Pas a pas

Els 4F més un col·lega d'en Pep, satisfacció evident...

Gran representació ganxona a terres llagosterenques

"Bueeeenu", ja tinc els dos primers objectius abans d'acabar l'any assolits, i la veritat es que estic força satisfet del resultat.

El dissabte 26, amb molta mandra perì ben hidratat de cava gràcies a l'àpat nadalenc, em presentava a la sortida de la Cursa de St. Esteva de Llagostera en companyia dels meus compis ja habituals, en Pep i l'Alfred, als que aquest cop s'hi afegia en Marc, a qui em feia especial il·lusió retrobar després de molts anys d'haver acabat l'insti, i que aquest cop substituia al meu "rival" de sempre, en Rafa, que en aquesta cursa concretament, venia a fer d'espectador juntament amb la seva filla Naia.

Abans de prendre la sortida, moltes cares conegudes de Sant Feliu, els habituals que sempre ens trobem en alguna o altra cursa, i d'altres que aprofitaven la St. Esteva per passar un matí de festa diferent i, de pas, cremar alguna caloria. El dia es presentava perfecte per a una cursa, amb una temperatura ideal per a còrrer, i un cel amenaçador, però no tant, i que al final ens va respectar del tot. La idea inicial i comentada camí de Llagostera era intentar baixar de 45 minuts, cosa factible, però que un cop en cursa ja es veuria, donades les característiques del circuit, amb molts tobogans i un 80 per cent sobre pista forestal, aixó si, en perfecte estat.

A les 10 es donava puntualment la sortida als més de 700 participants i em posava al capdavant del "quartet d'amigotes" per intentar trobar un ritme que em resultes cómode. La veritat és que tot i patir una mica en els primers metres per l'interior de Llagostera, amb la pujada a les escales i la major part de quitrà, un cop dins la pista forestal vaig trobar un ritme relativament assequible i es el que vaig mantenir fins al final. El fet que cap dels meus col·legues em dones un relleu em va fer sospitar que potser estava en "el ritme adequat". Així ens plantàvem al km 8 sense parar d'avançar gent tota l'estona, i on vaig fer un primer canvi de ritme veient que l'objectiu sub-45 era factible. Un segon canvi a falta dels darrers 1000 metres en lleugera pujada feia que parés el crono al final en 45:19, però molt content per les sensacions, totalment diferents de les de Mataró, igual que el resultat, ja que aquest cop els meus compis entraven per darrera. Després tocava entrepà, comentar la jugada amb tots els coneguts, i tornar cap a casa per gaudir de la segona fornada d'àpats pantagruèlics, pensant ja en l'endemà a Lloret.

I a Lloret, per començar, molta mandra....el dia, millor que l'anterior, sol i una temperatura realment agradable. L'ambient i el muntatge de la Sansi, realment espectacular, de luxe. A més, jo estava inscrit dintre dels 200 que tenim dret a compartir carpa amb "les estrelles" i allà estavem la Mireia i jo, al costat del Blanco, Reyes Estévez, Eva Arias...

A la sortida, més de dues mil persones, amb un recorregut senzill d'anada i tornada pel passeig de Lloret acabant amb la volta a l'estadi d'atletisme. El començament, molt tumultuós, moltíssima gent en els primers dos quilòmetres, i impossible de mantenir un ritme mínimament decent, passant el primer en 5 minuts, i el segon en una mica menys, donant temps, això si, a que les meves cames s'acostumessin, i les pulsacions s'estabilitzessin. A partir del km 2, un no parar d'avançar gent per aturar el crono en 22:10, i molt satisfet de les sensacions i de l'ambient viscut durant la cursa. Una prova recomanable per fer-la almenys un cop.

Ara toca avui dijous la Sant Silvestre totalment popular de Sant Feliu, on intentaré mantenir un ritme decent i acumular uns kilometrets més de cara a la Mar i Murtra del dia 17 de l'any que vé.

Salut i Molt Bon Any a tothom!!

Fred, Festes de Nadal, i mooooolta mandra!!

El millor regal, sens dubte aquest somriure!

Sincerament crec que el mes de desembre és un més complicat per començar-seguir amb els plans d’entrenament inicialment previstos per a mi. Entre la feina, el fred que normalment fa, i els dies de festa amb tot el que comporten, les ganes d’entrenar una mica seriosament són més aviat escasses... Per intentar minimitzar això, aquest any m’autoregalaré material per poder acumular quilòmetres amb un extra de motivació, en el pròxim post ja penjaré les fotos de les novetats.

De moment, dues setmanes d’entrenaments irregulars, la primera condicionada per la ressaca post-mitja de Mataró, que reconec que em va deixar molt tocat, i aquesta segona, entre la feina i el fred intens, tocava recuperar sensacions a l’aigua i en la cursa a peu, en espera de poder començar a tocar la BTT la setmana que vé.
El problema principal vindrà donat pels àpats nadalencs en els quals reconec que no m’estic de res, em surt la vena golafre i menjo molt més del que el meu cos necessita. Per intentar minimitzar les possibles conseqüències i de pas acumular uns quants quilometrets a les cames, com ja vaig avançar fa dues setmanes, el dia 26 i 27 tocarà aixecar-se aviat i anar a córrer una estoneta a Llagostera i Lloret.

La intenció és sortir a tot el que pugui en els 10 kms de la Sant Esteva, i amb el que em quedi l’endemà, però l’esperit bàsic és cremar calories (que ja va fent falta) i passar dos bons matins nadalencs en ambient esportiu, cosa que m’encanta! A veure si el fred intens ens respecta, i el termòmetre puja una mica aquests -7 i -8 dels darrers dies a Llagostera, i si no, doncs a abrigar-se toca!

Personalment admiro a aquesta gent que amb aquestes temperatures dia si, i dia també, surten a córrer, i encara més als que s’atreveixen amb la bici, sobre tot de carretera, a mi, sincerament, em costa molt fer-ho, sobre tot si no tinc més remei que anar-hi al vespre, però l’hivern és el que té, i córrer en aquestes condicions també té el seu encant i crec que quan acabes la sessió la recompensa es encara més gran.

Canviant de tema, estic especialment content i orgullòs de que la meva filla petita hagi viscut la seva primera experiència competint en una piscina. Va ser ahir dissabte, el resultat és el que menys m'importa (no va quedar malament), però veure la seva alegria abans i després de nedar val molt la pena i em va fer molta il·lusió.

Així doncs, us deixo amb el fred uns dies més, i desitjo a tothom que tingui la paciència de llegir el blog (i a la resta també) unes grans festes de Nadal plenes de tots els excessos que vulgueu, que es compleixin els vostres desitjos, siguin els que siguin, i a partir del dia 6 de l’any que vé comença l’hora de la veritat!

Salut i Força i Honor!!!

Després de Mataró, ara toca...

Comptadors a quasi 0 (21,097)


Els "4 Fantàstics" abans de començar a Mataró

La primera i cap amunt!

Quasi tres dies ha costat a les meves cames tornar a estar mig decents després de la pallissa de diumenge... Cada dia que passa me n'adono més de la meva inconsciència, que, afortunadament, no ha deixat seqüeles especialment greus en forma de cap lesió o molèstia permanent. Al meu lamentable estat de forma del passat cap de setmana, em vaig oblidar d'afegir que les meves Asics estaven demanant un canvi a crits, i suposo que aixó sumar una mica més de llenya als 21 kms de quitrà per fer-lo encara més dur...

Total, que la setmana que vé toca anar a buscar un recanvi proporcionat a tot el que m'agradaria còrrer aquesta temporada. La meva intenció és canviar de marca, ja veurem, em deixaré aconsellar pels professionals del tema i intentaré trobar alguna cosa equilibrada en la relació qualitat-preu-prestacions, ja iré informant. Les prioritats són unes bones bambes per fer quilòmetres amb tranquilitat, unes mixtes decents (sense que arribin a ser voladores, perqué amb 80 kilets no es pot volar gaire...) i unes de trail, enfocades a aquests mesos d'hivern on m'agradaria fer una mica més "el cabra", i de pas poder-les aprofitar pel CBXR, veurem de les tres quantes en cauen ara.

Un cop vestits decentment els peus, ja no tindré excuses i tocarà còrrer, i molt!!! Ja fa un parell d'anys que dic que m'hi posaré seriosament, però com que no m'agrada, doncs sempre hi trobo una excusa. Aquesta vegada però és diferent. El repte és massa gran i llaminer com per fer la meva, i prometo preparar la Marató de BCN decentment.

La meva idea passa per intentar fer totes les curses que pugui, amb una mica de seny, aixó si, per aprofitar-les com a entrenaments de qualitat i patiment, que és el que em costa més quan vaig a còrrer sol. Aixó per un costat, i per l'altre enganxar-me en els entrenos al ritme dels que ara estan un punt per sobre, aixó si, essent en tot moment molt conscient de les meves limitacions i escoltant al cos i les sensacions que em vagi enviant, a part del que pugui dir el pulsòmetre.

Amb tot aixó, el primer "repte" que m'he marcat aquest mes és anar a fer la Cursa de Sant Silvestre de Llagostera, que es fa el dia 26 d'aquest mes. És una cursa de 10 kilometres, la major part sobre pistes de terra, amb un recorregut força maco, i totalment popular. Fa anys que la vaig anar a fer i em va agradar molt. L'únic inconvenient és el fred que normalment hi fa, i si és com l'any passat que hi va ploure, doncs la veritat se te'n treuen les ganes...però alla hi serem!

La següent serà just l'endemà a la Sant Silvestre de Lloret, coneguda com La Sansi, de 5 kilometres i perfecta per estirar les cames l'endemà del tute de Llagostera, on intentaré donar una mica més de guerra als meus compis de curses que a Mataró.

I de Sant Silvestre a Sant Silvestre, el dia 31 a la tarda toca còrrer a casa, a Sant Feliu, en la segona edició de la nostra SantSilvestre. Segurament optaré pel recorregut de 10 kilòmetres, i el rendiment tota una incògnita ja que per a aquelles dates estaré treballant de nits, amb tot el que comporta a nivell físic. Segurament la posterior xocolata amb melindros ajudarà a reposar forces abans de tornar a la feina!

Un cop passades les festes, i si encara hi soc a temps per inscriure'm-hi, m'agradaria anar a fer la Mitja de Terrassa, però aixó ja és a massa temps vista, i segurament ho acabaré de concretar d'aquí uns dies, despres de tornar a entrenar en condicions, perque no estic disposat a tornar a fer el pena i arrastrar-me un altre cop els últims cinc quilòmetres...

Així doncs, a partir d'ara piles posades, de les alcalines recarregables, i a creuar els dits perqué els refredats, virus, grips i dolors variats passin de llarg.

Salut, entrenus i a abrigar-se que diuen que vé la fred (per fi)!!!

SOM-HI!!!

Un cop arribats i en companyia dels nostres incondicionals animadors!

Després d’un llarg parèntesi, motivat per obligacions personals que han generat un canvi important en el meu dia a dia, em sembla que estic, més o menys, en condicions de recuperar els entrenaments i les actualitzacions periòdiques del blog (la veritat és que en tenia ganes!).

I començo amb la crònica esportiva de les dues darreres setmanes, en les quals he patit els rigors d’un temps totalment imprevisible que m’ha acabat passant factura en forma d’un procés gripo-sinusitòs molt molest i que m’ha deixat baldat uns quants dies, cosa que no ha fet més que empitjorar el meu “patètic” estat de forma, sense cap mena de dubte, les condicions menys ideals per a competir, i menys en una mitja marató....

Quan fa un parell de mesos vaig prendre la decisió d’inscriure’m a la Mitja de Mataró i vaig convèncer a tres bons amics de fer-la junts, no m’imaginava que estaria tan malament.... Sincerament, pensava que hauria entrenant una mica seriosament la cursa a peu, sense cap mena de dubte el meu punt més feble, triatlèticament parlant, i que podria fer una marca digna, a poc que tot anés normal. Res més lluny de la realitat. El dijous de la setmana anterior em posava malalt cosa que m’obligava a estar quatre dies tancat a casa, i que s’afegia a uns entrenaments més aviat discrets, per deixar el meu estat físic a un nivell que no recordava. Amb tot aixó, el dimecres d’aquesta setmana em donaven l’alta, després de la corresponent dosis d’antibiòtic i altres medicaments, i el diumenge em plantava a la sortida de la mitja, amb dos cullons!

El ritme previst amb en Pep i l’Alfred, era d’intentar anar a 5 min/km fins al km 15, i a partir d’allà qui pugues, a apretar! En Rafa, el quart en discòrdia, actualment es troba en un altre nivell, i la seva intenció era intentar mantenir els 4:30 m/km, cosa que va aconseguir sense massa dificultat.
La meva guerra particular contra mi mateix, començava com la de tots, puntual a les 10, amb una temperatura i un ambient ideals per passar una bona estona competint. Les sensacions, perqué enganyar-me, horroroses, però allà estava jo, tota l’estona per sobre de 170 ppm, i amb el primer parcial al km 5 per sota de 24, relativament còmode (per dir-ho d’alguna manera). En Pep i l’Alfred seguien al meu costat també amb comoditat i comentant la jugada. Amb això arribàvem al km 10. Començava el patiment de debò. El parcial dels 5km seguia essent acceptable, amb 24:13, però la mitjana de pulsacions ja espantava una mica... A partir d’aquí, les cames varen començar a queixar-se, notava el poquíssim volum acumulat, tot i que em mantenia gràcies a les sessions de peses realitzades fins ara. La única cosa que em començava a preocupar era una molèstia a la part exterior del genoll esquerra, res greu però que no em deixava acabar de concentrar en el patiment "normal".

El parcial fins al km 15 seguia pujant però sense estridències, 24:50, cosa que ja em feia preveure que ho passaria fatal, ja que normalment jo vaig sempre de menys a més, i els meus segons parcials solen estar força per sota dels primers. Era molt conscient, però, de la meva condició actual, i cap al km 16, i un cop l’Alfred ja ens havia deixat, li comentava a en Pep que les meves cames havien dit prou, i ell incrementava el ritme. A partir d'aquí, res a dir, punxada total com poques vegades m’ha passat, però totalment previsible i assimilada, tinc clar que sense entrenar no es poden fer segons quines coses, tot i que les faig, i probablement, mentre la salut em deixi, les seguiré fent....

La paraula que descriuria els meus darrers quilòmetres és: patètics... Un cop més vaig haver de fer servir tota la meva força mental per no aturar-me i acabar caminant....les pulsacions havien baixat força, per sota de 170 i tot, però les meves cames senzillament havien dit prou i havia de fer esforços per intentar llençar un peu darrera l’altre aixecant-los mínimament del terra. La mirada fixa endavant i el pensament de la recompensa de l’abraçada de la meva filla petita i de la Mireia em servien com a energia per acabar els duríssims darrers metres dignament en un temps final d’1:46:50 (val més que no compteu el parcial...)

La conclusió que en trec ja la he dit en el començament del post, però a part, un cop més me n’emporto la certificació de que el nostre cos no té límits físics, i que si algun dia em poso a entrenar seriosament potser podré arribar a la xifra màgica de l’1:30 en aquesta cursa.

Així doncs, ara a començar a agafar les bicis (la BTT aquest hivern també tindrà feina!), i sense descuidar la feina a la pisci, treballar la cursa a peu amb el gran descobriment de les mitjes “medilast” (que per cert em vaig deixar a casa en aquesta ocasió), per poder acabar l’any esportiu amb les curses de Sant Esteva de Llagostera (26des-10kms), si em puc inscriure a temps la Sansi de Lloret (27des-5km) i la Sant Silvestre de Sant Feliu del dia 31 i 10 kilometrets, així doncs a posar-me les piles toca!!!

Temps de canvis, fi de temporada (part 1) i més reflexió

Aquí encara tenia ganes de riure, el pitjor estava per arribar...

Ja fa quasi un mes des que vaig penjar el meu últim post, i no he pogut seguir mantenint la regularitat setmanal que em vaig proposar, però el motiu crec que ha valgut la pena. Definitivament, després d’unes setmanes molt intenses, ja estic instal·lat en el meu nou pis, o sigui que definitivament, i si no hi ha res de nou, intentaré mantenir més o menys al dia el blog.

Començaré fent un resum dels dos últims reptes de la temporada, el Tri B de Banyoles i la bici del Challenge Calella.

A Banyoles, doncs la veritat és que hi anava sense cap altra ambició que passar un bon matí de triatló,gaudint intensament cada moment, i intentant minimitzar el patiment habitual, molt conscient que el meu estat de forma a aquestes alçades era força lamentable...
Amb aquestes condicions em llençava a l’aigua, i amb una natació molt neta i còmoda, vaig aconseguir sortir de l’aigua en un temps força digne d'una mica més de quaranta minuts, i la 75ena posició. La transició força ràpida, i a intentar passar-m’ho bé sobre la bici. La veritat es que és una putada anar veient com t’avança gent que en altres circumstàncies i alçades de la temporada no ho farien, però era conscient del que hi havia i seguia al meu ritme, bàsicament còmode i forçant només lo imprescindible, que 20 kms de cursa a peu es poden fer molt llargs...

La primera de les tres voltes a l’Estany encara va ser prou digne, controlant la meva patètica cursa a peu, hidratant-me i menjant correctament, i deixant que em passes encara més gent...les sensacions no eren dolentes del tot, però tampoc anava massa sobrat, i així va ser com la segona volta vaig patir uns dels pitjors quilòmetres que recordo en una cursa. La veritat és que el fantasma de l’abandonament va passar un parell de cops pel meu cap...no trobava el ritme, anava totalment fos, i vaig haver de fer un gran esforç mental per no aturar-me del tot i plegar. Però vaig anar fent, i amb tot això em plantava al final d’aquesta segona volta, on rebia els ànims, més necessaris que mai, de la meva gent (gràcies Lluís, Mireia, Mercé, Compi, Richart...!) i gràcies a això, i després de pendre'm el gel que em quedava, començava la darrera volta. En aquesta em vaig concentrar en la “tècnica” de córrer, intentant allargar els passos i aixecar una mica els genolls. La qüestió es que un cop més vaig poder comprovar que el cap és la millor arma en les curses de resistència. Com per art de màgia vaig tornar a agafar ritme, les cames ja no em feien mal, i fins i tot anava recuperant terreny a la gent que portava al davant! Al final, acabava els últims quilòmetres gaudint molt i eufòric per haver superat un dels pitjors moments que mai hagi tingut en competició, la qual cosa crec que mentalment encara em farà més fort!

El temps final, evidentment força dolent, 4:43:44, i els parcials, 41:34, 2:19:50 i 1:42:20 (33:40-34:49-34:24), quasi 10 minuts pitjor que l’any anterior, però satisfet al final!

La traca final arribava el diumenge 4 amb la Challenge de Calella. Aquí si que em plantava amb la única intenció de gaudir de l’ambient i patir lo im-pres-cin-di-ble en els 180 kms que em tocava fer del nostre equip de relleus. La crònica del cap de setmana la penjaré dijous, per no ratllar massa, i perquè em vull esplaiar una mica i homenatjar modestament a un altre company d’equip que s’ha afegit als finishers d’IM.

Reflexions: Quan pateixo de la forma que ho vaig fer en el parcial a peu de Banyoles, tinc tendència a trobar els pitjors dels meus pensaments. Evidentment les sensacions físiques m’hi empenyen, i fan trontollar la meva presumpta fortalesa física. La imatge de poder patir alguna cosa greu practicant aquest esport no em sol acompanyar mai, però en moments com aquests es mostra més viva i cruel que mai. Costa pensar fredament i separar el dolor o el dany físic del que nomes són sensacions, senyals que ens envia el cos que es queixa. No se si és portar-lo al límit, però crec que és el que s’hi assembla més, almenys a nivell mental. Determinar si el que ens diu el cos és veritat, o és senzillament perquè parem i acabem amb el patiment al qual l’estem sotmetent és complicat, i suposo que calen anys d’experiència i saber interpretar tots els senyals per decidir si ens hem d’aturar o no per evitar un dany major. Sincerament, suposo que aquests moments no deuen ser massa bons per a la salut, la reflexió que en trec és que tampoc podré saber quan em passarà,(fins a aquest moment nomes una vegada abans m’hi havia trobat) i per tant, seguirem endavant amb una mica més de seny...o no....

Salut i Força i Honor!

Esprint final i Reflexió part 1

Amb en Miquel a l'arribada, bones sèries...

Aquest final de temporada se m'està fent una mica més dur del que esperava. Em trobo físicament cansant, fresc de coco, però hi ha dies en que el cos no respon... Entre les causes, el principal culpable crec que ha estat aquest estiu tan caluròs, que no motivava especialment a entrenar en condicions, i tampoc puc perdre de vista que la preparació de Lanzarote potser m'està passant factura a aquestes alçades. De totes maneres, no em puc queixar, de moment he anat aconseguint tot el que m'havia marcat segons les previsions inicials, limitant-me senzillament a disfrutar competint, i amb uns resultats acceptables donat el meu estat de forma actual. Ara queda acabar dignament el tri B de Banyoles i la setmana següent els 180 kms de bici del Challenge, més algún kilometret més de cursa a peu per donar ànims al company d'equip Salvador, i a en Rafa, que estarà debutant en el seu primer IM.

Amb tot aixó, com deia, entrenaments suaus, buscant la comoditat. Afortunadament ahir vaig coincidir al gimnàs amb en Miquel Navarro, un company de feina malalt de la bici en general, i que el mes que vé marxa a Costa Rica per prendre part en una mítica prova de BTT: La Ruta de los Conquistadores, una gran experiècia segons m'ha explicat el meu germà que hi va participar en l'edició de fa dos anys. Com deia, parlant amb en Miquel varem quedar per sortir a "rodar" dos horetes aquesta tarda...el resultat final, 60 kilometres amb un vent que em recordava a Lanzarote, i uns quants canvis de ritme donant relleus (més aviat a pals...) que ja no recordava com es feien, a més de 45 km/h...buf.... Mitjana final, 30,5, per un circuit amb tobogans, vent, i petit trenca-cames final i una última recta de dos quilòmetres a 50 km/h, quasi rebento les cames i el pulsòmetre!!! La veritat és que ha estat un bon entreno amb millor companyia i que espero repetir una mica més descansat (treballar de nits la veritat és que em deixa força tocat...).

Canviant de tema, però sense deixar el triatló, la reflexió vé donada per l'article escrit per la gran triatleta Pilar Hidalgo, la qual va estar a punt de deixar la vida mentre disputava el triatló de Puigcerdà el passar primer cap de setmana de setembre. Llegint l'article se m'ha posat la pell de gallina, i l'emoció a punt de traspassar els ulls... Us convido a que el llegiu i en traieu les vostres propies conclusions. Jo fa temps que hi penso, i més des que passen coses com les del malaurat Jarque, que ens toquen esportivament aprop. Tinc clar que faig esport per tenir salut, o que la relació hauria de ser aquesta. Hi ha gent que em diu que estem bojos per fer Ironmans o senzillament per entrenar tant, però mentre les revisions mèdiques, i, el més important, les meves sensacions físiques i mentals no m'indiquin el contrari, seguiré practicant aquest esport, això sí, amb una petita dosis de seny, i tinguent molt present que ho faig per passar-m'ho bé, no per anar a "buscar el que no tinc", com dirien els més grans.

Així doncs, ara més que mai, una mica de seny i no oblideu mineralitzar-vos i vitaminar-vos!

SALUT i FORÇA i HONOR!!!!!

MARNATON + TRI OLÍMPIC DE BANYOLES: Prova superada!!!!

Amb la "màquina" Robert

i els quatre fantàstics!!

Petita mostra de les onades (arreserats!!!)

Representació del XALOC a l'arribada de Banyoles

Molta gent em va dir que estava com una cabra, o que quin sentit tenia fer el mateix dia dues competicions... La veritat es que va ser el meu primer pensament en saber que coincidien en el dia, i que eren compatibles en horari, i significava tot un repte físic a aquestes alçades de la temporada, després de l’estiu tan “perru” que m’he cascat, esportivament parlant.

El divendres a la tarda començava l’intens programa que tenia per davant el dia següent, i Cadaqués ens rebia amb una tramuntana que ja havia estat anunciada al llarg de tota la setmana pels meteoròlegs. Després de l’experiència de l’any passat, amb unes condicions climatològiques semblants, semblava que ens tornaria a tocar patir les onades a favor des del Cap de Creus, però l’augment de participants d’aquesta edició, molts dels quals amb poca o nul·la experiència en aigües obertes, i menys en condicions adverses, i, sobre tot, la força de la Tramuntana d’aquest any, amb ratxes de força 8 (l’any passat el màxim va ser 4-5), va fer que ja durant el brífing els organitzadors ens avisessin que la possibilitat de suspendre la travessia fos força alta, per la qual cosa havien previst un recorregut alternatiu.
En aixecar-nos al matí ja ens varem adonar que la Tramuntana bufava amb força, i en arribar al punt de concentració dels nedadors es varen confirmar els nostres pitjors temors: la organització havia decidit canviar el recorregut i realitzar una travessia per l’interior de la badia de Cadaqués, mínimament arreserats del vent, excepte en els primers mil metres, on el tindríem en contra....
Aquest any els participants estàvem dividits en tres grups de diferent nivell (l’any passat eren 6), amb el gorro verd els “pros”, groc els de nivell mitjà (nosaltres, o sigui la Mireia, la Mercé. L’Esteva i jo), i el vermell la resta. Inicialment les sortides s’havien de prendre separadament, però amb la modificació del recorregut es va optar per sortir tots junts, i al meu entendre, de manera un tant desordenada. Així doncs, com a la travessia de Sant Feliu de fa dos anys, la Mireia i jo ens quedàvem al final esperant la sortida, i en començar a nedar ens adonàvem que la cosa ja anava a tope, i que darrera nostre només quedaven una quinzena de nedadors amb gorro vermell...frustrant!

A partir d’aquí tocava remuntada. La veritat és que la sensació d’anar avançant gent durant tota la travessia és molt agradable i és una motivació extra, però les condicions del mar frenaven les ganes d’anar més ràpid, i vaig començar a reservar pensant en el triatló de la tarda. Els primers mil metres del nou recorregut eren realment complicats, ja que tot i estar arreserats del vent, l’alçada de les onades era considerable fins al primer punt de gir, situat en unes boies just davant de l’arribada. Després tocava nedar fins a la sortida de la badia, per fer la volta en un petit illot, i tornar a la platja nedant enmig de les barques amarrades. En aquest trajecte vaig seguir avançant nedadors amb gorros grocs i algún de color verd, per acabar fort els darrers dos-cents metres amb un temps d’1:01, i la posició 122 de la classificació final d’entre els 345 que varen aconseguir acabar els aproximadament 3500 metres. La conclusió: Gust agredolç per no haver pogut fer el recorregut original, però amb bones sensacions a l’aigua, quedava Banyoles....

I amb entrepà a les mans, i la companyia de la Mireia i la Mercè, cap a Banyoles a fer la segona part del dia. Allà vaig coincidir amb altres tri que havien fet la Marnaton feia una estoneta, en Guillem, en Robert, i la Sina, són els que conec, però suposo que algú més hi havia....

Un cop situats al pàrking, cafè reglamentari i a preparar les coses per entrar a boxes. En aquell moment me n’adono que m’he deixat l’adaptador de la manxa, amb la qual cosa la pressió de les rodes quedava com feia una setmana, el temps que no tocava la bici... Reconec que aquest fet em va generar dubtes sobre si la roda de darrera aguantaria el recorregut, ja que no estic acostumat a anar amb poca pressió i em temia una punxada segura.... Vaig decidir ser positiu i no pensar-hi més, amb la qual cosa entrava a boxes, on comentava la jugada amb els altres compis d’equip que prenien la sortida en aquest tri: En Rafa, en Berto i en Xavi, i amb d’altres col·legues a qui feia temps que no veia (de fet aquest és el meu segon tri de la temporada...).

La linia de sortida, espectacular, quasi cinc-cents triatletes a punt per començar un dels triatlons més bonics i amb més tradició dels que es poden fer a Catalunya. El meu rendiment, la veritat és que era una incògnita, no tant en la bici i la cursa a peu, on més o menys sabia quin podria ser, però si en la natació, amb els 3500 metres acumulats del matí. A l’aigua, com no podia ser d’una altra manera amb tanta gent, molts i molts cops, i difícil agafar el ritme fins que no vaig poder trobar un espai per nedar amb comoditat. La veritat és que em vaig trobar molt bé, i sortia de l'estany en uns acceptables 24:40, segons el xip, i posició 114. Transició força ràpida, i a regular amb la bici, esperant el grup gegant que se sol formar. Als tobogans direcció Figueres el grup arribava a quasi 50 triatletes, fins que es va trencar en la mini ascenció d’Espolla, i em quedava solt juntament amb uns 15 “triatletes” més. Aquí hi va haver un dels punts d’inflexió en la meva cursa, ja que amb un grupet per davant, em quedava sol estirant d’una colla de personatges (amb l’excepció d’un triatleta del Puigcerdà) que es prenen el tram ciclista com una marxa cicloturista, tota l'estona a roda. La veritat és que no entenc aquesta actitud de conformisme per quedar en la posició més enllà del 100. No se que costa fer relleus curts i que farien guanyar temps a tots amb un desgast mínim. En fi, cadascú amb la seva consciència, jo ho seguiré donant tot en la bici, i a córrer com pugui, la qüestió és acabar. El dia que m’estigui jugant alguna cosa ja em replantejaré reservar, però mentrestant, els que estiguin en el meu grup es podran aprofitar de mi, sempre evidentment que no hi hagi gent que estigui més forta i em costi mantenir la roda.... Suposo que tota aquesta gent que es limita a anar a roda amb la bici, són els que després s’apunten a la llarga distància amb la mateixa actitud i que aconsegueixen desvirtuar l’esperit original del triatló....en fi....
Amb tot això, em baixava a córrer amb un parcial ciclista molt digne, i disposat a disfrutar de l’ambient extraordinari que sempre hi ha a Banyoles. Les sensacions en la cursa a peu molt bones. De seguida vaig agafar el meu ritme creuer (patétic) actual de 4:35-4:50, un ritme on em trobo molt còmode, però que evidentment és insuficient per mantenir una posició final avançada. En l’inici de la segona volta vaig començar a notar que anava buit, amb calfreds i no massa bones sensacions. Sort que portava un gel de reserva, i amb això i els ànims de la Mireia, la Mercé i l’Esteva, aconseguia acabar amb un temps final de 2:18, i la posició 126 de 433 participants que varem creuar la línia d’arribada.

La veritat és que em vaig divertir moltíssim, assaborint cada moment d’aquest triatló, com m’agrada fer últimament. Si els entrenaments i les ganes acompanyen, potser al B de Banyoles serà diferent....

La conclusió d’aquest dissabte “de bojos” és molt positiva. Em vaig divertir molt, tant al Marnaton, com a Banyoles, i físicament em vaig trobar molt bé, sense molèsties i amb unes sensacions molt bones, en definitiva, molt content i a punt per tornar-hi!!

Ara ja només em queda el B de Banyoles, ja que finalment a Tossa no hi puc anar per motius laborals, i després els 180 kms de bici del Challenge, on ja estem inscrits la Mireia, jo i en Salvador Ribot amb el nom de TRILOCUS.

Salut i Força i Honor!!

5ena Volta del Serrà

Amb un mar una mica picat gràcies a la tramuntana que ens va sorprendre a tots, el diumenge a les 9:30 es donava la sortida als 42 equips inscrits definitivament en aquesta edició de la Volta del Serrà.
La tàctica planificada amb la Mercé era molt senzilla: començava nedant jo, i ella al caiac, per estalviar-se una pujada i no castigar excessivament el seu canell lesionat. Ja tenia decidit que no utilitzaria el neopré, cosa que si que va fer la Mercé, i alguns dels altres equips participants.
La meva primera tirada va ser fins a la tercera de les quatre boies col·locades per tal d'orientar-nos fins al punt de gir. Aproximadament uns 2500 metres amb el mar a favor, contrariament a les previsions inicials en aquesta part de costa, on el vent de Garbí sol aixecar una mica de tràngol quasi diàriament durant tot l'any a partir de mig matí. Nedar amb el mar a favor de vegades no es garantia de comoditat, i aixó almenys és el que em va passar a mi, ja que moltes vegades em quedava amb la braçada a l'aire. Per la resta, les meves sensacions dins l'aigua varen anar millorant a mesura que passaven els metres, i em trobava força relaxat.
La Mercé em va donar el relleu fins a la barca situada a la Punta d'en Bosch, on em vaig tornar a llençar a l'aigua. A partir d'aquí la cosa va ser una mica més complicada...les onades en contra eren considerables, entre 1-1,5 metres, i les glopades d'aigua salada sovintejaven. Però la veritat es que en aquest tram em vaig trobar molt més còmode que en l'anterior, i tot i l'estat del mar i la dificultat de nedar en aquestes condicions, vaig difrutar moltíssim dels quasi 2000 metres més. A l'alçada de la primera de les boies de senyalització, la Mercé baixava del caiac com una bala per acabar ja fins a l'arribada, amb un temps final de 2:20, molt bones sensacions de cara al Marnaton, i havent disfrutat moltíssim d'aquesta peculiar travessia.
A l'arribada, un gran avituallament (durant la prova cadascú porta el seu propi al caiac, cosa que personalment em sembla millor) i molt d'ambient i bon rotllo, cosa que posa la cirereta a qualsevol cursa.
En resum, és realment és un privilegi poder nedar en un tram de costa tan bonic com el que tenim al costat de casa. A més, des d'aquest any, la meitat d'aquesta travessia es pot fer per dintre de boies, cosa que dóna una mica més de garanties de seguretat que si ho fem a mar obert, però que evidentment no exclou el fet d'haver de portar una boia si volem anar més tranquils.

Ara, com diu la Dori personatge genial de la gran pel·lícula NEMO: "sigue nadando, sigue nadando, que se hace? NADAR!!!"

Per cert, de meduses, ni una!! que segueixi així molts anys, siusplau!!!

Estiu 2009, una mica de resum

Començo el resum dels dos mesos de blog-pànxing on ho vaig deixar: RESPIRÀLIA 2009.

La veritat es que la edició d’aquest any ha estat una de les millors, parlant a nivell global. Un temps fantàstic, amb unes condicions per nedar immillorables, una mar plana i pràcticament sense meduses, que va fer que poguéssim nedar moltíssim. El meu total acumulat dels dos dies i mig van ser aproximadament d’unes 12-13 hores a l’aigua, amb un ritme molt bó, i la veritat es que vaig disfrutar molt nedant. A més, l’ambient del grup i amb la resta de la gent també va estar molt bé, ja que conviure amb dues-centes persones dalt d’un vaixell de mides reduïdes durant tres dies és complicat, o sigui que en general bona nota.

El complement perfecte a la part solidària varen ser les sortides als diversos establiments típics (i peculiars!) per menjar i beure; des del dinar del primer dia al Tiburón, passant per les meravelloses postes de sol amb mojíto inclós al mític Pirata Bus, fins al no menys mític sopar a la llum de la lluna i dels estels del Blue Bar, la veritat es que no ho se descriure, i encara que sembli un tópic, s’ha de viure.

Particularment estic enamorat d’aquesta illa i de la seva forma d’entendre la vida, i per poc que pugui, encara que crec que la meva aportació a Respiràlia ha arribat al final, intentaré tornar a Formentera cada any, sigui com sigui!

Un cop a tornat a casa, hora de tocar de peus a terra, descansar de tot plegat per assimilar-ho, i planificar l’estiu esportivament. Planificació que vaig fer ràpidament, decidint fer la cursa popular de Santa Cristina d’Aro el 22 de juliol, i poca cosa més fins a la travessia de Sant Feliu, a mitjans d’agost. Ja fa temps que he decidit que l’estiu no és la millor época per intentar entrenar o afrontar reptes grans. Entre la feina, la calor i obligacions familiars, la veritat es que la motivació i les ganes d’entrenar són més aviat escasses. Aixó inclou, com tothom ha pogut observar, l’actualització del blog...

Amb aquestes premisses, una mica de cursa a peu per preparar Sta. Cristina, on al final vaig còrrer en un temps acceptable per ser jo de 36:46 per a 8,5 kms d’un circuit exigent amb l’afegit de la calor. La veritat es que vaig tenir molt bones sensacions i vaig acabar molt satisfet.
Després d’aixó, Festa Major de Sant Feliu, viscuda intensament des del xiringuito del club, poc entreno i molta mandra.....
Mandra que em vaig espolsar per nedar una mica i preparar una mica la travessia de Sant Feliu, i els reptes posteriors a partir de finals de mes.
I a Sant Feliu, motivació a tope pel regust que em va quedar l’any passat, quan es va donar la sortida quan encara faltaven 100 metres perqué jo, juntament amb altres nedadors més arribessim al punt de partida, cosa que em va fer anar remuntant i sense poder saber la meva situació real respecte a la resta de nedadors ganxons....amb aquesta motivació, sortida a mort i 15:29 per fer els 1100 metres, resultat, primer local de la meva categoria, cosa que em va fer molta ilusió i em motivava per tot el que ve a partir d’ara, començant per la Volta del Serrà d’aquest cap de setmana a Sant Feliu.

Parlant de la Volta del Serrà, pels qui no la coneguin es tracta d’una aventura que va començar ara fa quatre anys de la ment inquieta d’en Josep M. Esteva, un dels puntals del club. La prova consta en un recorregut per mar d’anada i tornada des de Sant Feliu, fins a un punt de la costa anomenat la Punta d’en Bosch, on es fa el gir per tornar. La peculiaritat d’aquesta “competició” consisteix en que es fa per equips de dues persones, un que neda i l’altre amb caiac, i es poden anar fent relleus entre ells. El fet de portar el caiac al costat, garanteix la seguretat dels nedadors en cas de qualsevol incidència, a part de les barques de recolzament de la organització. L’ús del neopré està permés i és optatiu, i està plantejada com una travessia diferent i divertida per un dels llocs més bonics de la costa catalana, la veritat es que val molt la pena.

Després d’un parell d’edicions en les quals no hi he pogut participar, aquest any hi pendré part amb la Mercé Coll, una companya d’equip que va patir una greu lesió fa un parell d’anys, i que aquest estiu finalment ha pogut tornar a competir, de moment nedant i amb la cursa a peu, per la bici ja falta menys! El nom de l’equip està encara per decidir del tot, però té moltes possibilitats que acabi essent “GALGOS 112-JURIOLES 113”. Si voleu veure-ho i viure l’ambient, a la platja de Sant Feliu el diumenge a partir de les 8 la sortida!

Ja veieu que per ser la primera crònica, el rotllo es considerable...a partir d’ara intentaré actualitzar setmanalment el tema, a veure si me n’ensurto!!

Salut i Força i Honor! I com deia el meu heroi preferit: “No olviden vitaminarse y supermineralizarse!!”

A poc a poc, tot torna a la normalitat...

Despres de tenir oblidat el blog durant massa temps, aquesta setmana espero poder penjar alguna crónica de com ha anat l'estiu esportivament parlant, i de com em trobo per afrontar el carregat calendari de finals d'agost-setembre.

De moment puc avançar que finalment no iré als Campionats d'Europa de Natació Master de Cádiz per qüestions de feina, i si puc, aquell cap de setmana intentaré prendre part al triatló olímpic de Tossa, a veure si em quadren les combinacions laborals....

La resta de la planificació segueix igual: el cap de setmana que vé toca Volta del Serrà formant equip amb una recuperada (i me n'alegro moltíssim!) Merce Coll, a matxacar-nos i sobre tot, disfrutar moltíssim!!

El primer dissabte de setembre toca MARNATON al matí i Tri Olímpic de Banyoles a la tarda, un bonic repte que em pendré amb molta motivació, i amb l'objectiu principal de passar-m'ho bé!

Després, com ja he dit abans, si puc, el tri de Tossa, i el darrer cap de setmana de setembre el B de Banyoles, objectiu principal d'aquesta segona part de la temporada, i per acabar, el primer cap de setmana d'octubre, el parcial ciclista del Challenge de Calella, que corrirem com a equip de relleus la Mireia a l'aigua, jo mateix, i el crak Salvador Ribot en la marató final.

De moment avanço que estic entrenant una mica, amb bones sensacions a l'aigua, regulars sobre la bici, i patétiques en la cursa a peu, res de nou...

Salut i Força i Honor!!!

RESPIRÀLIA 2009

El Capità Jack amb els participants a l'aigua, comença l'etapa!

El Xaloc en l'arribada fa dos anys

Amb les tovalloles que varem fer per recaptar diners i donar-los a organització.

Arriba la primera setmana de juliol, i com des de fa ja cinc anys, agafo els trastets i juntament amb alguns companys del Xaloc me’n vaig cap a Formentera per participar en una peculiar prova solidariaesportiva anomenada RESPIRALIA. De fet aquesta serà la meva sisena participació, i la vuitena d’alguns dels companys, ja que en principi Respi (com l’anomenem col·loquialment nosaltres) se celebrava el primer cap de setmana de setembre, però per circumstàncies els organitzadors varen decidir passar-la a primers de juliol, amb la qual cosa crec que tots hi hem sortit guanyant.

Aquesta serà la desena edició d’aquesta prova que consisteix en donar la volta a la illa de Formentera per en equips i per relleus. Els seu creador, en Pere Galiana, un jove fisioterapeuta balear, la va idear com una forma de donar a conèixer la malaltia crònica de la Fibrosis Quística, que causa un gran prejudici a tothom que la pateix, ja que condiciona la resta de la seva vida des de la infantesa. Ara per ara, la única sol·lució definitiva és el transplantament dels pulmons, i fins fa poc, l’esperança de vida de la majoria dels malalts no passava gaire dels quaranta anys. Si cliqueu al nom hi trobareu l’enllaç amb tota la informació detallada.
Sense cap mena de dubte puc afirmar que la meva primera participació a Respiràlia va fer que la meva visió de la vida canviés substancialment. La convivència de tres intensos dies amb malalts de FQ, i tota mena de gent disposada a ajudar-los, afegit a l’ambient de solidaritat, i a l’atmosfera especial i inigualable de la illa de Formentera, varen deixar una empremta dins meu que no s’esborrarà mai...Entre tots aquests participants, em varen impressionar especialment un grup de persones discapacitades, que amb la seva força de voluntat i energia positiva són tot un exemple a seguir en els mals moments, o senzillament quan pensem que tot ens va en contra, la frase publicitària de “impossible is nothing” aquí adquireix la seva màxima dimensió, em podeu creure.

Respiràlia es planteja com una prova de natació solidària, en la que el primer objectiu és el de donar publicitat i rellevància a la malaltia. L’estructura és relativament simple, un vaixell-base (des de fa sis anys un bonic catamarà panoràmic de nom Capità Jack) on hi ha tota la logística (organització, fisios, menjar i beure) i que serveix com a descans entre relleus, i unes quantes barques, caiacs i motos d’aigua amb socorristes i metges per realitzar l’assistència directa als nedadors. Els equips dels nedadors han d’estar composats per un mínim de dues persones, que és número imprescindible i de seguretat per poder nedar, i cada grup porta a més del “gorro” de color assignat cada any per l’organització, una boia per cada dos-tres nedadors, cosa que garanteix visibilitat i un punt de recolzament en cas de cansament o qualsevol imprevist dintre el mar.

No cal dir que poder nedar resseguint la costa de Formentera és tot un privilegi, des de les aigües transparents de fons blanc que et fan creure per moments que ets dintre una piscina immensa, fins a les praderes de posidònies amb tota la seva varietat de peixos, passant per sota els impressionants penya-segats de sota els caps de Barbaria i el Far de la Mola, amb més de setanta metres d’alçada, la veritat és que no és fàcil de descriure amb paraules...
Evidentment no tot és tan fantàstic, ja que hi ha dies en que el mar es converteix en el principal enemic, fent que de vegades s’hagin hagut de fer les etapes previstes inicialment al revés, o senzillament nedar en llocs a raser de les onades, però qui ha dit que nedar fora de la costa fos fàcil? En el capítol d’inconvenients està clar que no em puc oblidar d’unes grans “amigues” nostres: les meduses. Allà les he vist de totes mides, classes i colors, i les he pogut “gaudir” en primera persona a la meva pell. La veritat és que la sensació de pànic i estres que et genera un banc de meduses és, perqué no dir-ho, força gran. No hi ha cosa que faci més ràbia que estiguis nedant a un bon ritme enmig d’un lloc paradisíac i en la següent braçada et trobis de cara amb una medusa, sigui de la mida que sigui. Això ja condiciona la resta del dia, i fins al cap d’una estona no tornes a recuperar la confiança (si no n’has vist més, es clar), i pots tornar a concentrar-te més en mantenir el ritme, que no en anar mirant endavant a cada braçada amb el cap aixecat (les cervicals al final es queixen...). De totes maneres, cal dir que les assistències actuen ràpidament, i si les barques d’avançada divisen un banc gran d’aquests bitxus, es fa pujar als nedadors a les barques i se’ls torna a l’aigua més endavant. A part d’això, totes les barques porten assistència amb pomades i altres medicaments.

Tot i no estar plantejada com una prova competitiva, es evident que hi ha gent que un cop ens posem a l’aigua ens convertim en uns picats, i ja sigui amb companys d’equip, ja sigui amb altres participants, comencen les “minicurses”, ja sigui per arribar primers a aquella punta del penya segat, o al vaixell que ens està esperant...no tenim remei...

Les jornades de natació comencen normalment entre les nou i les deu del matí, depenent de l’etapa, i finalitzen entre les sis i les set amb l’arribada a port. Un cop a l’Institut d’ensenyament que ens serveix d’allotjament, amb matalassos repartits a les classes, com en una gran casa de colònies, mentre alguns s’estiren, d’altres anem a còrrer, per estirar les cames, contant que els que més portem una mitjana d’entre tres i cinc hores nedant, tot i que cadascú neda el que pot, i no és obligatori fer cap mínim (de fet, en els cinc anys que porto, cada any hi trobo gent que encara no he vist nedar, però això ja seria un altre tema....).

I arribem a la nit. Hi ha un parell de sopars solidaris, el primer i darrer dies, i els altres, doncs toca Fiestaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Això si, per molt que s’allargui la festa (normalment no gaire més enllà de les tres) a les set del matí següent els Xalocs som dels primers d’arribar a l’esmorzar, i dels equips que més estona estarem dins l’aigua a l’etapa. Hi ha edicions que fins i tot alguns de l’equip hem aconseguit nedar tot el que es podia nedar un dia sencer, sense relleus. La veritat es que quan t’hi poses, si no és per fred, meduses o algun altre inconvenient aliè a la voluntat, és fàcil i un plaer anar fent metres, a un ritme còmode, es clar.

Aquest any l’aventura la compartiré amb la meva parella, la Mireia; en Rafa i la seva dona, l’Eva; en Richart i la Marina, acabats d’arribar de l’IM Nice; la Mercé, la Sònia, i la Sandra, en la que serà la seva primera participació.

Així doncs, ara que està de moda per culpa de l’anunci de la tele, ens veiem a Formentera, la setmana que vé la crónica!
Salut i no passeu calor!!!

Marina i Richart, enhorabona FINISHERS!!

La Marina i en Richart, exemple de parella triatlètica!

Ahir, a l'Ironman de Niça, una altra triatleta del Xaloc inscribia el seu nom a la llista dels finishers del club: La Marina Basart, juntament amb la seva parella, en Richart, aconseguien tots dos el somni de creuar l'arribada d'una proba Ironman, i es penjaven la medalla de finishers a Niça. Per en Richart és el seu segon Niça consecutiu, mentre que la Marina era la primera vegada que corria un IM, i va aconseguir el seu objectiu. Des d'aquestes línies els vull felicitar a tots dos!

Amb el record encara fresc del meu IM de Lanzarote, sé perfectament el que representa per a ells haver acabat, despres d'haver compartit moltes hores d'entrenaments, bons i no tant bons moments, però que quan creues la línia d'arribada et compensa tot el que hi has invertit.

Ara a esperar que tornin i ens facin la crónica detallada de com va anar tot, compartint novament experiéncies inoblidables a Formentera amb la celebració de la desena edició de RESPIRÀLIA.

Mentrestant jo m'estic recuperant de la primera setmana de feina despres de les vacances, i que ha estat més dura del que em pensava. Molta calor i cansament, poc entreno, i per acabar-ho d'arreglar, un refredat de competició que m'ha deixat KO tot el cap de setmana, i del que tot just avui em començo a recuperar una mica...de totes maneres, m'ho agafaré amb calma, i fins que no estigui del tot recuperat no m'hi tornaré a posar, aprofitaré per fer una mica de platja amb les meves filles i disfrutar del temps lliure sense cap mena de pressió, que de tant en tant va molt bé...

Apa, salut i a entrenar el que en tingui ganes!!!

...i Fi de la Primera Part

Doncs si, si no canvien les coses i rebo una trucada de la Federació per dir-me que finalment em puc inscriure al Tri de Balaguer, aquest cap de setmana hauré acabat la primera part de la temporada triatlética. De fet encara quedaran per fer els triatlons de Pont de Suert i BCN, però al primer no hi podré anar perque estaré fent la volta a Formentera nedant per Respiràlia, volta que es fa per donar a conèixer i recaptar fons per lluitar contra la malatia de la Fibrosis Quística, i tot i que no descarto participar-hi, en principi al tri de BCN no tinc gaire motivació per anar-hi. Per tot aixó, i repeteixo, si finalment no vaig a Balaguer, toca "descansar" una mica.

La veritat es que ara mateix tinc una barreja de sensacions. Per un costat el meu cap té ganes d'entrenar i seguir sumant quilòmetres, fins i tot a intensitats més altes que abans de Lanzarote, però per altra banda al meu cos cada dia li costa una mica més arrencar, i nomes em demana platja i descans. Sé que potser li hauria de fer cas, i, de fet ho intento, però a la que puc m'escapo i o bé sobre la bici, o nedant, cada dia cau alguna cosa amb uns mínims d'intensitat. Fins i tot en la cursa a peu que es el que em costa més, l'altre dia em vaig sorprendre fent séries de quilòmetre a 3:50, cosa que no havia fet en tota la temporada...

La valoració que puc fer d'aquests primers sis mesos de l'any, esportivament parlant, crec que és molt positiva. He completat totes les poves que m'havia marcat segons els plantejaments previstos, tot evidentment, encarat a l'IM de Lanzarote, i la veritat que m'ha sortit rodó. Es cert que en un Ironman hi han molts factors que influeixen en el resultat final, des de la climatologia, fins a possibles avaries, passant per l'adaptació a tots aquests factors del propi cos, i a la durada de la prova, però quan ho portes tot ben entrenat i planificat, crec que es minimitza força el marge d'error. Aixó vol dir sortir a entrenar en totes les condicions climàtiques possibles, i, evidentment, el més semblants a les que ens poguem trobar al lloc i dia de la cursa. Entrenar el que mengem i bebem també és fonamental, tot i que jo aquí tinc una mica d'avantatge perqué la veritat es que puc menjar i beure quasi de tot, ja que normalment no em senta malament res. Una altra cosa són els possibles beneficis energétics que em puguin donar un o altre aliment o beguda, per aixó també he probat el màxim de variables que em podia trobar a Lanzarote concretament.

I a partir mitjants agost, començarà la segona part de la temporada. Toca planificar un final d'agost,setembre i inicis d'octubre molt intensos...En principi, el programa previst començaria amb la travessia a Sant Feliu, que l'any passat va canviar de recorregut i ara és realment espectacular amb tota la primera part per fora l'espigó, per realitzar el darrer cap de setmana del mes la ja mítica Volta del Serrà, una "cursa" molt recomanable per a tots els que vulguin gaudir d'una experiència diferent per la Costa Brava, que consta de nedar 8 kms a mar obert amb sortida i arribada a Sant Feliu, per parelles i relleus: mentre un neda, l'altre paleja amb el caiac, tot i que també es ho pot nedar un de sol, com han fet en diverses edicions nedadors i triatletes, deixant el caiac a algun amic o familiar, i fent els 8 kms a pinyó... El primer cap de setmana de setembre coindeixen el tri de Banyoles, i, a falta de comfirmació, les dates programades per la segona Marnaton. La meva idea seria tornar a Cadaqués a fer la Marnaton, ja que la primera edició em va encantar, però encara queda molt i s'han de concretar coses, o sigui que ja veurem. Seguidament toca el torn al tri Olímpic de Tossa i a final de mes, el tri B de Banyoles, dos trialtons on m'agradaria pendre part, el primer per estar al costat de casa i amb un circuit ciclista duríssim, i el segon, senzillament perqué m'agrada molt i vull intentar baixar la marca de l'any passat, quan hi vaig arribar en un estat de forma força passat...

Entre mig d'aquests dos tris, però, una escapadeta a Cadiz, on aquest any s'hi celebren els Campionats d'Europa de Natació Master, i on si tot va bé, prendré part en la prova de 5kms d'aigües obertes, em fa una especial il·lusió participar en un Europeu!!!

La traca final la posaria el Challenge del Maresme, ja sigui per relleus o sol, però aixó encara s'ha de comfirmar del tot per diversos motius, tot i que reconec que tinc un pessigolleig especial...

De moment, a seguir entrenant amb ganes, i sobre tot, salut!

EL DIPLOMA

Doncs aquí està el que faltava i que m'han enviat aquesta gent de l'IM Lanzarote, i amb que acabo (de moment) els posts dedicats a aquest tri.

Els temps que surten, clavats als que vaig marcar jo al pulsòmetre, i que un cop repassats fredament, crec que tinc marge de millora, tant en bici, com en la cursa a peu, aixó sí, sense fer miracles. Si tot va bé, d'aquí dos anys ho tornaré a provar com a part de les celebracions del meu 40è aniversari.

Despres del "subidon" de Lanzarote, aquestes dues setmanes han estat de recuperació, incrementant una mica el volum de bici, sempre per sensacions, i tornant a agafar ritme en les séries de natació, però sense forçar. El tema de la cursa a peu va a part, com que és el que menys m'agrada, doncs poca cosa, a veure si aquesta setmana em poso les piles....

El próxim objectiu: El triatló B de Balaguer, amb moltes ganes de tornar a competir, però amb la incògnita de com respondrà el meu cos (espero que bé!). L'any passat ja vaig fer el B de Banyoles despres de l'Ironcat, i reconec que hi vaig arribar molt passat de forma, amb unes sensacions totalment diferents a les d'aquest any. Tot i així encara vaig fer un temps força digne, 4:32, aixó si, patint el que no està escrit en la cursa a peu a causa del poc entreno i de la calor que feia.

A més, a Balaguer retrobaré la companyia en cursa d'en Berto, un company d'equip amb el qual en els tri's de llarga distància tenim un "pique" sà, i si al final un altre company, en Rafa, també s'hi afegeix, la "guerra" fraticida està servida!!

Apa doncs, salut, i sobretot, FORÇA i HONOR!

P.D.: "Força i Honor" és la frase que cridaven els generals romans als seus soldats abans de les batalles, i que surt a la película Gladiator, d'on varen sortir les imatges famoses que va passar en Guardiola als jugadors amb el resultat que tots coneixem. A mi m'agrada per aquest significat d'èpica que té de "sortir i donar-ho tot", que és el que faig en cada cursa en la que prenc la sortida.

Sensacions de Lanzarote

Aquí ja no podia dissimular més....

Amb el guanyador, Bert Jammaer, quins dos craks!

...algú sap que són aquestes pastís? jo ho vaig descobrir i copiar...

Les bicis dels primers "pros"....

...i les de les primeres

Un cop a casa, i després d'una setmana i mitja d'acabar l'IM, toca fer una reflexió calmada de tots els moments viscuts la setmana abans i els dies posteriors, en definitiva: canalitzar la felicitat.

Sempre he tingut molt clar el principi pel qual faig triatlons: Es un esport que m'encanta en sí mateix pel que representa de compensació i exigència tan física, com mentalment, i amb el qual, a més a més, em diverteixo moltíssim, tant entrenant, com competint. A això s'hi suma que es tracta d'una filosofia de vida molt sana, però que en ser un esport altament addictiu, et pot fer perdre de vista la realitat del que t'envolta, i acabar convertint-se en una addicció obsessiva, amb totes les conseqüències negatives que això comporta, sobre tot a nivell personal, i més concretament, familiar.

Els que em coneixeu, segurament m'haureu sentit a dir més d'una vegada que el dia que entrenar i competir en triatlons em suposi una obligació, probablement ho deixaré, perqué d'obligacions ja en tinc prou amb les laborals, i a més, hi he de sumar les meves responsabilitats familiars, per a mí prioritàties per damunt de tot. Si faig aquest esport es per divertir-me, així ho he entés sempre, així ho faré en el futur, i així ho he fet a l'hora d'afrontar el repte de l'Ironman de Lanzarote, on sense perdre de vista que havia d'entrenar, i molt, no he deixat de fer totes les altres coses que m'omplenen i em diverteixen a la vida, es a dir, dedicació a la meva família i parella, i divertir-me amb altres coses. Evidentment les darreres setmanes els entrenaments varen guanyar pes en el meu dia a dia, però sempre intentant trobar un equilibri, el qual tots sabem que no és fàcil...

Amb aquestes premises em plantava el dimarts dia 19 a Lanzarote, disposat a seguir compaginan-t'ho tot. Així he alternat entrenaments i obligacions propies de la cursa, amb el turisme, i el resultat final, i objectiu pel qual em trobava aquí, ha estat fantàstic: Un IM, més vacances o vacances, més IM, com ho volgueu dir.

Tots els que fem triatlons, o qualsevol mena d'esport individual on l'esforç i exigència física i mental són elevades, gaudim i patim una sèrie de sensacions abans, durant i despres, difícils d'explicar si no s'han experimentat.

Aquestes sensacions les tenim des del primer triatló que acabem, sigui de la distància que sigui, i durant tots els que fem, amb més o menys intensitat, segons la motivació i estat d'ànims amb que encarem cada prova.

Personalment, les mes intenses les vaig tenir en el meu debut a Banyoles, en el primer tri que vaig fer a Sant Feliu, i les millors fins dissabte passat, les havia tingut a l'Home de Ferro 07, sens dubte un dels meus millors triatlons, i on crec que tot va sortir perfecte, des de l'ambient del grup, la cursa en sí, i el resultat final global. De fet va ser en acabar aquest triatló on vaig veure que estava capacitat per intentar assolir el repte d'un IM, i el resultat ja el sabeu, de moment finisher als dos que he intentat.

Però Lanzarote era especial per diversos motius; el principal: que era una de les meves il·lusions en el món del triatló des que en vaig sentir a parlar, pel que comporta la mística de la prova en sí i tot el que m'havien explicat (el vent, el recorregut ciclista, els paisatges semblants a Hawaii, l'ambient...), i la veritat es que en aquest sentit no em va defraudar gens, tot el contrari.

Una organització excel·lent i molt professional, uns voluntaris increïbles, moltíssima gent animant i cridant el teu nom, un ambient de cent per cent triatló 24 hores al dia...., senzillament genial i recomanable per a tothom a qui li agradi aquest esport, una experiència molt intensa i que dona sentit al "perque" ens enganxa tant el triatló.

Tot això, juntament amb el resultat final de la prova, que va sortir tal i com havia planificat (hi ha vegades que per un o altre motiu no surten les coses tal com voldrien, també s'ha de dir...), van fer que el que vaig experimentar fos d'una intensitat tan gran que no em vaig poder reprimir les llàgrimes. No ho sabria descriure, però crec que és la màxima expressió de felicitat esportiva, i em sento un privilegiat per haver-ho pogut sentir, i compartir amb qui ha estat al meu costat animant i patint les conseqüències dels entrenaments...

A les fotos podeu veure'm just abans de l'arribada (sense comentaris de la cara que portava...), amb el guanyador per segon any consecutiu, Bert Jammaer, el dia de l'entrega de premis, i on us puc assegurar que tenia les cames igual o pitjor que jo, almenys a l'hora de baixar les escales, els ibuprofens miraculosos que també es prenen els pro (bé, crec que eren ibuprofens....), i les bicis dels primers i primeres, ben iguals que la majoria de les nostres, fins i tot més senzilles i tot, perque hi ha gent que realment es gasta moooooolta pasta....

Salut, felicitat i entrenus per a tots, jo ja hi he tornat, pròxim estadi de feliciat: Triatló B de Balaguer el 20 d'aquest mes, ens hi veiem!

CRÓNICA DE L'IRONMAN DE LANZAROTE 2009

amb en Lluís, moments abans de la sortida,
nerviosos?? noooooo!!!


Sortida de l'aigua, això tot just acabava de començar!

A les rampes de Famara, encara prou sencer amb el plat...

Braçalet vermell, primera volta completada i a seguir!!

...i començant la darrera volta, encara amb prou estil...!

...I FI! prova superada!!!

La felicitat de dos finishers!

Doncs ja està fet! Objectiu principal de l’any aconseguit, ja soc Finisher de l’IM Lanzarote 2009. Més endavant iré penjant diversos posts on explicaré les meves sensacions abans i després de l’IM, avui em centraré en la cursa en sí mateixa, i en el que hi vaig experimentar.

Personalment, els triatlons i totes les proves on participo en general, si són al matí, comencen amb el sopar de la nit abans, i aquest es basa en una pizza, això sí, el més lleugera possible, i com a mínim, un parell de cerveses, per tot alló de la hidratació i que ajuden a dormir. De vegades hi afegeixo un patxaran per digerir bé, però aquest cop no em vaig voler arriscar... Així doncs, el sopar pre-cursa el realitzava a una pizzeria just davant d’on havíem deixat les bosses de la transició a boxes, en companyia de la Mireia i en Lluis Rigau, un crack del Triatló Girona-Costa Brava, i amb qui he tingut el privilegi de compartir entrenaments i cursa en aquesta intensa setmana a terres canaries.

A les 4:45 del dia "D", aixecat i cap al menjador. Vaig ser el darrer triatleta en baixar, i com que a més a més era l’únic de l’hotel que no era guiri, doncs vaig tenir el privilegi de ser entrevistat per una reportera acreditada per l’organització de l’IM, a veure si surto en algun lloc...

Després de l’entrevista i de menjar les “papilles” energètiques juntament amb alguna torrada amb melmelada i un parell de gots de suc, cap a l’habitació a recollir els trastets, i a boxes falta gent.

Entrada a boxes sobre les 5:45, aquí ja hi era pràcticament tothom, i els nervis que m’obligaven a fer cua als lavabos per segon cop, millor, menys pes!
Em trobo a en Lluís que ja ho té tot enllestit, rodes inflades, bici comprovada, i les bosses de les transicions a punt. El mateix ritual que vaig seguir jo, i la majoria dels neguitosos 1349 triatletes que corríem per allà. En la visita del dia abans a les bicis dels pros, la visió de la col·locació d’unes pastilletes enganxades a la poténcia en una d’aquestes bicis em va encendre la llumeta, i preveient que la natació amb neopré i la duresa de la bici passarien factura a les meves lumbars, vaig copiar la idea i vaig enganxar un Ibuprofé a la meva, sort que ho vaig fer!
A les 6:40 amb el neopré mig posat, cap a la platja amb una barreja de sensacions, aquesta vegada més que mai. Els darrers comentaris d’ànim amb en Lluís, ens desitgem sort, i a les 7 i un minut, sortida! Els primers moments de la natació varen ser caòtics.
La sensació era de trobar-me en un triatló esprint! Cops i més cops, i la gent passant per sobre sense miraments, i jo pensant, “però si queden més de 3000 metres per nedar encara!!!" La meva primera intenció de nedar per l’exterior del circuït de seguida se’n va anar a fer punyetes, i com per art de màgia em trobava nedant a un parell de metres en paral·lel a les boies, en companyia d’un grupet guerrillero on ens varem estar estovant una bona estona. La segona part de la primera volta per fi vaig poder trobar una mica de forat, però en començar la segona, un altre cop tornaven els cops, això si, aquesta vegada amb menys mala llet i sense mala intenció, senzillament hi ha gent que no sap nedar en línia recta, que hi farem!

Sortida de l’aigua una mica per sobre del temps previst, amb 1:03 llargs, transició el més ràpida que vaig poder, una mica de protector solar a l’espatlla, i sobre la bici. Primers metres d’aclimatació. Les cames estan dures, però tenia bones sensacions. Després del que m’havien dit sobre el circuit, i d’haver-ne fet una part el dijous, vaig decidir sortir a controlar moltíssim i a intentar reservar-me una mica per la marató. A més la meva esquena es va començar a queixar i al quilòmetre 15 ja m’havia pres l’Ibuprofé. Seguia amb bones sensacions en un circuit amb tobogans continuats, i que anava pujant fins arribar a la zona de El Golfo, amb una mica de baixada per recuperar i començar a partir d’allà una de les parts que a mi personalment se’m varen fer més dures, però a la vegada era molt espectacular: Travessar el PN de Timanfaya. L’experiència de rodar per una carretera enmig d’un mar de lava es senzillament indescriptible, i minimitzava una mica la duresa d’aquesta part, on les rectes de pujada amb el vent en contra es feien realment molt dures, i on no parava d’avançar-me gent amb unes bicis estratosfèriques, però jo a la meva. L’esquena seguia sense deixar-me anar còmode, i havia de realitzar estiraments a la que venia la mínima baixada, cosa que em feia perdre una mica el ritme, i que em continués avançant gent. Després de Timanfaya, una llarga baixada amb vent de cara fins a La Santa, i a partir d’allà unes rectes llarguiiiiiissimes, on rebia els ànims de la Mireia, i amb molt de vent lateral que mica en mica ens acostaven a Teguise, i des d’allà, tot pujada passant pel mirador d’Haria (amb parc eòlic inclòs i els molins de vent a tota castanya...), baixada posterior espectacular i perillosa on vaig aprofitar per avançar unes quantes posicions, i de seguida la duríssima ascenció al Mirador del Rio, on les vistes de Lanzarote són increïbles i difícils de descriure amb paraules...
Un cop a dalt, començava un descens amb velocitats de 70 kms/h de mitjana, que em varen servir per continuar estirant la meva adolorida esquena, i descansar una mica les cames en espera de la sorpresa que m’havien avisat cap al km 150, on es trobava un altre cop la Mireia animant sense parar, i arribava l’esmentada sorpresa en forma d’una pujada de 3 kilometres amb vent en contra, per continuar amb unes carreteres estretes i en un estat lamentable que em feien témer per la integritat de la bici, quina manera de tremolar!!!
Potser a causa del terreny, començava també a tenir molèsties al peu esquerra, i moltes ganes de començar a còrrer!!! Darrers quilòmetres de baixada i sense dificultat, i al final, el parcial amb la bici: 6:31, a una mitjana de 27,5, la cosa pintava bé!

I començava la marató, després d’una T2 força ràpida, dintre del temps previst per al segon dels meus objectius (i totalment secundari) que era intentar baixar de les 12 hores.
Sabia que si agafava el meu ritme i aconseguia mantenir-lo, el meu temps en els 42,2 kms estaria sobre 4 hores, faltava veure si ho aconseguiria...

A la primera de les quatre voltes, 56:56, rodant força còmode i aturant-me el mínim als avituallaments, on anava alternant el beure aigua-cocacola i aigua-powerdrink, més un tros de plàtan en el segon d’anada, i un powergel en el primer de tornada en cadascuna de les voltes.

El segon parcial, 59:22, aturant-me controladament a l’avituallament que tocava, controlant el temps de “parada técnica”.

En la tercera volta, la Mireia em va acompanyar uns metres i m’anava “cantant” els ànims de tots els que estàveu pendents de mi a través d’internet i d’ella mateixa (GRÀCIES A TOTS!!), i marcava un temps de 1:02, ja que vaig aprofitar per guardar forces per la darrera i poder disfrutar del moment.

Així, en la última volta, i ja amb els tres braçalets de colors posats, apretava les dents i em deixava anar els darrers dos mil metres per gaudir dels ànims de la gent, emocionar-me com mai abans, i acabar amb la pell de gallina i amb les llàgrimes a punt de saltar amb 1:01, 4:00 de marató, i un temps final de 11:48:19, ja era FINISHER A LANZAROTE 2009!!!

A l’arribada les fotos de rigor, encaixada de mans amb en Kenett Gasque (el principal artífex de tot això, i el qual espera a l’arribada per donar la mà del primer a l’últim participant!!!), i, gràcies a la col·laboració d’un simpàtic guarda de seguretat, abraçada per compartir emocions amb la Mireia.

Acabava d’assolir un dels meus somnis que fa tan sols dos anys veia molt llunyà, i us podeu imaginar el que significa i com em sentia i em sento ara mateix...

L’espectacle a les carpes de l’arribada era una mica dantesc, amb més de seixanta triatletes estirats, tapats amb manta i amb vials de suero fisiològic injectats...quan em varen preguntar a mi si em trobava bé, i que necessitava, després de la meva resposta, amb un somriure em varen enviar a la carpa-bar a buscar la cervesa....
Allà, retrobament amb en Lluís que va fer una gran cursa després de rebre molt a l’aigua i no trobar-se còmode, segons em va dir, i que va recuperar amb un gran parcial de bici i una bona marató per acabar en 11:20, enhorabona Lluís!

Vull acabar agraint a tots els que heu estat al meu costat animant en els mesos de preparació i en la cursa, i molt especialment la paciència de la Mireia, les meves filles i els meus pares, sense tots vosaltres això hauria estat molt més difícil, o no hauria estat possible!