dilluns, 12 d’octubre de 2009

Temps de canvis, fi de temporada (part 1) i més reflexió

Aquí encara tenia ganes de riure, el pitjor estava per arribar...

Ja fa quasi un mes des que vaig penjar el meu últim post, i no he pogut seguir mantenint la regularitat setmanal que em vaig proposar, però el motiu crec que ha valgut la pena. Definitivament, després d’unes setmanes molt intenses, ja estic instal·lat en el meu nou pis, o sigui que definitivament, i si no hi ha res de nou, intentaré mantenir més o menys al dia el blog.

Començaré fent un resum dels dos últims reptes de la temporada, el Tri B de Banyoles i la bici del Challenge Calella.

A Banyoles, doncs la veritat és que hi anava sense cap altra ambició que passar un bon matí de triatló,gaudint intensament cada moment, i intentant minimitzar el patiment habitual, molt conscient que el meu estat de forma a aquestes alçades era força lamentable...
Amb aquestes condicions em llençava a l’aigua, i amb una natació molt neta i còmoda, vaig aconseguir sortir de l’aigua en un temps força digne d'una mica més de quaranta minuts, i la 75ena posició. La transició força ràpida, i a intentar passar-m’ho bé sobre la bici. La veritat es que és una putada anar veient com t’avança gent que en altres circumstàncies i alçades de la temporada no ho farien, però era conscient del que hi havia i seguia al meu ritme, bàsicament còmode i forçant només lo imprescindible, que 20 kms de cursa a peu es poden fer molt llargs...

La primera de les tres voltes a l’Estany encara va ser prou digne, controlant la meva patètica cursa a peu, hidratant-me i menjant correctament, i deixant que em passes encara més gent...les sensacions no eren dolentes del tot, però tampoc anava massa sobrat, i així va ser com la segona volta vaig patir uns dels pitjors quilòmetres que recordo en una cursa. La veritat és que el fantasma de l’abandonament va passar un parell de cops pel meu cap...no trobava el ritme, anava totalment fos, i vaig haver de fer un gran esforç mental per no aturar-me del tot i plegar. Però vaig anar fent, i amb tot això em plantava al final d’aquesta segona volta, on rebia els ànims, més necessaris que mai, de la meva gent (gràcies Lluís, Mireia, Mercé, Compi, Richart...!) i gràcies a això, i després de pendre'm el gel que em quedava, començava la darrera volta. En aquesta em vaig concentrar en la “tècnica” de córrer, intentant allargar els passos i aixecar una mica els genolls. La qüestió es que un cop més vaig poder comprovar que el cap és la millor arma en les curses de resistència. Com per art de màgia vaig tornar a agafar ritme, les cames ja no em feien mal, i fins i tot anava recuperant terreny a la gent que portava al davant! Al final, acabava els últims quilòmetres gaudint molt i eufòric per haver superat un dels pitjors moments que mai hagi tingut en competició, la qual cosa crec que mentalment encara em farà més fort!

El temps final, evidentment força dolent, 4:43:44, i els parcials, 41:34, 2:19:50 i 1:42:20 (33:40-34:49-34:24), quasi 10 minuts pitjor que l’any anterior, però satisfet al final!

La traca final arribava el diumenge 4 amb la Challenge de Calella. Aquí si que em plantava amb la única intenció de gaudir de l’ambient i patir lo im-pres-cin-di-ble en els 180 kms que em tocava fer del nostre equip de relleus. La crònica del cap de setmana la penjaré dijous, per no ratllar massa, i perquè em vull esplaiar una mica i homenatjar modestament a un altre company d’equip que s’ha afegit als finishers d’IM.

Reflexions: Quan pateixo de la forma que ho vaig fer en el parcial a peu de Banyoles, tinc tendència a trobar els pitjors dels meus pensaments. Evidentment les sensacions físiques m’hi empenyen, i fan trontollar la meva presumpta fortalesa física. La imatge de poder patir alguna cosa greu practicant aquest esport no em sol acompanyar mai, però en moments com aquests es mostra més viva i cruel que mai. Costa pensar fredament i separar el dolor o el dany físic del que nomes són sensacions, senyals que ens envia el cos que es queixa. No se si és portar-lo al límit, però crec que és el que s’hi assembla més, almenys a nivell mental. Determinar si el que ens diu el cos és veritat, o és senzillament perquè parem i acabem amb el patiment al qual l’estem sotmetent és complicat, i suposo que calen anys d’experiència i saber interpretar tots els senyals per decidir si ens hem d’aturar o no per evitar un dany major. Sincerament, suposo que aquests moments no deuen ser massa bons per a la salut, la reflexió que en trec és que tampoc podré saber quan em passarà,(fins a aquest moment nomes una vegada abans m’hi havia trobat) i per tant, seguirem endavant amb una mica més de seny...o no....

Salut i Força i Honor!

1 comentari:

Llorenç Gacias ha dit...

Jordi estic molt content de tornar a llegir les teves cròniques. Espero que tota la mudança hagi anat molt bé, encara que això considero que és una de les coses més engorroses.
Sobre la reflexió que fas estic amb tu, moltes vegades si m'aturo a pensar em poso les mans al cap sobre com sotmetem el cos a uns extrems que no sabem si son bons o no. Com molt bé dius tu em de seguir endavant i sobretot amb molt de seny.