dilluns, 7 de desembre del 2009

SOM-HI!!!

Un cop arribats i en companyia dels nostres incondicionals animadors!

Després d’un llarg parèntesi, motivat per obligacions personals que han generat un canvi important en el meu dia a dia, em sembla que estic, més o menys, en condicions de recuperar els entrenaments i les actualitzacions periòdiques del blog (la veritat és que en tenia ganes!).


I començo amb la crònica esportiva de les dues darreres setmanes, en les quals he patit els rigors d’un temps totalment imprevisible que m’ha acabat passant factura en forma d’un procés gripo-sinusitòs molt molest i que m’ha deixat baldat uns quants dies, cosa que no ha fet més que empitjorar el meu “patètic” estat de forma, sense cap mena de dubte, les condicions menys ideals per a competir, i menys en una mitja marató....

Quan fa un parell de mesos vaig prendre la decisió d’inscriure’m a la Mitja de Mataró i vaig convèncer a tres bons amics de fer-la junts, no m’imaginava que estaria tan malament.... Sincerament, pensava que hauria entrenant una mica seriosament la cursa a peu, sense cap mena de dubte el meu punt més feble, triatlèticament parlant, i que podria fer una marca digna, a poc que tot anés normal. Res més lluny de la realitat. El dijous de la setmana anterior em posava malalt cosa que m’obligava a estar quatre dies tancat a casa, i que s’afegia a uns entrenaments més aviat discrets, per deixar el meu estat físic a un nivell que no recordava. Amb tot aixó, el dimecres d’aquesta setmana em donaven l’alta, després de la corresponent dosis d’antibiòtic i altres medicaments, i el diumenge em plantava a la sortida de la mitja, amb dos cullons!

El ritme previst amb en Pep i l’Alfred, era d’intentar anar a 5 min/km fins al km 15, i a partir d’allà qui pugues, a apretar! En Rafa, el quart en discòrdia, actualment es troba en un altre nivell, i la seva intenció era intentar mantenir els 4:30 m/km, cosa que va aconseguir sense massa dificultat.
La meva guerra particular contra mi mateix, començava com la de tots, puntual a les 10, amb una temperatura i un ambient ideals per passar una bona estona competint. Les sensacions, perqué enganyar-me, horroroses, però allà estava jo, tota l’estona per sobre de 170 ppm, i amb el primer parcial al km 5 per sota de 24, relativament còmode (per dir-ho d’alguna manera). En Pep i l’Alfred seguien al meu costat també amb comoditat i comentant la jugada. Amb això arribàvem al km 10. Començava el patiment de debò. El parcial dels 5km seguia essent acceptable, amb 24:13, però la mitjana de pulsacions ja espantava una mica... A partir d’aquí, les cames varen començar a queixar-se, notava el poquíssim volum acumulat, tot i que em mantenia gràcies a les sessions de peses realitzades fins ara. La única cosa que em començava a preocupar era una molèstia a la part exterior del genoll esquerra, res greu però que no em deixava acabar de concentrar en el patiment "normal".
El parcial fins al km 15 seguia pujant però sense estridències, 24:50, cosa que ja em feia preveure que ho passaria fatal, ja que normalment jo vaig sempre de menys a més, i els meus segons parcials solen estar força per sota dels primers. Era molt conscient, però, de la meva condició actual, i cap al km 16, i un cop l’Alfred ja ens havia deixat, li comentava a en Pep que les meves cames havien dit prou, i ell incrementava el ritme. A partir d'aquí, res a dir, punxada total com poques vegades m’ha passat, però totalment previsible i assimilada, tinc clar que sense entrenar no es poden fer segons quines coses, tot i que les faig, i probablement, mentre la salut em deixi, les seguiré fent....

La paraula que descriuria els meus darrers quilòmetres és: patètics... Un cop més vaig haver de fer servir tota la meva força mental per no aturar-me i acabar caminant....les pulsacions havien baixat força, per sota de 170 i tot, però les meves cames senzillament havien dit prou i havia de fer esforços per intentar llençar un peu darrera l’altre aixecant-los mínimament del terra. La mirada fixa endavant i el pensament de la recompensa de l’abraçada de la meva filla petita i de la Mireia em servien com a energia per acabar els duríssims darrers metres dignament en un temps final d’1:46:50 (val més que no compteu el parcial...)

La conclusió que en trec ja la he dit en el començament del post, però a part, un cop més me n’emporto la certificació de que el nostre cos no té límits físics, i que si algun dia em poso a entrenar seriosament potser podré arribar a la xifra màgica de l’1:30 en aquesta cursa.

Així doncs, ara a començar a agafar les bicis (la BTT aquest hivern també tindrà feina!), i sense descuidar la feina a la pisci, treballar la cursa a peu amb el gran descobriment de les mitjes “medilast” (que per cert em vaig deixar a casa en aquesta ocasió), per poder acabar l’any esportiu amb les curses de Sant Esteva de Llagostera (26des-10kms), si em puc inscriure a temps la Sansi de Lloret (27des-5km) i la Sant Silvestre de Sant Feliu del dia 31 i 10 kilometrets, així doncs a posar-me les piles toca!!!

2 comentaris:

sina ha dit...

Vaja, vaja, ja veig que ho vam pasar igual de bé, jajajaja! Estem per l'arrastreeeeeeeeeeee, jajajaa! Ho arrivo a saber i tu afluixes 2 segons i jo pujo 2 seg i com a mínim feiem el patiment junts!
Apa, ànims i a seguir endevant, ja vindràn temps millors!! ;-)

Jordi Gonzalez ha dit...

La veritat es que anava tan fotut que no et vaig veure quan ens varem creuar la última vegada, sino creu-me que t'espero i patim junts, jajaja!
A tope i a per la pròxima, St. Esteva de Llagostera i la Sansi del teu poble!!!