Crònica d’un estiu de travessies

Un cop aparcada la primera part de la temporada de triatlons, tocava un mini-descans per poder afrontar amb les piles carregades la que preveia dura i intensa preparació de cara al plat fort de la temporada, el Full ICAN de Mallorca a mitjans setembre.

Com sempre a l’estiu, les travessies formen part del meu calendari, i com fa ja uns quants anys, la que se celebra a Aiguafreda, una de les cales de Begur, és la que enceta aquest calendari. És una travessia curta, no arriba a mil metres, la qual cosa implica anar a tope des del primer metre. Abans m’agafava aquestes proves amb molta més calma, però era pitjor, ja que quan surts enmig del gruix de nedadors, els cops són molt més habituals que no si ho fas des de davant, i com que el meu nivell aquàtic és acceptable, em permeto el luxe de sortir a peus dels primers, i llavors qui vingui darrera, si pot, ja em passarà.

 

A diferència de l’any passat, arribava amb una mica més de metres als braços, tot i no ser res especial, i igual que fa un parell d’anys decidia anar i tornar amb bici, així sortia un bon entreno de qualitat a l’aigua més una mica més de noranta quilometres sobre la bici, tot suma!

El resultat final em va deixar gust agredolç, ja que vaig aconseguir acabar quart de la meva categoria, però tenint en compte que davant tinc dues màquines que són inabastables i que acaben sempre entre els deu primers, doncs em puc donar per satisfet.

 

La següent travessia era Sitges, en plena festa major de St. Feliu. Amb la inscripció feta, una petita crisis estiuenca em va fer decidir no anar-hi al final...i amb això ja em plantava a mitjans Agost.

I arribava un dels plats forts de l’estiu, i que a tots els que hi varem prendre part segurament ens marcarà esportiva i emocionalment. Es tractava de sortir de la platja de la Mar Menuda de Tossa de Mar, per nedar els 12000 metres que la separen de la platja de Sant Feliu. El repte era important, convençut de poder realitzar-lo, però amb la incògnita de quant de temps passariem a l’aigua i de com reaccionaria a aquest esforç el meu cos no massa entrenat...

La sortida es va realitzar en quatre grups, depenent més o menys del ritme al que es volia anar. He de reconèixer que vaig patir més del que m’hauria agradat i no vaig acabar de gaudir de l’experiència, primer pel dolor a l’espatlla esquerra accentuat pel fet de portar el neopré; segon per la ruta escollida, ja que el meu grup varem decidir anar costejant, i per tant realitzar més metres, quan la opció lògica hauria estat tirar pel dret, ja que portàvem caiacs de suport de sobra; i en tercer lloc, pel ritme, no vaig anar còmode i els meus compis de grup em varen treure de punt un parell de vegades, cosa que em va agobiar una mica, ja que jo volia limitar-me a gaudir, sense pressa, en fi, per a la pròxima ja sé el que he de fer (o entrenar més, o canviar de grup, jeje). Al final, 3:10 de travessia i un cop valorat en fred, molt i molt content i satisfet del que per a mí fa uns anys era una utopia, nedar des de Tossa a Sant Feliu!!!

Després de la “maxada” de Tossa-St. Feliu, arribava a mitjans d’agost la travessia de Sant Feliu. Em fa especial il•lusió participar en aquesta travessia. Primer de tot perquè és la del meu poble i organitzem des de fa uns anys la gent del Club, i segon, perquè va ser la meva primera experiència aquàtica, per agafar confiança i debutar pocs dies després en el meu primer triatló, l’any 2002.

Des de fa tres anys, es va decidir modificar el recorregut d’aquesta travessia, que abans es feia tota per l’interior del Port de Sant Feliu, i per tant sense nedar en aigües obertes. Amb bon criteri es va traslladar la sortida a una cala situada darrera del moll, amb la qual cosa resseguim tota l’escullera d’aquest per la part de fora, per un cop passat el far, encarar una recta fins a l’arribada a la platja, davant de l’Ajuntament. La sortida es fa des de l’aigua cosa que comporta sempre algun problema amb els típics nedadors que tenen molta pressa...

La meva tàctica era fàcil, nedar el més enganxat possible als blocs de l’escullera per fer el mínim de metres, i sortint “a fondo” des del començament. Tot va anar perfecte, si no fos per una rèmora que em va anar tocant els peus durant més de tres quarts de travessia, i que em va deixar just als darrers tres-cents metres per esprintar-me i treure’m uns segons a l’arribada. La meva sorpresa va ser que va resultar ser un company d’equip...no tornarà a passar (ho prometo). Al final, un altre cop medalla de xocolata de la meva categoria, però amb el premi de consolació de ser el primer local en aquesta mateixa categoria, copeta i cap a casa, que sempre fa gràcia i menys quan no hi estas acostumat!

El següent cap de setmana es plantejava intens a nivell esportiu: dissabte cap a l’Escala, una bonica travessia de 2200 metres, ben organitzada i amb un bon nivell. Mentre ens desplaçàvem amb el vaixell de l’organització cap a la platja de sortida, començàvem a veure meduses, d’una mida com no havia vist mai, tot i esperant que no s’acostessin a la costa es donava la sortida. Aquí si que m’ho vaig agafar amb una mica més de calma, ja que l’endemà prenia part juntament amb en Gerard, a la Volta del Serrà, una prova de natació per relleus, en la qual un va en caiac mentre l’altre neda, anar i tornar des de la platja de Sant Feliu recorrent dintre l’aigua una part de la impressionant Costa Brava, per fer un total de 6800 metres.

De l’Escala, poc més a dir, bones sensacions, entrepà i cap a casa.

I sense gaire temps per a res més, ja em plantava a diumenge al matí, ajudant a muntar la infraestructura de la Volta del Serrà. El reglament aquest any es va modificar, i nomes permetia a un dels components de l’equip nedar amb neopré. Com que jo vaig més còmode sense, i la temperatura de l’aigua era prou agradable, aquesta opció la va aprofitar el meu company, en Gerard. La nostra intenció era clara: sortir a tope i fins que el cos aguantés, amb relleus cada 15 minuts per intentar mantenir al màxim el ritme. La veritat es que va anar força bé, em vaig trobar molt còmode i varem aconseguir avançar uns quants equips, fins a estabilitzar la classificació en el camí de tornada, just després de fer la volta a la Punta d’en Bosch.

La veritat es que la sensació de nedar a mar obert i sense neopré és increïble...la immensitat del mar, amb aquell color blau marí tan intens et fa sentir petit i lliure, i si quan mires cap a terra veus el meravellós paisatge de la Costa Brava, sincerament, l’experiència no té preu...

A l’arribada, una altra mini-decepció, tornàvem a quedar quarts de la categoria!! En fi, paciència i satisfacció, sabent que els tercers nomes ens havien tret poc més d’un minut i mig, l’any que ve a tornar-hi amb més ganes encara!!

I una setmana després em quedava el doble repte que ja fa tres anys que aconsegueixo fer: al matí Marnaton, i a la tarda tri-Olímpic de Banyoles, però per ara no m’enrotllo més, aquesta crònica és mereix una entrada per a ella sola!!

El nedadors d'Aiguafreda

De Calella a Manresa, passant per Mataró...

Diuen que a la tercera va a la vençuda...a veure si és veritat i aconsegueixo una mica de regularitat en les actualitzacions del blog...

Per començar una mica de resum del que ha estat la temporada fins a finals d’agost, deixaré per al pròxim la primera quinzena de setembre i el final de festa que serà al tri de Calafell.

Després de la mala experiència de Banyoles, tocava posar-se les piles, ja que el Half de Calella estava a quatre setmanes justes...

Així doncs, una mica més rodat em presentava a la sortida del Half de Calella, que a més era Campionat de món de Policies i Bombers. Amb aquest al·licient començava la cursa, amb una natació molt còmode i sense anar a tope en cap moment, i sortia de l’aigua amb un temps acceptable per sota de 30’ en els 1900, i segons en van dir, en la 16ena posició del grup, començàvem bé!

Una transició més o menys ràpida i sobre la bici, on la meva intenció era realitzar un bon parcial, ja que el circuït s’adapta perfectament a les meves característiques i, a més, m’agrada molt, de rodar acoblat la majoria de l’estona!

Les sensacions, però, no acabaven de ser tot lo bones que haurien d’haver estat. No em trobava còmode sobre la bici. Em costava agafar ritme i mantenir una cadència alta, i veia com m’anaven passant participants del meu campionat. Cap al final de la primera de les voltes, les cames van començar a anar millor i vaig començar a recuperar alguna posició i a atrapar a noies PRO que havien sortit una estoneta abans que nosaltres, i així, en començar el darrer gir cap a la T2, es va formar un pilot legal, entre dues noies PRO i tres triatletes masculins. Entre tots vàrem anar fent camí, rellevant-nos a l’hora de marcar el ritme, sempre legalment, és genial quan trobes gent que sap practicar aquest esport i que respecta les normes, que són molt clares en el sentit que ningú es pot aprofitar de l’esforç de l’altre sobre la bici, es a dir, anar a roda, però si compartir ritmes similars respectant les distàncies, de fet els jutges ens varen sotmetre a un control exhaustiu al llarg de força estona i no varen trobar cap motiu d’amonestació.

Amb tot aixó em plantava a la segona transició amb la sensació de no haver fet el parcial ciclista real que tenia a les cames...i em llençava a la meva “tortura” particular dels 21,7 kms...

De sortida, “subidón” important gràcies als crits d’ànim de la família i amics, i arribava al km 5 de la mitja a ritme per sota de 5’! però fins allà vaig arribar...desconec el motiu, potser vaig anar massa ràpid de sortida, potser no em vaig adaptar a la calor, potser...la realitat es que en arribar al primer avituallament el meu cos va dir “prou” i era incapaç de mantenir un ritme mínimament normal. Els crits d’ànim dels meus cosins em varen ajudar a recomposar-me una mica, però va ser un miratge, i com em passava massa sovint, començava una tortura veient com anava perdent posicions massa depressa, sense aconseguir, a més, trobar un ritme mínimament còmode per acabar dignament.

En el pas per la meitat del recorregut, els ànims de la gent i família tampoc aconseguien fer miracles, i seguia amb la meva penitència particular. Un mal de cames desconegut per a mí volia dir que potser havia sobre-estimat el meu nivell d’entrenament per aquesta cursa, i veia allunar-se l’objectiu inicial de baixar de les 5 hores. Un altre cop punxava en la cursa a peu més del que havía previst inicialment, i hauria de fer una gran reflexió i replantejament de cara a les següents curses...

Al final aconseguia creuar l’arribada en 4:59, per tant, per poc, però aconseguia l’objectiu previst, no sense patiment excessiu i amb unes sensacions dolentes que no comptava tenir...

Sense temps de lamentacions el cap de setmana següent tocava Triatló Sprint de Mataró, on m’hi havia inscrit per error, i on hi anava sense massa ganes i amb un bon refredat. Ves per on, a aquestes alçades ja tinc absolutament comprovat que les proves on hi vaig sense cap mena de pressió, són on el meu rendiment físic està per sobre del mental, un aprenentatge més!

A Mataró hi arribàvem després d’haver-hi caigut una monumental tempesta que va deixar els boxes empapats, i el circuït ciclista en unes condicions molt delicades per a posar-hi 1000 triatletes. Així, mitja hora abans de la cursa es convocava a una reunió a tots els clubs presents per decidir si es realitzava el triatló, o a canvi es convertia en un “aquatló” descafeïnat on només comptarien el tram d’aigua+cursa a peu, això si, allargant el circuït de natació fins a 1000 metres. En aquest punt, vull puntualitzar, valgui la redundància. Com a triatleta vaig votar per celebrar el triatló, sabent que la majoria optarien pel sentit comú i votarien l’aquatló, que és el que s’havia de fer des d’un punt de vista objectiu i raonable, donada la suma de circuït ràpid i perillòs moll+1000 participants, molts d’ells debutants i sense tenir interioritzats encara tots els mecanismes de competir en grups molt grans, així crec que la decisió, tot i no agradar-me, va ser la correcta.

Amb una rasca considerable ens posàvem els neoprens i ens glaçàvem a la platja tot esperant la sortida. Un cop aquí, i sense res a guanyar o perdre, vaig optar per sortir a mort i a veure fins on arribava...i arribava a boxes molt endavant, gran sorpresa donat el refredat que portava i que després a la cursa a peu em va fer afluixar el ritme, tot i acabar decentment una prova amb uns escassos quaranta i pocs minuts de durada, una altra experiència, desconeguda i positiva al final, tot serveix per sumar!

I el dissabte del segon cap de setmana de juny agafava els trastets i cap a Manresa, un triatló que crec que serà un fix en els pròxims anys per fer-lo en companyia dels meus dos col·legues de quinta, en Pep i l’Alfred, que reeditaven el seu duel de l’any anterior.

La veritat es que Manresa està condicionat per la natació en una espècie d’estany artificial que per molta voluntat que hi posi l’organització mai acomplirà amb la distància oficial d’un triatló esprint, i menys quan hi poses més de 500 persones disposades a passar per on sigui, hi hagi boies o no...

Com l’any passat, el neopré era opcional, però a diferència de la temporada anterior aquesta si que me’l vaig posar, ja que hi havia una aposta pel mig amb un dels compis d’equip, el jovent apreta i a vegades fan apostes “una mica” agosarades, jejeje.

Tot a boxes i cap a probar l’aigua, amb una temperatura més que correcta, però tèrbola, tèrbola...tots a punt i...osti, sortida nul·la? No? Que més dòna, si poden que ens parin, som-hi!!!! Primera lliçó als rookies de l’equip: Quan tothom surt, encara que sigui en fals, tú també...

Que dir de la natació? Doncs que va ser el més semblant que recordo a una baralla de pati de col·legi. Cops de puny, cops de peu, esgarrapades, agafades de les cames, del xip, una batalla campal de sis-cents metres de durada... La veritat es que no m’agrada aquest tipus de natació, però reconec que m’hi adapto prou bé, i he après a defensar la meva posició i a reconèixer si els cops són voluntaris o no, i per tant a tornar-m’hi si fa falta. Jo intento nedar sempre respectant el meu voltant i l’espai dels altres, quan no es possible llavors impera la llei del més fort, i llavors pot passar qualsevol cosa...

Al final, vaig aconseguir fer-me un forat i relaxar-me els darrers dos-cents metres, per sortir de l’aigua entre els 100 primers amb 11:09, transició ràpida i sobre la bici.

El circuit ciclista d’aquest tri m’encanta. No té cap secret, grans rectes amb tobogans que s’adapten de meravella a les meves preferències ciclistes. Aixó explica que realitzés el 40è parcial en aquest sector i que em situés en el segon gran grup de la cursa, a més amb una sensació genial de domini de la situació!

Arribada a la T2 amb aquest grup d’uns 30 triatletes, en la batalla per arribar abans a boxes, avançaments, cops i el conta kms de la meva bici que saltava per anar a parar als peus d’un grup de persones del públic, em vaig parar un moment però llavors vaig pensar “ja el portaran a l’organització”, ja, quan de fill de puta lladre que hi ha pel món! Que li aprofiti el meu conta kms i així rebenti les dues rodes quan estigui a 50kms de casa seva sota una intensa pedregada cada cop que surti amb bici!

A aquestes alçades no era conscient de la meva posició en cursa, i només em limitava a controlar si els meus compis d’equip m’aconseguirien atrapar i, en conseqüència guanyar la juguesca...Per tant, els primers dos kms de cursa a peu si que vaig anar a morir, però un cop controlada la situació, em vaig començar a relaxar, a deixar passar gent (no massa, tampoc) i gaudir del darrer quilòmetre!

La mala llet per haver-me sostret el conta kms, quedava en part esmorteïda per la “pallissa” als babies, jeje... però la tarda encara em reservava una altra sorpresa “agre dolça”, venia quan mirava la classificació i vaig flipar: 68è de la general i 5é de la meva categoria! I encara flipava més quan analitzant els resultats amb calma vaig veure que del 2on al 5è V1 anàvem junts al mateix grup de bici, i per tant vàrem començar la cursa a peu en el mateix moment. Això em va provocar una injecció de moral de cara a les següents competicions, i tot i no penedir-me de la meva actuació, si fer la reflexió que si hagués mantingut el ritme de cursa a peu fins al final (patiment extrem, evidentment) potser hauria esta més a prop del meu primer podi, llàstima que ja no tenia cap altre tri a la vista fins al mes de setembre, començava la temporada de travessies!!!

Però això ja és tema per un altre post.

Salut i Força i Honor!!!

maig i juny, progressa adequadament...

Un dels meus pitjors triatlons, però sense cap mena de dubte una de les millors fotos...Gràcies Marc!

 

Buf, finalment m'he decidit a trobar un foradet i resumir aquests dos darrers mesos de bojeria triatlética...

Començant pel B de Banyoles, la veritat es que hi anava amb moltes ganes i relativament ben preparat per a l'objectiu inicial, que no era altre que acumular kms de competició i disfrutar de la mateixa.

Tinc molt clar que en triatlons de distància mitja i llarga, el "coco" és una part importantíssima, si no la més important, afegit, es clar, a una bona preparació física, que evidentment compren entrenament i descans de forma proporcionada i adequada a l'objectiu final.

A aquestes alçades sincerament crec que puc dir que mentalment estic preparat per afrontar pràcticament qualsevol cursa que em proposi fer, sempre dintre uns paràmetres realistes, però a Banyoles em va fallar el físic...Una setmana complicada amb torn de nit i altres factors personals van condicionar el meu descans físic i mental, i tot i que aquest darrer el vaig poder mig recuperar, fisiològicament em va passar factura durant la cursa.

La cursa en sí ja va començar malament desde la sortida, on un espavilat em va saltar a sobre en el moment d'entrar a l'aigua, i em va cure sobre el bessó dret, cosa que em va condicionar la resta de la prova amb un molest dolor, res greu, però si empipador. La natació força neta i amb un temps sorprenent pel que havia entrenat, suposo que el fet d'estrenar neopré, un fantàstic 2XU V:1, hi va ajudar, i un cop a boxes continuava amb el desastre de cursa: una transició de les més patètiques que recordo on vaig perdre quasi quatre minuts donava inici al parcial ciclista on a priori havia de fer un bon temps...res més lluny de la realitat, primera volta per agafar sensacions i rodant còmode, i al començament de la segona seguia la ratxa, se'm sortia la cadena de la bici d'una forma que no m'havia passat mai, i em feia aturar uns quants minutets més, suficients per trencar-me el ritme i les ganes. La resta de parcial, un desastre, sensacions dolentíssimes i el meu cos que  començava a donar senyals que alguna cosa no anava bé. No agafava ritme ni a la de tres, i em començava a avançar gent que venia per darrera, quan normalment és al contrari.

Amb aquestes sensacions em baixava a còrrer, i aquí ja va ser evident que fisiològicament alguna cosa no anava a l'hora...pulsacions disparades, ganes de vomitar, suor freda...tot aixó em va acompanyar al llarg de la primera volta, on vaig alternar trams de "cursa a peu" amb molts de caminar a poc a poc. No m'entrava res, ni beguda, ni menys menjar, i amb tot em planto al començament de la segona volta. No havia fet ni 500 metres i vaig haver de parar a vomitar, em notava sense forces, blanc, sincerament una sensació molt desagradable i que per un moment em va preocupar. Davant de tot aixó, i després d'estar aturat uns deu minuts, vaig pendre la dura decissió d'abandonar...mai ho havia fet i aquesta vegada em sentia vençut i abatut físicament, i el meu cap bloquejat per seguir endavant amb el patiment...

Vaig iniciar el camí de tornada a boxes i em vaig creuar amb en Gerard, que anava realment molt bé, i amb en Richart que estava fent un entreno de transició i aprofitant per animar a la Marina (al final SUBCAMPIONA de CATALUNYA ABSOLUTA!!!!). En Richart es va aturar i va intentar que el seguís, però aquest cop semblava que finalment una cursa m'hauria vençut...

Em vaig tornar a aturar, em vaig asseure en un banc i em vaig dedicar a mirar com passaven triatletes, uns començàven la darrera volta, altres tot just començaven la primera...aixó em va fer recapacitar...a mi nomes em quedàven dues voltes, i de moment podia caminar, a més, era el tercer component de l'equip, necessari per puntuar, i vaig decidir acabar com fos. Aquesta raó, la de ser finisher en qualsevol prova, de vegades l'oblidem quan les coses no ens surten com voldriem. El meu lema des que faig triatló és acabar QUALSEVOL cursa mentre no hi hagi causes de força major, i la veritat, si que estava fotut, però podia caminar! Em va venir al cap el lema de l'IM de Lanzarote: per acabar la marató està permés còrrer, caminar i arrossegar-se, la qüestió és arribar al final!

Amb tota aquesta reestructuració cognitiva, i una mica de poc seny, tot s'ha de dir, vaig començar altre cop a caminar en direcció a la segona volta. El caminar es va anar transformant a poc a poc en una espècie de cursa a peu, vaig agafar un got d'isotònic a l'avituallament i el vaig anar bevent a poc a poc, em va sentar de fàbula, i mica en mica vaig arribar al començament de la tercera i darrera volta. Una mica més d'isotònic, aigua i un gel que vaig assimilar, i tornàva a còrrer amb un ritme més o menys decent!!

Menció a part mereix la companyia i els ànims que m'anava donant en Marc Garcia que va fer la meitat de la volta al meu costat amb la seva BTT, Gràcies pels ànims i les fotos Marc!!

A falta de quatre quilòmetres no m'ho podia creure, anava a ritme de cinc pelats, i despres de tot el que havia passat!!! Un exemple més que el nostre cos no té límits... Les sensacions als darrers metres, indescriptibles, i la meva arribada amb la resta de l'equip animant, senzillament increïble. Les meves llàgrimes un cop passada la línia d'arribada eren una barreja de feliciat i ràbia, d'alliberació d'una setmana dura en molts sentits que quedava definitivament enrera i m'obria la porta a una nova dimensió mental i de sentit comú, tocava analitzar fredament tot el que havia passat, però per sobre de tot una lliçó: no rendir-se mai, la recompensa sempre serà molt millor que el patiment!

Temporada oficialment començada!

Volia esperar a dilluns, un cop tancada la trilogia de les tres primeres competicions on volia prendre part per fer el resum, però una inoportuna grip intestinal ha fet que la darrera part de la setmana passada i el que porto d'aquesta estigui fora de combat, o sigui que ho deixaré amb el Duatló de Castellfollit i la mitja de Banyoles, i a esperar les pròximes...

Començant per Castellfollit, la veritat es que em feia especial "gràcia" tornar a fer aquest duatló després de quatre anys de no fer-ne cap. Hi havia un parell de motivacions afegides: les meves sensacions en la cursa a peu eren força bones, i l'estrena del nou vestuari de l'equip. A més si tot anava bé agafariem els primers punts de la temporada per la secció de triatló, ja que en total hi ànavem en Gerard, en Manolito en Marc i jo, com a representació masculina, i l'Anna amb les fèmines, i que al final va ser la que va fer més ben paper dintre la seva categoria.

La cursa en si va ser com ja l'havia previst, però amb un inconvenient que s'afegia al recorregut ja de per si dur d'aquest duatló: el vent. Un vent que ens va castigar especialment en la tornada del recorregut ciclista, i que va fer que molta gent patís més del que contàven a aquestes alçades de temporada. Personalment vaig quedar molt satisfet de la meva actuació. Amb un primer parcial de 20 minuts en els primers 5 kms de cursa a peu, em trobava dintre dels meus tems i amb certa "comoditat". El que si em va sorprendre va ser el meu rendiment sobre la bici, donats els pocs kms que porto a les cames, i es que vaig avançar molta gent i me'n va avançar molt poca, anant tota l'estona estirant dels grups que atrapava i despenjant gent, i amb la sensació que encara em quedava un puntet de força. Suposo que el fet d'estar acostumat al vent hi va ajudar. Deixava la bici i m'enfrontava a un dels meus punts més dèbils, còrrer despres de la bici. La meva tàctica aquí va ser sortir a tope i a veure si petava, i altre cop la meva sorpresa va ser que vaig aguantar millor del que pensava, marcant un 9:21 en el tercer parcial, arribant molt i molt satisfet. El pitjor va ser que a causa del vent i l'esforç, vaig patir una crisi al.lèrgica que em va acompanyar la resta del dia i fins mig matí de l'endemà, però va ser un mal menor.

Dues setmanes mes tard, i en plé carnaval arribava la mitja marató de Banyoles, prova que em serveix de referència del meu estat en la cursa a peu, i en la que havia aconseguit baixar la marca consecutivament en els tres anys anteriors. Aquesta edició no era massa optimista, no tant pel meu nivell actual, sino pel cansament acumulat dels dies (nits) de carnaval, els quals havien deixat les meves cames molt tocades. A més, les meves sensacions durant l'escalfament em comfirmàven les sospites, i inicialment vaig pensar en deixar de rebaixar marca per un any...

Però com diuen els meus compis, quan em poso un dorsal em transformo, i en el sobre el km 2 ja anava sobre el ritme que havia calculat per intentar altre cop baixar el temps. La companyia durant tota la cursa d'en Mark, tot just en la seva segona mitja, em va ajudar a no relaxar-me, tot i que les sensacions, tant musculars, com generals, eren força dolentes. El temps de pas pel km 10 era de 44:26, i tocava doncs apretar per aconseguir l'objectiu. Els meus isquiotibials em varen limitar en les pujadetes trenca-cames que hi han en la segona part d'aquesta mitja (molt bonica i recomanable), però en el planer recuperava ritme i les molèsties no ànaven a més, cosa que va fer que remuntes moltes posicions, per acabar el darrers 4195 mts en 4:30, i un temps final d'1:34:20, objectiu superat en més de dos minuts, aixó si, amb les cames molt tocades, suposo que tota la setmana acumulada i el remat final hi varen contribuir...

Així doncs, el balanç general de les dues proves és molt positiu, ara, un cop descartat el duatló de Banyoles, toca seguir acumulant metres i quilòmetres perqué el mes de maig es presenta completet, amb els triatlons B de Banyoles el dia 1 i el Half Challenge el dia 29...

Salut, entrenus i ForçaiHonor!

ICAN 2010

Amb molt de retard, però finalment aquí va la crònica de L’ICAN 2010, primera edició d’un triatló de distància mig-IM que es va celebrar a Mallorca el setembre passat.

La veritat es que em vaig plantejar aquesta cursa com a unes mini-vacances en companyia de la Mireia, essent molt conscient del meu nivell en aquell moment, amb una natació força deixada, una cursa a peu sense entrenar, però un bon nivell sobre la bici, que a priori, almenys em garantia agafar una mica de distància en aquest parcial. Un cop a Ses Illes, vaig aprofitar per conèixer en persona en Llorenç, company, amic, triatleta i blogaire, amb el qual em tocaria competir i que ens va fer d’excel•lent cicerone a casa seva, des d’aquí una abraçada per a ell i la seva família, als quals també vull agraïr la rebuda i els ànims que em varen donar al llarg de tota la cursa, gràcies i ja sabeu que a la Costa Brava hi teniu una casa!!

En aquesta cursa també hi prenien part dos amics més, en Richart i la Marina, amb els quals vàrem compartir uns dies d’excel•lent companyonia i bon rotllo.

Vull esmentar la gran feina que va fer en Guillem Lladó com a director de carrera, amb els petits detalls cuidats al màxim tant per als triatletes, com per a les seves parelles i família, realment una cursa feta per, i per a triatletes, de la qual només en puc tenir bones paraules.

Evidentment, com a tota primera edició, va patir alguns petits problemes de joventut, però res greu, i en general per part meva, sens dubte un triatló a recomanar, per dates, distàncies i lloc, de fet jo aquest any hi torno però a fer-lo amb la distància IM completa...

Centrant-me en la meva participació, doncs la veritat es que va anar tal i com havia previst. La realitat de la sentencia: “competeixes com entrenes”, es va fer més evident que mai en aquest triatló. La natació començava amb un error per la meva part, i es que vaig voler nedar amb la part superior del top per tal d’estalviar-me temps en la T1, i em vaig equivocar, ja que em va fer de llast i vaig sortir pitjor del que em pensava, tot i sabent que el meu nivell a l’aigua en aquelles dates tampoc era res de l’altre mòn, sincerament crec que un minut, i fins i tot una mica més, el podia haver guanyat, en fi, un aprenentatge més... Amb tot això sortia de l’aigua en 46ena posició amb un temps de 34:49, ràpida transició i sobre la bici. El circuit era de dues voltes amb uns tobogans molt exigents en l’anada, però que a canvi, a la tornada et feien volar amb velocitats de més de 70 kms/h. A més es va aixecar una mica de vent que encara va endurir una mica més aquest parcial. Per si fos poc, la pluja ens va voler acompanyar en l’únic tram on hi havia un parell de rotondes, cosa que va fer que molta gent anés per terra, i fins i tot algun participant és fes mal de debò. Jo també vaig anar per terra, tot i les precaucions, i em va fer molta ràbia, ja que realment vaig anar molt i molt a poc a poc a les zones mullades. Em va quedar clar que amb les cobertes que portava, hiper-rodadores (gràcies un cop més al meu amic Compi per deixar-me les seves fantàstiques ZIPP!) i per tant totalment llises, amb el terra moll encara havia d’haver anat més a poc a poc encara, no parava d’aprendre coses!!!

Tot i les dues caigudes consecutives, i en les quals vaig perdre aproximadament entre tres i quatre minuts, el meu parcial sobre la bici (49è) el puc considerar força bo, i el millor les sensacions, remuntant després de les caigudes i acabant amb molta força.

La T2, la vaig fer força ràpid, malgrat una petita “parada tècnica”, i em disposava a afrontar el pitjor dels meus sectors, i accentuat en aquest triatló, considerant la falta d’entrenament. Però en la sortida de la transició vaig viure un dels millors moments que recordo des que faig aquest esport. La sortida en solitari de boxes, va fer que travessar el passadís de gent animant i cridant em provoqués un “subidón” brutal, i en conseqüència, que el primer km i mig em passes volant, a un ritme que em va sorprendre, però a partir d’aquí em vaig donar de morros contra la dura realitat: les meves cames no anaven i preveia una mitja marató mooolt llarga, com així va ser. A més, el circuït, que en la seva primera part era totalment planer pel passeig marítim, quan s’acabava aquest s’enduria considerablement i es convertia en un trenca-cames, això sí, amb unes vistes precioses de badia de Palma. En definitiva, els 21 kms es varen convertir en una tortura, fets a un ritme “per acabar” i veient com perdia totes les posicions guanyades sobre la bici.

Cursa a peu, totalment "petat!

Total, una hora i cinquanta cinc minuts de patiment per aturar el crono en 2:13, la 67ena posició final, i la sensació que només mantenint el meu nivell habitual en la cursa a peu hauria estat molt a prop de les sub 5 hores. Si com sembla els circuits previstos per aquest any són més planers, el repte serà intentar acostar-me a les 10:30 en l’edició “full” del setembre.

Content i sarisfet amb la medalla i samarreta de finisher

A l'arribada, retrobament amb la meva animadora, seguidora i patidora excepcional, i la resta de companys de cursa. Un gran after-race amb menjar i beure abundant, massatge, etc... i comentar la jugada amb el guanyador de la cursa, un nanu que ho fot força bé, jeje. Molt bon regust per com havia anat tot plegat, i amb moltes ganes de tornar!

Amb el gran Eneko, realment un crak!

L'expedició al complet, un gran dia!

Salut i Forçaihonor!

Sortint de l'aigua amb estil

Amb la Marina i en Richart just abans de sortir...

                                

TEMPORADA NOVA, CATEGORIA NOVA: IL.LUSIÓ I MOTIVACIÓ RENOVADES I A TOPE!

Sé que tinc pendent la crònica de l'ICAN, la penjaré al proper post, juntament amb el resum de la resta de temporada i altres coses que tinc pendents, com a avançament vull agraïr a en Llorenç, en Tomeu i fàmilia la rebuda que ens vàren fer a la seva terra, va ser genial, una setmana realment inoblidable!

En la re-obertura del blog em centraré en el títol d'aquest, començant per la temporada.

Aquest any, després d'un parell d'estar-ne una mica "al marge", he decidit implicar-me a fons en el projecte de l'equip de triatló. M'ha ajudat el fet que ha entrat molta gent jove amb ganes i il.lusió, i així actualment hem crescut fins a trenta triatletes-simpatitzants de triatletes que donen molta energia, força i bon rotllo a la secció de triatló. Dóna gust veure els entrenaments del grup a la piscina, amb els tres carrils plens i fent uns entrenaments molt seriosos amb la direcció del nostre coach aqüàtic, en Mark. A més a més, cada dia hi han sortides en grup per anar a còrrer, o sortidetes en bici, o sigui que es presenta una temporada molt bonica. A tot això cal afegir-hi el canvi en la roba, amb nova marca i disseny, que estem ansiosos per probar, i que ja té data d'estreno: el 27 d'aquest mes al duatló de Castellfollit, on també hi prendré part. No és la meva disciplina preferida, però després de tres anys de no còrrer en cap, l'ambient del grup i les ganes de provar el meu estat físic faran que estigui a la sortida d'aquesta emblemàtica prova....

...i aquí enllaço amb l'altra part del títol del blog, l'estrena de categoria. V1, aquestes seran les llistes de resultats on hauré de buscar el meu dorsal en els circuïts catalans de du-triatló, (dorsal 663), i en la resta de proves en les que prendré part aquest any, que es presumeixen abundants, sempre que la salut, i resta d'obligacions ho permetin.

La veritat es que contrariament al que podria significar el fet de ser un any més gran, em fa especialment il·lusió aquesta categoria. Se que el meu nivell potser no serà per estar al davant, aixó està clar, però em motiva molt el fet de competir contra la resta de categories més joves, i crec que serà un al·licient més per matxacar-me més dur que mai en els entrenaments, i així poder donar més en competició, tinc la motivació molt alta, en aixó hi ajuda el fet que al final dem descobert l'origen del meu problema als isquios, i per tant l'en pogut començar a tractar i notar els resultats (torno a còrrer decentment!!), un cop aconsegueixi el meu pes en forma ja serà l'hostia, però per sobre de tot, el que m'ha donat l'empenta definitiva de força i motivació extra, ha estat els regals de la Mireia pel meu quaranté aniversari: La fantàstica MERIDA TIME Warp 4, una bici feta per "volar baix" i que prometo que deixaré en bon lloc per agrair-li el regal, i la gran festa sorpresa que em va preparar amb més de quaranta amics que em vàren fer saltar les llàgrimes d'emoció...buf!

Aixó doncs, he tornat (de fet no havia marxat mai, nomes estava en "pause"), amb les piles ben carregades despres d'una pretemporada discreta, amb unes grans vacances a Gran Canaria "all-inn" que m'han proporcionat tres quilets "extra" de benzina i un descans físic i psíquic que segurament necessitava, però que sempre allargava amb excuses...

Ara toca entrenar, entrenar fort, però amb seny, la temporada és llarga, i inclourà probablement un total de tres o quatre triatlons de mitja distància (B-1/2 IM), els olímpics que pugui, algun sprint, i el plat final, el full ICAN del 17 de setembre a Mallorca on aquest cop intentaré aguantar una mica millor el ritme d'en Llorenç per tal que no em tregui tanta diferència a l'arribada....

En breu, la crònica promesa, i fotos.

Salut i Entrenus!