una setmaneta i a per La Mitja!

Primer de tot és obligatori parlar del temporal de vent que ens va passar per sobre ahir dissabte. Afortunadament per St. Feliu i rodalies no hem tingut (que jo sàpiga) danys destacables, malauradament tots sabem el que ha passat a la resta de Catalunya... Aquest any l'hivern es vol fer notar, i ho fa de totes les maneres possibles: pluja, fred, neu, vent...cosa que en un esport com el nostre ens condiciona moltíssim els entrenaments, sobre tot pels que volem acumular quilòmetres amb la bici. Que hi farem, aprofitarem per millorar nedant, i ja vindrà el bon temps!

Seguint amb l'acumulació de quilometres, en aquest cas a peu, el pròxim cap de setmana finalment podré participar en la Mitja de Granollers. Ja fa anys que hi vaig al darrera, però les circumstàncies laborals han condicionat sistemàticament un any rera l'altra la meva participació. Aquesta temporada, però, vaig decidir fer-la, i que si feia falta ja faria un canvi a la feina. Al final no ha sigut necessari (si que hi ha hagut canvis a la feina, i grans...), i una sèrie de coincidencies han fet que tingui festa. A més serà el meu primer dia a la nova feina (...), i casualment també tinc festa, o sigui que a còrrer!

El resultat de la cursa serà, però, una altra història... Reconec que no he fet massa els deures amb la cursa a peu, però és que el meu turmell dret em té una mica martiritzat, i a més l'excusa del temps també m'ha ajudat una mica. Total que diumenge em plantaré a la sortida amb molts menys quilometres dels que m'agradaria (i tocaria), i en conseqüència, amb una previsió de marca molt per sota de les meves possibilitats en aquesta mitja si anés una mica més preparat. Així doncs, el meu objectiu principal fent esport, que és divertir-me i retrobar gent que conec, en aquesta ocasió serà més prioritari que mai. La intenció inicial d'anar a fer marca personal la deixaré per una alta ocasió, i aquest cop em comformaré amb baixar d'1:40, donades les característiques del circuït. Com a referència, si ara fes la de Salou, no crec que pogues baixar d'1:45 (1:39 al novembre passat).

Tot i això no descarto apurar les meves cames depenent de les sensacions, i del que em mani el Sr. Polar, els que em coneixeu ja sabeu que quan em poso un dorsal em transformo, i si trobo algú per picar-me, ja no en parlem, algun voluntari per exprimir-nos mutuament? Recordo que la frase és la mítica "sortim tranquilets..." jejeje

Apa doncs, la darrera setmana d'entrenus suaus (o no), i ens veiem diumenge a Granollers, on gràcies a la Mireia acumularé la segona cursa ambla samarreta "training for Lanzarote"!!!!

Salut, entrenus i Força i Honor!!!!

entrenament bucòlic

Foto "artística"

...sense comentaris...

Ahir a la tarda vaig poder tornar a sortir a estirar les cames amb la bici.

Aquesta vegada vaig deixar la meva estimada ruta de la costat nord (Palamòs, Palafrugell, Begur...), i vaig estrenar per primer cop aquest any, la ruta interior, "el triangle" en la seva versió llarga passant per la carretera de Riudellots i amb sortida a St. Andreu Salou. La veritat es que amb el set graus de temperatura i un ventet gelat no convidaven massa a pedalar, però en tenia ganes, i, a més, he d'acumular quilometres de la forma que sigui. Total que cap a Cassà falta gent. Les sensacions al començament, com sempre, horroroses, però a mida que passaven els quilòmetres, i un cop les escalfades les cames i les pulsacions estabilitzades, em començava a trobar força còmode, fins i tot en la fastigosa Costa de l'Ou (ho sento, la odio, molt!). No em volia enganyar, i vaig pensar que part de les bones sensacions es devien al vent que suposava que tenia d'esquena i que em tornaria a la crua realitat de tornada, però no, al final no tot era gràcies al vent, estem en el bon camí: "al loro que no estamos tan mal"!

Va ser de tornada, just quan enfilava la pujada per accedir al poble (per dir-ho d'alguna forma, ja que hi han quatre cases contades) de Sant Andreu Salou quan la imatge que veieu a la primera foto del post em va fer aturar, i no em vaig poder estar de fer la foto. Per si fos poca tanta bucolitat, una mica més endavant hi havia el ramat de xais, els cavalls....Se que potser queda una mica pixapins, o si voleu, podeu posar-hi un punt de frikisme en les fotos, però la veritat és que les imatges es mereixien una parada, i un moment de reflexió, ja que sovint quan sortim en bici a "entrenar" ens perdem tota una sèrie de detalls que jo personalment valoro molt, un d'ells és admirar la terra on visc, sentir-me'n orgullòs i privilegiat per poder-ne gaudir i entrenar en uns llocs com aquests, on en poc més de mitja hora podem passar d'una platja espectacular, a uns paisatges que es mereixen una mica més de temps per poder-los aprofitar del tot.

Tornant a la realitat dels entrenaments "a seques", per acabar el dia 1200 metretes de piscina molt suaus (abans d'ahir i avui toca canya, amb les 20 de 50 i les 15 de 100 d'avui...) i una bona sessió d'estiraments, que ara toca anar a còrrer una bona estona!

Salut i entrenus!!

Primera sortideda amb bici amb cara i ulls de la temporada

Els 4F abrigadets...

fotoooo!

Aprofitant la treva que ens ha donat el temps aquesta setmana, i que ha aconseguit aguantar fins el cap de setmana, el dissabte vaig fer la primera sortida de més de tres hores amb la bici.

A les 10 era l'hora de trobada i sortida des de la eterna rotonda dels taburets, i finalment els quatre que ens varem apuntar, en Compi, en Rafa, l'Olga i jo mateix, enfilavem amb una mica de fresqueta i molta humitat, direcció Palamòs. El recorregut eminentment planer, ens va portar fins a l'entrada de Torroella, després cap a la Bisbal, per encarar la Ganga, i una sorpresa final que ens tenia preparada en Rafa...."Una pujadeta per guanyar temps" deia....la mare que el va parir! Si això és una pujadeta de res, ja t'ho explicaré en els planers a la pròxima sortida, ja....

Total, al final 3:15, més o menys, per 85 kilometrets, que no està gens malament si tenim en compte el poc kilometratge acumulat. La veritat és que a les pujades es noten els quilets de més, però en el planer encara conservo aluguna cosa, i mantenir més enllà dels 30 km/h no costava excessivament.

A Torroella, parada tècnica per menjar les corresponents barretes, i instituir la foto de mitja sortida, cosa que serà habitual en les sortides que vagi fent jo (als qui no us agradi aturar-vos una estoneta, ja ho sabeu, jeje).

En definitiva, primera setmana d'entrenaments completada amb cara i ulls, amb uns 200 kms de bici, 11000 metres d'aigueta, i uns vintipocs kilometres de cursa a peu, "suma i sigue!"

Mítica i espectacular carretera de Tossa, m'encanta!

Platja de Canyerets, Carib? No ho canvio!

L'altra costat de Canyerets...venien ganes de llençar-se a l'aigua!!!

La carretera de Tossa, en un dels seus punts elevats,

despres vé un dels contats talls més o menys planers

Vista de Sant Feliu des del primer mirador, sense paraules...

Ja he dit més d'una vegada en posts anteriors que em sento un privilegiat per poder viure, treballar i entrenar a Sant Feliu i rodalies. Per si de cas algun dia me n'oblido, només cal que en un dia de sol radiant com el d'avui agafi la carretera de Tossa a Sant Feliu i en pocs minuts ja m'ompleno d'una meravellosa sensació d'energia positiva. Avui m'ha tocat fer-ho per qüestions de feina, i, la veritat és que un cop més he recarregat les esgotades piles d'aquesta primera setmana d'entrenaments més o menys seriosos, i del fet d'acumular poques hores de són per raons laborals...

Pels qui no la conegueu, la carretera que va de Sant Feliu de Guíxols a Tossa fa exactament vint quilòmetres, en els quals com a molt hi han cinc-cents metres de fals planer, i on hi han incloses 365 corves de tota mena. És una carretera declarada d'interés paisatgístic pel Ministerio a qui correspon, amb multitud de miradors, i unes platges i cales genials. Com a tot lloc de la Costa Brava, però, va patir l'agressió de la superconstrucció i especulació urbanística dels anys 60 i 70, i hi ha llocs força espatllats per urbanitzacions mig il·legals (ara ja legals del tot), però que en aturar la construcció, la natura més o menys ha anat integrant en l'entorn.

A part de tot el que implica paisatgísticament, és una ruta utilitzada per moltíssima gent, tant motorístes, com en el cas que ens interessa més als triatletes, molts i molts ciclistes de tota mida i de tot arreu. Fins i tot en la meitat del seu recorregut hi ha un hotel dedicat a portar grups de guiris (amb tot el respecte) des de finals de febrer fins al juny per tal d'entrenar per aquesta i altres carreteres dels voltants.

A mi personalment m'encanta, però només en una direcció, la de tornada a Sant Feliu, entre d'altres coses perqué és la única entrada al poble que és en baixada....

La veritat és que ofereix moltes opcions d'entreno, tant si et vols matxacar fent sèries, com si vols anar començant a agafar ritme en les pujades, ja que no són d'excessiva duresa, i cap d'elles fa més de dos kilometres de llarg, amb el corresponent descans posterior per anar-les enllaçant. També és ideal per practicar la técnica en les curves, això si, anant en compte amb la resta de penya que hi circula, que n'hi ha de molt penjats... A més, la gent ens respecta força als ciclistes, deu ser perqué hi ha temporades que en som més que cotxes i motos junts, jejeje..

Tornant a la vena més artística, les vistes són realment espectaculars, i si l'enllacem amb el descents de l'Alt de St. Grau (1a categoria a la Volta a Catalunya), la veritat és que agafar velocitat amb la bici fa una mica d'impressió....

En definitiva, que els que vivim aquí som uns privilegiats per tenir el que tenim, ara nomes ens cal temps per disfrutar-ho, i els que vulgueu i pugueu, aquí teniu un lloc que segur que no us deixarà indiferents...

Sol solet!!!!

Per fi, després d'uns dies molt grisos, gèlis, plujosos, nevats, fastigosos, el que deia, finalment hem enllaçat dos dies de SOOOOOOOOOOL!!!!

Quines ganes que tenia d'enlluernar-me, si fins i tot les ulleres de sol tenien terenyines!!!! La veritat és que a les nits i matins el fred encara és molt considerable (-2 a Santa aquest matí), però veure com el sol surt i el cel és ben blau, doncs jo personalment ho necessitava. Cada dia tinc més clar que m'assemblo a les sargantanes i necessito l'energia i llum solars per carregar les piles del dia a dia.

Així doncs al començament del post hi han les fotos d'ahir al matí, de les darreres hores d'una espectacular lluna plena, i dels primers raijos de sol que s'obren pas entre el mar de núvols que hi havia davant la costa.
Ara si que ja no tinc cap excusa. El bon temps m'empeny i em motiva a entrenar amb ganes des d'avui mateix (ahir treballava i em va fer una mica-molta ràbia, però és el que hi ha).

Respecte a això de prepar l'IronMan, darrerament he llegit algun article, foros triatlètics, sobre gent que s'aventura, ja no a fer triatlons, sino directament a fer un Ironman. No ho sé, jo no soc ningú per qüestionar res en temes esportius, però tampoc crec que s'hagi de frivolitzar el tema de competir en un triatló d'aquesta distància.

Sincerament crec que en la vida quasi tot té uns passos i un ordre, que evidentment hi ha gent que se'l pot passar pel forro i li sortirà bé, per les seves capacitats innates, preparació o, senzillament, sort, però que no és l'habitual, i el triatló no és una excepció. Qui més qui menys ha començat el seu primer triatló amb les pors típiques, i com a repte de superació personal, per molt que li haguèssin dit, o sapiguès, que per les seves condicions físiques no tindria cap problema. Quasi tots hem començat per realitzar un Esprint, o com a molt, un olímpic, però conec gent que per començar ja van a per un B, i ara fins i tot, gent que s'atreveix de primeres amb un IM!!! En fi, potser si que ho faran, enhorabona, i millor que jo, però si més no és una empresa una mica arriscada, ja no pel fet de competir i acabar, sino perque estem portant el cos a uns límits considerables.

Ja he viscut alguna cosa semblant en els diversos esports que he practicat, i el darrer exempre el vaig tenir al Marnaton, on senties comentaris del tipus "jo lo màxim que he nedat són 2000 metres en piscina". Entenc que tothom té dret a realitzar els seus reptes, però la veritat és que crec que cal, com a mínim, una mínima preparació física i mental.

En fi, que potser soc un paranoic i un exagerat i potser si que qualsevol persona amb uns mínims pot acabar un IM, jo he trigat uns quants anys a fer-ho, i si tornés a començar crec que ho faria exactament igual.

Apa, a disfrutar del solet!!!

i els reis ens han portat...neu!!!

I FI!

Les festes ja s'han acabat, i com a remat, els reis ens han portat una altra onada de fred polar i més neu, i aquesta vegada si que ens ha arribat, i a més, m'ha tocat treballar... Per sort ha caigut la quantitat justa per fer bonic, fer les fotos corresponents, i no provocar excessius problemes, més enllà d'haver de començar a treballar una mica més aviat encara, paciència!

Avui era el dia marcat per començar l'inici de la recta final, però el meu estat físic no era el millor, i si hi afegim els dos graus de temperatura exterior, doncs la veritat és que massa adversitats, total que m'he estimat més descansar, i demà veurem com va el dia.

Mentrestant he aprofitat per començar a entrenar amb la meva flamant Nespresso, gentilesa dels reis d'orient (gràcies teta!), un gran invent per carregar energia.

Dies com aquests que tenim darrerament, amb fred i neu, em recorden que en Salvador Ribot, bon company enverinat també per assolir els reptes més diversos relacionats amb l'ultrafons, primer amb la BTT (Ruta de los Conquistadores, Cape Epic....), i ara en curses a peu (per dos cops Marathon de Sables, Ultratrail....) el proper mes de febrer marxa cap a l'Artic a fer una d'aquestes bestieses, ara sobre neu i amb un fred que no té res a veure amb la caloreta que fa ara per aquí...si voleu saber-ne més sobre en Salvattore i les seves proeses, entreu al seu blog: salvadoribot.blogspot.com, ja em direu el que....

Apa, a abrigar-se!!!!

i van...38!!!

La veritat es que això de fer els anys emmig de les festes és una putada... Digueu-me materialista, però sempre m'he hagut de sentir dir, "com que d'aquí tres dies ja passen els reis, el regal és més petit" o "ja t'ho fem tot pel teu aniversari", total la qüestió és que d'una forma o altra hi perdo, i no és just! Des d'aquí reclamo que tots els que celebrem l'aniversari entre festes ens unim per crear una associació per reclamar uns regals justos, segur que algú s'hi apuntaria, de fet els catalans som els que més ens associem per qualsevol cosa, i si es tracta de reclamar o queixar-nos, encara més!

Per si no en tinc prou amb els àpats típics de festes, el meu aniversari evidentment s'ha de celebrar, amb pastís i cava inclosos, o sigui que ja puc anar entrenant si menjo com un porquet: seré un porquet entrenat, jejeje.

Aquest cop el pastís se'l va currar el meu pare, un dels millors cuiners de la Costa Brava en la seva especialitat: el platillo i plats de cacera (ei, no ho dic jo, que hi ha gent que vé de molt lluny a menjar-ne), ja el trobaran a faltar d'aquí un any i poc quan es jubili....tornant al pastís, un sacher artesanal...buf...mai unes calories m'han sentat tan bé! (els qui l'han provat m'han dit que hi han somiat i tot...). Bé, de fet es va currar el pastís, el primer, uns canalons excelsiossissims, i el segon, un pollastre farcit de panses, prunes, orellanes i festucs, senzillament indescriptible!

I que puc dir dels meus 38? Doncs la veritat és que m'han sentat com si en tingues 37 i mig, jejeje. Ja em queda menys per aconseguir estar en el meu millor any: els 40. No tinc cap pressa, que quedi clar, però si un objectiu força definit a dos anys vista, ja us iré posant al corrent. De moment es molt probable que els 38 em portin canvis laborals, no sé encara de quina mena, però que arribaran segur, i amb ells noves motivacions i il·lusions, i també, o no, mals de cap i problemes, que no em preocupen gens en absolut.

En fi, que ja queda menys per dimecres, dia en que em poso les piles alcalines i multirecarregables, torno a la càrrega amb els entrenaments, bàsicament la bici (ja tinc la BTT a punt pels dies de mal temps com els que abunden darrerament) i el còrrer en totes les seves variants, i començar a pedre pes a poc a poc gràcies a una dieta més o menys sana (amb les excepcions que pertoquin). Que es preparin....(els que és donin per al·ludits, jajaja)

Bon any!

Privilegis de començar l'any treballant

L'alfred, jo mateix, en Rafa i en Pep: 4 Fantàstics

Bon any a tots!!!

Amb una mica de retard felicito l'entrada del 2009, diuen que val més tard que mai!!!!

L'any 2008 ha estat el millor de la meva vida esportiva. He acomplert un dels meus objectius, ser Finisher en un IM, he assolit diversos reptes, entre ells un de molt especial per molts motius, el Marnaton, i per sobre de tot, he disfrutat moltíssim entrenant i competint en triatlons de tota mida i en totes les circumstàncies. I com no podia ser d'una altra manera, l'acabava disfrutant d'una cursa de St. Silvestre. Aquest any algú de l'equip del CA XALOC (el mític Esteva), va tenir la idea de celebrar-ne una al nostre poble. Sense pràcticament publicitat, i de forma quasi espontània, ens reuniem a les sis de la tarda del dia 31 a la Rambla Vidal una quarantena de ganxons/es i algun forani, per donar inici a la que passarà a la història com la primera cursa de Sant Silvestre Ganxona. El recorregut de deu quilòmetres a realitzar en dues voltes, és veia alterat a darrera hora per obra i gràcia del malauradament famos temporal de llevant, que va danyar l'escullera del port per on havíem de passar, i que actualment encara està sense llum i amb tots els serveis del Club Nautic fets malbé. Així doncs el quilometratge final va ser d'aproximadament 8,2 kilometrets i vaig trigar una mica més de trenta-sis minuts a acabar-lo total i absolutament trinxat (Josep et vaig fer cas, 1a volta AI-AI, i 2a AI-cullons que no puc més!!!). Total que avui encara em feien mal les cames, quan he sortit a còrrer vint minutets i he optat per anar a fer uns complets estiraments. El guanyador d'aquesta primera edició de la St.S va ser en Josep Viñoles, que tindrà l'honor de ser el primer a inscriure el seu nom al palmarés, perqué probablement i en vista de l'èxit, hi hauran més edicions. Menció apart es mereix la xocolata desfeta que ens va preparar la Marina, i que s'oferia a participants i acompanyants, un cop es va acabar la prova.

Tornant al triatló, un entrenador mexicà va dir una frase que crec que resumeix o pot servir una mica d'exemple que representa els que estimem aquest món: "el triatlón no crea caracter, lo revela". En certa manera és així, és un esport que un cop el proves no et deixa indiferent, o l'odies i no en vols ni sentir a parlar, o et motiva a superar-te cada cop més en qualsevol circumstància de la vida. De vegades faig la conya amb molta gent, i quan passa alguna cosa dic "ei, que jo soc triatleta" o "que he fet un IM!". Ho faig inconscientment, no per vacilar de res perque la veritat és que crec que tothom que s'ho proposi es capaç de ser finisher en les circumstàncies que sigui, senzillament ho dic com una expressió de positivisme i ganes de superar els problemes, qualsevol problema. La única cosa que cal tenir és salut i ganes de voler fer el que sigui, amb això sincerament crec que tot és pot aconseguir (objectius realistes, no ens flipem ara que us conec...).

La foto dels "4 fantàstics" a punt per celebrar la revetlla del 31 és la de dos malalts de triatló, que ens piquem entre nosaltres fins i tot cantant al karaoke (sempre de forma sana, però mai es pot perdre, eh Rafa? Recupera't aviat!!!!), i la de dos amics que aquest any han debutat en aquest esport i que ja comencen a estar-ne força enverinats (Fredu i Pep, ja ho veureu, ja...).

La festa acabava a les 4 passades (quina destrossa de cava, per l'amor de Deu!) perque el que subscriu començava a treballar a les 6 per plegar una mica abans de la una (gràcies al meu company de torn) i anar a fer el tradicional primer bany de l'any, amb l'aigua a 12 graus i un ambient genial, cada any som més gent!!! Em sembla que és una bona manera de començar l'any, deixar dintre l'aigua glaçada tots els problemes i afrontar els dotze propers mesos de forma optimista.

Optimisme i motivació no m'en falten per posar-me les piles ja per l'objectiu 2009: Lanzarote