diumenge, 25 d’abril del 2010

TRIATLÓ B DE BANYOLES, TEST SUPERAT, MÉS O MENYS...

Els tres ganxons presents a Banyoles, en Richart del Triesport, en Gerard i el que subscriu


Detall del tapping del meu isquio...no ha acabat de rutllar avui


Amb algun de dubte em plantava a la sortida del Triatló B de Banyoles. Aquests dubtes venien en primer lloc de com respondria el meu organisme al canvi horari salvatge a que l’he sotmès, plegant de treballar el dissabte a les 6 del matí, dormint cinc horetes, i altre cop cap a mitjanit del mateix dissabte intentar agafar el són per poder aixecar-me en condicions mínimes a les 6, agafar els trastets, recollir en Gerard Bosch, i cap a la capital del Plà de l’Estany.
El segon dubte era més seriós, i s’ha confirmat negativament durant la cursa. El meu isquiotibial dret ja fa temps que em fa la punyeta en forma de molèsties cada cop que vaig a córrer, o m’acoplo en la posició més avançada a la bici. El dijous la Irene, la meva fisio, va intentar fer miracles i entre la sessió de posta a punt, i un tapping que em va col•locar l’endemà, a provar a veure que. La veritat es que no ha anat com hauriem volgut, però anem a pams.

Per començar ambient fresquet a primera hora, i la notícia que a causa de la temperatura de l’aigua, escassos 16 graus, es retallava el sector de la natació, passant de 2200 a 1500 metres, cosa que feia que si ja era complicat de nedar enmig de 600 persones allargant el circuït a dues voltes, amb 700 metres menys prometia ser una batalla aquàtica èpica. A més, els jutges retardaven la sortida un quart d’hora per intentar que l’aigua de l’Estany agafés alguna décima més de temperatura. Amb tot aixó, finalment la sortida ha estat a les 8:45, i no sé exactament el motiu, però ha estat una de les natacions més netes que he fet en un triatló. Cap cop, la gent s’ha dispersat molt, potser a causa de la col•locació de les boies, i jo la veritat és que he nedat molt còmode, al meu ritme i sense agobiar-me gens. Sortia de l’aigua amb 22’29 segons ha marcat el xip (una mica menys segons el meu pulsòmetre), i cap a la bici.

Aquí començava el veritable test amb vistes a l’Ironcat, d’aquí tres setmanes escasses. No em podia imaginar que tot el caos que m’havia estalviat a l’aigua el viuria aquí. Massa gent per tan poca carretera, cosa que ha fet que es formessin “mini-pelotons” de entre 10-20 triatletes, hi havia moments que semblava un triatló Olímpic, amb la gent anant a roda descaradament, fins que han començat a passar els jutges filmant, avisant i traient targetes grogues, cosa que ha fet que la cosa es normalitzes “una mica”. El més injust de tot és que jo he intentat mantenir les distàncies i no anar a roda, i just en el moment que estava avançant a dos triatletes, mantenint en tot moment la distància, passa un jutge i sense dir res em mostra la targeta, he flipat! Després he vist que no s’apuntava el dorsal, o sigui que o aquest jutge no se “n’enterava”, o senzillament ha anat ensenyant la targeta perquè tots veiéssim que en portava. En fi, àrbitres, sense comentaris....

Tornant a la cursa, les meves sensacions en aquest parcial han estat molt bones. Tret d’alguna petita molèstia a les lumbars i a l’isquio esmentat, m’he trobat molt bé, com feia temps que no em trobava en una cursa. Molt còmode, mantenint les distàncies amb els grups, o sigui sense aprofitar-me dels rebufs, i apretant en els talls de pujada, on les cames i les pulsacions han respost, podent mantenir el ritme sense problemes, i reservant encara una mica de cara a la cursa a peu. Al final, el meu parcial ha estat de 2:06:54, a una mitjana de 37,8, realment molt satisfet.


T2 amb calma (potser excessiva), i a córrer, o almenys intentar-ho, amb una temperatura que ja havia passat d'agradable a ser en alguns moments exessiva... En els primers metres ja he notat que alguna cosa no anava bé. Cada cop que intentava allargar la passa amb la cama dreta, notava una punxada a l’isquiotibial, cosa que s’agreujava quan el terreny feia una petita inclinació cap amunt. A més, fisiològicament el meu cos notava el canvi horari, i no em podia concentrar només en córrer. Total, que m’ha tocat afluixar el ritme inicialment previst per mantenir la musculatura i no agreujar el problema pensant ja en l’Ironcat. El dolor per moments era força insuportable, i aquest cop m'havia deixat els Iburofens a casa.... Això ha fet que em passes fins i tot l’apuntador, i la bona cursa que havia fet fins aleshores quedes difuminada en un mediocre temps d’1:36:38, per acabar amb 4:06:01, i la posició 181 del total de 490 finishers masculins. Em quedo amb la regularitat de temps en les tres voltes d'aquest sector, de fet portava un limitador de velocitat que em marcava la que podia portar, sense poder apretar ni fer canvis de ritme en cap moment, no me la volia jugar.

Les conclusions que en trec, malgrat tot, són positives. Primer tri de la temporada, nedant i pedalant bé a aquestes alçades, llàstima del punt negre de la lesió, però queden tres setmanes de dura feina per intentar minimitzar-la i anar amb una mica més de tranquil•litat a l’Ironcat, i, si no, doncs farem la marató més a poc a poc, cap problema, la qüestió en un ironman, i per extensió a tots els triatlons, és acabar i gaudir de l’ambient i de la competició en si, la resta, com deia el lema del mateix Ironcat fa un parell d’anys, són excuses!

Salut i “Vis et Honor!”

dimecres, 14 d’abril del 2010

30 dies

Aquesta és la imatge que m'acompanyarà durant 180kms de bici el dia 15 de maig


Això ja està aquí, el compte enrere definitiu ha començat....

Quan avui he vist la data, automàticament el meu pensament s’ha traslladat a l’Ampolla el matí del dia quinze del mes que vé, trenta dies justos!!!

Un cop superada la crisi que vaig tenir ara fa un parell de setmanes, i després d’haver pogut acumular una bona setmana d’entrenaments, les meves sensacions de com podré afrontar el repte han millorat, tot i que no estic per tirar coets, ni molt menys. A falta del test del B de Banyoles de final de mes, i de la resta d’entrenaments fins a una setmana vista, la possibilitat de baixar la marca continua essent molt difícil, però aconseguir ser finisher una altra vegada en condicions més o menys acceptables ja no és una quimera. Soc realista i sé que els meus ritmes encara no són els que voldria, però si que han millorat molt en quinze dies. Sobre tot a l’aigua i amb la bici, on començo a trobar-me força còmode, mentre que en la cursa a peu, les molèsties permanents a l’isquio no em deixen acabar de rendir al màxim. Tot i així de moment puc mantenir un ritme per sota de 5’ amb relativa comoditat, fins i tot després d’haver fet una tirada amb bici, cosa que em costava més l’any passat per aquestes dates, tenint en compte també que havia fet més volum general en els tres esports. Un altre motiu que em fa guanyar confiança és que en les dues competicions que he fet igual que l’any passat, la Mitja de Banyoles, i els 1500 mts de Mataró he baixat la marca, quan no pensava fer-ho, i que mentre les realitzava ho feia sense la sensació d’anar a tope i acabant molt content i sencer. Especialment bones sensacions m’ha deixat aquest cap de setmana la tornada des de Mataró per la costa amb la bici, quan ja portava 250kms acumulats de tota la setmana a les cames, i acabant amb força a les rampes de la carretera de Tossa sumant 70 kms més de trenca-cames.

Tornant al dia D, nomes espero que aquest any la climatologia que ens ha estat matxacant sense pietat tot l’hivern i el que portem de primavera, ens doni una treva el dia 15 de maig, i almenys no plogui, ni faci fred, perque demanar que no faci vent al Delta sembla una mica utòpic, però si en fa, almenys que sigui d’una intensitat raonable...

Aquesta setmana sembla amb la feina els entrenaments baixaran de volum, però he augmentat la intensitat, a veure com responen les cames, ja que de pulsacions la veritat es que em trobo bé, amb 42-45 en repòs i la sensació de cansament justa per l’entreno realitzat, i la setmana que vé, doncs ja veurem, pas a pas!!

Salut, entreno i ForçaiHonor!!!

divendres, 2 d’abril del 2010

COMENÇEM DE ZERO? QUASI, D’UN!!!


Complicat, molt complicat estic veient fer un paper digne a l’IronCat. La parada obligada per la nevada m’ha afectat més del que em pensava. Si fins llavors a havia acumulat uns volums en general pobres, però tenia bones sensacions en els tres esports, els dies aturat m’estan cobrant una factura més alta del que em pensava.

El meu organisme és de motor dièsel total, això vol dir que potser no faré volums descomunals ni intensitats extremes, però necessito fer alguna cosa cada dia, perque si no, el meu rendiment, ja de per si força normalet, baixa encara més.

L’exemple més clar l’he apreciat amb la natació. Abans de la parada obligada, començava a passar les sèries de 100 per sota d’1:25, i em costava poc recuperar, en definitiva, les sensacions eren molt bones. Ara, però, la cosa ha canviat. Em costa molt fins i tot baixar d’1:30, i encara més mantenir un ritme elevat més enllà dels 400 metres, i tot això a deu dies dels 1500 Màster de Mataró on la meva intenció era baixar la marca de l’any passat, 24:16. Em sembla que m’hauré de conformar en intentar baixar de 25’, si la cosa no millora molt la setmana que vé...

En bicicleta també he notat la parada, tot i que potser menys. El que em falta a aquestes alçades és el poc volum acumulat a l’hora de començar a fer pujades, massa llarg aquest hivern, però crec que si el temps acompanya, el mes que tinc de marge intentaré acumular i trobar un nivell digne per fer els 180 kms de l’Ironcat amb un mínim de garanties.

I en la cursa a peu, doncs la veritat es que amb un parell de tirades llargues, i les transicions que a partir d’ara introduiré després de les sortides de bici, crec que en tindré prou per acabar al meu ritme els 42 kms.
Una altra cosa serà la marca, però la veritat es que ja m’he mentalitzat definitivament que sortiré a veure que passa i sobre la marxa veuré si puc apretar més o menys.

Però on crec que més m’ha afectat la parada és en l’aspecte psicològic. Les ganes d’entrenar i patir en els entrenaments han patit una devallada important. Crec que també hi pot tenir a veure el fet que comenci la primavera i el sol comenci a escalfar una mica. És un canvi estacional que sempre m’ha afectat molt, i crec que aquest any, com que el contrast entre el temps ha estat molt gran en pocs dies, estic més aplatanat que de costum. A més els canvis laborals i les vacances de setmana santa tampoc m’han ajudat gaire...
Ara nomes em toca esperar a que la setmana que ve la meteorologia em deixi fer el que tinc ganes de fer i que em donarà un plus de confiança i motivació, culminat el diumenge amb la competició Masters de Mataró i la posterior tornada amb bici fins a casa, toco fusta!!

Salut, entrenar, i ForçaiHonor!!!!