dissabte, 1 d’octubre de 2011

Crònica d’un estiu de travessies

Un cop aparcada la primera part de la temporada de triatlons, tocava un mini-descans per poder afrontar amb les piles carregades la que preveia dura i intensa preparació de cara al plat fort de la temporada, el Full ICAN de Mallorca a mitjans setembre.

Com sempre a l’estiu, les travessies formen part del meu calendari, i com fa ja uns quants anys, la que se celebra a Aiguafreda, una de les cales de Begur, és la que enceta aquest calendari. És una travessia curta, no arriba a mil metres, la qual cosa implica anar a tope des del primer metre. Abans m’agafava aquestes proves amb molta més calma, però era pitjor, ja que quan surts enmig del gruix de nedadors, els cops són molt més habituals que no si ho fas des de davant, i com que el meu nivell aquàtic és acceptable, em permeto el luxe de sortir a peus dels primers, i llavors qui vingui darrera, si pot, ja em passarà.

 
A diferència de l’any passat, arribava amb una mica més de metres als braços, tot i no ser res especial, i igual que fa un parell d’anys decidia anar i tornar amb bici, així sortia un bon entreno de qualitat a l’aigua més una mica més de noranta quilometres sobre la bici, tot suma!
El resultat final em va deixar gust agredolç, ja que vaig aconseguir acabar quart de la meva categoria, però tenint en compte que davant tinc dues màquines que són inabastables i que acaben sempre entre els deu primers, doncs em puc donar per satisfet.

 
La següent travessia era Sitges, en plena festa major de St. Feliu. Amb la inscripció feta, una petita crisis estiuenca em va fer decidir no anar-hi al final...i amb això ja em plantava a mitjans Agost.

I arribava un dels plats forts de l’estiu, i que a tots els que hi varem prendre part segurament ens marcarà esportiva i emocionalment. Es tractava de sortir de la platja de la Mar Menuda de Tossa de Mar, per nedar els 12000 metres que la separen de la platja de Sant Feliu. El repte era important, convençut de poder realitzar-lo, però amb la incògnita de quant de temps passariem a l’aigua i de com reaccionaria a aquest esforç el meu cos no massa entrenat...

La sortida es va realitzar en quatre grups, depenent més o menys del ritme al que es volia anar. He de reconèixer que vaig patir més del que m’hauria agradat i no vaig acabar de gaudir de l’experiència, primer pel dolor a l’espatlla esquerra accentuat pel fet de portar el neopré; segon per la ruta escollida, ja que el meu grup varem decidir anar costejant, i per tant realitzar més metres, quan la opció lògica hauria estat tirar pel dret, ja que portàvem caiacs de suport de sobra; i en tercer lloc, pel ritme, no vaig anar còmode i els meus compis de grup em varen treure de punt un parell de vegades, cosa que em va agobiar una mica, ja que jo volia limitar-me a gaudir, sense pressa, en fi, per a la pròxima ja sé el que he de fer (o entrenar més, o canviar de grup, jeje). Al final, 3:10 de travessia i un cop valorat en fred, molt i molt content i satisfet del que per a mí fa uns anys era una utopia, nedar des de Tossa a Sant Feliu!!!


Després de la “maxada” de Tossa-St. Feliu, arribava a mitjans d’agost la travessia de Sant Feliu. Em fa especial il•lusió participar en aquesta travessia. Primer de tot perquè és la del meu poble i organitzem des de fa uns anys la gent del Club, i segon, perquè va ser la meva primera experiència aquàtica, per agafar confiança i debutar pocs dies després en el meu primer triatló, l’any 2002.

Des de fa tres anys, es va decidir modificar el recorregut d’aquesta travessia, que abans es feia tota per l’interior del Port de Sant Feliu, i per tant sense nedar en aigües obertes. Amb bon criteri es va traslladar la sortida a una cala situada darrera del moll, amb la qual cosa resseguim tota l’escullera d’aquest per la part de fora, per un cop passat el far, encarar una recta fins a l’arribada a la platja, davant de l’Ajuntament. La sortida es fa des de l’aigua cosa que comporta sempre algun problema amb els típics nedadors que tenen molta pressa...

La meva tàctica era fàcil, nedar el més enganxat possible als blocs de l’escullera per fer el mínim de metres, i sortint “a fondo” des del començament. Tot va anar perfecte, si no fos per una rèmora que em va anar tocant els peus durant més de tres quarts de travessia, i que em va deixar just als darrers tres-cents metres per esprintar-me i treure’m uns segons a l’arribada. La meva sorpresa va ser que va resultar ser un company d’equip...no tornarà a passar (ho prometo). Al final, un altre cop medalla de xocolata de la meva categoria, però amb el premi de consolació de ser el primer local en aquesta mateixa categoria, copeta i cap a casa, que sempre fa gràcia i menys quan no hi estas acostumat!

El següent cap de setmana es plantejava intens a nivell esportiu: dissabte cap a l’Escala, una bonica travessia de 2200 metres, ben organitzada i amb un bon nivell. Mentre ens desplaçàvem amb el vaixell de l’organització cap a la platja de sortida, començàvem a veure meduses, d’una mida com no havia vist mai, tot i esperant que no s’acostessin a la costa es donava la sortida. Aquí si que m’ho vaig agafar amb una mica més de calma, ja que l’endemà prenia part juntament amb en Gerard, a la Volta del Serrà, una prova de natació per relleus, en la qual un va en caiac mentre l’altre neda, anar i tornar des de la platja de Sant Feliu recorrent dintre l’aigua una part de la impressionant Costa Brava, per fer un total de 6800 metres.
De l’Escala, poc més a dir, bones sensacions, entrepà i cap a casa.

I sense gaire temps per a res més, ja em plantava a diumenge al matí, ajudant a muntar la infraestructura de la Volta del Serrà. El reglament aquest any es va modificar, i nomes permetia a un dels components de l’equip nedar amb neopré. Com que jo vaig més còmode sense, i la temperatura de l’aigua era prou agradable, aquesta opció la va aprofitar el meu company, en Gerard. La nostra intenció era clara: sortir a tope i fins que el cos aguantés, amb relleus cada 15 minuts per intentar mantenir al màxim el ritme. La veritat es que va anar força bé, em vaig trobar molt còmode i varem aconseguir avançar uns quants equips, fins a estabilitzar la classificació en el camí de tornada, just després de fer la volta a la Punta d’en Bosch.

La veritat es que la sensació de nedar a mar obert i sense neopré és increïble...la immensitat del mar, amb aquell color blau marí tan intens et fa sentir petit i lliure, i si quan mires cap a terra veus el meravellós paisatge de la Costa Brava, sincerament, l’experiència no té preu...
A l’arribada, una altra mini-decepció, tornàvem a quedar quarts de la categoria!! En fi, paciència i satisfacció, sabent que els tercers nomes ens havien tret poc més d’un minut i mig, l’any que ve a tornar-hi amb més ganes encara!!

I una setmana després em quedava el doble repte que ja fa tres anys que aconsegueixo fer: al matí Marnaton, i a la tarda tri-Olímpic de Banyoles, però per ara no m’enrotllo més, aquesta crònica és mereix una entrada per a ella sola!!


El nedadors d'Aiguafreda


Cap comentari: