Esprint final i Reflexió part 1

Amb en Miquel a l'arribada, bones sèries...

Aquest final de temporada se m'està fent una mica més dur del que esperava. Em trobo físicament cansant, fresc de coco, però hi ha dies en que el cos no respon... Entre les causes, el principal culpable crec que ha estat aquest estiu tan caluròs, que no motivava especialment a entrenar en condicions, i tampoc puc perdre de vista que la preparació de Lanzarote potser m'està passant factura a aquestes alçades. De totes maneres, no em puc queixar, de moment he anat aconseguint tot el que m'havia marcat segons les previsions inicials, limitant-me senzillament a disfrutar competint, i amb uns resultats acceptables donat el meu estat de forma actual. Ara queda acabar dignament el tri B de Banyoles i la setmana següent els 180 kms de bici del Challenge, més algún kilometret més de cursa a peu per donar ànims al company d'equip Salvador, i a en Rafa, que estarà debutant en el seu primer IM.

Amb tot aixó, com deia, entrenaments suaus, buscant la comoditat. Afortunadament ahir vaig coincidir al gimnàs amb en Miquel Navarro, un company de feina malalt de la bici en general, i que el mes que vé marxa a Costa Rica per prendre part en una mítica prova de BTT: La Ruta de los Conquistadores, una gran experiècia segons m'ha explicat el meu germà que hi va participar en l'edició de fa dos anys. Com deia, parlant amb en Miquel varem quedar per sortir a "rodar" dos horetes aquesta tarda...el resultat final, 60 kilometres amb un vent que em recordava a Lanzarote, i uns quants canvis de ritme donant relleus (més aviat a pals...) que ja no recordava com es feien, a més de 45 km/h...buf.... Mitjana final, 30,5, per un circuit amb tobogans, vent, i petit trenca-cames final i una última recta de dos quilòmetres a 50 km/h, quasi rebento les cames i el pulsòmetre!!! La veritat és que ha estat un bon entreno amb millor companyia i que espero repetir una mica més descansat (treballar de nits la veritat és que em deixa força tocat...).

Canviant de tema, però sense deixar el triatló, la reflexió vé donada per l'article escrit per la gran triatleta Pilar Hidalgo, la qual va estar a punt de deixar la vida mentre disputava el triatló de Puigcerdà el passar primer cap de setmana de setembre. Llegint l'article se m'ha posat la pell de gallina, i l'emoció a punt de traspassar els ulls... Us convido a que el llegiu i en traieu les vostres propies conclusions. Jo fa temps que hi penso, i més des que passen coses com les del malaurat Jarque, que ens toquen esportivament aprop. Tinc clar que faig esport per tenir salut, o que la relació hauria de ser aquesta. Hi ha gent que em diu que estem bojos per fer Ironmans o senzillament per entrenar tant, però mentre les revisions mèdiques, i, el més important, les meves sensacions físiques i mentals no m'indiquin el contrari, seguiré practicant aquest esport, això sí, amb una petita dosis de seny, i tinguent molt present que ho faig per passar-m'ho bé, no per anar a "buscar el que no tinc", com dirien els més grans.

Així doncs, ara més que mai, una mica de seny i no oblideu mineralitzar-vos i vitaminar-vos!

SALUT i FORÇA i HONOR!!!!!