dimarts, 23 de febrer de 2010

menys de tres mesos per l'Ironcat...buf!

No sé si ha estat gaire bona idea aixó de posar el comptador del temps que falta per a l'Ironcat... I més després de setmanes com aquesta passada, en la que la meva salut s'ha aliat en contra meva per no deixar-me entrenar gaire més de sis hores (essent generòs!). El dilluns les cervicals ja em donàven un primer avís, que es comfirmava a la piscina, acabant amb un entreno molt light pel que estava acostumat darrerament. A aixó havia d'afegir un refredat que m'estava fent la punyeta des del primer dia del Carnaval (si ja dic jo que aquesta fred no ha de ser bona del tot). Total, que al final el dimecres em quedava clavat del tot, i perdia la resta de dies de la setmana, amb una sessió a mig gas de natació dijous a darrera hora, per provar l'evolució de l'esquena, i un rodatge a peu d'una horeta, més mil cinc-cents a l'aigua el divendres, tot plegat amb un temps fastigós, amb la nostra inseparable pluja i no precisament calor.
El cap de setmana va ser de recuperació total, amb "calçotada-graellada" amb en Toni, en Pep, l'Alfred, i respectives famílies, que es va allargar fins a les set de la tarda del dissabte, entre degustacions de vi, cava, patxaran i un espectacular vodka amb caramel, i un diumenge de xocolata desfeta i família per totalitzar zero hores d'entreno, però una gran "recuperació activa"!
Tornant a l'Ironcat, he quedat parat de la rapidesa com s'han acabat les inscripcions i de com s'ha omplert la llista d'espera aquest any. Aixó m'ha alegrat especialment, ja que considero que l'Ironcat és un bon triatló de distància IM, amb una bona organització, uns circuïts simples, però bonics, i un ambient molt familiar que sempre ajuda a l'hora d'afrontar una prova d'aquestes característiques.
La veritat es que abans de participar-hi, sempre m'havia mirat l'ICat amb un cert menyspreu, ja que considerava que les proves de la franquícia Ironman eren les auténtiques, i les que donaven més "prestigi" a un debut en aquesta mítica distància. Però quan s'em varen tancar les`portes de Lanzarote fa dos anys (culpa meva, per esperar massa), i amb els entrenos planificats i mig fets per a aquelles dates, la coincidència amb l'Ironcat va fer que finalment vencés els meus recels i prejudicis i m'hi inscribis, i a dia d'avui, crec que va ser un gran encert.
Em va enamorar aquest triatló, i l'he recomenat a tothom que me n'ha demanat referències. He de dir que el fet que l'acabés en bones condicions i una bona marca, malgrat les circumstàncies i condicions meteorològiques que varem tenir el 2008, amb més de sis hores de pluja, també ha influit en que en tingui un bon record, que espero reafirmar aquest proper mes de maig.
Però l'espina de Lanzarote la tenia clavada, i després de fer-lo aquest any passat, puc dir que no es poden comparar les dues proves. La única cosa en la que són iguals és la distància, la resta res a veure. Sincerament, crec que l'ambient i les sensacions que es viuen en un Ironman (marca), o personalment, les que vaig viure i veure a Lanzarote, són increibles en quant a la internacionalitat, infraestructura, mitjans de tota mena, i muntatge a l'americana que comporta la marca. Està clar que uns boxes amb més de 1300 participants de tot el món, amb tot el que comporta de material de tots els nivells, i l'ambient que afegeixen els acompanyants, juntament amb els misticisme que dona la illa, no són el mateix que uns altres amb poc més de dos-centes bicicletes, però s'ha de tenir molt clar que l'esperit és el mateix, i que el que conta al final és creuar la línia d'arribada i aconseguir el títol honorífic i merescut de FINISHER, sigui amb el temps i la posició que sigui. I crec que aixó és el que molta gent oblida a l'hora de decidir-se per un o altre.
He conegut gent que menyspreuava i menyspreua l'Ironcat perque senzillament no és un "IRONMAN". Jo en determinats moments reconec que també pensava com aquestes persones, però la meva opinió va canviar després de fer-lo, i el fet que aquest any les inscripcions s'hagin esgotat amb tanta antelació, i la llista d'espera que hi ha, refermen la meva creença que l'Ironcat és un bon triatló de distància IM, ideal per debutar o anar a buscar marca personal, deixant de banda prejudicis marquistes i si el nostre objectiu bàsic és gaudir intensament d'aquest esport.
Ara nomes em queda animar a la gent perqué vingui a donar un cop de mà a tots els que prendrem la sortida el dia 15 de maig a les set del matí, i que vegin de primera mà l'ambient i cridin i s'emocionin amb la gent que hi participa, la veritat es que val la pena, i si a sobre, et pots menjar un bon arrós davant del Delta de l'Ebre (preciós), que més volem?
Així doncs, Salut, entrenos i ForçaiHonor, aquest cop especialment als dos companys de fatigues que ens trobarem a la platja de l'Ampolla el dia D: En Quim Verdalet(Ultraquim) i en Jordi Oliveres.

5 comentaris:

Ultraquim ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ultraquim ha dit...

80 dies i baixant, s'acosta la diversio!

Joan Bofill ha dit...

Jordi , molt bona opinió, n'estic d'adord, ens eurem , tinc moltes ganes d'estar sota l'arc de sortida i fotre aquell crit de guerra , entrant a l'aigua amb tots els compis competidors i amics. B7 FOREVER, JEJEJE

Jordi Gonzalez ha dit...

Buf...Quim aixó ja no té aturador!! Sort que avui amb les dues hores i mitja de bici he agafat una mica de confiança....
Joan, entrarem junts i amb sort acabarem junts, B7 power!!! jajaja

LLuis Rigau ha dit...

Collons Jordi, jo tinc molt lluny encara l'Embrun però lleguint la teva reflexió m'has fet venir per uns minuts el cangelis de pensar en el conta enrrera. Em sembla que per més ironmans que fem, sempre tindrem aquesta sensació,i espero que sempre sigui així! Ànims que ja saps que tot es pot fer i segur que agafes un bon nivell. Per cert, el cos es intel.ligent i quan algo no va com ha d'anar sempre envia senyals i la millor sol.lució es un cap de setmana posant-te les botes com el que has passat tú!!! salut i kms.