diumenge, 19 de juny del 2011

maig i juny, progressa adequadament...

Un dels meus pitjors triatlons, però sense cap mena de dubte una de les millors fotos...Gràcies Marc!
 

Buf, finalment m'he decidit a trobar un foradet i resumir aquests dos darrers mesos de bojeria triatlética...
Començant pel B de Banyoles, la veritat es que hi anava amb moltes ganes i relativament ben preparat per a l'objectiu inicial, que no era altre que acumular kms de competició i disfrutar de la mateixa.

Tinc molt clar que en triatlons de distància mitja i llarga, el "coco" és una part importantíssima, si no la més important, afegit, es clar, a una bona preparació física, que evidentment compren entrenament i descans de forma proporcionada i adequada a l'objectiu final.
A aquestes alçades sincerament crec que puc dir que mentalment estic preparat per afrontar pràcticament qualsevol cursa que em proposi fer, sempre dintre uns paràmetres realistes, però a Banyoles em va fallar el físic...Una setmana complicada amb torn de nit i altres factors personals van condicionar el meu descans físic i mental, i tot i que aquest darrer el vaig poder mig recuperar, fisiològicament em va passar factura durant la cursa.

La cursa en sí ja va començar malament desde la sortida, on un espavilat em va saltar a sobre en el moment d'entrar a l'aigua, i em va cure sobre el bessó dret, cosa que em va condicionar la resta de la prova amb un molest dolor, res greu, però si empipador. La natació força neta i amb un temps sorprenent pel que havia entrenat, suposo que el fet d'estrenar neopré, un fantàstic 2XU V:1, hi va ajudar, i un cop a boxes continuava amb el desastre de cursa: una transició de les més patètiques que recordo on vaig perdre quasi quatre minuts donava inici al parcial ciclista on a priori havia de fer un bon temps...res més lluny de la realitat, primera volta per agafar sensacions i rodant còmode, i al començament de la segona seguia la ratxa, se'm sortia la cadena de la bici d'una forma que no m'havia passat mai, i em feia aturar uns quants minutets més, suficients per trencar-me el ritme i les ganes. La resta de parcial, un desastre, sensacions dolentíssimes i el meu cos que  començava a donar senyals que alguna cosa no anava bé. No agafava ritme ni a la de tres, i em començava a avançar gent que venia per darrera, quan normalment és al contrari.
Amb aquestes sensacions em baixava a còrrer, i aquí ja va ser evident que fisiològicament alguna cosa no anava a l'hora...pulsacions disparades, ganes de vomitar, suor freda...tot aixó em va acompanyar al llarg de la primera volta, on vaig alternar trams de "cursa a peu" amb molts de caminar a poc a poc. No m'entrava res, ni beguda, ni menys menjar, i amb tot em planto al començament de la segona volta. No havia fet ni 500 metres i vaig haver de parar a vomitar, em notava sense forces, blanc, sincerament una sensació molt desagradable i que per un moment em va preocupar. Davant de tot aixó, i després d'estar aturat uns deu minuts, vaig pendre la dura decissió d'abandonar...mai ho havia fet i aquesta vegada em sentia vençut i abatut físicament, i el meu cap bloquejat per seguir endavant amb el patiment...
Vaig iniciar el camí de tornada a boxes i em vaig creuar amb en Gerard, que anava realment molt bé, i amb en Richart que estava fent un entreno de transició i aprofitant per animar a la Marina (al final SUBCAMPIONA de CATALUNYA ABSOLUTA!!!!). En Richart es va aturar i va intentar que el seguís, però aquest cop semblava que finalment una cursa m'hauria vençut...
Em vaig tornar a aturar, em vaig asseure en un banc i em vaig dedicar a mirar com passaven triatletes, uns començàven la darrera volta, altres tot just començaven la primera...aixó em va fer recapacitar...a mi nomes em quedàven dues voltes, i de moment podia caminar, a més, era el tercer component de l'equip, necessari per puntuar, i vaig decidir acabar com fos. Aquesta raó, la de ser finisher en qualsevol prova, de vegades l'oblidem quan les coses no ens surten com voldriem. El meu lema des que faig triatló és acabar QUALSEVOL cursa mentre no hi hagi causes de força major, i la veritat, si que estava fotut, però podia caminar! Em va venir al cap el lema de l'IM de Lanzarote: per acabar la marató està permés còrrer, caminar i arrossegar-se, la qüestió és arribar al final!
Amb tota aquesta reestructuració cognitiva, i una mica de poc seny, tot s'ha de dir, vaig començar altre cop a caminar en direcció a la segona volta. El caminar es va anar transformant a poc a poc en una espècie de cursa a peu, vaig agafar un got d'isotònic a l'avituallament i el vaig anar bevent a poc a poc, em va sentar de fàbula, i mica en mica vaig arribar al començament de la tercera i darrera volta. Una mica més d'isotònic, aigua i un gel que vaig assimilar, i tornàva a còrrer amb un ritme més o menys decent!!
Menció a part mereix la companyia i els ànims que m'anava donant en Marc Garcia que va fer la meitat de la volta al meu costat amb la seva BTT, Gràcies pels ànims i les fotos Marc!!
A falta de quatre quilòmetres no m'ho podia creure, anava a ritme de cinc pelats, i despres de tot el que havia passat!!! Un exemple més que el nostre cos no té límits... Les sensacions als darrers metres, indescriptibles, i la meva arribada amb la resta de l'equip animant, senzillament increïble. Les meves llàgrimes un cop passada la línia d'arribada eren una barreja de feliciat i ràbia, d'alliberació d'una setmana dura en molts sentits que quedava definitivament enrera i m'obria la porta a una nova dimensió mental i de sentit comú, tocava analitzar fredament tot el que havia passat, però per sobre de tot una lliçó: no rendir-se mai, la recompensa sempre serà molt millor que el patiment!