dijous, 23 d’abril de 2009

Comencen els últims 30 dies...

...ja tinc ganes de ser-hi!!!

Palmeres i vent, Lanzarote?? Nooo, S'Agaró!!

Així és com estava el panorama a l'alçada de Mont-Ras...


Sense comentaris, avui és Sant Jordi!



Tal dia com avui, d'aquí a un mes exactament, si tot va bé, estaré fent el tram final del meu gran objectiu esportiu per aquest any: L'Ironman de Lanzarote.
Semblava tant lluny i...ja hi som! Poc més de quatre setmanes, i les hores d'entrenament en tota mena de circumstàncies hauran quedat enrera, i segur que haurà valgut la pena!!!

Ara fa un any em quedaven menys de tres setmanes per participar a l'IronCat, i, sincerament, la meva preparació física era pitjor que la d'aquest any, però un cop acceptat el fet que no podria participar a Lanzarote 08, i decidit a encarar l'Ironman Català, la meva motivació i preparació a nivell mental, eren exactament les mateixes que tinc ara.

Tenia molt clar que per afrontar un repte d'aquesta mena el cap i la força mental són imprescindibles, tan o més que la preparació física, en paraules de la gran Virginia Berasategui, guanyadora el 2005 a Lanzarote: "..és un 70 per cent..", i estic convençut que el meu bon resultat a l'Ampolla va ser en part a aquesta fortalesa mental (evidentment els crits d'ànim de la Mireia a la marató, i tots els missatges de suport que vaig rebre abans i durant la prova, varen ser fonamentals en determinats moments, gràcies a tots!).
Així doncs, ara ja ha arribat l'hora de la veritat. No serveixen les excuses del mal temps per no acabar els darrers entrenaments. La feina està feta, els deures quasi acabats, i queda polir algun petit detall poc determinant, però que una mica de caloreta en aquests vint dies hàbils que queden m'ajudaria a aclarir, per a la resta, feina feta.
Amb aquesta situació, el dia d'ahir semblava que volia mostrar-me el que em trobaré a Lanzarote, per tal que em mentalitzi encara una mica més, de que no serà un passeig el que m'espera al tram de bici. Una tramuntanada calenta, amb vent sostingut de 40-50 kms/h, i ràfagues de 80-90, sota un sol que començava a escalfar de veritat, podria significar un bon test, més que per les meves cames, pel meu coco, per recordar i ajudar-me a assimilar, el que significa estar pedalant contra tot, sense moure't pràcticament del lloc, i sentir aquella impotència de veure com et vas desgastant i els quilòmetres no passen....
Total, que amb les meves cames trinxades, gentilesa de la meva fisio Irene (FISIOTERÀPIA & SALUT) que ja em va recomanar que si entrenava l'endemà ho fes cap a la tarda (com sempre, jo a la meva...), em pujava damunt la bici decidit a encarar la Tramuntana i a patir, això si, ara amb un dels meus aliats, la calor. Les fotos de l'inici del post són de determinats moments de la sortida on vaig anar a buscar expressament els llocs on el vent em pugues castigar més intensament, i en totes direccions.
Preparació psicològica?? Massoquisme?? No ho sabria definir, però la experiència va ser altament positiva, tot i que la mitjana amb el vent en contra era de 19-21 kms/h, amb el vent lateral augmentava fins als 28-30, i amb el vent a favor, doncs uns espectaculars 49-50 (un plaer rodar a més de 50 sense pràcticament esforç...) tot aixó amb una màxima de 140 ppm, o sigui que sense forçar gens ni mica ni les cames, ni el motor. Al final, completava 72 kilometres a una mitjana de 121 ppm, i unes sensacions molt i molt positives.
A part de les sensacions, altres conclusions personals que en vaig extreure són:
- Les rodes aero amb més de 40 mm de perfil, si fa aquest vent, poden ser més perilloses que beneficioses, perque en el moment que entra lateral la bici em marxava de sota les cames...
- L'ús de "l'acople", queda molt limitat, només amb el vent a favor i/o plenament en contra, ja que quan bufa lateralment es perd control de la bici, almenys en el meu cas...
- És molt perillòs sortir a rodar amb la bici en aquestes condicions en carreteres amb molt de trànsit, ja que les nostres oscil·lacions damunt la bici, a causa del vent, fant que els camions amb la corrent que generen, ens puguin fer anar a terra en qualsevol moment, o sigui que a triar carreteres secundàries i amb poc trànsit.
- Si no fa vent a Lanzarote, perfecte, i si no, doncs probablement tindré una mica d'avantage, almenys psicològicament, respecte de la gent que no sàpiga el que és la tramuntana empordanesa...

Així que ja ho sabeu, si voleu vent, per aquí en tenim quasi cada dia, això si, no tan intens. Demà més i millor, algú vol venir a fer cinc horetes....?

Salut i Força i Honor!!!

2 comentaris:

Tomeu Miralles ha dit...

Hola Jordi, som un lector del teu blog, desde fa molt temps, i encara no t'havia deixat cap comentari. Quin millor dia que el dia del teu sant.
Per molts d'anys, i endevant amb la vostra sana locura.
Això de Lanzarote està fet, t'aniré seguint.
Si alguna vegada vens per Mallorca, tens una passejada amb el vaixell que algun dia ens comprarem (o no).
Ànims i, una altra vegada, per molts d'anys.

Jordi Gonzalez ha dit...

Hola Tomeu!
Gràcies per la felicitació i els ànims, i el mateix et dic, si veniu algun dia per la Costa Brava, no tenim vaixell, però habitació a casa no hi faltarà!