dilluns, 15 de març de 2010

Fred, neu...vorejant el desastre....

...let it's snow....

Indignació, impoténcia, ràbia....tots els adjectius són pocs per descriure el que hem viscut els soferts habitants de les comarques gironines aquesta setmana... Vagi per davant que a mi m'encanta la neu, i que aquesta nevada i posterior onada de fred haurien sigut una molt bonica anécdota en qualsevol país mínimament preparat, però és el que hi ha. No em vull desfogar perque molta gent ja ho ha fet per mi, i tinc l'esperança (petita, tot s'ha de dir) que aquesta vegada potser alguna cosa canviarà perque la próxima nevada el caos no sigui total, cosa a la que quasi hem arribat aquest cop.

Un cop feta la introducció tocaria parlar dels entrenaments i les sensacions a poc més de dos mesos de l'Ironcat. Ho resumiré ràpidament: La cosa pinta malament.... Doncs sí, encara sort que dilluns vaig ser un dels darrers privilegiats que vaig poder anar a nedar dos mil metres a la piscina, sota la primera nevada i tractat de boig per algú que corria per allà... Des de llavors, piscina tancada, i no se sap quan es podrà reobrir, o sigui que em sembla que haurem de desempolsar el neopré abans de temps!

Després de la mitja de Banyoles, les meves cames es queixaven, i tot estava previst perque poguessin passar, juntament amb la meva esquena i un petit conat de tendinitis a l'espatlla esquerra per les mans de la meva fisio el dimecres, evidentment tota la programació va quedar "en blanc" (boníssima la broma, jeje), i després de l'alegria inicial de veure la neu pels carrers, començava la preocupació, primer pel tall de llum, i posteriorment per no poder sortir de Sant Feliu a causa de la gravetat de la situació. Així ens despertàvem dimarts per poder gaudir del caos i la desorganització absoluta, i tot això a més amb el termòmetre sense passar dels 5 positius....

La resta, més o menys ja la coneix tothom: Tot parat, molta fred, sense llum i per tant sense aigua calenta i calefacció, amb les carreteres i camins plens de neu, arbres i col·lapses variats, la veritat es que la darrera cosa que quedava eren ganes d'entrenar. A més les meves filles sense cole, i començar a treballar de nits, afegien desmotivació per anar a fer qualsevol cosa que no fos estar amb elles i compartir moments de jocs de taula, deures i converses pare-filla.

Finalment, divendres aconseguia treure'm la mandra de sobra, motivat en part pel fet que a casa dels meus pares ja tenien llum i m'hi podia anar a dutxar amb aigua calenta (amb la freda també ho he fet, però fa com una mica més de pal...), i sortia a còrrer cinquanta minuts per comprovar que el meu estat físic havia tornat a iniciar una decadència perillosa a seixanta dies vista de l'Ironcat. En la situació actual toca fer replantejament. Acabar dignament serà un repte, i en aixó centraré els meus esforços a poc que el temps previ acompanyi i pugui matxacar-me el que vull i necessito. De moment sembla que la setmana que vé ens donarà una treva i podré acumular quilòmetres de bici i còrrer, nedant, doncs ja veurem com està el tema de la piscina.

Seguiré informant, de moment ForçaiHonor, neu i Salut, i que no decaigui la motivació, el poder està en la ment!!!

3 comentaris:

Llorenç Gacias ha dit...

La veritat que tots aquets dies no han acompanyat, per l'illa també estem semblant a vosaltres. El pitjor de tot és que la gent no te ni ganes d'entrenar ni fer res. Segur que al final t'anirà molt bé Jordi i ja veuràs com podràs gaudir d'el Ironcat. Salut i força,segur que a partir d'ara vindrà el bon temps.

Ultraquim ha dit...

Vinga Jordi, que quant més dificil es el cami, més es gaudeix al arribar. Ja només queden 2 mesos justos.

LLuís Rigau ha dit...

Ànims màquina que al final tot surt, ja ho saps, sempre ens preocupem més del conta. De totes maneres, haver recuperat la normalitat i poder-te dutxar a casa amb aigua calenta ja es un gran pas. Salut i kms.