divendres, 4 de juny del 2010

I per què un Ironman?



Ja he comentat en algun altre post anterior, que quan vaig començar en el món del triatló ara fa uns anys, el repte de fer un IronMan em quedava molt lluny. Sincerament, ho veia com una cosa difícil d’aconseguir i la qual no m’atreia excessivament, tot i saber que les meves condicions físiques són més aviat de fondista, mediocre, tot sigui dit, però les curses, quan més llargues millor.
I ara resulta que el passat Ironcat ha estat el meu tercer tri de 226 que he acabat, i, sense cap mena de dubte, el més dur de tots, i en el que m’he sentit més realitzat com a triatleta per totes les circumstàncies que hi van coincidir...

Que ha passat perquè no solsament hagi provat de fer un IM, si no que ja en porti tres i estigui totalment enganxat a aquesta cursa? No ho sé, però alguna cosa hi deu haver quan cada dia més gent es passa a la llarga distància, alguns de forma inconscient, tot s’ha de dir... Soc dels que defenso i defensaré que tothom que hagi practicat esport de certa intensitat o durada, i habitualment, es pot plantejar el repte d’un IM, això, amb uns mínims de seny i preparació, cosa que no sempre és així.


Jo defenso el triatló en general, i la llarga distància en particular, com una forma concreta d’entendre la vida i l’esport. És el conjunt el que m’atrau i m’enganxa, i fa que cada dia “entreni”, no com una obligació, si no com una cosa que m’omple i em fa sentir bé amb mi mateix, tant física, com mentalment. El problema que hi pot haver és creuar la fina línia que separa afició amb obligació, i que en el cas de preparar triatlons de llarga distància és potser encara més prima, a causa de la necessitat obligatòria de més hores d’entrenament, no ja per fer un paper digne, si no per acabar amb uns mínims de garanties i poder gaudir mentre es competeix, fent que el patiment que hi ha en aquestes proves sigui el necessari, ni poc, ni excessiu. La veritat es que té un punt de masoquisme aquesta afirmació, però em sembla que per a tots els que fem esport, la recompensa al acabar sempre serà proporcional al grau de patiment realitzat.


Com deia, el problema pot ser que els entrenaments es converteixin en una obligació, i a mi, si algun dia em passa això, serà el moment en que em plantejaré deixar-ho. De moment no corro aquest perill. Soc conscient que he d’entrenar, però no m’agobio si un dia no puc fer “el que tocava”, o si no en tinc ganes, doncs canvio d’esport, mantenint els mínims establerts, evidentment, i que de moment no em creen conflictes amb les meves obligacions, tot i els malabarismes habituals per poder quadrar-ho tot de vegades....
Per sort tinc una feina que hi ha setmanes que em permet matxacar-me molt (si en tinc ganes), i d’altres en que nomes em queden forces per fer manteniment, tot i així amb una disponibilitat horària superior a l’habitual, ho reconec....

Però a mi el que m’omple realment és tot el que implica un triatló d’aquesta mena, des del moment en que faig la tria, prenc la decisió d’inscriure’m, l’emoció de fer-ho, de planificar-lo.
M’agrada disfrutar i viure intensament tots els detalls que comporta, per petits que siguin. Mirar fotos d’edicions anteriors, buscar opinions en blogs i foros, seleccionar material, totes aquestes coses es van sumant i fent que les ganes de participar i la motivació creixin dia a dia. Evidentment hi ha moments durs en la preparació, no ens enganyem. Aquest hivern, sense anar més lluny, ha estat un exemple clar. Semblava que tot s’hagués girat en contra per no poder sortir en bici, una de les claus en un IM. La veritat es que a l’Ampolla hi vaig arribar amb uns escassos 2500 kms, però amb molt bones sensacions, i el més important, gana de bici, sense la saturació que comporta algunes vegades els entrenaments de més de quatre hores sobre les dues rodes. Al final ha va resultar que aquest hivern també ens va preparar en certa manera sobre el que vindria al final el dia de la cursa, i que pocs de nosaltres imaginàvem.
A més de la climatologia, o els possibles problemes per trobar una piscina en condicions i horaris que s’adaptin, s’ha d’afegir que et respectin les lesions, que assimilem els entrenaments, poder descansar quan toca....


Però el dia de la competició no hi ha excuses, les condicions climatològiques són les mateixes per a tothom, ens agradi o no, tot i que cadascú és un món i té un objectiu i aspiracions concretes, i unes circumstàncies personals que ho envolten.

Tot i així el que no m’entra al cap és que hi hagi gent que ja ni prengui la sortida, o, el que és pitjor, abandoni quan no ha esgotat les opcions possibles de poder creuar la línia d’arribada, sincerament crec que és una falta de respecte per a la gent que voldria i no pot acabar per altres motius...tot i així, allà cadascú amb les seves coses, faltaria més!


Jo mentrestant seguiré vivint intensament cada dia que surti a rodar amb la bici, a nedar, ara ja en aquest meravellós Mediterrani, i mal que em pesi, a córrer, aquestes coses que molts sempre anomenen “entrenar” i que jo faig de tant en tant, i sempre intentant buscar el màxim de satisfacció, malgrat els dies difícils, o en els que toca la “pallissa” reglamentària, tot sigui per poder seguir “divertir-me patint” molts anys!


Salut i Força i Honor!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

La llarga distància, en qualsevol disciplina, enganxa que es massa, potser perquè tenim temps per disfrutar-lo en competició i amb els entrenos del dia a dia, potser perquè estem una mica tocats de l'ala, potser perquè busquem el nostre límit, potser per altres motivacions, el que es segur que a la que ho proves, no pots deixar-ho.

Llorenç Gacias ha dit...

Jordi estic totalment dacord amb la teva opinió en quan a la llarga distància. A mesura que passa el temps m'adapto millor i disfrut més de l'esport. Aquest estiu disfrutarem d'entrenar després d'un hivern dur com el qui em tengut. El setembre Ican. Allà ens veurem!!! Salut, força i que pasis un bon estiu...

Anònim ha dit...

Скачать игру Веселая ферма 3 можно у нас.