dimecres, 19 de maig de 2010

IRONCAT 2010: 226 kms de vent, patiment i satisfacció!


Qui més qui menys ja haureu sentit els comentaris sobre el que ens va tocar patir el dissabte a partir de les 7 del matí a terres del Delta. La tramuntana que bufa avui m’ha fet tornar a aquells moments, i desistir de sortir a rodar amb la bici, sincerament no en tinc ganes de tornar a lluitar contra el vent.
Poc a poc tot va tornant a la normalitat, i en conseqüència toca posar-se al dia, i explicar les meves sensacions en el que ha estat el meu tercer IM.
 
El divendres a l’arribada a l’Ampolla el vent ja era considerable, i les converses amb els companys d’equip i aventura, en Quim i en Jordi, quasi eren monotemàtiques sobre les previsions del dia següent, que si WindGuru dona ratxes de 28 nusos, que si els altres serveis meteorològics preveuen força 5-6... Recordo fer broma i intentar relativitzar el tema vent fent servir una frase de la mítica corredora d’IM Paula N. Fraser que referint-se al vent de Hawaii va dir: “el problema no és el vent, és saber desplegar les ales”, quants cops vaig haver de repetir-me aquesta frase l’endemà!
I es que les previsions més pessimistes es varen fer realitat, però augmentades!!!! Ens aixecàvem a les cinc del matí amb un vent que havia anat pujant d’intensitat encara més al llarg de la nit, i una temperatura ambient que no passava de NOU graus!!! Esmorzar amb les obligatòries “papilles de competició”, darrers preparatius del menjar i beure per la cursa, i cap a boxes. Allà la cosa ja es va veure que seria complicada de veritat. Les tanques que delimitaven els boxes queien empeses per la força del vent, les bicicletes amb prou feina s’aguantaven al seu lloc, i tot el que no estigués lligat o assegurat volava cap a un lloc sense retorn. Definitivament ens esperava un dia molt llarg...
Amb tot això, a les set del matí, els 262 valents i valentes ens llençàvem a les fredes aigües (15º) de la Badia del Fangar. Surto tranquilet, i els primers dos-cents metres són d’aclimatació a l’aigua i trobar el meu lloc fins a la primera boia. A partir d’allà la cosa es va començar a complicar, el vent aixecava la superfície de l’aigua i dificultava nedar en condicions mínimament decents, sobre tot, a l'hora d’orientar-me. La segona part del rectangle de la natació si que era realment ràpida, amb l’aigua totalment quieta i la corrent a favor. Vaig nedar molt còmode a partir dels primers mil metres, amb molt bones sensacions, i avançant gent, per sortir de l’aigua amb un temps de 59:53, estava flipant!

Llarga transició fins a boxes, on la Mireia m’informa de la meva posició a la sortida de la natació: el 19é! Això em carrega de moral, em poso casc, ulleres i sabates, i decideixo agafar també el “xaleco” ja que la temperatura exterior encara no arribava als 12º... Pujo a la bici, i cap als arrossars! I un cop allà, començava el que serien 180 quilòmetres de tortura i lluita estèril contra el vent. La primera de les voltes em vaig trobar realment còmode, el vent bufava amb força, però quan venia de cara es podien mantenir uns decents 24-25 km/h,  a favor, sense apretar massa em posava a 42-43, i lateralment molestava, però era relativament suportable. Això va fer que els dos primers parcials de bici es mantinguessin sobre la hora. A partir de la tercera volta ja es començava a notar clarament que el vent anava pujant d’intensitat. Cada cop veia els números del contakms més baixos, i la impotència i el dolor als isquios començava a ser força importants. Mai he tingut un pensament tan fort de voler plegar com el que vaig tenir a la quarta volta. El vent ja bufava amb la seva màxima força, el contakm no passava de 16 contra vent, amb algun moment puntual de 14! Això si, a favor m’acostava amb facilitat als 50 km/h, era una bogeria....

A més no podia disfrutar del vent a favor, perque sabia que en poca estona el tindria en contra. Aquí vaig haver de recórrer als meus pensaments més profunds. Estava clar que el fet d’acabar com fos era la prioritat principal. Aquest pensament que sembla tan elemental quan comences a fer un IM, es dissolt una mica quan ja n’has fet més d’un, i et veus amb força i confiança per afrontar, acabar i fins i tot millorar els temps dels següents...gran error i lliçó recordada, ja que la tenia ben apresa i aquest Ironcat m’ha anat molt bé per reforçar-la. Tinc clar que a partir d’ara, sigui quin sigui el pròxim IM o prova de llarga distància, l’objectiu primer serà acabar el més dignament possible, la resta, sobre la marxa.
Per cert, la incògnita de com respondrien les rodes "aero" amb perfil de 50-80 a mesura que el vent anés pujant d'intensitat, havia quedat resolta (gràcies Compi!), i tinc clar que les tornaria a fer servir, de fet si mai en tinc unes, les faré servir en totes les competicions en que participi, ja que van realment molt bé, i el vent lateral si que afecta, però amb aquestes intensitats, em sembla que és igual quines rodes portis, aixó si, sempre que no sigui una lenticular.... 

Així doncs, al pas per l’inici de la cinquena volta, i gràcies als crits i ànims de la Mireia, i de la resta de persones que es trobaven al punt de gir, em mentalitzo de patir fins al final i acabar la bicicleta intentant guardar una mica pel que venia després. Un recorregut ciclista planer pot semblar a priori més fàcil que un que tingui pujades i baixades, doncs us puc assegurar que és MENTIDA, perque en un circuit així no pots deixar de pedalar mai, i si a sobre el vent et castiga amb més de 65 kms/h sostinguts, doncs encara menys. Un altre dels problemes afegits del vent, i que sembla una tonteria, era poder deixar-se anar del manillar per beure o menjar, ja que l'havia de portar agafat amb totes les forces si no volia anar a parar als camps d'arrós...per fer-ho, vaig aprofitar els moments de vent a favor i les parades tècniques obligades per avituallar-me, i prendre’m els dos ibuprofens que portava, que en part em van ajudar a disminuir el dolor de cervicals, lumbars, etc, que provoca tanta estona acoblat i amb tensió. Finalment, després de sis hores i mitja de patiment, posava peu a terra per iniciar la recta final....

però això, juntament amb les fotos, ho deixo per al proper post.

2 comentaris:

Jordi ha dit...

Felicitats crack !!!

quan ens vam creuar, i ens vam saludar de forma primaria (adecuada al nivell de patiment del día), tu ja deuries enfilar l'arribada, no?

A recuperar, i a per el proper!!!

Jordi Gonzalez ha dit...

Gràcies i igualment!!!
Si, jo ja acabava i anava "encegat"!!! és una llàstima que no ens reconeguessim abans, m'hauria encantat compartir una estona de patiment amb tú, jajaja!
Recuperació en marxa i objectius fixats, ens veiem crak!!