El Capità Jack amb els participants a l'aigua, comença l'etapa!
El Xaloc en l'arribada fa dos anys
Amb les tovalloles que varem fer per recaptar diners i donar-los a organització.Arriba la primera setmana de juliol, i com des de fa ja cinc anys, agafo els trastets i juntament amb alguns companys del Xaloc me’n vaig cap a Formentera per participar en una peculiar prova solidariaesportiva anomenada RESPIRALIA. De fet aquesta serà la meva sisena participació, i la vuitena d’alguns dels companys, ja que en principi Respi (com l’anomenem col·loquialment nosaltres) se celebrava el primer cap de setmana de setembre, però per circumstàncies els organitzadors varen decidir passar-la a primers de juliol, amb la qual cosa crec que tots hi hem sortit guanyant.
Aquesta serà la desena edició d’aquesta prova que consisteix en donar la volta a la illa de Formentera per en equips i per relleus. Els seu creador, en Pere Galiana, un jove fisioterapeuta balear, la va idear com una forma de donar a conèixer la malaltia crònica de la Fibrosis Quística, que causa un gran prejudici a tothom que la pateix, ja que condiciona la resta de la seva vida des de la infantesa. Ara per ara, la única sol·lució definitiva és el transplantament dels pulmons, i fins fa poc, l’esperança de vida de la majoria dels malalts no passava gaire dels quaranta anys. Si cliqueu al nom hi trobareu l’enllaç amb tota la informació detallada.
Sense cap mena de dubte puc afirmar que la meva primera participació a Respiràlia va fer que la meva visió de la vida canviés substancialment. La convivència de tres intensos dies amb malalts de FQ, i tota mena de gent disposada a ajudar-los, afegit a l’ambient de solidaritat, i a l’atmosfera especial i inigualable de la illa de Formentera, varen deixar una empremta dins meu que no s’esborrarà mai...Entre tots aquests participants, em varen impressionar especialment un grup de persones discapacitades, que amb la seva força de voluntat i energia positiva són tot un exemple a seguir en els mals moments, o senzillament quan pensem que tot ens va en contra, la frase publicitària de “impossible is nothing” aquí adquireix la seva màxima dimensió, em podeu creure.
Respiràlia es planteja com una prova de natació solidària, en la que el primer objectiu és el de donar publicitat i rellevància a la malaltia. L’estructura és relativament simple, un vaixell-base (des de fa sis anys un bonic catamarà panoràmic de nom Capità Jack) on hi ha tota la logística (organització, fisios, menjar i beure) i que serveix com a descans entre relleus, i unes quantes barques, caiacs i motos d’aigua amb socorristes i metges per realitzar l’assistència directa als nedadors. Els equips dels nedadors han d’estar composats per un mínim de dues persones, que és número imprescindible i de seguretat per poder nedar, i cada grup porta a més del “gorro” de color assignat cada any per l’organització, una boia per cada dos-tres nedadors, cosa que garanteix visibilitat i un punt de recolzament en cas de cansament o qualsevol imprevist dintre el mar.
No cal dir que poder nedar resseguint la costa de Formentera és tot un privilegi, des de les aigües transparents de fons blanc que et fan creure per moments que ets dintre una piscina immensa, fins a les praderes de posidònies amb tota la seva varietat de peixos, passant per sota els impressionants penya-segats de sota els caps de Barbaria i el Far de la Mola, amb més de setanta metres d’alçada, la veritat és que no és fàcil de descriure amb paraules...
Evidentment no tot és tan fantàstic, ja que hi ha dies en que el mar es converteix en el principal enemic, fent que de vegades s’hagin hagut de fer les etapes previstes inicialment al revés, o senzillament nedar en llocs a raser de les onades, però qui ha dit que nedar fora de la costa fos fàcil? En el capítol d’inconvenients està clar que no em puc oblidar d’unes grans “amigues” nostres: les meduses. Allà les he vist de totes mides, classes i colors, i les he pogut “gaudir” en primera persona a la meva pell. La veritat és que la sensació de pànic i estres que et genera un banc de meduses és, perqué no dir-ho, força gran. No hi ha cosa que faci més ràbia que estiguis nedant a un bon ritme enmig d’un lloc paradisíac i en la següent braçada et trobis de cara amb una medusa, sigui de la mida que sigui. Això ja condiciona la resta del dia, i fins al cap d’una estona no tornes a recuperar la confiança (si no n’has vist més, es clar), i pots tornar a concentrar-te més en mantenir el ritme, que no en anar mirant endavant a cada braçada amb el cap aixecat (les cervicals al final es queixen...). De totes maneres, cal dir que les assistències actuen ràpidament, i si les barques d’avançada divisen un banc gran d’aquests bitxus, es fa pujar als nedadors a les barques i se’ls torna a l’aigua més endavant. A part d’això, totes les barques porten assistència amb pomades i altres medicaments.
Tot i no estar plantejada com una prova competitiva, es evident que hi ha gent que un cop ens posem a l’aigua ens convertim en uns picats, i ja sigui amb companys d’equip, ja sigui amb altres participants, comencen les “minicurses”, ja sigui per arribar primers a aquella punta del penya segat, o al vaixell que ens està esperant...no tenim remei...
Les jornades de natació comencen normalment entre les nou i les deu del matí, depenent de l’etapa, i finalitzen entre les sis i les set amb l’arribada a port. Un cop a l’Institut d’ensenyament que ens serveix d’allotjament, amb matalassos repartits a les classes, com en una gran casa de colònies, mentre alguns s’estiren, d’altres anem a còrrer, per estirar les cames, contant que els que més portem una mitjana d’entre tres i cinc hores nedant, tot i que cadascú neda el que pot, i no és obligatori fer cap mínim (de fet, en els cinc anys que porto, cada any hi trobo gent que encara no he vist nedar, però això ja seria un altre tema....).
I arribem a la nit. Hi ha un parell de sopars solidaris, el primer i darrer dies, i els altres, doncs toca Fiestaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Això si, per molt que s’allargui la festa (normalment no gaire més enllà de les tres) a les set del matí següent els Xalocs som dels primers d’arribar a l’esmorzar, i dels equips que més estona estarem dins l’aigua a l’etapa. Hi ha edicions que fins i tot alguns de l’equip hem aconseguit nedar tot el que es podia nedar un dia sencer, sense relleus. La veritat es que quan t’hi poses, si no és per fred, meduses o algun altre inconvenient aliè a la voluntat, és fàcil i un plaer anar fent metres, a un ritme còmode, es clar.
Aquest any l’aventura la compartiré amb la meva parella, la Mireia; en Rafa i la seva dona, l’Eva; en Richart i la Marina, acabats d’arribar de l’IM Nice; la Mercé, la Sònia, i la Sandra, en la que serà la seva primera participació.
Així doncs, ara que està de moda per culpa de l’anunci de la tele, ens veiem a Formentera, la setmana que vé la crónica!
Salut i no passeu calor!!!
