El divendres a la tarda començava l’intens programa que tenia per davant el dia següent, i Cadaqués ens rebia amb una tramuntana que ja havia estat anunciada al llarg de tota la setmana pels meteoròlegs. Després de l’experiència de l’any passat, amb unes condicions climatològiques semblants, semblava que ens tornaria a tocar patir les onades a favor des del Cap de Creus, però l’augment de participants d’aquesta edició, molts dels quals amb poca o nul·la experiència en aigües obertes, i menys en condicions adverses, i, sobre tot, la força de la Tramuntana d’aquest any, amb ratxes de força 8 (l’any passat el màxim va ser 4-5), va fer que ja durant el brífing els organitzadors ens avisessin que la possibilitat de suspendre la travessia fos força alta, per la qual cosa havien previst un recorregut alternatiu.
En aixecar-nos al matí ja ens varem adonar que la Tramuntana bufava amb força, i en arribar al punt de concentració dels nedadors es varen confirmar els nostres pitjors temors: la organització havia decidit canviar el recorregut i realitzar una travessia per l’interior de la badia de Cadaqués, mínimament arreserats del vent, excepte en els primers mil metres, on el tindríem en contra....
Aquest any els participants estàvem dividits en tres grups de diferent nivell (l’any passat eren 6), amb el gorro verd els “pros”, groc els de nivell mitjà (nosaltres, o sigui la Mireia, la Mercé. L’Esteva i jo), i el vermell la resta. Inicialment les sortides s’havien de prendre separadament, però amb la modificació del recorregut es va optar per sortir tots junts, i al meu entendre, de manera un tant desordenada. Així doncs, com a la travessia de Sant Feliu de fa dos anys, la Mireia i jo ens quedàvem al final esperant la sortida, i en començar a nedar ens adonàvem que la cosa ja anava a tope, i que darrera nostre només quedaven una quinzena de nedadors amb gorro vermell...frustrant!
A partir d’aquí tocava remuntada. La veritat és que la sensació d’anar avançant gent durant tota la travessia és molt agradable i és una motivació extra, però les condicions del mar frenaven les ganes d’anar més ràpid, i vaig començar a reservar pensant en el triatló de la tarda. Els primers mil metres del nou recorregut eren realment complicats, ja que tot i estar arreserats del vent, l’alçada de les onades era considerable fins al primer punt de gir, situat en unes boies just davant de l’arribada. Després tocava nedar fins a la sortida de la badia, per fer la volta en un petit illot, i tornar a la platja nedant enmig de les barques amarrades. En aquest trajecte vaig seguir avançant nedadors amb gorros grocs i algún de color verd, per acabar fort els darrers dos-cents metres amb un temps d’1:01, i la posició 122 de la classificació final d’entre els 345 que varen aconseguir acabar els aproximadament 3500 metres. La conclusió: Gust agredolç per no haver pogut fer el recorregut original, però amb bones sensacions a l’aigua, quedava Banyoles....
I amb entrepà a les mans, i la companyia de la Mireia i la Mercè, cap a Banyoles a fer la segona part del dia. Allà vaig coincidir amb altres tri que havien fet la Marnaton feia una estoneta, en Guillem, en Robert, i la Sina, són els que conec, però suposo que algú més hi havia....
Un cop situats al pàrking, cafè reglamentari i a preparar les coses per entrar a boxes. En aquell moment me n’adono que m’he deixat l’adaptador de la manxa, amb la qual cosa la pressió de les rodes quedava com feia una setmana, el temps que no tocava la bici... Reconec que aquest fet em va generar dubtes sobre si la roda de darrera aguantaria el recorregut, ja que no estic acostumat a anar amb poca pressió i em temia una punxada segura.... Vaig decidir ser positiu i no pensar-hi més, amb la qual cosa entrava a boxes, on comentava la jugada amb els altres compis d’equip que prenien la sortida en aquest tri: En Rafa, en Berto i en Xavi, i amb d’altres col·legues a qui feia temps que no veia (de fet aquest és el meu segon tri de la temporada...).
La linia de sortida, espectacular, quasi cinc-cents triatletes a punt per començar un dels triatlons més bonics i amb més tradició dels que es poden fer a Catalunya. El meu rendiment, la veritat és que era una incògnita, no tant en la bici i la cursa a peu, on més o menys sabia quin podria ser, però si en la natació, amb els 3500 metres acumulats del matí. A l’aigua, com no podia ser d’una altra manera amb tanta gent, molts i molts cops, i difícil agafar el ritme fins que no vaig poder trobar un espai per nedar amb comoditat. La veritat és que em vaig trobar molt bé, i sortia de l'estany en uns acceptables 24:40, segons el xip, i posició 114. Transició força ràpida, i a regular amb la bici, esperant el grup gegant que se sol formar. Als tobogans direcció Figueres el grup arribava a quasi 50 triatletes, fins que es va trencar en la mini ascenció d’Espolla, i em quedava solt juntament amb uns 15 “triatletes” més. Aquí hi va haver un dels punts d’inflexió en la meva cursa, ja que amb un grupet per davant, em quedava sol estirant d’una colla de personatges (amb l’excepció d’un triatleta del Puigcerdà) que es prenen el tram ciclista com una marxa cicloturista, tota l'estona a roda. La veritat és que no entenc aquesta actitud de conformisme per quedar en la posició més enllà del 100. No se que costa fer relleus curts i que farien guanyar temps a tots amb un desgast mínim. En fi, cadascú amb la seva consciència, jo ho seguiré donant tot en la bici, i a córrer com pugui, la qüestió és acabar. El dia que m’estigui jugant alguna cosa ja em replantejaré reservar, però mentrestant, els que estiguin en el meu grup es podran aprofitar de mi, sempre evidentment que no hi hagi gent que estigui més forta i em costi mantenir la roda.... Suposo que tota aquesta gent que es limita a anar a roda amb la bici, són els que després s’apunten a la llarga distància amb la mateixa actitud i que aconsegueixen desvirtuar l’esperit original del triatló....en fi....
Amb tot això, em baixava a córrer amb un parcial ciclista molt digne, i disposat a disfrutar de l’ambient extraordinari que sempre hi ha a Banyoles. Les sensacions en la cursa a peu molt bones. De seguida vaig agafar el meu ritme creuer (patétic) actual de 4:35-4:50, un ritme on em trobo molt còmode, però que evidentment és insuficient per mantenir una posició final avançada. En l’inici de la segona volta vaig començar a notar que anava buit, amb calfreds i no massa bones sensacions. Sort que portava un gel de reserva, i amb això i els ànims de la Mireia, la Mercé i l’Esteva, aconseguia acabar amb un temps final de 2:18, i la posició 126 de 433 participants que varem creuar la línia d’arribada.
La veritat és que em vaig divertir moltíssim, assaborint cada moment d’aquest triatló, com m’agrada fer últimament. Si els entrenaments i les ganes acompanyen, potser al B de Banyoles serà diferent....
La conclusió d’aquest dissabte “de bojos” és molt positiva. Em vaig divertir molt, tant al Marnaton, com a Banyoles, i físicament em vaig trobar molt bé, sense molèsties i amb unes sensacions molt bones, en definitiva, molt content i a punt per tornar-hi!!
Ara ja només em queda el B de Banyoles, ja que finalment a Tossa no hi puc anar per motius laborals, i després els 180 kms de bici del Challenge, on ja estem inscrits la Mireia, jo i en Salvador Ribot amb el nom de TRILOCUS.
Salut i Força i Honor!!
Amb en Miquel a l'arribada, bones sèries...
