació, i que en el cas de preparar triatlons de llarga distància és potser encara més prima, a causa de la necessitat obligatòria de més hores d’entrenament, no ja per fer un paper digne, si no per acabar amb uns mínims de garanties i poder gaudir mentre es competeix, fent que el patiment que hi ha en aquestes proves sigui el necessari, ni poc, ni excessiu. La veritat es que té un punt de masoquisme aquesta afirmació, però em sembla que per a tots els que fem esport, la recompensa al acabar sempre serà proporcional al grau de patiment realitzat.


Com deia, el problema pot ser que els entrenaments es converteixin en una obligació, i a mi, si algun dia em passa això, serà el moment en que em plantejaré deixar-ho. De moment no corro aquest perill. Soc conscient que he d’entrenar, però no m’agobio si un dia no puc fer “el que tocava”, o si no en tinc ganes, doncs canvio d’esport, mantenint els mínims establerts, evidentment, i que de moment no em creen conflictes amb les meves obligacions, tot i els malabarismes habituals per poder quadrar-ho tot de vegades....
Per sort tinc una feina que hi ha setmanes que em permet matxacar-me molt (si en tinc ganes), i d’altres en que nomes em queden forces per fer manteniment, tot i així amb una disponibilitat horària superior a l’habitual, ho reconec....

Però a mi el que m’omple realment és tot el que implica un triatló d’aquesta mena, des del moment en que faig la tria, prenc la decisió d’inscriure’m, l’emoció de fer-ho, de planificar-lo.
M’agrada disfrutar i viure intensament tots els detalls que comporta, per petits que siguin. Mirar fotos d’edicions anteriors, buscar opinions en blogs i foros, seleccionar material, totes aquestes coses es van sumant i fent que les ganes de participar i la motivació creixin dia a dia. Evidentment hi ha moments durs en la preparació, no ens enganyem. Aquest hivern, sense anar més lluny, ha estat un exemple clar. Semblava que tot s’hagués girat en contra per no poder sortir en bici, una de les claus en un IM. La veritat es que a l’Ampolla hi vaig arribar amb uns escassos 2500 kms, però amb molt bones sensacions, i el més important, gana de bici, sense la saturació que comporta algunes vegades els entrenaments de més de quatre hores sobre les dues rodes. Al final ha va resultar que aquest hivern també ens va preparar en certa manera sobre el que vindria al final el dia de la cursa, i que pocs de nosaltres imaginàvem.
A més de la climatologia, o els possibles problemes per trobar una piscina en condicions i horaris que s’adaptin, s’ha d’afegir que et respectin les lesions, que assimilem els entrenaments, poder descansar quan toca....


Però el dia de la competició no hi ha excuses, les condicions climatològiques són les mateixes per a tothom, ens agradi o no, tot i que cadascú és un món i té un objectiu i aspiracions concretes, i unes circumstàncies personals que ho envolten.

Tot i així el que no m’entra al cap és que hi hagi gent que ja ni prengui la sortida, o, el que és pitjor, abandoni quan no ha esgotat les opcions possibles de poder creuar la línia d’arribada, sincerament crec que és una falta de respecte per a la gent que voldria i no pot acabar per altres motius...tot i així, allà cadascú amb les seves coses, faltaria més!


Jo mentrestant seguiré vivint intensament cada dia que surti a rodar amb la bici, a nedar, ara ja en aquest meravellós Mediterrani, i mal que em pesi, a córrer, aquestes coses que molts sempre anomenen “entrenar” i que jo faig de tant en tant, i sempre intentant buscar el màxim de satisfacció, malgrat els dies difícils, o en els que toca la “pallissa” reglamentària, tot sigui per poder seguir “divertir-me patint” molts anys!


Salut i Força i Honor!

IRONCAT 2010, crònica part II

El dia abans, tot optimisme, malgrat el vent...

Recollida de dorsals, m'agrada el número!

Els "tres mosqueters del Xaloc", la que ens esperava...

L'arma secreta de l'esmorzar: més de 400 calories de fàcil digestió!

Amb l'Home Biónic Robert Mayoral, semblava una premonició del resultat final!

Els darrers metres, sempre especials...

Si abans de començar l’Ironcat ja intuïa que ho passaria malament a la marató, nomes de deixar-me anar dels pedals i començar a córrer cap al box vaig veure que seria encara més difícil. L’esforç que em vaig veure obligat a realitzar en el tram ciclista, i que en condicions normals hauria regulat, em va sobrecarregar encara més els isquiotibials. Canviar-me de calçat ja va ser un suplici, i començar a intentar córrer va ser molt dur. Els primers metres gràcies als ànims de la Mireia i del públic els vaig fer més o menys decentment, però la pujada que hi havia just al sortir de boxes ja em va fer veure que l’empresa d’acabar els 42 quilòmetres seria força complicada. El dolor a la primera volta es va fer insuportable, i em vaig haver d’aturar quatre o cinc vegades amb les llàgrimes de patiment rodolant per la cara... La impotència que vaig sentir en aquells moments va ser molt gran, i els meus intents per estirar o fer alguna mena d’exercici per alleugerir el dolor estèrils. Vaig haver de treure tots els meus recursos mentals per seguir anant endavant, el lema de l’Ironman de Lanzarote que diu que en la cursa a peu val tot, des de córrer i caminar, fins a arrastrar-se, es va fer molt evident en els meus pensaments, i així, metre a metre vaig arribar fins al primer punt de gir i avituallament on ens donaven les gomes que indicaven el número de volta. Amb la primera al braç començava la tornada cap a boxes, el vent en aquella zona ens seguia castigant i aixecava la sorra de platja afegint encara més dramatisme a la situació, semblava una etapa de Sables!! Amb tot, vaig aconseguir trobar un ritme que em feia desplaçar de forma regular d’avituallament en avituallament, on la meva tàctica era alternar el consum de líquids i gels.

El pas per la primera volta el completava en 45 minuts, i el plantejament era anar fent fins a la tercera, si ho aconseguia, ja ho tindria fet. El dolor continuava essent molt intens, però ja es començava a repartir per la resta del cos i m’hi anava acostumant. Així vaig anar fent i les voltes anaven caient, la meva idea de disfrutar de la marató es va frustrar, i l’únic que volia era acabar amb una mica de dignitat.

Fins al començament de la quarta volta no vaig mirar el temps total que portava. Estava conservant el promig per volta entre 42-44 minuts, i em permetia el luxe d’aturar-me amb calma als avituallaments. Segons els meus càlculs, si era capaç de mantenir aquell ritme, aconseguiria baixar de les 12 hores, un consol mínim, però una bona motivació per mantenir-lo. Dit i fet, un cop seleccionat el pilot automàtic, la resta va ser anar recollint les polseres volta darrera volta, i després de la tenir la última al canell, fins i tot vaig augmentar el meu patètic ritme per assegurar-me que aconseguia baixar de la barrera psicològica de les 12 hores.

A la recta d’arribada vaig tenir una sensació diferent de les que he tingut anteriorment en els altres ironman o qualsevol triatló. Aquest cop la sensació era de superació de veritat, d’haver fet alguna cosa gran. Acabar un IM sé que de vegades pot semblar fàcil, però crec que aquesta edició de l’Ironcat quedarà com una de les més dures fins ara, i en conseqüència, els que l’hem pogut acabar crec que ens podem sentir doblement satisfets.

Tota la impotència que vaig sentir contra el vent, el dolor i el patiment durant bona part de la cursa, queden compensats en creuar la línia d’arribada, i més si t’espera una persona especial, a qui no em cansaré d’agrair el seu suport i recolzament, i a qui per sobre de tot estimo moltíssim!

El temps final: 11:49, en la posició 58, amb el regust agredolç de que arribava a l’Ampolla amb ganes de fer uns bons parcials a l’aigua i la bici, em quedo amb les bones sensacions d’aquests trams, i amb les meves limitacions en la cursa a peu, tal i com va anar tot, satisfet, molt satisfet.

Ara tocarà passar pel “taller” i intentar sol•lucionar sobre la marxa el problema de la ciàtica, per acabar la temporada, i l’any que ve... falta tant!!

Gràcies a tots els que m’heu animat i donat suport, i vull fer un esment especial als companys que han compartit repte amb mí, i que per motius diversos aquest cop no l’han pogut acabar com ells haurien volgut, en Quim Verdalet i en Jordi Oliveres, un plaer compartir vivències i a per la pròxima!!

IRONCAT 2010: 226 kms de vent, patiment i satisfacció!

Qui més qui menys ja haureu sentit els comentaris sobre el que ens va tocar patir el dissabte a partir de les 7 del matí a terres del Delta. La tramuntana que bufa avui m’ha fet tornar a aquells moments, i desistir de sortir a rodar amb la bici, sincerament no en tinc ganes de tornar a lluitar contra el vent.

Poc a poc tot va tornant a la normalitat, i en conseqüència toca posar-se al dia, i explicar les meves sensacions en el que ha estat el meu tercer IM.

 

El divendres a l’arribada a l’Ampolla el vent ja era considerable, i les converses amb els companys d’equip i aventura, en Quim i en Jordi, quasi eren monotemàtiques sobre les previsions del dia següent, que si WindGuru dona ratxes de 28 nusos, que si els altres serveis meteorològics preveuen força 5-6... Recordo fer broma i intentar relativitzar el tema vent fent servir una frase de la mítica corredora d’IM Paula N. Fraser que referint-se al vent de Hawaii va dir: “el problema no és el vent, és saber desplegar les ales”, quants cops vaig haver de repetir-me aquesta frase l’endemà!

I es que les previsions més pessimistes es varen fer realitat, però augmentades!!!! Ens aixecàvem a les cinc del matí amb un vent que havia anat pujant d’intensitat encara més al llarg de la nit, i una temperatura ambient que no passava de NOU graus!!! Esmorzar amb les obligatòries “papilles de competició”, darrers preparatius del menjar i beure per la cursa, i cap a boxes. Allà la cosa ja es va veure que seria complicada de veritat. Les tanques que delimitaven els boxes queien empeses per la força del vent, les bicicletes amb prou feina s’aguantaven al seu lloc, i tot el que no estigués lligat o assegurat volava cap a un lloc sense retorn. Definitivament ens esperava un dia molt llarg...

Amb tot això, a les set del matí, els 262 valents i valentes ens llençàvem a les fredes aigües (15º) de la Badia del Fangar. Surto tranquilet, i els primers dos-cents metres són d’aclimatació a l’aigua i trobar el meu lloc fins a la primera boia. A partir d’allà la cosa es va començar a complicar, el vent aixecava la superfície de l’aigua i dificultava nedar en condicions mínimament decents, sobre tot, a l'hora d’orientar-me. La segona part del rectangle de la natació si que era realment ràpida, amb l’aigua totalment quieta i la corrent a favor. Vaig nedar molt còmode a partir dels primers mil metres, amb molt bones sensacions, i avançant gent, per sortir de l’aigua amb un temps de 59:53, estava flipant!

Llarga transició fins a boxes, on la Mireia m’informa de la meva posició a la sortida de la natació: el 19é! Això em carrega de moral, em poso casc, ulleres i sabates, i decideixo agafar també el “xaleco” ja que la temperatura exterior encara no arribava als 12º... Pujo a la bici, i cap als arrossars! I un cop allà, començava el que serien 180 quilòmetres de tortura i lluita estèril contra el vent. La primera de les voltes em vaig trobar realment còmode, el vent bufava amb força, però quan venia de cara es podien mantenir uns decents 24-25 km/h,  a favor, sense apretar massa em posava a 42-43, i lateralment molestava, però era relativament suportable. Això va fer que els dos primers parcials de bici es mantinguessin sobre la hora. A partir de la tercera volta ja es començava a notar clarament que el vent anava pujant d’intensitat. Cada cop veia els números del contakms més baixos, i la impotència i el dolor als isquios començava a ser força importants. Mai he tingut un pensament tan fort de voler plegar com el que vaig tenir a la quarta volta. El vent ja bufava amb la seva màxima força, el contakm no passava de 16 contra vent, amb algun moment puntual de 14! Això si, a favor m’acostava amb facilitat als 50 km/h, era una bogeria....

A més no podia disfrutar del vent a favor, perque sabia que en poca estona el tindria en contra. Aquí vaig haver de recórrer als meus pensaments més profunds. Estava clar que el fet d’acabar com fos era la prioritat principal. Aquest pensament que sembla tan elemental quan comences a fer un IM, es dissolt una mica quan ja n’has fet més d’un, i et veus amb força i confiança per afrontar, acabar i fins i tot millorar els temps dels següents...gran error i lliçó recordada, ja que la tenia ben apresa i aquest Ironcat m’ha anat molt bé per reforçar-la. Tinc clar que a partir d’ara, sigui quin sigui el pròxim IM o prova de llarga distància, l’objectiu primer serà acabar el més dignament possible, la resta, sobre la marxa.

Per cert, la incògnita de com respondrien les rodes "aero" amb perfil de 50-80 a mesura que el vent anés pujant d'intensitat, havia quedat resolta (gràcies Compi!), i tinc clar que les tornaria a fer servir, de fet si mai en tinc unes, les faré servir en totes les competicions en que participi, ja que van realment molt bé, i el vent lateral si que afecta, però amb aquestes intensitats, em sembla que és igual quines rodes portis, aixó si, sempre que no sigui una lenticular.... 

Així doncs, al pas per l’inici de la cinquena volta, i gràcies als crits i ànims de la Mireia, i de la resta de persones que es trobaven al punt de gir, em mentalitzo de patir fins al final i acabar la bicicleta intentant guardar una mica pel que venia després. Un recorregut ciclista planer pot semblar a priori més fàcil que un que tingui pujades i baixades, doncs us puc assegurar que és MENTIDA, perque en un circuit així no pots deixar de pedalar mai, i si a sobre el vent et castiga amb més de 65 kms/h sostinguts, doncs encara menys. Un altre dels problemes afegits del vent, i que sembla una tonteria, era poder deixar-se anar del manillar per beure o menjar, ja que l'havia de portar agafat amb totes les forces si no volia anar a parar als camps d'arrós...per fer-ho, vaig aprofitar els moments de vent a favor i les parades tècniques obligades per avituallar-me, i prendre’m els dos ibuprofens que portava, que en part em van ajudar a disminuir el dolor de cervicals, lumbars, etc, que provoca tanta estona acoblat i amb tensió. Finalment, després de sis hores i mitja de patiment, posava peu a terra per iniciar la recta final....

però això, juntament amb les fotos, ho deixo per al proper post.

96 hores

Ja hi som, comença el compte enrere setmanal fins dissabte al matí. Enrera ha quedat un hivern i una primavera molt complicada per entrenar a l’exterior a causa del mal temps, el qual sembla que ens voldrà seguir acompanyant fins al mateix dia.



Sincerament, soc dels que crec que no hi ha excusa per fer qualsevol tipus de competició a l’aire lliure, faci el temps que faci, és evident, però, que l’estat de la mar, la pluja i el vent afecten molt el nostre esport, fins al punt d’haver de suspendre o modificar proves quan les coses es posen complicades. Sense anar més lluny, a Sant Feliu amb el nostre triatló més d’una vegada hem hagut de fer canvis, però es el que hi ha, benvinguda sigui la natura amb tots els seus pros i contres, toca adaptar-nos i punt!


I això és el que faré a dissabte a partir de les 7 del matí. Faci el temps que faci, toca sortir i acabar. Ara fa dos anys ens va caure a sobre pluja durant més de cinc hores, i quan va parar, va començar el ventet típic del Delta, tot i que pel que vaig sentir, res comparat amb l’any anterior. L’any passat va fer un dia realment excepcional, i això es va veure reflectit amb les marques, ja que quasi tothom va aconseguir rebaixar la seva, i aquesta edició, segons les previsions, almenys sembla que no plourà, però tindrem temperatures fresquetes (per sota de 20 graus) i, si no falla la previsió, vent moderat-fort, o sigui que tocarà apretar les dents i paciència!

La veritat es que amb aquestes rodes la bici guanya molt, i el millor es que van de puta mare!

Avui he anat a fer un rodatge amb la bici per provar que tal van les rodes que m’ha deixat en Compi, unes fantàstiques ZIPP 606. I les sensacions no han pogut ser més positives. A més el temps sembla que també s’estava provant per dissabte, i per tant, ha fet una temperatura relativament agradable (18º) i un vent de Garbí fort, amb alguna ratxa molt forta, que ha anat de fàbula per veure com responien les rodes en aquestes condicions. La veritat es que he flipat amb aquestes rodes. A la que agafes inercia, amb la mateixa força guanyes un parell de quilòmetres per hora més, i el vent no nomes no les afecta negativament, sino tot el contrari, l’efecte “vela” l’he notat força i m’ha agradat molt la sensació. I que consti que amb el circuit que he fet he tingut vent de totes direccions, o sigui que crec que seran unes bones aliades en les interminables rectes dels aiguamolls de l’Ampolla, faci el temps que faci.


Ja tinc ganes de ser divendres tarda al briefing, retrobar-me amb col•legues de patiment, i gaudir de l’ambient pre-cursa. Les setmanes després de Banyoles han estat una mica irregulars, amb molt bones sensacions la primera, i fatal la setmana passada, en que el temps plujós i l’horari de feina, varen esvair les poques ganes de seguir acumulant entreno, i amb prou feines vaig nedar i córrer una estoneta, lo imprescindible per no estar parat, amb unes sensacions força bones, això si.


En definitiva, ara toca descansar, i posta a punt, i dissabte sortir i divertir-me gaudint intensament del que serà el meu tercer triatló de distància ironman.






Vis et Honor!

TRIATLÓ B DE BANYOLES, TEST SUPERAT, MÉS O MENYS...

Els tres ganxons presents a Banyoles, en Richart del Triesport, en Gerard i el que subscriu

Detall del tapping del meu isquio...no ha acabat de rutllar avui

Amb algun de dubte em plantava a la sortida del Triatló B de Banyoles. Aquests dubtes venien en primer lloc de com respondria el meu organisme al canvi horari salvatge a que l’he sotmès, plegant de treballar el dissabte a les 6 del matí, dormint cinc horetes, i altre cop cap a mitjanit del mateix dissabte intentar agafar el són per poder aixecar-me en condicions mínimes a les 6, agafar els trastets, recollir en Gerard Bosch, i cap a la capital del Plà de l’Estany.

El segon dubte era més seriós, i s’ha confirmat negativament durant la cursa. El meu isquiotibial dret ja fa temps que em fa la punyeta en forma de molèsties cada cop que vaig a córrer, o m’acoplo en la posició més avançada a la bici. El dijous la Irene, la meva fisio, va intentar fer miracles i entre la sessió de posta a punt, i un tapping que em va col•locar l’endemà, a provar a veure que. La veritat es que no ha anat com hauriem volgut, però anem a pams.

Per començar ambient fresquet a primera hora, i la notícia que a causa de la temperatura de l’aigua, escassos 16 graus, es retallava el sector de la natació, passant de 2200 a 1500 metres, cosa que feia que si ja era complicat de nedar enmig de 600 persones allargant el circuït a dues voltes, amb 700 metres menys prometia ser una batalla aquàtica èpica. A més, els jutges retardaven la sortida un quart d’hora per intentar que l’aigua de l’Estany agafés alguna décima més de temperatura. Amb tot aixó, finalment la sortida ha estat a les 8:45, i no sé exactament el motiu, però ha estat una de les natacions més netes que he fet en un triatló. Cap cop, la gent s’ha dispersat molt, potser a causa de la col•locació de les boies, i jo la veritat és que he nedat molt còmode, al meu ritme i sense agobiar-me gens. Sortia de l’aigua amb 22’29 segons ha marcat el xip (una mica menys segons el meu pulsòmetre), i cap a la bici.

Aquí començava el veritable test amb vistes a l’Ironcat, d’aquí tres setmanes escasses. No em podia imaginar que tot el caos que m’havia estalviat a l’aigua el viuria aquí. Massa gent per tan poca carretera, cosa que ha fet que es formessin “mini-pelotons” de entre 10-20 triatletes, hi havia moments que semblava un triatló Olímpic, amb la gent anant a roda descaradament, fins que han començat a passar els jutges filmant, avisant i traient targetes grogues, cosa que ha fet que la cosa es normalitzes “una mica”. El més injust de tot és que jo he intentat mantenir les distàncies i no anar a roda, i just en el moment que estava avançant a dos triatletes, mantenint en tot moment la distància, passa un jutge i sense dir res em mostra la targeta, he flipat! Després he vist que no s’apuntava el dorsal, o sigui que o aquest jutge no se “n’enterava”, o senzillament ha anat ensenyant la targeta perquè tots veiéssim que en portava. En fi, àrbitres, sense comentaris....

Tornant a la cursa, les meves sensacions en aquest parcial han estat molt bones. Tret d’alguna petita molèstia a les lumbars i a l’isquio esmentat, m’he trobat molt bé, com feia temps que no em trobava en una cursa. Molt còmode, mantenint les distàncies amb els grups, o sigui sense aprofitar-me dels rebufs, i apretant en els talls de pujada, on les cames i les pulsacions han respost, podent mantenir el ritme sense problemes, i reservant encara una mica de cara a la cursa a peu. Al final, el meu parcial ha estat de 2:06:54, a una mitjana de 37,8, realment molt satisfet.

T2 amb calma (potser excessiva), i a córrer, o almenys intentar-ho, amb una temperatura que ja havia passat d'agradable a ser en alguns moments exessiva... En els primers metres ja he notat que alguna cosa no anava bé. Cada cop que intentava allargar la passa amb la cama dreta, notava una punxada a l’isquiotibial, cosa que s’agreujava quan el terreny feia una petita inclinació cap amunt. A més, fisiològicament el meu cos notava el canvi horari, i no em podia concentrar només en córrer. Total, que m’ha tocat afluixar el ritme inicialment previst per mantenir la musculatura i no agreujar el problema pensant ja en l’Ironcat. El dolor per moments era força insuportable, i aquest cop m'havia deixat els Iburofens a casa.... Això ha fet que em passes fins i tot l’apuntador, i la bona cursa que havia fet fins aleshores quedes difuminada en un mediocre temps d’1:36:38, per acabar amb 4:06:01, i la posició 181 del total de 490 finishers masculins. Em quedo amb la regularitat de temps en les tres voltes d'aquest sector, de fet portava un limitador de velocitat que em marcava la que podia portar, sense poder apretar ni fer canvis de ritme en cap moment, no me la volia jugar.

Les conclusions que en trec, malgrat tot, són positives. Primer tri de la temporada, nedant i pedalant bé a aquestes alçades, llàstima del punt negre de la lesió, però queden tres setmanes de dura feina per intentar minimitzar-la i anar amb una mica més de tranquil•litat a l’Ironcat, i, si no, doncs farem la marató més a poc a poc, cap problema, la qüestió en un ironman, i per extensió a tots els triatlons, és acabar i gaudir de l’ambient i de la competició en si, la resta, com deia el lema del mateix Ironcat fa un parell d’anys, són excuses!

Salut i “Vis et Honor!”

30 dies

Aquesta és la imatge que m'acompanyarà durant 180kms de bici el dia 15 de maig

Això ja està aquí, el compte enrere definitiu ha començat....

Quan avui he vist la data, automàticament el meu pensament s’ha traslladat a l’Ampolla el matí del dia quinze del mes que vé, trenta dies justos!!!

Un cop superada la crisi que vaig tenir ara fa un parell de setmanes, i després d’haver pogut acumular una bona setmana d’entrenaments, les meves sensacions de com podré afrontar el repte han millorat, tot i que no estic per tirar coets, ni molt menys. A falta del test del B de Banyoles de final de mes, i de la resta d’entrenaments fins a una setmana vista, la possibilitat de baixar la marca continua essent molt difícil, però aconseguir ser finisher una altra vegada en condicions més o menys acceptables ja no és una quimera. Soc realista i sé que els meus ritmes encara no són els que voldria, però si que han millorat molt en quinze dies. Sobre tot a l’aigua i amb la bici, on començo a trobar-me força còmode, mentre que en la cursa a peu, les molèsties permanents a l’isquio no em deixen acabar de rendir al màxim. Tot i així de moment puc mantenir un ritme per sota de 5’ amb relativa comoditat, fins i tot després d’haver fet una tirada amb bici, cosa que em costava més l’any passat per aquestes dates, tenint en compte també que havia fet més volum general en els tres esports. Un altre motiu que em fa guanyar confiança és que en les dues competicions que he fet igual que l’any passat, la Mitja de Banyoles, i els 1500 mts de Mataró he baixat la marca, quan no pensava fer-ho, i que mentre les realitzava ho feia sense la sensació d’anar a tope i acabant molt content i sencer. Especialment bones sensacions m’ha deixat aquest cap de setmana la tornada des de Mataró per la costa amb la bici, quan ja portava 250kms acumulats de tota la setmana a les cames, i acabant amb força a les rampes de la carretera de Tossa sumant 70 kms més de trenca-cames.

Tornant al dia D, nomes espero que aquest any la climatologia que ens ha estat matxacant sense pietat tot l’hivern i el que portem de primavera, ens doni una treva el dia 15 de maig, i almenys no plogui, ni faci fred, perque demanar que no faci vent al Delta sembla una mica utòpic, però si en fa, almenys que sigui d’una intensitat raonable...

Aquesta setmana sembla amb la feina els entrenaments baixaran de volum, però he augmentat la intensitat, a veure com responen les cames, ja que de pulsacions la veritat es que em trobo bé, amb 42-45 en repòs i la sensació de cansament justa per l’entreno realitzat, i la setmana que vé, doncs ja veurem, pas a pas!!

Salut, entreno i ForçaiHonor!!!

COMENÇEM DE ZERO? QUASI, D’UN!!!

Complicat, molt complicat estic veient fer un paper digne a l’IronCat. La parada obligada per la nevada m’ha afectat més del que em pensava. Si fins llavors a havia acumulat uns volums en general pobres, però tenia bones sensacions en els tres esports, els dies aturat m’estan cobrant una factura més alta del que em pensava.

El meu organisme és de motor dièsel total, això vol dir que potser no faré volums descomunals ni intensitats extremes, però necessito fer alguna cosa cada dia, perque si no, el meu rendiment, ja de per si força normalet, baixa encara més.

L’exemple més clar l’he apreciat amb la natació. Abans de la parada obligada, començava a passar les sèries de 100 per sota d’1:25, i em costava poc recuperar, en definitiva, les sensacions eren molt bones. Ara, però, la cosa ha canviat. Em costa molt fins i tot baixar d’1:30, i encara més mantenir un ritme elevat més enllà dels 400 metres, i tot això a deu dies dels 1500 Màster de Mataró on la meva intenció era baixar la marca de l’any passat, 24:16. Em sembla que m’hauré de conformar en intentar baixar de 25’, si la cosa no millora molt la setmana que vé...

En bicicleta també he notat la parada, tot i que potser menys. El que em falta a aquestes alçades és el poc volum acumulat a l’hora de començar a fer pujades, massa llarg aquest hivern, però crec que si el temps acompanya, el mes que tinc de marge intentaré acumular i trobar un nivell digne per fer els 180 kms de l’Ironcat amb un mínim de garanties.

I en la cursa a peu, doncs la veritat es que amb un parell de tirades llargues, i les transicions que a partir d’ara introduiré després de les sortides de bici, crec que en tindré prou per acabar al meu ritme els 42 kms.
Una altra cosa serà la marca, però la veritat es que ja m’he mentalitzat definitivament que sortiré a veure que passa i sobre la marxa veuré si puc apretar més o menys.

Però on crec que més m’ha afectat la parada és en l’aspecte psicològic. Les ganes d’entrenar i patir en els entrenaments han patit una devallada important. Crec que també hi pot tenir a veure el fet que comenci la primavera i el sol comenci a escalfar una mica. És un canvi estacional que sempre m’ha afectat molt, i crec que aquest any, com que el contrast entre el temps ha estat molt gran en pocs dies, estic més aplatanat que de costum. A més els canvis laborals i les vacances de setmana santa tampoc m’han ajudat gaire...

Ara nomes em toca esperar a que la setmana que ve la meteorologia em deixi fer el que tinc ganes de fer i que em donarà un plus de confiança i motivació, culminat el diumenge amb la competició Masters de Mataró i la posterior tornada amb bici fins a casa, toco fusta!!

Salut, entrenar, i ForçaiHonor!!!!

Fred, neu...vorejant el desastre....

...let it's snow....

Indignació, impoténcia, ràbia....tots els adjectius són pocs per descriure el que hem viscut els soferts habitants de les comarques gironines aquesta setmana... Vagi per davant que a mi m'encanta la neu, i que aquesta nevada i posterior onada de fred haurien sigut una molt bonica anécdota en qualsevol país mínimament preparat, però és el que hi ha. No em vull desfogar perque molta gent ja ho ha fet per mi, i tinc l'esperança (petita, tot s'ha de dir) que aquesta vegada potser alguna cosa canviarà perque la próxima nevada el caos no sigui total, cosa a la que quasi hem arribat aquest cop.

Un cop feta la introducció tocaria parlar dels entrenaments i les sensacions a poc més de dos mesos de l'Ironcat. Ho resumiré ràpidament: La cosa pinta malament.... Doncs sí, encara sort que dilluns vaig ser un dels darrers privilegiats que vaig poder anar a nedar dos mil metres a la piscina, sota la primera nevada i tractat de boig per algú que corria per allà... Des de llavors, piscina tancada, i no se sap quan es podrà reobrir, o sigui que em sembla que haurem de desempolsar el neopré abans de temps!

Després de la mitja de Banyoles, les meves cames es queixaven, i tot estava previst perque poguessin passar, juntament amb la meva esquena i un petit conat de tendinitis a l'espatlla esquerra per les mans de la meva fisio el dimecres, evidentment tota la programació va quedar "en blanc" (boníssima la broma, jeje), i després de l'alegria inicial de veure la neu pels carrers, començava la preocupació, primer pel tall de llum, i posteriorment per no poder sortir de Sant Feliu a causa de la gravetat de la situació. Així ens despertàvem dimarts per poder gaudir del caos i la desorganització absoluta, i tot això a més amb el termòmetre sense passar dels 5 positius....

La resta, més o menys ja la coneix tothom: Tot parat, molta fred, sense llum i per tant sense aigua calenta i calefacció, amb les carreteres i camins plens de neu, arbres i col·lapses variats, la veritat es que la darrera cosa que quedava eren ganes d'entrenar. A més les meves filles sense cole, i començar a treballar de nits, afegien desmotivació per anar a fer qualsevol cosa que no fos estar amb elles i compartir moments de jocs de taula, deures i converses pare-filla.

Finalment, divendres aconseguia treure'm la mandra de sobra, motivat en part pel fet que a casa dels meus pares ja tenien llum i m'hi podia anar a dutxar amb aigua calenta (amb la freda també ho he fet, però fa com una mica més de pal...), i sortia a còrrer cinquanta minuts per comprovar que el meu estat físic havia tornat a iniciar una decadència perillosa a seixanta dies vista de l'Ironcat. En la situació actual toca fer replantejament. Acabar dignament serà un repte, i en aixó centraré els meus esforços a poc que el temps previ acompanyi i pugui matxacar-me el que vull i necessito. De moment sembla que la setmana que vé ens donarà una treva i podré acumular quilòmetres de bici i còrrer, nedant, doncs ja veurem com està el tema de la piscina.

Seguiré informant, de moment ForçaiHonor, neu i Salut, i que no decaigui la motivació, el poder està en la ment!!!

Mitja Marató de Banyoles

Tercer any seguit de dorsal personalitzat

Els 4F menys en Marc que ja havia marxat...

Després d'una bona setmana d'entrenaments, amb més de dotze hores acumulades, el diumenge tocava el postre de la mitja de Banyoles. Aquest era el tercer any consecutiu en el que participava, i on potser hi anava menys confiat del meu estat de forma i temps final, ja que les sensacions en la cursa a peu que estic tinguent en els entrenaments no m'acaven de convèncer.

El dia començava estressant, ja que el despertador em va fer una mala passada i em vaig aixecar gràcies a la trucada d'en Rafa que feia més de 20 minuts que s'esperava... Em vaig entafonyar dos "medianoches" amb melmelada i un suc, i mitja hora més tard de l'horari previst ens enfilàvem cap a Banyoles, on gràcies a en Marc ja teniem els dorsals a punt. Un cop aparcats, a buscar un lloc on deixar-hi els "nervis" habituals abans de cada cursa, i sense temps per a més, trobada amb en Marc i una mica d'escalfament abans de la sortida. Tornàvem a ser els 4F, aquest cop canviant l'Alfred per en Rafa. L'ambient, com cada any i malgrat la coincidència amb la Marató de BCN, molt bó, molta participació tant a la Mitja, com a la cursa popular paral·lela que fa la volta a l'Estany. La temperatura, una mica freda, uns cinc graus, però ideal per fotre canya al cos.

La meva idea abans de sortir era intentar anar a un ritme còmode de 4:45, i acostar-me a la marca de l'any passat (1:38), o com a mínim, baixar de l'1:40.

A les 9:30 sortida puntual, i a còrrer!! En el pas pels primers dos quilòmetres ja ens adonem que el ritme no era l'inicialment previst, amb 10 segons per km més ràpid; els tres que anàvem junts ho comentem (en Rafa ja volava a menys de 4' km) i decidim mantenir a veure que passa. Km 5, 22:42, i sensacions irregulars, fins aquí em va costar trobar un ritme més o menys còmode, però a partir d'aquí la veritat es que les sensacions varen esser molt bones. Al km 10, 45:46, i provo un canvi de ritme, que un cop consensuat amb en Pep i en Marc, deicideixo deixar fins al km 15. Però a partir del 13 i poc, ja comencem a incrementar una mica, per passar pel 16 tot avançant gent. Fins al 17 petita pausa per recuperar, i a partir d'aquest i despres de la última pujada amb cara i ulls, faig el canvi previst i a tope fins al final, amb un darrer quilòmetre aprop de 4' i per acabar amb un temps final d'1:36:23, quasi dos minuts menys que l'any passat, i realment satisfet de com havia anat la cursa i de les meves sensacions. En Pep entrava amb mi, i en Marc tot just uns segons després en el que era el seu debut en una mitja Marató.

La conclusió que en trec es que malgrat no he estat fent entrenaments de qualitat, excepte a la piscina, els fons que he anat acumulant i la mentalitat estan fent que a cada cursa descobreixi que puc anar una mica més, i aixó em dona molta moral de cara a l'Ironcat, tenint en compte que els entrenaments més llargs i durs encara estan per arribar, sempre que el temps ho permeti....

Aquesta setmana serà complicada per l'horari laboral i la fred que anuncien que farà, però que hi farem, intentaré trobar alguna alternativa per seguir sumant!

Salut i ForçaiHonor!!

Sensacions

Salou 08, concentrat i a tope!

Primera de les quatre voltes de Lanzarote, feliç!

Setmana dura compaginant entrenaments, feina i obligacions familiars, i que em deixa sensacions contradictòries, amb tot he aconseguit sumar deu horetes més d’entrenament als comptadors.
Mentre que a l’aigua cada dia em noto millor i aconsegueixo mantenir els meus ritmes alts amb certa comoditat, en la cursa a peu no acabo de trobar el punt, segurament el volum de la setmana passada i les poques hores de descans d’aquesta m’estan passant factura, però la veritat és que entre petites molèsties al peu esquerra, i el mal de cames, les mitjanes per kilòmetre que estic traient no són gens esperançadores de cara a Banyoles diumenge que vé. A més, la setmana que comença demà intentaré acumular unes quantes hores de bici, o sigui que confio en la sessió de fisio de dijous per intentar deixar-me el més decent possible i aconseguir l’objectiu de rebaixar la marca de l’any passat, tot i que hores d’ara em conformo amb igualar-la. He penjat les fotos per recordar-me que puc córrer acceptablement com ho vaig fer en el triatló olímpic de Salou de fa dos anys, just tres setmanes després de fer 3:53 a la marató de l’Ironcat, i del començament de la marató de l’IM de Lanzarote, on vaig clavar la marca que anava a buscar, amb 4:00, per ganes i motivació no quedarà...

Un apart mereix la bici. Després d’un hivern molt dur per poder rodar, finalment el dimecres vaig aconseguir fer dues horetes i mitja en companyia d’en Rafa i el vent, i unes sensacions molt agradables, evidentment molt lluny del meu millor estat de forma, però em va servir per constatar que tampoc estic tan malament, i que a poc que aconsegueixi encadenar un parell de setmanes amb bon volum i l’assimili, les coses s’aniran posant a lloc.

Per cert, a través d’un company de feina he accedit a la pàgina YourTrainings.com, una espècie de feisbuk on penjar els entrenaments diaris a la xarxa, i compartir-los amb tota mena de gent que hi estigui agregada. El programa et fa la estadística, gràfics, etc, de tot el que hi vas acumulant, està xula i és una bona forma de tenir un resum de tot el que anem fent dia a dia, són uns minuts a la setmana per introduir dades que crec que val la pena per a tots els que ens agrada l’estadística.

Salut i ForçaiHonor!

menys de tres mesos per l'Ironcat...buf!

No sé si ha estat gaire bona idea aixó de posar el comptador del temps que falta per a l'Ironcat... I més després de setmanes com aquesta passada, en la que la meva salut s'ha aliat en contra meva per no deixar-me entrenar gaire més de sis hores (essent generòs!). El dilluns les cervicals ja em donàven un primer avís, que es comfirmava a la piscina, acabant amb un entreno molt light pel que estava acostumat darrerament. A aixó havia d'afegir un refredat que m'estava fent la punyeta des del primer dia del Carnaval (si ja dic jo que aquesta fred no ha de ser bona del tot). Total, que al final el dimecres em quedava clavat del tot, i perdia la resta de dies de la setmana, amb una sessió a mig gas de natació dijous a darrera hora, per provar l'evolució de l'esquena, i un rodatge a peu d'una horeta, més mil cinc-cents a l'aigua el divendres, tot plegat amb un temps fastigós, amb la nostra inseparable pluja i no precisament calor.

El cap de setmana va ser de recuperació total, amb "calçotada-graellada" amb en Toni, en Pep, l'Alfred, i respectives famílies, que es va allargar fins a les set de la tarda del dissabte, entre degustacions de vi, cava, patxaran i un espectacular vodka amb caramel, i un diumenge de xocolata desfeta i família per totalitzar zero hores d'entreno, però una gran "recuperació activa"!

Tornant a l'Ironcat, he quedat parat de la rapidesa com s'han acabat les inscripcions i de com s'ha omplert la llista d'espera aquest any. Aixó m'ha alegrat especialment, ja que considero que l'Ironcat és un bon triatló de distància IM, amb una bona organització, uns circuïts simples, però bonics, i un ambient molt familiar que sempre ajuda a l'hora d'afrontar una prova d'aquestes característiques.

La veritat es que abans de participar-hi, sempre m'havia mirat l'ICat amb un cert menyspreu, ja que considerava que les proves de la franquícia Ironman eren les auténtiques, i les que donaven més "prestigi" a un debut en aquesta mítica distància. Però quan s'em varen tancar les`portes de Lanzarote fa dos anys (culpa meva, per esperar massa), i amb els entrenos planificats i mig fets per a aquelles dates, la coincidència amb l'Ironcat va fer que finalment vencés els meus recels i prejudicis i m'hi inscribis, i a dia d'avui, crec que va ser un gran encert.

Em va enamorar aquest triatló, i l'he recomenat a tothom que me n'ha demanat referències. He de dir que el fet que l'acabés en bones condicions i una bona marca, malgrat les circumstàncies i condicions meteorològiques que varem tenir el 2008, amb més de sis hores de pluja, també ha influit en que en tingui un bon record, que espero reafirmar aquest proper mes de maig.

Però l'espina de Lanzarote la tenia clavada, i després de fer-lo aquest any passat, puc dir que no es poden comparar les dues proves. La única cosa en la que són iguals és la distància, la resta res a veure. Sincerament, crec que l'ambient i les sensacions que es viuen en un Ironman (marca), o personalment, les que vaig viure i veure a Lanzarote, són increibles en quant a la internacionalitat, infraestructura, mitjans de tota mena, i muntatge a l'americana que comporta la marca. Està clar que uns boxes amb més de 1300 participants de tot el món, amb tot el que comporta de material de tots els nivells, i l'ambient que afegeixen els acompanyants, juntament amb els misticisme que dona la illa, no són el mateix que uns altres amb poc més de dos-centes bicicletes, però s'ha de tenir molt clar que l'esperit és el mateix, i que el que conta al final és creuar la línia d'arribada i aconseguir el títol honorífic i merescut de FINISHER, sigui amb el temps i la posició que sigui. I crec que aixó és el que molta gent oblida a l'hora de decidir-se per un o altre.

He conegut gent que menyspreuava i menyspreua l'Ironcat perque senzillament no és un "IRONMAN". Jo en determinats moments reconec que també pensava com aquestes persones, però la meva opinió va canviar després de fer-lo, i el fet que aquest any les inscripcions s'hagin esgotat amb tanta antelació, i la llista d'espera que hi ha, refermen la meva creença que l'Ironcat és un bon triatló de distància IM, ideal per debutar o anar a buscar marca personal, deixant de banda prejudicis marquistes i si el nostre objectiu bàsic és gaudir intensament d'aquest esport.

Ara nomes em queda animar a la gent perqué vingui a donar un cop de mà a tots els que prendrem la sortida el dia 15 de maig a les set del matí, i que vegin de primera mà l'ambient i cridin i s'emocionin amb la gent que hi participa, la veritat es que val la pena, i si a sobre, et pots menjar un bon arrós davant del Delta de l'Ebre (preciós), que més volem?

Així doncs, Salut, entrenos i ForçaiHonor, aquest cop especialment als dos companys de fatigues que ens trobarem a la platja de l'Ampolla el dia D: En Quim Verdalet(Ultraquim) i en Jordi Oliveres.

Setmana de fred, mal temps i... Carnaval!!!

Brooks Cascadia, un luxe als peus per còrrer per muntanya

Carnaval, carnaval...llàstima que no es veu el got de beguda isotònica!

Després d'uns anys de no participar activament en el Carnaval, aquest any m'he afegit a la colla dels Gòmbits per col·laborar en tasques de suport logísitic (bàsicament distrubució de mam i transport d'objectes, entre d'altres) i he sortit amb ells a tres de les quatre rues programades des de divendres a la nit, a més d'estar present fins pràcticament al final en els actes de presentació de sa majestat el dijous nit a Sant Feliu, (després del corresponent entreno amb 4200 metres a la pisci), i esgotar la disco mòbil el diumenge al vespre a Santa Cristina, amb petita decepció final al Lawyer's per la derrota del Barça.

Total, que amb tota la história carnavalesca, trencava una bonica dinàmica d'entrenaments, malgrat el mal temps que ens està castigant sense pietat a tots els que intentem sumar quilòmetres a l'aire lliure aquest llarg hivern.

La veritat es que costa molt, tot i estar motivadíssim, sortir i passar fred amb la bici, no tant amb el còrrer, però el fet d'anar respirant aire gèlid (tan en els entrenos com a les rues, tot s'ha de dir...) ha fet que m'estigui sortint un altre refredat de primer nivell, que acompanyat amb la pluja i fred que fa, ha aconseguit que ara per ara les meves ganes de matxacar-me siguin zero. A més les previsions meteorològiques per a la resta de setmana i dies vista, no són gens optimistes, tot el contrari, i els homes del temps sembla que disfrutin especilament amb aquell somriure quan diuen els litres i litres d'aigua que cauen, o el fred intens que ens espera, quin personal!

Com ja he dit abans, tot i haver trencat la dinàmica d'entrenaments, dissabte encara vaig aconseguir surar (i sense manguitos) dos mil metres a la piscina abans de la rua de Platja d'Aro, i diumenge al migdia arribava a casa amb els dits dels peus d'un color morat intens i sense sensibilitat després de una mica més d'un parell d'hores de BTT, just per anar i tornar de Cassà pel carril bici, i saltar-me així la rua matinal de Sant Feliu.

Així doncs, aquesta setmana l'he tancat amb 13mil metres i poc a l'aigua, uns 110 kms de bici entre carretera i muntanya (no porto conta-km encara!) i tres dies de cursa a peu, un d'ells fent la cabra amb les meves noves BROOKS cascadia 9, regal de la Mireia pel meu cumple, que encara no havia tingut ocasió de provar, i que la veritat es que van molt i molt bé!

A tot aixó hi he d'afegir una sessió completa al Gym i algunes d'estiraments i abdominals, per tancar la setmana amb aproximadament una mica més d'11 hores d'entreno, poc pel meu gust, però que benvingudes siguin, que tot suma!

Aquesta setmana amb el refredat, el temps que fa, i la feina serà tot una mica més complicat, però qui ha dit que preparar un ironman sigui fàcil?

Apa doncs, Salut, entrenus i ForçaiHonor!!!

PD: per cert, ja he aconseguit baixar la barrera psicològica dels 80 kg, concretament 79,1 i seguirem fins a acostar-nos als 76 pels voltants del mes de maig!!!

Hivern...que llarg que s'està fent....

Una mica de sol hivernal....genial!!!

A l'esquerra, platja de la Fosca a Palamós

Per fi un dia radiant!!!

...i aixó és S'agaró ahir...quin contrast!!!

Hivern total!

Després d’una setmana dura per horaris laborals, en la qual m’he limitat a anar fent alguna cosa a les tardes, començava aquesta amb l’esperança de que el mig bon temps que va fer durant aquesta setmana, ens vingués a veure algun dia en aquesta, però, les previsions no eren gens optimistes...

Al final, després de dos dies de pluja, avui dimecres finalment ha sortit el sol!! Les fotos són el contrast d’aquest migdia amb ahir, un dia gris i plujós amb una escletxeta que em va permetre anar a córrer 50 minuts, i avui, amb el solet he aprofitat per sortir un parell d’hores amb la bici de carretera, això si, amb la inseparable tramuntana i un fred que començava a calar cap al final de la sessió.

La veritat es que aquest any que estava més mentalitzat que mai per fer quilòmetres amb la bici, el temps m’està jugant una mala passada, perquè per sortir amb fred o vent, o les dues coses juntes, ja tinc l’alternativa de la BTT, però sincerament amb aquestes temperatures no em ve gents de gust mullar-me, ni que sigui per muntanya.

De fet, mullar-me ja ho faig prou a la piscina, on estic força content del meu rendiment actual, i cada vegada tinc millors sensacions. Mica en mica vaig pujant el volum i aconseguint acabar els entrenaments programats pel míster.

El que segueixo portant pitjor és la cursa a peu. Ja m’he fet a la idea que soc un corredor més aviat dolent, no m’agrada massa i em costa agafar ritme...però en fi, seguiré esforçant-me en intentar aconseguir córrer dignament, i tornar a baixar la meva marca de la Mitja de Banyoles, on ja estic inscrit, just d’aquí a un mes. Si ho aconsegueixo serà una bona injecció de moral i motivació per a seguir matxacant l’esport que menys m’agrada dels tres. A més, en aquesta mitja, tornaré a tenir la companyia d’en Pep, i aquest any també s’hi ha inscrit en Rafa, però intentar seguir-lo a ell ja seria una altra història.

Així doncs, esperant el fred polar, ideal pel Carnaval de divendres, seguiré sumant wn el camí cap al primer gran objectiu de l’any: L’Ironcat.

Apa, Salut, entrenus i ForçaiHonor!!!