Pas a pas

Els 4F més un col·lega d'en Pep, satisfacció evident...

Gran representació ganxona a terres llagosterenques

"Bueeeenu", ja tinc els dos primers objectius abans d'acabar l'any assolits, i la veritat es que estic força satisfet del resultat.

El dissabte 26, amb molta mandra perì ben hidratat de cava gràcies a l'àpat nadalenc, em presentava a la sortida de la Cursa de St. Esteva de Llagostera en companyia dels meus compis ja habituals, en Pep i l'Alfred, als que aquest cop s'hi afegia en Marc, a qui em feia especial il·lusió retrobar després de molts anys d'haver acabat l'insti, i que aquest cop substituia al meu "rival" de sempre, en Rafa, que en aquesta cursa concretament, venia a fer d'espectador juntament amb la seva filla Naia.

Abans de prendre la sortida, moltes cares conegudes de Sant Feliu, els habituals que sempre ens trobem en alguna o altra cursa, i d'altres que aprofitaven la St. Esteva per passar un matí de festa diferent i, de pas, cremar alguna caloria. El dia es presentava perfecte per a una cursa, amb una temperatura ideal per a còrrer, i un cel amenaçador, però no tant, i que al final ens va respectar del tot. La idea inicial i comentada camí de Llagostera era intentar baixar de 45 minuts, cosa factible, però que un cop en cursa ja es veuria, donades les característiques del circuit, amb molts tobogans i un 80 per cent sobre pista forestal, aixó si, en perfecte estat.

A les 10 es donava puntualment la sortida als més de 700 participants i em posava al capdavant del "quartet d'amigotes" per intentar trobar un ritme que em resultes cómode. La veritat és que tot i patir una mica en els primers metres per l'interior de Llagostera, amb la pujada a les escales i la major part de quitrà, un cop dins la pista forestal vaig trobar un ritme relativament assequible i es el que vaig mantenir fins al final. El fet que cap dels meus col·legues em dones un relleu em va fer sospitar que potser estava en "el ritme adequat". Així ens plantàvem al km 8 sense parar d'avançar gent tota l'estona, i on vaig fer un primer canvi de ritme veient que l'objectiu sub-45 era factible. Un segon canvi a falta dels darrers 1000 metres en lleugera pujada feia que parés el crono al final en 45:19, però molt content per les sensacions, totalment diferents de les de Mataró, igual que el resultat, ja que aquest cop els meus compis entraven per darrera. Després tocava entrepà, comentar la jugada amb tots els coneguts, i tornar cap a casa per gaudir de la segona fornada d'àpats pantagruèlics, pensant ja en l'endemà a Lloret.

I a Lloret, per començar, molta mandra....el dia, millor que l'anterior, sol i una temperatura realment agradable. L'ambient i el muntatge de la Sansi, realment espectacular, de luxe. A més, jo estava inscrit dintre dels 200 que tenim dret a compartir carpa amb "les estrelles" i allà estavem la Mireia i jo, al costat del Blanco, Reyes Estévez, Eva Arias...

A la sortida, més de dues mil persones, amb un recorregut senzill d'anada i tornada pel passeig de Lloret acabant amb la volta a l'estadi d'atletisme. El començament, molt tumultuós, moltíssima gent en els primers dos quilòmetres, i impossible de mantenir un ritme mínimament decent, passant el primer en 5 minuts, i el segon en una mica menys, donant temps, això si, a que les meves cames s'acostumessin, i les pulsacions s'estabilitzessin. A partir del km 2, un no parar d'avançar gent per aturar el crono en 22:10, i molt satisfet de les sensacions i de l'ambient viscut durant la cursa. Una prova recomanable per fer-la almenys un cop.

Ara toca avui dijous la Sant Silvestre totalment popular de Sant Feliu, on intentaré mantenir un ritme decent i acumular uns kilometrets més de cara a la Mar i Murtra del dia 17 de l'any que vé.

Salut i Molt Bon Any a tothom!!

Fred, Festes de Nadal, i mooooolta mandra!!

El millor regal, sens dubte aquest somriure!

Sincerament crec que el mes de desembre és un més complicat per començar-seguir amb els plans d’entrenament inicialment previstos per a mi. Entre la feina, el fred que normalment fa, i els dies de festa amb tot el que comporten, les ganes d’entrenar una mica seriosament són més aviat escasses... Per intentar minimitzar això, aquest any m’autoregalaré material per poder acumular quilòmetres amb un extra de motivació, en el pròxim post ja penjaré les fotos de les novetats.

De moment, dues setmanes d’entrenaments irregulars, la primera condicionada per la ressaca post-mitja de Mataró, que reconec que em va deixar molt tocat, i aquesta segona, entre la feina i el fred intens, tocava recuperar sensacions a l’aigua i en la cursa a peu, en espera de poder començar a tocar la BTT la setmana que vé.
El problema principal vindrà donat pels àpats nadalencs en els quals reconec que no m’estic de res, em surt la vena golafre i menjo molt més del que el meu cos necessita. Per intentar minimitzar les possibles conseqüències i de pas acumular uns quants quilometrets a les cames, com ja vaig avançar fa dues setmanes, el dia 26 i 27 tocarà aixecar-se aviat i anar a córrer una estoneta a Llagostera i Lloret.

La intenció és sortir a tot el que pugui en els 10 kms de la Sant Esteva, i amb el que em quedi l’endemà, però l’esperit bàsic és cremar calories (que ja va fent falta) i passar dos bons matins nadalencs en ambient esportiu, cosa que m’encanta! A veure si el fred intens ens respecta, i el termòmetre puja una mica aquests -7 i -8 dels darrers dies a Llagostera, i si no, doncs a abrigar-se toca!

Personalment admiro a aquesta gent que amb aquestes temperatures dia si, i dia també, surten a córrer, i encara més als que s’atreveixen amb la bici, sobre tot de carretera, a mi, sincerament, em costa molt fer-ho, sobre tot si no tinc més remei que anar-hi al vespre, però l’hivern és el que té, i córrer en aquestes condicions també té el seu encant i crec que quan acabes la sessió la recompensa es encara més gran.

Canviant de tema, estic especialment content i orgullòs de que la meva filla petita hagi viscut la seva primera experiència competint en una piscina. Va ser ahir dissabte, el resultat és el que menys m'importa (no va quedar malament), però veure la seva alegria abans i després de nedar val molt la pena i em va fer molta il·lusió.

Així doncs, us deixo amb el fred uns dies més, i desitjo a tothom que tingui la paciència de llegir el blog (i a la resta també) unes grans festes de Nadal plenes de tots els excessos que vulgueu, que es compleixin els vostres desitjos, siguin els que siguin, i a partir del dia 6 de l’any que vé comença l’hora de la veritat!

Salut i Força i Honor!!!

Després de Mataró, ara toca...

Comptadors a quasi 0 (21,097)


Els "4 Fantàstics" abans de començar a Mataró

La primera i cap amunt!

Quasi tres dies ha costat a les meves cames tornar a estar mig decents després de la pallissa de diumenge... Cada dia que passa me n'adono més de la meva inconsciència, que, afortunadament, no ha deixat seqüeles especialment greus en forma de cap lesió o molèstia permanent. Al meu lamentable estat de forma del passat cap de setmana, em vaig oblidar d'afegir que les meves Asics estaven demanant un canvi a crits, i suposo que aixó sumar una mica més de llenya als 21 kms de quitrà per fer-lo encara més dur...

Total, que la setmana que vé toca anar a buscar un recanvi proporcionat a tot el que m'agradaria còrrer aquesta temporada. La meva intenció és canviar de marca, ja veurem, em deixaré aconsellar pels professionals del tema i intentaré trobar alguna cosa equilibrada en la relació qualitat-preu-prestacions, ja iré informant. Les prioritats són unes bones bambes per fer quilòmetres amb tranquilitat, unes mixtes decents (sense que arribin a ser voladores, perqué amb 80 kilets no es pot volar gaire...) i unes de trail, enfocades a aquests mesos d'hivern on m'agradaria fer una mica més "el cabra", i de pas poder-les aprofitar pel CBXR, veurem de les tres quantes en cauen ara.

Un cop vestits decentment els peus, ja no tindré excuses i tocarà còrrer, i molt!!! Ja fa un parell d'anys que dic que m'hi posaré seriosament, però com que no m'agrada, doncs sempre hi trobo una excusa. Aquesta vegada però és diferent. El repte és massa gran i llaminer com per fer la meva, i prometo preparar la Marató de BCN decentment.

La meva idea passa per intentar fer totes les curses que pugui, amb una mica de seny, aixó si, per aprofitar-les com a entrenaments de qualitat i patiment, que és el que em costa més quan vaig a còrrer sol. Aixó per un costat, i per l'altre enganxar-me en els entrenos al ritme dels que ara estan un punt per sobre, aixó si, essent en tot moment molt conscient de les meves limitacions i escoltant al cos i les sensacions que em vagi enviant, a part del que pugui dir el pulsòmetre.

Amb tot aixó, el primer "repte" que m'he marcat aquest mes és anar a fer la Cursa de Sant Silvestre de Llagostera, que es fa el dia 26 d'aquest mes. És una cursa de 10 kilometres, la major part sobre pistes de terra, amb un recorregut força maco, i totalment popular. Fa anys que la vaig anar a fer i em va agradar molt. L'únic inconvenient és el fred que normalment hi fa, i si és com l'any passat que hi va ploure, doncs la veritat se te'n treuen les ganes...però alla hi serem!

La següent serà just l'endemà a la Sant Silvestre de Lloret, coneguda com La Sansi, de 5 kilometres i perfecta per estirar les cames l'endemà del tute de Llagostera, on intentaré donar una mica més de guerra als meus compis de curses que a Mataró.

I de Sant Silvestre a Sant Silvestre, el dia 31 a la tarda toca còrrer a casa, a Sant Feliu, en la segona edició de la nostra SantSilvestre. Segurament optaré pel recorregut de 10 kilòmetres, i el rendiment tota una incògnita ja que per a aquelles dates estaré treballant de nits, amb tot el que comporta a nivell físic. Segurament la posterior xocolata amb melindros ajudarà a reposar forces abans de tornar a la feina!

Un cop passades les festes, i si encara hi soc a temps per inscriure'm-hi, m'agradaria anar a fer la Mitja de Terrassa, però aixó ja és a massa temps vista, i segurament ho acabaré de concretar d'aquí uns dies, despres de tornar a entrenar en condicions, perque no estic disposat a tornar a fer el pena i arrastrar-me un altre cop els últims cinc quilòmetres...

Així doncs, a partir d'ara piles posades, de les alcalines recarregables, i a creuar els dits perqué els refredats, virus, grips i dolors variats passin de llarg.

Salut, entrenus i a abrigar-se que diuen que vé la fred (per fi)!!!

SOM-HI!!!

Un cop arribats i en companyia dels nostres incondicionals animadors!

Després d’un llarg parèntesi, motivat per obligacions personals que han generat un canvi important en el meu dia a dia, em sembla que estic, més o menys, en condicions de recuperar els entrenaments i les actualitzacions periòdiques del blog (la veritat és que en tenia ganes!).

I començo amb la crònica esportiva de les dues darreres setmanes, en les quals he patit els rigors d’un temps totalment imprevisible que m’ha acabat passant factura en forma d’un procés gripo-sinusitòs molt molest i que m’ha deixat baldat uns quants dies, cosa que no ha fet més que empitjorar el meu “patètic” estat de forma, sense cap mena de dubte, les condicions menys ideals per a competir, i menys en una mitja marató....

Quan fa un parell de mesos vaig prendre la decisió d’inscriure’m a la Mitja de Mataró i vaig convèncer a tres bons amics de fer-la junts, no m’imaginava que estaria tan malament.... Sincerament, pensava que hauria entrenant una mica seriosament la cursa a peu, sense cap mena de dubte el meu punt més feble, triatlèticament parlant, i que podria fer una marca digna, a poc que tot anés normal. Res més lluny de la realitat. El dijous de la setmana anterior em posava malalt cosa que m’obligava a estar quatre dies tancat a casa, i que s’afegia a uns entrenaments més aviat discrets, per deixar el meu estat físic a un nivell que no recordava. Amb tot aixó, el dimecres d’aquesta setmana em donaven l’alta, després de la corresponent dosis d’antibiòtic i altres medicaments, i el diumenge em plantava a la sortida de la mitja, amb dos cullons!

El ritme previst amb en Pep i l’Alfred, era d’intentar anar a 5 min/km fins al km 15, i a partir d’allà qui pugues, a apretar! En Rafa, el quart en discòrdia, actualment es troba en un altre nivell, i la seva intenció era intentar mantenir els 4:30 m/km, cosa que va aconseguir sense massa dificultat.
La meva guerra particular contra mi mateix, començava com la de tots, puntual a les 10, amb una temperatura i un ambient ideals per passar una bona estona competint. Les sensacions, perqué enganyar-me, horroroses, però allà estava jo, tota l’estona per sobre de 170 ppm, i amb el primer parcial al km 5 per sota de 24, relativament còmode (per dir-ho d’alguna manera). En Pep i l’Alfred seguien al meu costat també amb comoditat i comentant la jugada. Amb això arribàvem al km 10. Començava el patiment de debò. El parcial dels 5km seguia essent acceptable, amb 24:13, però la mitjana de pulsacions ja espantava una mica... A partir d’aquí, les cames varen començar a queixar-se, notava el poquíssim volum acumulat, tot i que em mantenia gràcies a les sessions de peses realitzades fins ara. La única cosa que em començava a preocupar era una molèstia a la part exterior del genoll esquerra, res greu però que no em deixava acabar de concentrar en el patiment "normal".

El parcial fins al km 15 seguia pujant però sense estridències, 24:50, cosa que ja em feia preveure que ho passaria fatal, ja que normalment jo vaig sempre de menys a més, i els meus segons parcials solen estar força per sota dels primers. Era molt conscient, però, de la meva condició actual, i cap al km 16, i un cop l’Alfred ja ens havia deixat, li comentava a en Pep que les meves cames havien dit prou, i ell incrementava el ritme. A partir d'aquí, res a dir, punxada total com poques vegades m’ha passat, però totalment previsible i assimilada, tinc clar que sense entrenar no es poden fer segons quines coses, tot i que les faig, i probablement, mentre la salut em deixi, les seguiré fent....

La paraula que descriuria els meus darrers quilòmetres és: patètics... Un cop més vaig haver de fer servir tota la meva força mental per no aturar-me i acabar caminant....les pulsacions havien baixat força, per sota de 170 i tot, però les meves cames senzillament havien dit prou i havia de fer esforços per intentar llençar un peu darrera l’altre aixecant-los mínimament del terra. La mirada fixa endavant i el pensament de la recompensa de l’abraçada de la meva filla petita i de la Mireia em servien com a energia per acabar els duríssims darrers metres dignament en un temps final d’1:46:50 (val més que no compteu el parcial...)

La conclusió que en trec ja la he dit en el començament del post, però a part, un cop més me n’emporto la certificació de que el nostre cos no té límits físics, i que si algun dia em poso a entrenar seriosament potser podré arribar a la xifra màgica de l’1:30 en aquesta cursa.

Així doncs, ara a començar a agafar les bicis (la BTT aquest hivern també tindrà feina!), i sense descuidar la feina a la pisci, treballar la cursa a peu amb el gran descobriment de les mitjes “medilast” (que per cert em vaig deixar a casa en aquesta ocasió), per poder acabar l’any esportiu amb les curses de Sant Esteva de Llagostera (26des-10kms), si em puc inscriure a temps la Sansi de Lloret (27des-5km) i la Sant Silvestre de Sant Feliu del dia 31 i 10 kilometrets, així doncs a posar-me les piles toca!!!