dijous, 28 de maig de 2009

A les rampes de Famara, encara prou sencer amb el plat...

Braçalet vermell, primera volta completada i a seguir!!

...i començant la darrera volta, encara amb prou estil...!


...I FI! prova superada!!!



La felicitat de dos finishers!




Doncs ja està fet! Objectiu principal de l’any aconseguit, ja soc Finisher de l’IM Lanzarote 2009. Més endavant iré penjant diversos posts on explicaré les meves sensacions abans i després de l’IM, avui em centraré en la cursa en sí mateixa, i en el que hi vaig experimentar.

Personalment, els triatlons i totes les proves on participo en general, si són al matí, comencen amb el sopar de la nit abans, i aquest es basa en una pizza, això sí, el més lleugera possible, i com a mínim, un parell de cerveses, per tot alló de la hidratació i que ajuden a dormir. De vegades hi afegeixo un patxaran per digerir bé, però aquest cop no em vaig voler arriscar... Així doncs, el sopar pre-cursa el realitzava a una pizzeria just davant d’on havíem deixat les bosses de la transició a boxes, en companyia de la Mireia i en Lluis Rigau, un crack del Triatló Girona-Costa Brava, i amb qui he tingut el privilegi de compartir entrenaments i cursa en aquesta intensa setmana a terres canaries.

A les 4:45 del dia "D", aixecat i cap al menjador. Vaig ser el darrer triatleta en baixar, i com que a més a més era l’únic de l’hotel que no era guiri, doncs vaig tenir el privilegi de ser entrevistat per una reportera acreditada per l’organització de l’IM, a veure si surto en algun lloc...

Després de l’entrevista i de menjar les “papilles” energètiques juntament amb alguna torrada amb melmelada i un parell de gots de suc, cap a l’habitació a recollir els trastets, i a boxes falta gent.

Entrada a boxes sobre les 5:45, aquí ja hi era pràcticament tothom, i els nervis que m’obligaven a fer cua als lavabos per segon cop, millor, menys pes!
Em trobo a en Lluís que ja ho té tot enllestit, rodes inflades, bici comprovada, i les bosses de les transicions a punt. El mateix ritual que vaig seguir jo, i la majoria dels neguitosos 1349 triatletes que corríem per allà. En la visita del dia abans a les bicis dels pros, la visió de la col·locació d’unes pastilletes enganxades a la poténcia en una d’aquestes bicis em va encendre la llumeta, i preveient que la natació amb neopré i la duresa de la bici passarien factura a les meves lumbars, vaig copiar la idea i vaig enganxar un Ibuprofé a la meva, sort que ho vaig fer!
A les 6:40 amb el neopré mig posat, cap a la platja amb una barreja de sensacions, aquesta vegada més que mai. Els darrers comentaris d’ànim amb en Lluís, ens desitgem sort, i a les 7 i un minut, sortida! Els primers moments de la natació varen ser caòtics.
La sensació era de trobar-me en un triatló esprint! Cops i més cops, i la gent passant per sobre sense miraments, i jo pensant, “però si queden més de 3000 metres per nedar encara!!!" La meva primera intenció de nedar per l’exterior del circuït de seguida se’n va anar a fer punyetes, i com per art de màgia em trobava nedant a un parell de metres en paral·lel a les boies, en companyia d’un grupet guerrillero on ens varem estar estovant una bona estona. La segona part de la primera volta per fi vaig poder trobar una mica de forat, però en començar la segona, un altre cop tornaven els cops, això si, aquesta vegada amb menys mala llet i sense mala intenció, senzillament hi ha gent que no sap nedar en línia recta, que hi farem!

Sortida de l’aigua una mica per sobre del temps previst, amb 1:03 llargs, transició el més ràpida que vaig poder, una mica de protector solar a l’espatlla, i sobre la bici. Primers metres d’aclimatació. Les cames estan dures, però tenia bones sensacions. Després del que m’havien dit sobre el circuit, i d’haver-ne fet una part el dijous, vaig decidir sortir a controlar moltíssim i a intentar reservar-me una mica per la marató. A més la meva esquena es va començar a queixar i al quilòmetre 15 ja m’havia pres l’Ibuprofé. Seguia amb bones sensacions en un circuit amb tobogans continuats, i que anava pujant fins arribar a la zona de El Golfo, amb una mica de baixada per recuperar i començar a partir d’allà una de les parts que a mi personalment se’m varen fer més dures, però a la vegada era molt espectacular: Travessar el PN de Timanfaya. L’experiència de rodar per una carretera enmig d’un mar de lava es senzillament indescriptible, i minimitzava una mica la duresa d’aquesta part, on les rectes de pujada amb el vent en contra es feien realment molt dures, i on no parava d’avançar-me gent amb unes bicis estratosfèriques, però jo a la meva. L’esquena seguia sense deixar-me anar còmode, i havia de realitzar estiraments a la que venia la mínima baixada, cosa que em feia perdre una mica el ritme, i que em continués avançant gent. Després de Timanfaya, una llarga baixada amb vent de cara fins a La Santa, i a partir d’allà unes rectes llarguiiiiiissimes, on rebia els ànims de la Mireia, i amb molt de vent lateral que mica en mica ens acostaven a Teguise, i des d’allà, tot pujada passant pel mirador d’Haria (amb parc eòlic inclòs i els molins de vent a tota castanya...), baixada posterior espectacular i perillosa on vaig aprofitar per avançar unes quantes posicions, i de seguida la duríssima ascenció al Mirador del Rio, on les vistes de Lanzarote són increïbles i difícils de descriure amb paraules...
Un cop a dalt, començava un descens amb velocitats de 70 kms/h de mitjana, que em varen servir per continuar estirant la meva adolorida esquena, i descansar una mica les cames en espera de la sorpresa que m’havien avisat cap al km 150, on es trobava un altre cop la Mireia animant sense parar, i arribava l’esmentada sorpresa en forma d’una pujada de 3 kilometres amb vent en contra, per continuar amb unes carreteres estretes i en un estat lamentable que em feien témer per la integritat de la bici, quina manera de tremolar!!!
Potser a causa del terreny, començava també a tenir molèsties al peu esquerra, i moltes ganes de començar a còrrer!!! Darrers quilòmetres de baixada i sense dificultat, i al final, el parcial amb la bici: 6:31, a una mitjana de 27,5, la cosa pintava bé!
I començava la marató, després d’una T2 força ràpida, dintre del temps previst per al segon dels meus objectius (i totalment secundari) que era intentar baixar de les 12 hores.
Sabia que si agafava el meu ritme i aconseguia mantenir-lo, el meu temps en els 42,2 kms estaria sobre 4 hores, faltava veure si ho aconseguiria...
A la primera de les quatre voltes, 56:56, rodant força còmode i aturant-me el mínim als avituallaments, on anava alternant el beure aigua-cocacola i aigua-powerdrink, més un tros de plàtan en el segon d’anada, i un powergel en el primer de tornada en cadascuna de les voltes.
El segon parcial, 59:22, aturant-me controladament a l’avituallament que tocava, controlant el temps de “parada técnica”.
En la tercera volta, la Mireia em va acompanyar uns metres i m’anava “cantant” els ànims de tots els que estàveu pendents de mi a través d’internet i d’ella mateixa (GRÀCIES A TOTS!!), i marcava un temps de 1:02, ja que vaig aprofitar per guardar forces per la darrera i poder disfrutar del moment.
Així, en la última volta, i ja amb els tres braçalets de colors posats, apretava les dents i em deixava anar els darrers dos mil metres per gaudir dels ànims de la gent, emocionar-me com mai abans, i acabar amb la pell de gallina i amb les llàgrimes a punt de saltar amb 1:01, 4:00 de marató, i un temps final de 11:48:19, ja era FINISHER A LANZAROTE 2009!!!

A l’arribada les fotos de rigor, encaixada de mans amb en Kenett Gasque (el principal artífex de tot això, i el qual espera a l’arribada per donar la mà del primer a l’últim participant!!!), i, gràcies a la col·laboració d’un simpàtic guarda de seguretat, abraçada per compartir emocions amb la Mireia.

Acabava d’assolir un dels meus somnis que fa tan sols dos anys veia molt llunyà, i us podeu imaginar el que significa i com em sentia i em sento ara mateix...

L’espectacle a les carpes de l’arribada era una mica dantesc, amb més de seixanta triatletes estirats, tapats amb manta i amb vials de suero fisiològic injectats...quan em varen preguntar a mi si em trobava bé, i que necessitava, després de la meva resposta, amb un somriure em varen enviar a la carpa-bar a buscar la cervesa....
Allà, retrobament amb en Lluís que va fer una gran cursa després de rebre molt a l’aigua i no trobar-se còmode, segons em va dir, i que va recuperar amb un gran parcial de bici i una bona marató per acabar en 11:20, enhorabona Lluís!


Vull acabar agraint a tots els que heu estat al meu costat animant en els mesos de preparació i en la cursa, i molt especialment la paciència de la Mireia, les meves filles i els meus pares, sense tots vosaltres això hauria estat molt més difícil, o no hauria estat possible!

11 comentaris:

jonnyb197 ha dit...

Enhorabona i felicitats per la teva super proba... Ara he començat a sentir el que significa acabar un half challenge i em puc imaginar les bonites sensacions que vas sentir...

David Gálvez ha dit...

Enhorabona crack!! M'encantaria sentir el que has pogut sentir tu al acabar una prova així!! Felicitats!!!

Núria ha dit...

Felicitats Jordi!
Els entrenos contra-vent en bici van servir per Lanzarote! ;)
Espero que el tri de Sant Feliu anés genial :)
Ens veiem! Cuida't,


Núria

Tomeu Miralles ha dit...

Jordi, aquesta setmana no era per Mallorca, i no vaig poder seguir-te, però llegint aquest post, s'em posa la pell de gallina. Enhorabona per tot el que has aconseguit, que no és poc, i a seguir així.
Jo m'apunto a les cervecetes i al patxaran....
Enhorabona una altra vegada.

Anònim ha dit...

Sóc en LLuís Rigau. Molt bona crònica crack ! Per cert, genial la foto de l'encapçalament del blog, la veritat que reflecteix també com em sento jo ara !
Salut

DAVID CAMPS ha dit...

Només dir-te que enhorabona i moltes felicitats. M'has fet recordar el meu IM a Malaysia amb la teva cronica. M'agradaria poder compartir amb tu un IM, a veure si l'any que bé ès posible. Ens veiem, una abraçada

Jordi Gonzalez ha dit...

Gràcies Jonny, acabar un triatló sempre es especial, els de llarga distància encara més, i Lanzarote, senzillament incomparable...
David, ja saps que si vols pots, i val la pena, cre-me!!
Gràcies Nuria! La veritat és que el vent és molt semblant al d'aquí, o sigui que va anar de fàbula! I el tri de Sant Feliu, per nosaltres va anar perfecte, espero que els que hi varen participar pensin igual!! A veure si ens veiem aviat!
Gràcies Tomeu, la primera ronda està pagada, jajaja!! Una abraçada i recors a Ses Illes!!
Lluís, encara no he baixat del núvol, i m'he hagut de reprimir les ganes de sortir a matxacar-me, jajaja!!
Gràcies David, i a tú també! A mi també m'encantaria compartir entrenos i IM amb tú, si tot va bé l'any que vé intentaré Niça, o sigui que ja ho saps, jeje...

Llorenç Gacias ha dit...

Enhorabona Jordi i moltes felicitats. M'he emocionat llegint les teves impresions sobre l'ironman... Ara a descansar i sobretot a disfrutar. A nosaltres ens falta un mes per l'ironman de Niza i ja no podem pus... Salut i Força

Jordi Gonzalez ha dit...

Gràcies Llorenç! És una llàstima que treballi el cap de setmana de Niça, sino estaria allà animant i recolzant-vos a tope!! Ho faré virtualment!! Ànims en la recta final!!!!

Toni Peris ha dit...

Enhorabona, Lanzarotete algo especial i tornar victorios d'alla té molt de merit, llegin la teva cronica m'has fet reviure l'any passat, i de fet segurament que l'any que ve hi torni.
Molts records i a descansar!!!

Jordi Gonzalez ha dit...

Gràcies Toni! La veritat es que tenies raó, és una passada pedalar per allà, i et vaig fer cas i em vaig reservar per la sorpresa final!
Descans i a tope altre cop!!