20è Triatló de Sant Feliu i 6é IronCAT

Aquest dissabte dia 16, tornen a coincidir dues proves emblemàtiques del calendari català de Triatló, i que s'han convertit en dos clàssics de característiques totalment diferents, tot i algunes coincidencies. Es tracta del vinté Triatló Sprint de Sant Feliu de Guíxols, i el sisé Ironcat de l'Ampolla (distancies Ironman).

Per diferents motius, tots dos triatlons tenen un lloc en el meu cor de triatleta; a Sant Feliu, el meu poble, vaig debutar en el meu primer triatló, l'any 2002, i a l'Ironcat de l'any passat vaig atrevir-me per primera vegada amb la mítica distància Ironman, tancant així el cercle de realitzar triatlons en totes les distàncies, i al que ser finisher de l'IM de Lanzarote de la setmana que ve, posaria el color ideal. Al llarg d'aquest set anys he tingut temporades millors i pitjors, però no he perdut mai de vista que el triatló ja forma part de la meva vida, passi el que passi.

El Triatló de Sant Feliu ha viscut moments de tota mena, fins i tot de crisi i de no realització d'alguna edició, cosa que va amenaçar la seva continuitat, però gràcies a l'esforç desinteressat de la gent del Xaloc, l'ajuda de molta altra gent, i la inclusió en les darreres edicions del circuït Tri-Trials, combinat amb uns circuits diferents, durs i espectaculars, sobre tot en el tram ciclista, on ara ja es pot dir, es realitza sobre una part del recorregut d'una de les etapes del proper Tour de França, concretament el tram de St. Feliu a Tossa, han fet que aquest any les 300 inscripcions s'hagin tancat dues setmanes abans, amb llista d'espera inclosa. Així doncs, el dissabte dia 16 a partir del migdia, Sant Feliu tornarà a ser el centre neuràlgic d'una part dels amants d'aquest meravellos esport, ara nomes falta que el temps ens respecti, crec que tots ens ho mereixem!!

Punt i a part es mereix l'Ironcat. Aquest era, fins a aquest any, l'únic triatló de distància Ironman que es podia realitzar a la Península Ibérica, i es fa realitat gràcies a l'esforç i entussiasme de la Federació Catalana de Triatló, i la col·laboració i ajuda de molta altra gent (no vull dir noms per no deixar-me a ningú, però val la pena visitar la web ironcat.org). Reconec que l'any passat m'hi vaig inscriure de rebot, ja que la meva intenció era debutar en aquesta distància a Lanzarote, però vaig badar i em vaig quedar sense inscripció....Així que com que els entrenaments em quadraven, m'hi vaig apuntar, i el resultat el puc considerar de força positiu, ja que d'entre 200 participants vaig aconseguir arribar el 24è amb un temps de 10:46, i molt i molt satifet. No sé com serà la meva experiència a Lanzarote, pel que m'ha dit tothom, és una passada: l'ambient, els recorreguts, l'èpica a causa de la climatologia, però personalment jo vaig disfrutar molt a l'Ampolla. El fet de fer un Ironman al costat de casa, amb un ambient molt proper i familiar, no deixa de ser un luxe que recomano provar a tothom a qui li agradi la llarga distància, es digui el nom que es digui. Per tracte humà, ambient i èpica climatològica, crec que no té res a envejar a altres Ironmans, us puc garantir que l'any passat amb més de cinc hores sota la pluja, i la calor i el vent d'altres edicions, fan que tot i la senzillesa dels recorreguts, a la llarga és facin tant o més durs que d'altres amb ports de muntanya, si no us ho creieu, pregunteu a la gent que hi va participar el 2007, per posar un exemple...

Aquest any, però, no pendré part a cap dels dos, ja que com sabeu faltarà just una setmana per Lanzarote, el que si estaré es col·laborant i animant als companys d'equip que corren a Sant Feliu, i animant en la distància als amics que estaran participant a l'Ampolla.

Respecte als meus entrenaments, aquesta setmana la començava descansant del tute de diumenge, amb 110 bici+10 de cursa a peu i bones sensacions, i condicionat per la feina, fent cada dia una cosa, amb intensitat moderada, però molt poc volum, a veure que hi diu el meu cos...

Setmana tranquila i primer bany amb neopré

S'acaba una setmana que havia de ser la darrera per acumular volum, i que s'ha convertit en una setmana sense massa història. Poques hores de bici pensant en la sortida llarga de diumenge, que en principi havia de ser la Terra de Remences, però que a hores d'ara i amb la previsió meteorològica a les mans, segurament es convertirà en una tirada llarga desde Sant Feliu, per acabar amb una transició a peu, uns quants quilòmetres de cursa a peu amb bons ritmes, i tres dies de piscina amb un de sèries amb bones sensacions és tot el que ha aconseguit sumar....

La novetat es que ja he provat l'aigua de mar, i està realment molt freda!!! Dijous al matí, acompanyat de la Mireia, ens posavem el neopré i cap a la platja de Sant Feliu falta gent. Davant la mirada dels pocs banyistes que hi havia, entravem dins una aigua entre 13-14 graus!!!!! que feia que les mans, els peus, i sobre tot, la cara, et quedessin glaçats!! Despres de les primeres sensacions, començava a trobar el ritme, amb un mal de braços espantòs, i unes sensacions horroroses...no se perque però sempre que començo a nedar amb el neopré tinc la sensació que vaig més ràpid del que hauria d'anar, i acabo extenuat...suposo que em calen unes quantes sessions més per acabar-m'hi d'acostumar, o sigui que la setmana que vé en cauran un parell o tres més.

Respecte als neoprens, comparant el meu de gama mitja i que ja té quatre anys, amb els actuals, la veritat és que no hi ha color. Els que hi ha ara són molt més técnics i evolucionats, fàcils de posar i treure, i amb els espessors de neopré molt més tecnificats i diferenciats. Sincerament, no crec que anés més ràpid amb un dels nous, però probablement si que iria més còmode, sobre tot respecte als braços i concretament, a la zona de les espatlles, ja que és on els actuals tenen els espessors més prims.

En fi, de moment em queda neopré per uns quants anys més, a menys que no m'aprimi uns quants quilets, cosa molt poc probable, o em toqui la loteria...

Cap de setmana primaveral i...de descans forçós!

Sol, camps de roselles, i molt de vent, visca la Primavera!

Ja contava que aquest cap de setmana llarg ho tindria complicat per entrenar, ni que fos una estoneta. La feina té aquestes coses, i quan toca treballar, doncs toca, és el que hi ha, i que duri! Amb el que no comptava és amb una inoportuna contractura a l'esquena que em va fer quedar a casa reposant el dissabte i el diumenge, amb dopatge de Myolastan i Ibuprofé inclosos...

Afortunadament aquest matí ja m'he aixecat molt millor, i he pogut completar 75 kilòmetres més de bici amb la meva companya habitual de les darreres sortides: La Tramuntana!

Abans d'aixó, el divendres a la tarda, i despres d'un dinar festiu, agafava la bici i desafiava el vendaval per anar a rodar una estoneta i cremar part del dinar. La idea era sortir a fer un parell d'horetes suaus, ja que el cansament acumulat per la setmana de feina, més els entrenos, feia que les ganes d'entrenar fossin més aviat poques, però iria bé per amb aquest cansament saber les sensacions amb vent. Al final el vent i el trànsit eren més dels que esperava en principi, cosa que em va fer decidir per canviar la direcció de la sortida i m'enfilava cap a Romanyà, això si, molt xino-xano...fins que a la cruïlla amb Sant Miquel d'Aro, just on comença el tram més dur de la pujada, passava per davant meu un altre triatleta amb una cabra i pinta de màquina....allà es va disparar el xip de combat que porto dintre, i vaig anar pujant de ritme per intentar mantenir-me a distància, fins que va apretar una mica i vaig decidir no forçar la meva màquina, per una vegada, jo a la meva! Em va treure uns cent metres dalt de a pujada, i enllaçava amb ell en el llarg descens cap a Sant Antoni. Un cop fetes les presentacions, em va dir que es deia Toni Peris, i que l'any passat havia fet Lanzarote, en paraules seves "un triatló increïble i que s'ha de fer". Típiques preguntes sobre el temut vent i el recorregut d'aquest IM, i comiat a Sant Antoni un cop intercanviades adreces de blog (tenia raó, era un màquina, 3er sub 23 al triatló del Prat de diumenge...), mentre jo seguia cap a casa, ara amb la Tramunana a l'esquena, per acabar amb 50 kms de qualitat més a les cames.

El dissabte, però, em despertava amb la maleïda contractura, o sigui que dos dies de descans obligatori, que a aquestes alçades no sé si em va bé o malament, però com que era obligat....

Com deia al principi del post, aquest matí la cosa ja està més o menys superada, encara em molesta una mica, però el dòping ha fet la seva feina, i un altre cop contra la Tramuntana, aixó si, aquest cop amb un bon sol, completava una mica més de dues hores i mitja, abans que es poses a ploure!!!

Es nota que comença a fer bon temps, perque he trobat gran quantitat de ciclistes de tota mena i a totes hores, despres resulta que ningú entrena, jejeje....