dimecres, 3 de juny del 2009

Sensacions de Lanzarote

Aquí ja no podia dissimular més....

Amb el guanyador, Bert Jammaer, quins dos craks!

...algú sap que són aquestes pastís? jo ho vaig descobrir i copiar...


Les bicis dels primers "pros"....

...i les de les primeres




Un cop a casa, i després d'una setmana i mitja d'acabar l'IM, toca fer una reflexió calmada de tots els moments viscuts la setmana abans i els dies posteriors, en definitiva: canalitzar la felicitat.
Sempre he tingut molt clar el principi pel qual faig triatlons: Es un esport que m'encanta en sí mateix pel que representa de compensació i exigència tan física, com mentalment, i amb el qual, a més a més, em diverteixo moltíssim, tant entrenant, com competint. A això s'hi suma que es tracta d'una filosofia de vida molt sana, però que en ser un esport altament addictiu, et pot fer perdre de vista la realitat del que t'envolta, i acabar convertint-se en una addicció obsessiva, amb totes les conseqüències negatives que això comporta, sobre tot a nivell personal, i més concretament, familiar.

Els que em coneixeu, segurament m'haureu sentit a dir més d'una vegada que el dia que entrenar i competir en triatlons em suposi una obligació, probablement ho deixaré, perqué d'obligacions ja en tinc prou amb les laborals, i a més, hi he de sumar les meves responsabilitats familiars, per a mí prioritàties per damunt de tot. Si faig aquest esport es per divertir-me, així ho he entés sempre, així ho faré en el futur, i així ho he fet a l'hora d'afrontar el repte de l'Ironman de Lanzarote, on sense perdre de vista que havia d'entrenar, i molt, no he deixat de fer totes les altres coses que m'omplenen i em diverteixen a la vida, es a dir, dedicació a la meva família i parella, i divertir-me amb altres coses. Evidentment les darreres setmanes els entrenaments varen guanyar pes en el meu dia a dia, però sempre intentant trobar un equilibri, el qual tots sabem que no és fàcil...
Amb aquestes premises em plantava el dimarts dia 19 a Lanzarote, disposat a seguir compaginan-t'ho tot. Així he alternat entrenaments i obligacions propies de la cursa, amb el turisme, i el resultat final, i objectiu pel qual em trobava aquí, ha estat fantàstic: Un IM, més vacances o vacances, més IM, com ho volgueu dir.

Tots els que fem triatlons, o qualsevol mena d'esport individual on l'esforç i exigència física i mental són elevades, gaudim i patim una sèrie de sensacions abans, durant i despres, difícils d'explicar si no s'han experimentat.
Aquestes sensacions les tenim des del primer triatló que acabem, sigui de la distància que sigui, i durant tots els que fem, amb més o menys intensitat, segons la motivació i estat d'ànims amb que encarem cada prova.

Personalment, les mes intenses les vaig tenir en el meu debut a Banyoles, en el primer tri que vaig fer a Sant Feliu, i les millors fins dissabte passat, les havia tingut a l'Home de Ferro 07, sens dubte un dels meus millors triatlons, i on crec que tot va sortir perfecte, des de l'ambient del grup, la cursa en sí, i el resultat final global. De fet va ser en acabar aquest triatló on vaig veure que estava capacitat per intentar assolir el repte d'un IM, i el resultat ja el sabeu, de moment finisher als dos que he intentat.

Però Lanzarote era especial per diversos motius; el principal: que era una de les meves il·lusions en el món del triatló des que en vaig sentir a parlar, pel que comporta la mística de la prova en sí i tot el que m'havien explicat (el vent, el recorregut ciclista, els paisatges semblants a Hawaii, l'ambient...), i la veritat es que en aquest sentit no em va defraudar gens, tot el contrari.
Una organització excel·lent i molt professional, uns voluntaris increïbles, moltíssima gent animant i cridant el teu nom, un ambient de cent per cent triatló 24 hores al dia...., senzillament genial i recomanable per a tothom a qui li agradi aquest esport, una experiència molt intensa i que dona sentit al "perque" ens enganxa tant el triatló.
Tot això, juntament amb el resultat final de la prova, que va sortir tal i com havia planificat (hi ha vegades que per un o altre motiu no surten les coses tal com voldrien, també s'ha de dir...), van fer que el que vaig experimentar fos d'una intensitat tan gran que no em vaig poder reprimir les llàgrimes. No ho sabria descriure, però crec que és la màxima expressió de felicitat esportiva, i em sento un privilegiat per haver-ho pogut sentir, i compartir amb qui ha estat al meu costat animant i patint les conseqüències dels entrenaments...
A les fotos podeu veure'm just abans de l'arribada (sense comentaris de la cara que portava...), amb el guanyador per segon any consecutiu, Bert Jammaer, el dia de l'entrega de premis, i on us puc assegurar que tenia les cames igual o pitjor que jo, almenys a l'hora de baixar les escales, els ibuprofens miraculosos que també es prenen els pro (bé, crec que eren ibuprofens....), i les bicis dels primers i primeres, ben iguals que la majoria de les nostres, fins i tot més senzilles i tot, perque hi ha gent que realment es gasta moooooolta pasta....
Salut, felicitat i entrenus per a tots, jo ja hi he tornat, pròxim estadi de feliciat: Triatló B de Balaguer el 20 d'aquest mes, ens hi veiem!

4 comentaris:

Núria ha dit...

Curiós això de retratar les fotos dels primers i primeres :)
Les pastilles eren cafeïna?
jejeje!
Cuida't Jordi!


Núria

Llorenç Gacias ha dit...

Aquest article m'ha agradat molt perquè considero que dius moltes coses que també penso. Ja em diràs quines son aquestes pastilles, les necessito per d'aquí a 15 dies. Salut

Jordi Gonzalez ha dit...

Es que portar un mòbil amb càmera té aquestes coses, em surt la vena artística i no paro de fer fotos a tot el que veig, jajaja!
Les pastilles vaig descobrir a temps que eren ibuprofé, i que hi ha més gent del que m'havia imaginat que el fa servir...a partir d'ara, i exclusivament en llarga distància, i un cop comprovat que funciona, jo també!
A tope campiona!!!
Llorenç, he intentat expressar el que sento de la millor manera que he sabut, les pastilles ibuprofens, però nomes si tens problemes de dolors musculars, com jo a les lumbars! Ànims que ja queda poc!!!!

gacelilla pies negros ha dit...

Jordi , Hola maco, no dubto que sigui ibuprofe, hi ha una altre substància que va be, no és dopant i es diuen AMINOACIDS RAMIFICATS, n'has sentit a parlar segur, redueixen la fatiga, 1 pastilleta despres de la primera hora i mitja, i després cada hora una altre i així fins que acabis. AIXO SI ABANS DE TOT UN PROTECTOR GÀSTRIC. Cuida't. l'ibuprofé va be com a antiinflamatori.