Temps de canvis, fi de temporada (part 1) i més reflexió

Aquí encara tenia ganes de riure, el pitjor estava per arribar...

Ja fa quasi un mes des que vaig penjar el meu últim post, i no he pogut seguir mantenint la regularitat setmanal que em vaig proposar, però el motiu crec que ha valgut la pena. Definitivament, després d’unes setmanes molt intenses, ja estic instal·lat en el meu nou pis, o sigui que definitivament, i si no hi ha res de nou, intentaré mantenir més o menys al dia el blog.

Començaré fent un resum dels dos últims reptes de la temporada, el Tri B de Banyoles i la bici del Challenge Calella.

A Banyoles, doncs la veritat és que hi anava sense cap altra ambició que passar un bon matí de triatló,gaudint intensament cada moment, i intentant minimitzar el patiment habitual, molt conscient que el meu estat de forma a aquestes alçades era força lamentable...
Amb aquestes condicions em llençava a l’aigua, i amb una natació molt neta i còmoda, vaig aconseguir sortir de l’aigua en un temps força digne d'una mica més de quaranta minuts, i la 75ena posició. La transició força ràpida, i a intentar passar-m’ho bé sobre la bici. La veritat es que és una putada anar veient com t’avança gent que en altres circumstàncies i alçades de la temporada no ho farien, però era conscient del que hi havia i seguia al meu ritme, bàsicament còmode i forçant només lo imprescindible, que 20 kms de cursa a peu es poden fer molt llargs...

La primera de les tres voltes a l’Estany encara va ser prou digne, controlant la meva patètica cursa a peu, hidratant-me i menjant correctament, i deixant que em passes encara més gent...les sensacions no eren dolentes del tot, però tampoc anava massa sobrat, i així va ser com la segona volta vaig patir uns dels pitjors quilòmetres que recordo en una cursa. La veritat és que el fantasma de l’abandonament va passar un parell de cops pel meu cap...no trobava el ritme, anava totalment fos, i vaig haver de fer un gran esforç mental per no aturar-me del tot i plegar. Però vaig anar fent, i amb tot això em plantava al final d’aquesta segona volta, on rebia els ànims, més necessaris que mai, de la meva gent (gràcies Lluís, Mireia, Mercé, Compi, Richart...!) i gràcies a això, i després de pendre'm el gel que em quedava, començava la darrera volta. En aquesta em vaig concentrar en la “tècnica” de córrer, intentant allargar els passos i aixecar una mica els genolls. La qüestió es que un cop més vaig poder comprovar que el cap és la millor arma en les curses de resistència. Com per art de màgia vaig tornar a agafar ritme, les cames ja no em feien mal, i fins i tot anava recuperant terreny a la gent que portava al davant! Al final, acabava els últims quilòmetres gaudint molt i eufòric per haver superat un dels pitjors moments que mai hagi tingut en competició, la qual cosa crec que mentalment encara em farà més fort!

El temps final, evidentment força dolent, 4:43:44, i els parcials, 41:34, 2:19:50 i 1:42:20 (33:40-34:49-34:24), quasi 10 minuts pitjor que l’any anterior, però satisfet al final!

La traca final arribava el diumenge 4 amb la Challenge de Calella. Aquí si que em plantava amb la única intenció de gaudir de l’ambient i patir lo im-pres-cin-di-ble en els 180 kms que em tocava fer del nostre equip de relleus. La crònica del cap de setmana la penjaré dijous, per no ratllar massa, i perquè em vull esplaiar una mica i homenatjar modestament a un altre company d’equip que s’ha afegit als finishers d’IM.

Reflexions: Quan pateixo de la forma que ho vaig fer en el parcial a peu de Banyoles, tinc tendència a trobar els pitjors dels meus pensaments. Evidentment les sensacions físiques m’hi empenyen, i fan trontollar la meva presumpta fortalesa física. La imatge de poder patir alguna cosa greu practicant aquest esport no em sol acompanyar mai, però en moments com aquests es mostra més viva i cruel que mai. Costa pensar fredament i separar el dolor o el dany físic del que nomes són sensacions, senyals que ens envia el cos que es queixa. No se si és portar-lo al límit, però crec que és el que s’hi assembla més, almenys a nivell mental. Determinar si el que ens diu el cos és veritat, o és senzillament perquè parem i acabem amb el patiment al qual l’estem sotmetent és complicat, i suposo que calen anys d’experiència i saber interpretar tots els senyals per decidir si ens hem d’aturar o no per evitar un dany major. Sincerament, suposo que aquests moments no deuen ser massa bons per a la salut, la reflexió que en trec és que tampoc podré saber quan em passarà,(fins a aquest moment nomes una vegada abans m’hi havia trobat) i per tant, seguirem endavant amb una mica més de seny...o no....

Salut i Força i Honor!

Esprint final i Reflexió part 1

Amb en Miquel a l'arribada, bones sèries...

Aquest final de temporada se m'està fent una mica més dur del que esperava. Em trobo físicament cansant, fresc de coco, però hi ha dies en que el cos no respon... Entre les causes, el principal culpable crec que ha estat aquest estiu tan caluròs, que no motivava especialment a entrenar en condicions, i tampoc puc perdre de vista que la preparació de Lanzarote potser m'està passant factura a aquestes alçades. De totes maneres, no em puc queixar, de moment he anat aconseguint tot el que m'havia marcat segons les previsions inicials, limitant-me senzillament a disfrutar competint, i amb uns resultats acceptables donat el meu estat de forma actual. Ara queda acabar dignament el tri B de Banyoles i la setmana següent els 180 kms de bici del Challenge, més algún kilometret més de cursa a peu per donar ànims al company d'equip Salvador, i a en Rafa, que estarà debutant en el seu primer IM.

Amb tot aixó, com deia, entrenaments suaus, buscant la comoditat. Afortunadament ahir vaig coincidir al gimnàs amb en Miquel Navarro, un company de feina malalt de la bici en general, i que el mes que vé marxa a Costa Rica per prendre part en una mítica prova de BTT: La Ruta de los Conquistadores, una gran experiècia segons m'ha explicat el meu germà que hi va participar en l'edició de fa dos anys. Com deia, parlant amb en Miquel varem quedar per sortir a "rodar" dos horetes aquesta tarda...el resultat final, 60 kilometres amb un vent que em recordava a Lanzarote, i uns quants canvis de ritme donant relleus (més aviat a pals...) que ja no recordava com es feien, a més de 45 km/h...buf.... Mitjana final, 30,5, per un circuit amb tobogans, vent, i petit trenca-cames final i una última recta de dos quilòmetres a 50 km/h, quasi rebento les cames i el pulsòmetre!!! La veritat és que ha estat un bon entreno amb millor companyia i que espero repetir una mica més descansat (treballar de nits la veritat és que em deixa força tocat...).

Canviant de tema, però sense deixar el triatló, la reflexió vé donada per l'article escrit per la gran triatleta Pilar Hidalgo, la qual va estar a punt de deixar la vida mentre disputava el triatló de Puigcerdà el passar primer cap de setmana de setembre. Llegint l'article se m'ha posat la pell de gallina, i l'emoció a punt de traspassar els ulls... Us convido a que el llegiu i en traieu les vostres propies conclusions. Jo fa temps que hi penso, i més des que passen coses com les del malaurat Jarque, que ens toquen esportivament aprop. Tinc clar que faig esport per tenir salut, o que la relació hauria de ser aquesta. Hi ha gent que em diu que estem bojos per fer Ironmans o senzillament per entrenar tant, però mentre les revisions mèdiques, i, el més important, les meves sensacions físiques i mentals no m'indiquin el contrari, seguiré practicant aquest esport, això sí, amb una petita dosis de seny, i tinguent molt present que ho faig per passar-m'ho bé, no per anar a "buscar el que no tinc", com dirien els més grans.

Així doncs, ara més que mai, una mica de seny i no oblideu mineralitzar-vos i vitaminar-vos!

SALUT i FORÇA i HONOR!!!!!

MARNATON + TRI OLÍMPIC DE BANYOLES: Prova superada!!!!

Amb la "màquina" Robert

i els quatre fantàstics!!

Petita mostra de les onades (arreserats!!!)

Representació del XALOC a l'arribada de Banyoles

Molta gent em va dir que estava com una cabra, o que quin sentit tenia fer el mateix dia dues competicions... La veritat es que va ser el meu primer pensament en saber que coincidien en el dia, i que eren compatibles en horari, i significava tot un repte físic a aquestes alçades de la temporada, després de l’estiu tan “perru” que m’he cascat, esportivament parlant.

El divendres a la tarda començava l’intens programa que tenia per davant el dia següent, i Cadaqués ens rebia amb una tramuntana que ja havia estat anunciada al llarg de tota la setmana pels meteoròlegs. Després de l’experiència de l’any passat, amb unes condicions climatològiques semblants, semblava que ens tornaria a tocar patir les onades a favor des del Cap de Creus, però l’augment de participants d’aquesta edició, molts dels quals amb poca o nul·la experiència en aigües obertes, i menys en condicions adverses, i, sobre tot, la força de la Tramuntana d’aquest any, amb ratxes de força 8 (l’any passat el màxim va ser 4-5), va fer que ja durant el brífing els organitzadors ens avisessin que la possibilitat de suspendre la travessia fos força alta, per la qual cosa havien previst un recorregut alternatiu.
En aixecar-nos al matí ja ens varem adonar que la Tramuntana bufava amb força, i en arribar al punt de concentració dels nedadors es varen confirmar els nostres pitjors temors: la organització havia decidit canviar el recorregut i realitzar una travessia per l’interior de la badia de Cadaqués, mínimament arreserats del vent, excepte en els primers mil metres, on el tindríem en contra....
Aquest any els participants estàvem dividits en tres grups de diferent nivell (l’any passat eren 6), amb el gorro verd els “pros”, groc els de nivell mitjà (nosaltres, o sigui la Mireia, la Mercé. L’Esteva i jo), i el vermell la resta. Inicialment les sortides s’havien de prendre separadament, però amb la modificació del recorregut es va optar per sortir tots junts, i al meu entendre, de manera un tant desordenada. Així doncs, com a la travessia de Sant Feliu de fa dos anys, la Mireia i jo ens quedàvem al final esperant la sortida, i en començar a nedar ens adonàvem que la cosa ja anava a tope, i que darrera nostre només quedaven una quinzena de nedadors amb gorro vermell...frustrant!

A partir d’aquí tocava remuntada. La veritat és que la sensació d’anar avançant gent durant tota la travessia és molt agradable i és una motivació extra, però les condicions del mar frenaven les ganes d’anar més ràpid, i vaig començar a reservar pensant en el triatló de la tarda. Els primers mil metres del nou recorregut eren realment complicats, ja que tot i estar arreserats del vent, l’alçada de les onades era considerable fins al primer punt de gir, situat en unes boies just davant de l’arribada. Després tocava nedar fins a la sortida de la badia, per fer la volta en un petit illot, i tornar a la platja nedant enmig de les barques amarrades. En aquest trajecte vaig seguir avançant nedadors amb gorros grocs i algún de color verd, per acabar fort els darrers dos-cents metres amb un temps d’1:01, i la posició 122 de la classificació final d’entre els 345 que varen aconseguir acabar els aproximadament 3500 metres. La conclusió: Gust agredolç per no haver pogut fer el recorregut original, però amb bones sensacions a l’aigua, quedava Banyoles....

I amb entrepà a les mans, i la companyia de la Mireia i la Mercè, cap a Banyoles a fer la segona part del dia. Allà vaig coincidir amb altres tri que havien fet la Marnaton feia una estoneta, en Guillem, en Robert, i la Sina, són els que conec, però suposo que algú més hi havia....

Un cop situats al pàrking, cafè reglamentari i a preparar les coses per entrar a boxes. En aquell moment me n’adono que m’he deixat l’adaptador de la manxa, amb la qual cosa la pressió de les rodes quedava com feia una setmana, el temps que no tocava la bici... Reconec que aquest fet em va generar dubtes sobre si la roda de darrera aguantaria el recorregut, ja que no estic acostumat a anar amb poca pressió i em temia una punxada segura.... Vaig decidir ser positiu i no pensar-hi més, amb la qual cosa entrava a boxes, on comentava la jugada amb els altres compis d’equip que prenien la sortida en aquest tri: En Rafa, en Berto i en Xavi, i amb d’altres col·legues a qui feia temps que no veia (de fet aquest és el meu segon tri de la temporada...).

La linia de sortida, espectacular, quasi cinc-cents triatletes a punt per començar un dels triatlons més bonics i amb més tradició dels que es poden fer a Catalunya. El meu rendiment, la veritat és que era una incògnita, no tant en la bici i la cursa a peu, on més o menys sabia quin podria ser, però si en la natació, amb els 3500 metres acumulats del matí. A l’aigua, com no podia ser d’una altra manera amb tanta gent, molts i molts cops, i difícil agafar el ritme fins que no vaig poder trobar un espai per nedar amb comoditat. La veritat és que em vaig trobar molt bé, i sortia de l'estany en uns acceptables 24:40, segons el xip, i posició 114. Transició força ràpida, i a regular amb la bici, esperant el grup gegant que se sol formar. Als tobogans direcció Figueres el grup arribava a quasi 50 triatletes, fins que es va trencar en la mini ascenció d’Espolla, i em quedava solt juntament amb uns 15 “triatletes” més. Aquí hi va haver un dels punts d’inflexió en la meva cursa, ja que amb un grupet per davant, em quedava sol estirant d’una colla de personatges (amb l’excepció d’un triatleta del Puigcerdà) que es prenen el tram ciclista com una marxa cicloturista, tota l'estona a roda. La veritat és que no entenc aquesta actitud de conformisme per quedar en la posició més enllà del 100. No se que costa fer relleus curts i que farien guanyar temps a tots amb un desgast mínim. En fi, cadascú amb la seva consciència, jo ho seguiré donant tot en la bici, i a córrer com pugui, la qüestió és acabar. El dia que m’estigui jugant alguna cosa ja em replantejaré reservar, però mentrestant, els que estiguin en el meu grup es podran aprofitar de mi, sempre evidentment que no hi hagi gent que estigui més forta i em costi mantenir la roda.... Suposo que tota aquesta gent que es limita a anar a roda amb la bici, són els que després s’apunten a la llarga distància amb la mateixa actitud i que aconsegueixen desvirtuar l’esperit original del triatló....en fi....
Amb tot això, em baixava a córrer amb un parcial ciclista molt digne, i disposat a disfrutar de l’ambient extraordinari que sempre hi ha a Banyoles. Les sensacions en la cursa a peu molt bones. De seguida vaig agafar el meu ritme creuer (patétic) actual de 4:35-4:50, un ritme on em trobo molt còmode, però que evidentment és insuficient per mantenir una posició final avançada. En l’inici de la segona volta vaig començar a notar que anava buit, amb calfreds i no massa bones sensacions. Sort que portava un gel de reserva, i amb això i els ànims de la Mireia, la Mercé i l’Esteva, aconseguia acabar amb un temps final de 2:18, i la posició 126 de 433 participants que varem creuar la línia d’arribada.

La veritat és que em vaig divertir moltíssim, assaborint cada moment d’aquest triatló, com m’agrada fer últimament. Si els entrenaments i les ganes acompanyen, potser al B de Banyoles serà diferent....

La conclusió d’aquest dissabte “de bojos” és molt positiva. Em vaig divertir molt, tant al Marnaton, com a Banyoles, i físicament em vaig trobar molt bé, sense molèsties i amb unes sensacions molt bones, en definitiva, molt content i a punt per tornar-hi!!

Ara ja només em queda el B de Banyoles, ja que finalment a Tossa no hi puc anar per motius laborals, i després els 180 kms de bici del Challenge, on ja estem inscrits la Mireia, jo i en Salvador Ribot amb el nom de TRILOCUS.

Salut i Força i Honor!!