Extremadament motivat després de veure l’exhibició dels monstres ciclistes a la bestiesa de la grandíssima clàssica París-Roubaux de diumenge a la tarda, sortia a entrenar el dilluns passat a la tarda. Sempre m’han encantat les clàssiques de primavera, i crec que si fos ciclista, seria de les curses que m’agradaria fer, més que les voltes de tres setmanes...
I no es que a aquestes alçades necessiti cap motivació extra per entrenar, la veritat és que tinc moltes ganes de fer-ho el millor possible a Lanzarote, tot i que el mal temps que ha fet tot l’hivern i el que portem de primavera m’ha condicionat (a mi i a tots, suposo) els entrenaments i la possibilitat d’acumular quilòmetres que no fossin sota sostre, paciència! Total, que després de la jornada laboral, em posava l’altre uniforme de treball, i enmig dels comentaris i els ànims dels compis d’empresa agafava la bici i sortida de Santa Coloma direcció Vilobí. Aquesta era la tercera sortida que feia amb el meu el meu nou casc superfashion, un regal avançat al meu sant que em va fer la Mireia la setmana passada, que ja forma part del meu dia a dia sobre la bici i que lluiré a l’IronMan més content que un nen amb sabates noves! Ara nomes falta concretar el tipus i la marca de la roba per competir, la setmana que ve ja hi hauran notícies al respecte...
I no es que a aquestes alçades necessiti cap motivació extra per entrenar, la veritat és que tinc moltes ganes de fer-ho el millor possible a Lanzarote, tot i que el mal temps que ha fet tot l’hivern i el que portem de primavera m’ha condicionat (a mi i a tots, suposo) els entrenaments i la possibilitat d’acumular quilòmetres que no fossin sota sostre, paciència! Total, que després de la jornada laboral, em posava l’altre uniforme de treball, i enmig dels comentaris i els ànims dels compis d’empresa agafava la bici i sortida de Santa Coloma direcció Vilobí. Aquesta era la tercera sortida que feia amb el meu el meu nou casc superfashion, un regal avançat al meu sant que em va fer la Mireia la setmana passada, que ja forma part del meu dia a dia sobre la bici i que lluiré a l’IronMan més content que un nen amb sabates noves! Ara nomes falta concretar el tipus i la marca de la roba per competir, la setmana que ve ja hi hauran notícies al respecte...
Ara si, després de tot aquest rotllo, i amb el temps mig ennuvolat i amb el típic ventet de sempre, però aquest cop amb una temperatura agradable, sortia cap a Vilobí, per enfilar-me cap a Brunyola en una carretera no recordava que estigués tant malament, però les casualitats varen fer que en algun tram el paviment s’assemblés molt al mític terra de pavé de la París-Roubaux, i que afegit al paisatge que m’envoltava, va fer d’aquest primer tram de la sortida una dura i bonica experiència. Un cop superats aquests quilòmetres inicials, agafava la carretera d’Anglés fins a arribar a Hostalets d’en Bas, on les sensacions eren molt estranyes, ja que la sensació òptica de la carretera era de baixada, i, a més, tenia un fort vent a favor, però tot i això no solament no podia mantenir la velocitat per sobre de 30, si no que a més anava baixant a mesura que havia de pujar pinyons, no entenia res!!! Finalment, la darrera rampa abans d’Hostalets em feia adonar una mica de la realitat, i al girar per refer el camí fins a Anglés, m’adonava del que passava: no era baixada, sino que anava pujant, i cada cop més, sort del vent a favor, i que per cert ara tenia de cara...Gir cap a Bonmatí just a l’entrada d’Anglés, i després pujada amb bones sensacions cap a Estanyol, Aiguaviva, Vilobí amb pujada final cap a Santa Coloma altre cop. En total, 90 kilometres en tres hores justes, i les cames molt toves, però satisfacció total pel recorregut i les sensacions.
Ara a esperar que el temps acompanyi el que resta de setmana per poder acumular d’una vegada tots els metres que pugui.
