ACTUALITZEM, QUE JA TOCAVA!

Rapidíssima ha passat la segona part de la temporada després de la parada del mes de juliol, i la tornada als entrenaments més o menys amb cara i ulls a finals del mateix mes i al llarg de tot l’agost. En aquests mesos moltes coses i experiències esportives que m’han deixat un bon regust i moltes ganes de descansar i preparar la propera temporada amb il•lusió i força renovades.

Per fer un breu resum, començava amb la Travessia d’Aiguafreda, una travessia que normalment enceta el calendari gironí, amb una mica menys de mil metres. Aquest any una mar molt moguda condicionava la cursa, i sense res a perdre vaig sortir a tope i fins al final, cosa poc habitual en mi. La meva sorpresa va ser el bon resultat pel meu nivell d’entrenament aquàtic, que a causa del tancament de la piscina era pràcticament zero.

Just abans d'embarcar-nos a Aiguafreda

                                            

          

Després d’aquesta va venir la cursa popular de Santa Cristina d’Aro, on un any més ens trobàvem tota mena de corredors, aficionats i no tant, per sota una intensa calor recòrrer a fondo el circuit de poc més de vuit quilòmetres, i que malgrat la meva patètica cursa a peu encara vaig poder fer a 4:15 el km, la veritat es que no estava tan malament...

A partir d’aquí em vaig limitar a acumular kms en bici i a l’aigua, amb alguns bons entrenaments conjunts amb nedades llargues, com la travessa de S’Agaró-Sa Conca, d’anada i tornada, o la de la totalitat de la platja gran de Platja d’Aro, també en els dos sentits, amb la vista posada a la Volta del Serrà de finals d’Agost i el Marnaton de la setmana següent.

Abans d’això tocava a mitjans d’Agost la travessia de Sant Feliu, amb molt bones sensacions al ritme al que havia nedat.

I arribava a la Volta del Serrà, que aquest any nedava amb la Mireia, i on m’ho vaig passar realment molt bé, trobant-me molt còmode en un mar mogudet, cosa que em servia per agafar una mica de confiança de cara a la setmana següent, amb el doble repte del Marnaton al matí, i el tri Olímpic de Banyoles a la tarda.

Així el divendres dia 3 de setembre ens enfilàvem cap a Cadaqués, disposats a gaudir d’una travessia realment molt bonica i ben organitzada, nomes faltava que aquest any la Tramuntana ens respectes, com així va ser, per poder disfrutar-la plenament.

La meva actuació es pot qualificar de regular, a causa bàsicament de problemes gàstrics durant la mateixa, cosa que feia molt de temps que no em passava, i es que probablement no hauria d’haver menjat pizza amb oli picant la nit abans, tot i haver-me hidratat bé amb una mica més d’un litre de cervesa, aquest cop la cosa no va anar del tot bé. Al final el meu temps era acceptable, i conscient que sense els problemes hauria aguantat en el grup amb que anava amb un ritme elevat però que podia mantenir amb certa comoditat, en fi, queda pendent per a l’any que ve exprimir-me a tope sense fer invents la nit abans...

Satisfets despres d'una gran travessia: Marnaton 2010!

                                                  

 

Un cop acabada la Marnaton, un bol de pasta, quatre galetes màgiques, i cap a Banyoles falta gent, tocava acabar la segona part de la jornada. La intenció en aquest tri era clara: sortir de l’aigua en la posició que em permetés el cansament dels braços, intentar fer un bon parcial de bici com a test per l’ICAN, i acabar la cursa a peu amb la màxima intensitat, també com a part del test, però reservant si no ho veia clar.

Amb una participació rècord de vuit-cents triatletes la natació és preveia complicada, i així va ser, cops i més cops per guanyar i defensar la posició dins l’aigua, però la meva sorpresa va ser que no vaig notar excessivament el cansament als braços i arribava a boxes a la primera transició amb moltes bicicletes encara. Sobre la bici la veritat es que em vaig trobar molt bé, potser la vegada que he disfrutant més apretant des de la sortida de l’aigua, i començant a passar gent des de la pujada inicial, fins a la formació de l’inevitable “pelotó” de més de trenta triatletes i que feia l’anada per la Nacional en sentit Figueres còmoda, però perillosa si volies rodar abrigat, la qual cosa em va fer decidir per restar al capdavant del grup, per evitar algun maldecap, i poder entrar ben col•locat a la carretera estreta que ens enfilava cap a Esponellà. En el petit port d’aquesta població es trencava el grup i jo em quedava tallat del grup capdavanter, però mantenint un bon ritme de pujada, i posteriorment amb la col•laboració en els relleus d’un altre tri, varem poder enllaçar a uns cinc kms de l’arribada, i fer els darrers metres recuperant una mica les cames. Transició força ràpida, i a còrrer. Els primers metres una mica asfixiants fins que agafo ritme, però sobre el final del tercer quilòmetre la meva panxa em va tornar a fer una mala passada, i vaig haver d’afluixar considerablement el ritme, la qual cosa va fer que m’ho agafes amb força tranquil•litat fins al final, i acabava amb un temps de 2:16, molt satisfet per les sensacions i resultat final, tenint en compte el global del dia, això si, a la nit estava totalment desfet, i em vaig prendre amb calma els tres dies posteriors, tot esperant l’ICAN.....(to be continued)

Tri de Banyoles amb una molt bona representació del Xaloc

                                                      



De Manresa a Pont de Suert: Crónica d’un mes de transició

Quaranta dies el blog parat, massa temps, i moltes coses per explicar, si teniu temps i ganes, aquí teniu el resum:

Amb les ganes que tenia que arribes la calor i el bon temps, ara no em puc queixar, calor intensa i sol radiant, cosa que potser per no estar-hi acostumat m’ha afectat a les ganes d’escriure i d’entrenar, però poc a poc em vaig adaptant i aquí estic donant guerra altre cop. De fet no puc dir que hagi estat parat, ja que a mitjans de juny me n’anava juntament amb l’Alfred, en Pep i en Rafa cap a Manresa, a fer el tri esprint que allà si celebra des de fa ja uns quants anys. No l’havia fet mai, i un dels motius principals, deixant a banda que no m’agrada l’agonia d’aquesta distància, era el fet d’haver de nedar en l’estany d’aquesta localitat, on havia sentit comentaris de tota mena. Aquest any amb més de cinc-cents inscrits, dues sortides i opció de neopré.

Reconec que hi anava amb molta mandra, però amb l’interés de competir amb els meus col•legues, i la incertesa de com respondria el meu cos un mes després de l’Ironcat, i en una distància i a uns ritmes que no hi estic gens acostumats. A més s’hi afegia la meva ciàtica que continuava torturant-me, tot i que gràcies a una primera sessió d’osteòpata la cosa podia anar millor....

Amb tot això ens presentàvem dissabte a la tarda a Manresa. L’ambient, espectacular, uns boxes ben muntats i moltíssima gent coneguda. Xerrades amb tots els que vaig trobar per posar-nos al dia i comentar la jugada, el ritual de sempre, reunió de compis, i cap a la sortida falta gent. Al final vaig decidir sortir sense neopré, era poca distància i l’aigua tampoc estava tant i tant freda, total sortia a divertir-me.... Sortida i.... s’acaba la diversió. Més de tres-cents triatletes en tan poc espai d’aigua equival a una batalla campal. Cops per tot arreu, patades, estirades a les cames, la veritat es que va ser una mica caòtic fins que vaig poder trobar un espai i intentar nedar en condicions mínimament dignes. El meu parcial, força bó, comptant que nedava sense traje, 10:57, el 114, i el més interessant, unes sensacions boníssimes.... Transició més o menys ràpida, en la meva línia, i sobre la bici. Primers kms a fondo fins que es forma el grup. El circuit, dels que m’agraden a mi, planer amb petits tobogans i canvis de ritme a plat. Després del patiment habitual fins el km 5, a partir de llavors les meves sensacions comencen a ser molt i molt bones. Em trobo molt còmode davant del grup, i en una de les pujades em poso al davant, sense cap intenció de trencar res, i sense adonar-me’n vaig anar del grup uns cent metres, em sentia en Cancellara!! En aquest punt se’m planteja el dubte, tiro fort per enllaçar amb un grupet de tres que tenia a dos-cents metres, o m’espero al gran grup (d’uns 30). Vaig decidir reservar i intentar gastar les energies en la cursa a peu, i crec que vaig encertar. Als tres del davant els varem acabar agafant igualment, i arribava força fresc a la segona transició. La veritat es que poques vegades he sortit tant ràpid en el tercer parcial, la tàctica era a tope, total nomes són cinc quilòmetres, i a veure fins on aguantava. I per una vegada vaig veure que no em passava tanta gent com habitualment... Al primer punt de gir repasso la gent que venia per darrera per veure a quina alçada tenia en Rafa, ja que sospitava que no havia d’estar gaire lluny. Calculo i veig que li trec aproximadament uns minut, tocava apretar les dents i a fondo fins al final. Les molèsties als isquios molt suportables i el meu ritme em semblava força correcte, les sensacions seguien essent boníssimes tot i que no estava acostumat a aquestes intensitats de cursa. Al final, tres segons sobre en Rafa, molt i molt content del resultat, 1:04:54 i 117é, i el millor que havia disfrutat moltíssim i m’havia trobat molt i molt bé, amb els isquios que m’havien deixat fer un parcial a peu de 18:11, genial!

En Rafa, jo, l'Alfred i en Pep, els 4F de la Mitja de Mataró repetiem

Després de Manresa, i amb la piscina de Sant Feliu tancada, tocava nedar a l’aire lliure en la piscina de 50 del Riembau, on l’ambient de l’equip tornava a ser el de les grans ocasions. Entrenaments amb un aigua a 18 graus, i una temperatura exterior algun dia de 16 amb pluja inclosa et fan sentir diferent, per la resta de la gent estas totalment sonat, però personalment em sentia genial després d’un entreno d’aquests, a més amb el bon rotllo amb la resta dels tri, encara millor. Les notícies sobre la meva ciàtica, però, em feien tocar de peus a terra. M’havia de començar a cuidar una mica si volia acabar la temporada en condicions, i pensant ja en la que ve intentar arreglar o minimitzar el problema, o sigui que toca passar per metges, fisios i altres....

Pel camí, però, he afegit un repte nou al mes de setembre, es tracta de l’ICAN, un tri de distància mig-IM que es farà a Mallorca el dissabte 18, i que em servirà per agafar unes mini-vacances esportives en companyia de la Mireia. Això vol dir que el mes d’agost tocarà fer una mica de volum, res de l’altre món, però que em serveixi per acabar en unes condicions més o menys acceptables. Pel camí quedaran totes les travessies del mes d’agost, inclosos Volta del Serrà i Marnaton, a més del Tri Olímpic de Banyoles, i alguna altra cosa que segur que caurà. Mentre no arribi tot això, el dissabte passat marxàvem cap a Pont de Suert, juntament amb l’Anna, en Gerard i la Mireia, i allà ja ens esperava en Xavi, amb la Sílvia, l’endemà tocava tri.

Des que vaig fer per primer cop el tri de Pont de Suert, el 2007, vaig tenir clar que era una prova que per poc que pogués faria cada any. La coincidència de dates amb Respiràlia ha fet que em perdés els dos darrers anys, però quan vaig decidir no anar a Formentera, de seguida els meus ulls es varen posar en aquest triatló, que podem considerar “d’alta muntanya”. I és que les seves característiques són diferents a qualsevol altre tri que se celebra a casa nostra. El fet de nedar a la cua del pantà d’Escales, que condiciona els boxes independents per a cada transició, envoltat de penya segats, dintre una aigua de color verd-blau turquesa, la duresa del circuït de bici, un petit port d’uns quatre quilòmetres de pujada amb una carretera estreta i plena de corbes, amb un asfalt que s’enganxa, i un tram final de cursa a peu que no es més que una cursa de muntanya, per una pista en bones condicions però molt trenca-cames, fan que aquest triatló sigui molt especial. A la duresa de la cursa en si, aquest any s’hi havia d’afegir la calor, que va maltractar especialment als que varen prendre la segona sortida, dones, V2 i no federats, cap a les 10:15.

La meva categoria, juntament amb els V1 i els junior ens llençàvem a l’aigua puntualment a les 8:45. Una natació molt neta, com feia temps no trobava en un triatló, em feia sortir amb un parcial de 10:45 en la primera volta, i amb 22:35, o sigui absolutament regular. Transició una mica caòtica, i cap a la bici. Em col•loco en un grup de vuit, i començo a veure que el ritme és realment fort. La primera de les tres voltes l’aguanto amb aquest grup, però a la meitat de la segona ja vaig veure que el ritme era excessiu i que em passaria factura en la cursa a peu, o sigui que em despenjo i al meu rotllo. D’aquesta forma vaig anar recollint altre triatletes que també s’havien rebentat-despenjat, fins que al començament de la tercera volta m’ab sorveix un grup. Em quedo a la meitat del mateix, i a intentar reservar les meves castigades cames. Fins a la segona transició, sense novetat, excepte una caiguda per enganxada del que anava davant meu i que encara no se que pretenia acostant-se per la dreta al que el precedia, resultat: canvi i roda trencats del pobre que no tenia cap culpa, i caiguda (sense conseqüències físiques) per al que va provocar l’estropici.

I arribo a boxes. Sincerament amb un globo considerable, desconec si va ser la calor, l’alçada, o què, però es que la sensació en baixar de la bici es que anava totalment buit, i que les cames no les sentia. Amb tot, començo a córrer (bé, per dir-ho d’alguna forma), molt conscient que em quedaven uns duríssims deu quilòmetres. I així va ser, vaig anar com un zombi, amb la única intenció d’acabar, però em va tocar apretar els dos últims kms, ja que per darrera venia en Gerard recuperant i amb moltes ganes de passar-me (ho sento, a veure si al pròxim, jeje), en Xavi ja m’havia passat abans del km 5....

Al final, 2:17:31, un temps cinc minuts pitjor que fa dos anys, bàsicament pel meu parcial a peu, però molt content donades les dates i nivell físic en un i altre. En resum un altre gran cap de setmana de competició amb un gran ambient entre nosaltres, el proper, Banyoles, promet ser un pique fraticida entre nosaltres, això si, amb tot el bon rotllo del món.

En Xavi, l'Anna, jo i en Gerard, bon ambient i seguim sumant!

            

Per la meva part, ara a descansar una mica, i a finals de mes començar a acumular una mica de volum pensant ja en aquest intens mes de setembre.

Apalà, espero que el rotllo us hagi agradat!

Salut i Força i Honor!

I per què un Ironman?

Ja he comentat en algun altre post anterior, que quan vaig començar en el món del triatló ara fa uns anys, el repte de fer un IronMan em quedava molt lluny. Sincerament, ho veia com una cosa difícil d’aconseguir i la qual no m’atreia excessivament, tot i saber que les meves condicions físiques són més aviat de fondista, mediocre, tot sigui dit, però les curses, quan més llargues millor.
I ara resulta que el passat Ironcat ha estat el meu tercer tri de 226 que he acabat, i, sense cap mena de dubte, el més dur de tots, i en el que m’he sentit més realitzat com a triatleta per totes les circumstàncies que hi van coincidir...

Que ha passat perquè no solsament hagi provat de fer un IM, si no que ja en porti tres i estigui totalment enganxat a aquesta cursa? No ho sé, però alguna cosa hi deu haver quan cada dia més gent es passa a la llarga distància, alguns de forma inconscient, tot s’ha de dir... Soc dels que defenso i defensaré que tothom que hagi practicat esport de certa intensitat o durada, i habitualment, es pot plantejar el repte d’un IM, això, amb uns mínims de seny i preparació, cosa que no sempre és així.


Jo defenso el triatló en general, i la llarga distància en particular, com una forma concreta d’entendre la vida i l’esport. És el conjunt el que m’atrau i m’enganxa, i fa que cada dia “entreni”, no com una obligació, si no com una cosa que m’omple i em fa sentir bé amb mi mateix, tant física, com mentalment. El problema que hi pot haver és creuar la fina línia que separa afició amb obligació, i que en el cas de preparar triatlons de llarga distància és potser encara més prima, a causa de la necessitat obligatòria de més hores d’entrenament, no ja per fer un paper digne, si no per acabar amb uns mínims de garanties i poder gaudir mentre es competeix, fent que el patiment que hi ha en aquestes proves sigui el necessari, ni poc, ni excessiu. La veritat es que té un punt de masoquisme aquesta afirmació, però em sembla que per a tots els que fem esport, la recompensa al acabar sempre serà proporcional al grau de patiment realitzat.


Com deia, el problema pot ser que els entrenaments es converteixin en una obligació, i a mi, si algun dia em passa això, serà el moment en que em plantejaré deixar-ho. De moment no corro aquest perill. Soc conscient que he d’entrenar, però no m’agobio si un dia no puc fer “el que tocava”, o si no en tinc ganes, doncs canvio d’esport, mantenint els mínims establerts, evidentment, i que de moment no em creen conflictes amb les meves obligacions, tot i els malabarismes habituals per poder quadrar-ho tot de vegades....
Per sort tinc una feina que hi ha setmanes que em permet matxacar-me molt (si en tinc ganes), i d’altres en que nomes em queden forces per fer manteniment, tot i així amb una disponibilitat horària superior a l’habitual, ho reconec....

Però a mi el que m’omple realment és tot el que implica un triatló d’aquesta mena, des del moment en que faig la tria, prenc la decisió d’inscriure’m, l’emoció de fer-ho, de planificar-lo.
M’agrada disfrutar i viure intensament tots els detalls que comporta, per petits que siguin. Mirar fotos d’edicions anteriors, buscar opinions en blogs i foros, seleccionar material, totes aquestes coses es van sumant i fent que les ganes de participar i la motivació creixin dia a dia. Evidentment hi ha moments durs en la preparació, no ens enganyem. Aquest hivern, sense anar més lluny, ha estat un exemple clar. Semblava que tot s’hagués girat en contra per no poder sortir en bici, una de les claus en un IM. La veritat es que a l’Ampolla hi vaig arribar amb uns escassos 2500 kms, però amb molt bones sensacions, i el més important, gana de bici, sense la saturació que comporta algunes vegades els entrenaments de més de quatre hores sobre les dues rodes. Al final ha va resultar que aquest hivern també ens va preparar en certa manera sobre el que vindria al final el dia de la cursa, i que pocs de nosaltres imaginàvem.
A més de la climatologia, o els possibles problemes per trobar una piscina en condicions i horaris que s’adaptin, s’ha d’afegir que et respectin les lesions, que assimilem els entrenaments, poder descansar quan toca....


Però el dia de la competició no hi ha excuses, les condicions climatològiques són les mateixes per a tothom, ens agradi o no, tot i que cadascú és un món i té un objectiu i aspiracions concretes, i unes circumstàncies personals que ho envolten.

Tot i així el que no m’entra al cap és que hi hagi gent que ja ni prengui la sortida, o, el que és pitjor, abandoni quan no ha esgotat les opcions possibles de poder creuar la línia d’arribada, sincerament crec que és una falta de respecte per a la gent que voldria i no pot acabar per altres motius...tot i així, allà cadascú amb les seves coses, faltaria més!


Jo mentrestant seguiré vivint intensament cada dia que surti a rodar amb la bici, a nedar, ara ja en aquest meravellós Mediterrani, i mal que em pesi, a córrer, aquestes coses que molts sempre anomenen “entrenar” i que jo faig de tant en tant, i sempre intentant buscar el màxim de satisfacció, malgrat els dies difícils, o en els que toca la “pallissa” reglamentària, tot sigui per poder seguir “divertir-me patint” molts anys!


Salut i Força i Honor!