De Manresa a Pont de Suert: Crónica d’un mes de transició

Quaranta dies el blog parat, massa temps, i moltes coses per explicar, si teniu temps i ganes, aquí teniu el resum:

Amb les ganes que tenia que arribes la calor i el bon temps, ara no em puc queixar, calor intensa i sol radiant, cosa que potser per no estar-hi acostumat m’ha afectat a les ganes d’escriure i d’entrenar, però poc a poc em vaig adaptant i aquí estic donant guerra altre cop. De fet no puc dir que hagi estat parat, ja que a mitjans de juny me n’anava juntament amb l’Alfred, en Pep i en Rafa cap a Manresa, a fer el tri esprint que allà si celebra des de fa ja uns quants anys. No l’havia fet mai, i un dels motius principals, deixant a banda que no m’agrada l’agonia d’aquesta distància, era el fet d’haver de nedar en l’estany d’aquesta localitat, on havia sentit comentaris de tota mena. Aquest any amb més de cinc-cents inscrits, dues sortides i opció de neopré.

Reconec que hi anava amb molta mandra, però amb l’interés de competir amb els meus col•legues, i la incertesa de com respondria el meu cos un mes després de l’Ironcat, i en una distància i a uns ritmes que no hi estic gens acostumats. A més s’hi afegia la meva ciàtica que continuava torturant-me, tot i que gràcies a una primera sessió d’osteòpata la cosa podia anar millor....

Amb tot això ens presentàvem dissabte a la tarda a Manresa. L’ambient, espectacular, uns boxes ben muntats i moltíssima gent coneguda. Xerrades amb tots els que vaig trobar per posar-nos al dia i comentar la jugada, el ritual de sempre, reunió de compis, i cap a la sortida falta gent. Al final vaig decidir sortir sense neopré, era poca distància i l’aigua tampoc estava tant i tant freda, total sortia a divertir-me.... Sortida i.... s’acaba la diversió. Més de tres-cents triatletes en tan poc espai d’aigua equival a una batalla campal. Cops per tot arreu, patades, estirades a les cames, la veritat es que va ser una mica caòtic fins que vaig poder trobar un espai i intentar nedar en condicions mínimament dignes. El meu parcial, força bó, comptant que nedava sense traje, 10:57, el 114, i el més interessant, unes sensacions boníssimes.... Transició més o menys ràpida, en la meva línia, i sobre la bici. Primers kms a fondo fins que es forma el grup. El circuit, dels que m’agraden a mi, planer amb petits tobogans i canvis de ritme a plat. Després del patiment habitual fins el km 5, a partir de llavors les meves sensacions comencen a ser molt i molt bones. Em trobo molt còmode davant del grup, i en una de les pujades em poso al davant, sense cap intenció de trencar res, i sense adonar-me’n vaig anar del grup uns cent metres, em sentia en Cancellara!! En aquest punt se’m planteja el dubte, tiro fort per enllaçar amb un grupet de tres que tenia a dos-cents metres, o m’espero al gran grup (d’uns 30). Vaig decidir reservar i intentar gastar les energies en la cursa a peu, i crec que vaig encertar. Als tres del davant els varem acabar agafant igualment, i arribava força fresc a la segona transició. La veritat es que poques vegades he sortit tant ràpid en el tercer parcial, la tàctica era a tope, total nomes són cinc quilòmetres, i a veure fins on aguantava. I per una vegada vaig veure que no em passava tanta gent com habitualment... Al primer punt de gir repasso la gent que venia per darrera per veure a quina alçada tenia en Rafa, ja que sospitava que no havia d’estar gaire lluny. Calculo i veig que li trec aproximadament uns minut, tocava apretar les dents i a fondo fins al final. Les molèsties als isquios molt suportables i el meu ritme em semblava força correcte, les sensacions seguien essent boníssimes tot i que no estava acostumat a aquestes intensitats de cursa. Al final, tres segons sobre en Rafa, molt i molt content del resultat, 1:04:54 i 117é, i el millor que havia disfrutat moltíssim i m’havia trobat molt i molt bé, amb els isquios que m’havien deixat fer un parcial a peu de 18:11, genial!

En Rafa, jo, l'Alfred i en Pep, els 4F de la Mitja de Mataró repetiem

Després de Manresa, i amb la piscina de Sant Feliu tancada, tocava nedar a l’aire lliure en la piscina de 50 del Riembau, on l’ambient de l’equip tornava a ser el de les grans ocasions. Entrenaments amb un aigua a 18 graus, i una temperatura exterior algun dia de 16 amb pluja inclosa et fan sentir diferent, per la resta de la gent estas totalment sonat, però personalment em sentia genial després d’un entreno d’aquests, a més amb el bon rotllo amb la resta dels tri, encara millor. Les notícies sobre la meva ciàtica, però, em feien tocar de peus a terra. M’havia de començar a cuidar una mica si volia acabar la temporada en condicions, i pensant ja en la que ve intentar arreglar o minimitzar el problema, o sigui que toca passar per metges, fisios i altres....

Pel camí, però, he afegit un repte nou al mes de setembre, es tracta de l’ICAN, un tri de distància mig-IM que es farà a Mallorca el dissabte 18, i que em servirà per agafar unes mini-vacances esportives en companyia de la Mireia. Això vol dir que el mes d’agost tocarà fer una mica de volum, res de l’altre món, però que em serveixi per acabar en unes condicions més o menys acceptables. Pel camí quedaran totes les travessies del mes d’agost, inclosos Volta del Serrà i Marnaton, a més del Tri Olímpic de Banyoles, i alguna altra cosa que segur que caurà. Mentre no arribi tot això, el dissabte passat marxàvem cap a Pont de Suert, juntament amb l’Anna, en Gerard i la Mireia, i allà ja ens esperava en Xavi, amb la Sílvia, l’endemà tocava tri.

Des que vaig fer per primer cop el tri de Pont de Suert, el 2007, vaig tenir clar que era una prova que per poc que pogués faria cada any. La coincidència de dates amb Respiràlia ha fet que em perdés els dos darrers anys, però quan vaig decidir no anar a Formentera, de seguida els meus ulls es varen posar en aquest triatló, que podem considerar “d’alta muntanya”. I és que les seves característiques són diferents a qualsevol altre tri que se celebra a casa nostra. El fet de nedar a la cua del pantà d’Escales, que condiciona els boxes independents per a cada transició, envoltat de penya segats, dintre una aigua de color verd-blau turquesa, la duresa del circuït de bici, un petit port d’uns quatre quilòmetres de pujada amb una carretera estreta i plena de corbes, amb un asfalt que s’enganxa, i un tram final de cursa a peu que no es més que una cursa de muntanya, per una pista en bones condicions però molt trenca-cames, fan que aquest triatló sigui molt especial. A la duresa de la cursa en si, aquest any s’hi havia d’afegir la calor, que va maltractar especialment als que varen prendre la segona sortida, dones, V2 i no federats, cap a les 10:15.

La meva categoria, juntament amb els V1 i els junior ens llençàvem a l’aigua puntualment a les 8:45. Una natació molt neta, com feia temps no trobava en un triatló, em feia sortir amb un parcial de 10:45 en la primera volta, i amb 22:35, o sigui absolutament regular. Transició una mica caòtica, i cap a la bici. Em col•loco en un grup de vuit, i començo a veure que el ritme és realment fort. La primera de les tres voltes l’aguanto amb aquest grup, però a la meitat de la segona ja vaig veure que el ritme era excessiu i que em passaria factura en la cursa a peu, o sigui que em despenjo i al meu rotllo. D’aquesta forma vaig anar recollint altre triatletes que també s’havien rebentat-despenjat, fins que al començament de la tercera volta m’ab sorveix un grup. Em quedo a la meitat del mateix, i a intentar reservar les meves castigades cames. Fins a la segona transició, sense novetat, excepte una caiguda per enganxada del que anava davant meu i que encara no se que pretenia acostant-se per la dreta al que el precedia, resultat: canvi i roda trencats del pobre que no tenia cap culpa, i caiguda (sense conseqüències físiques) per al que va provocar l’estropici.

I arribo a boxes. Sincerament amb un globo considerable, desconec si va ser la calor, l’alçada, o què, però es que la sensació en baixar de la bici es que anava totalment buit, i que les cames no les sentia. Amb tot, començo a córrer (bé, per dir-ho d’alguna forma), molt conscient que em quedaven uns duríssims deu quilòmetres. I així va ser, vaig anar com un zombi, amb la única intenció d’acabar, però em va tocar apretar els dos últims kms, ja que per darrera venia en Gerard recuperant i amb moltes ganes de passar-me (ho sento, a veure si al pròxim, jeje), en Xavi ja m’havia passat abans del km 5....

Al final, 2:17:31, un temps cinc minuts pitjor que fa dos anys, bàsicament pel meu parcial a peu, però molt content donades les dates i nivell físic en un i altre. En resum un altre gran cap de setmana de competició amb un gran ambient entre nosaltres, el proper, Banyoles, promet ser un pique fraticida entre nosaltres, això si, amb tot el bon rotllo del món.

En Xavi, l'Anna, jo i en Gerard, bon ambient i seguim sumant!

            

Per la meva part, ara a descansar una mica, i a finals de mes començar a acumular una mica de volum pensant ja en aquest intens mes de setembre.

Apalà, espero que el rotllo us hagi agradat!

Salut i Força i Honor!