IRONCAT 2010, crònica part II

El dia abans, tot optimisme, malgrat el vent...

Recollida de dorsals, m'agrada el número!

Els "tres mosqueters del Xaloc", la que ens esperava...

L'arma secreta de l'esmorzar: més de 400 calories de fàcil digestió!

Amb l'Home Biónic Robert Mayoral, semblava una premonició del resultat final!

Els darrers metres, sempre especials...

Si abans de començar l’Ironcat ja intuïa que ho passaria malament a la marató, nomes de deixar-me anar dels pedals i començar a córrer cap al box vaig veure que seria encara més difícil. L’esforç que em vaig veure obligat a realitzar en el tram ciclista, i que en condicions normals hauria regulat, em va sobrecarregar encara més els isquiotibials. Canviar-me de calçat ja va ser un suplici, i començar a intentar córrer va ser molt dur. Els primers metres gràcies als ànims de la Mireia i del públic els vaig fer més o menys decentment, però la pujada que hi havia just al sortir de boxes ja em va fer veure que l’empresa d’acabar els 42 quilòmetres seria força complicada. El dolor a la primera volta es va fer insuportable, i em vaig haver d’aturar quatre o cinc vegades amb les llàgrimes de patiment rodolant per la cara... La impotència que vaig sentir en aquells moments va ser molt gran, i els meus intents per estirar o fer alguna mena d’exercici per alleugerir el dolor estèrils. Vaig haver de treure tots els meus recursos mentals per seguir anant endavant, el lema de l’Ironman de Lanzarote que diu que en la cursa a peu val tot, des de córrer i caminar, fins a arrastrar-se, es va fer molt evident en els meus pensaments, i així, metre a metre vaig arribar fins al primer punt de gir i avituallament on ens donaven les gomes que indicaven el número de volta. Amb la primera al braç començava la tornada cap a boxes, el vent en aquella zona ens seguia castigant i aixecava la sorra de platja afegint encara més dramatisme a la situació, semblava una etapa de Sables!! Amb tot, vaig aconseguir trobar un ritme que em feia desplaçar de forma regular d’avituallament en avituallament, on la meva tàctica era alternar el consum de líquids i gels.

El pas per la primera volta el completava en 45 minuts, i el plantejament era anar fent fins a la tercera, si ho aconseguia, ja ho tindria fet. El dolor continuava essent molt intens, però ja es començava a repartir per la resta del cos i m’hi anava acostumant. Així vaig anar fent i les voltes anaven caient, la meva idea de disfrutar de la marató es va frustrar, i l’únic que volia era acabar amb una mica de dignitat.

Fins al començament de la quarta volta no vaig mirar el temps total que portava. Estava conservant el promig per volta entre 42-44 minuts, i em permetia el luxe d’aturar-me amb calma als avituallaments. Segons els meus càlculs, si era capaç de mantenir aquell ritme, aconseguiria baixar de les 12 hores, un consol mínim, però una bona motivació per mantenir-lo. Dit i fet, un cop seleccionat el pilot automàtic, la resta va ser anar recollint les polseres volta darrera volta, i després de la tenir la última al canell, fins i tot vaig augmentar el meu patètic ritme per assegurar-me que aconseguia baixar de la barrera psicològica de les 12 hores.

A la recta d’arribada vaig tenir una sensació diferent de les que he tingut anteriorment en els altres ironman o qualsevol triatló. Aquest cop la sensació era de superació de veritat, d’haver fet alguna cosa gran. Acabar un IM sé que de vegades pot semblar fàcil, però crec que aquesta edició de l’Ironcat quedarà com una de les més dures fins ara, i en conseqüència, els que l’hem pogut acabar crec que ens podem sentir doblement satisfets.

Tota la impotència que vaig sentir contra el vent, el dolor i el patiment durant bona part de la cursa, queden compensats en creuar la línia d’arribada, i més si t’espera una persona especial, a qui no em cansaré d’agrair el seu suport i recolzament, i a qui per sobre de tot estimo moltíssim!

El temps final: 11:49, en la posició 58, amb el regust agredolç de que arribava a l’Ampolla amb ganes de fer uns bons parcials a l’aigua i la bici, em quedo amb les bones sensacions d’aquests trams, i amb les meves limitacions en la cursa a peu, tal i com va anar tot, satisfet, molt satisfet.

Ara tocarà passar pel “taller” i intentar sol•lucionar sobre la marxa el problema de la ciàtica, per acabar la temporada, i l’any que ve... falta tant!!

Gràcies a tots els que m’heu animat i donat suport, i vull fer un esment especial als companys que han compartit repte amb mí, i que per motius diversos aquest cop no l’han pogut acabar com ells haurien volgut, en Quim Verdalet i en Jordi Oliveres, un plaer compartir vivències i a per la pròxima!!

IRONCAT 2010: 226 kms de vent, patiment i satisfacció!

Qui més qui menys ja haureu sentit els comentaris sobre el que ens va tocar patir el dissabte a partir de les 7 del matí a terres del Delta. La tramuntana que bufa avui m’ha fet tornar a aquells moments, i desistir de sortir a rodar amb la bici, sincerament no en tinc ganes de tornar a lluitar contra el vent.

Poc a poc tot va tornant a la normalitat, i en conseqüència toca posar-se al dia, i explicar les meves sensacions en el que ha estat el meu tercer IM.

 

El divendres a l’arribada a l’Ampolla el vent ja era considerable, i les converses amb els companys d’equip i aventura, en Quim i en Jordi, quasi eren monotemàtiques sobre les previsions del dia següent, que si WindGuru dona ratxes de 28 nusos, que si els altres serveis meteorològics preveuen força 5-6... Recordo fer broma i intentar relativitzar el tema vent fent servir una frase de la mítica corredora d’IM Paula N. Fraser que referint-se al vent de Hawaii va dir: “el problema no és el vent, és saber desplegar les ales”, quants cops vaig haver de repetir-me aquesta frase l’endemà!

I es que les previsions més pessimistes es varen fer realitat, però augmentades!!!! Ens aixecàvem a les cinc del matí amb un vent que havia anat pujant d’intensitat encara més al llarg de la nit, i una temperatura ambient que no passava de NOU graus!!! Esmorzar amb les obligatòries “papilles de competició”, darrers preparatius del menjar i beure per la cursa, i cap a boxes. Allà la cosa ja es va veure que seria complicada de veritat. Les tanques que delimitaven els boxes queien empeses per la força del vent, les bicicletes amb prou feina s’aguantaven al seu lloc, i tot el que no estigués lligat o assegurat volava cap a un lloc sense retorn. Definitivament ens esperava un dia molt llarg...

Amb tot això, a les set del matí, els 262 valents i valentes ens llençàvem a les fredes aigües (15º) de la Badia del Fangar. Surto tranquilet, i els primers dos-cents metres són d’aclimatació a l’aigua i trobar el meu lloc fins a la primera boia. A partir d’allà la cosa es va començar a complicar, el vent aixecava la superfície de l’aigua i dificultava nedar en condicions mínimament decents, sobre tot, a l'hora d’orientar-me. La segona part del rectangle de la natació si que era realment ràpida, amb l’aigua totalment quieta i la corrent a favor. Vaig nedar molt còmode a partir dels primers mil metres, amb molt bones sensacions, i avançant gent, per sortir de l’aigua amb un temps de 59:53, estava flipant!

Llarga transició fins a boxes, on la Mireia m’informa de la meva posició a la sortida de la natació: el 19é! Això em carrega de moral, em poso casc, ulleres i sabates, i decideixo agafar també el “xaleco” ja que la temperatura exterior encara no arribava als 12º... Pujo a la bici, i cap als arrossars! I un cop allà, començava el que serien 180 quilòmetres de tortura i lluita estèril contra el vent. La primera de les voltes em vaig trobar realment còmode, el vent bufava amb força, però quan venia de cara es podien mantenir uns decents 24-25 km/h,  a favor, sense apretar massa em posava a 42-43, i lateralment molestava, però era relativament suportable. Això va fer que els dos primers parcials de bici es mantinguessin sobre la hora. A partir de la tercera volta ja es començava a notar clarament que el vent anava pujant d’intensitat. Cada cop veia els números del contakms més baixos, i la impotència i el dolor als isquios començava a ser força importants. Mai he tingut un pensament tan fort de voler plegar com el que vaig tenir a la quarta volta. El vent ja bufava amb la seva màxima força, el contakm no passava de 16 contra vent, amb algun moment puntual de 14! Això si, a favor m’acostava amb facilitat als 50 km/h, era una bogeria....

A més no podia disfrutar del vent a favor, perque sabia que en poca estona el tindria en contra. Aquí vaig haver de recórrer als meus pensaments més profunds. Estava clar que el fet d’acabar com fos era la prioritat principal. Aquest pensament que sembla tan elemental quan comences a fer un IM, es dissolt una mica quan ja n’has fet més d’un, i et veus amb força i confiança per afrontar, acabar i fins i tot millorar els temps dels següents...gran error i lliçó recordada, ja que la tenia ben apresa i aquest Ironcat m’ha anat molt bé per reforçar-la. Tinc clar que a partir d’ara, sigui quin sigui el pròxim IM o prova de llarga distància, l’objectiu primer serà acabar el més dignament possible, la resta, sobre la marxa.

Per cert, la incògnita de com respondrien les rodes "aero" amb perfil de 50-80 a mesura que el vent anés pujant d'intensitat, havia quedat resolta (gràcies Compi!), i tinc clar que les tornaria a fer servir, de fet si mai en tinc unes, les faré servir en totes les competicions en que participi, ja que van realment molt bé, i el vent lateral si que afecta, però amb aquestes intensitats, em sembla que és igual quines rodes portis, aixó si, sempre que no sigui una lenticular.... 

Així doncs, al pas per l’inici de la cinquena volta, i gràcies als crits i ànims de la Mireia, i de la resta de persones que es trobaven al punt de gir, em mentalitzo de patir fins al final i acabar la bicicleta intentant guardar una mica pel que venia després. Un recorregut ciclista planer pot semblar a priori més fàcil que un que tingui pujades i baixades, doncs us puc assegurar que és MENTIDA, perque en un circuit així no pots deixar de pedalar mai, i si a sobre el vent et castiga amb més de 65 kms/h sostinguts, doncs encara menys. Un altre dels problemes afegits del vent, i que sembla una tonteria, era poder deixar-se anar del manillar per beure o menjar, ja que l'havia de portar agafat amb totes les forces si no volia anar a parar als camps d'arrós...per fer-ho, vaig aprofitar els moments de vent a favor i les parades tècniques obligades per avituallar-me, i prendre’m els dos ibuprofens que portava, que en part em van ajudar a disminuir el dolor de cervicals, lumbars, etc, que provoca tanta estona acoblat i amb tensió. Finalment, després de sis hores i mitja de patiment, posava peu a terra per iniciar la recta final....

però això, juntament amb les fotos, ho deixo per al proper post.

96 hores

Ja hi som, comença el compte enrere setmanal fins dissabte al matí. Enrera ha quedat un hivern i una primavera molt complicada per entrenar a l’exterior a causa del mal temps, el qual sembla que ens voldrà seguir acompanyant fins al mateix dia.



Sincerament, soc dels que crec que no hi ha excusa per fer qualsevol tipus de competició a l’aire lliure, faci el temps que faci, és evident, però, que l’estat de la mar, la pluja i el vent afecten molt el nostre esport, fins al punt d’haver de suspendre o modificar proves quan les coses es posen complicades. Sense anar més lluny, a Sant Feliu amb el nostre triatló més d’una vegada hem hagut de fer canvis, però es el que hi ha, benvinguda sigui la natura amb tots els seus pros i contres, toca adaptar-nos i punt!


I això és el que faré a dissabte a partir de les 7 del matí. Faci el temps que faci, toca sortir i acabar. Ara fa dos anys ens va caure a sobre pluja durant més de cinc hores, i quan va parar, va començar el ventet típic del Delta, tot i que pel que vaig sentir, res comparat amb l’any anterior. L’any passat va fer un dia realment excepcional, i això es va veure reflectit amb les marques, ja que quasi tothom va aconseguir rebaixar la seva, i aquesta edició, segons les previsions, almenys sembla que no plourà, però tindrem temperatures fresquetes (per sota de 20 graus) i, si no falla la previsió, vent moderat-fort, o sigui que tocarà apretar les dents i paciència!

La veritat es que amb aquestes rodes la bici guanya molt, i el millor es que van de puta mare!

Avui he anat a fer un rodatge amb la bici per provar que tal van les rodes que m’ha deixat en Compi, unes fantàstiques ZIPP 606. I les sensacions no han pogut ser més positives. A més el temps sembla que també s’estava provant per dissabte, i per tant, ha fet una temperatura relativament agradable (18º) i un vent de Garbí fort, amb alguna ratxa molt forta, que ha anat de fàbula per veure com responien les rodes en aquestes condicions. La veritat es que he flipat amb aquestes rodes. A la que agafes inercia, amb la mateixa força guanyes un parell de quilòmetres per hora més, i el vent no nomes no les afecta negativament, sino tot el contrari, l’efecte “vela” l’he notat força i m’ha agradat molt la sensació. I que consti que amb el circuit que he fet he tingut vent de totes direccions, o sigui que crec que seran unes bones aliades en les interminables rectes dels aiguamolls de l’Ampolla, faci el temps que faci.


Ja tinc ganes de ser divendres tarda al briefing, retrobar-me amb col•legues de patiment, i gaudir de l’ambient pre-cursa. Les setmanes després de Banyoles han estat una mica irregulars, amb molt bones sensacions la primera, i fatal la setmana passada, en que el temps plujós i l’horari de feina, varen esvair les poques ganes de seguir acumulant entreno, i amb prou feines vaig nedar i córrer una estoneta, lo imprescindible per no estar parat, amb unes sensacions força bones, això si.


En definitiva, ara toca descansar, i posta a punt, i dissabte sortir i divertir-me gaudint intensament del que serà el meu tercer triatló de distància ironman.






Vis et Honor!