dimecres, 26 de maig del 2010

IRONCAT 2010, crònica part II



El dia abans, tot optimisme, malgrat el vent...



Recollida de dorsals, m'agrada el número!



Els "tres mosqueters del Xaloc", la que ens esperava...



L'arma secreta de l'esmorzar: més de 400 calories de fàcil digestió!


Amb l'Home Biónic Robert Mayoral, semblava una premonició del resultat final!


Els darrers metres, sempre especials...


Si abans de començar l’Ironcat ja intuïa que ho passaria malament a la marató, nomes de deixar-me anar dels pedals i començar a córrer cap al box vaig veure que seria encara més difícil. L’esforç que em vaig veure obligat a realitzar en el tram ciclista, i que en condicions normals hauria regulat, em va sobrecarregar encara més els isquiotibials. Canviar-me de calçat ja va ser un suplici, i començar a intentar córrer va ser molt dur. Els primers metres gràcies als ànims de la Mireia i del públic els vaig fer més o menys decentment, però la pujada que hi havia just al sortir de boxes ja em va fer veure que l’empresa d’acabar els 42 quilòmetres seria força complicada. El dolor a la primera volta es va fer insuportable, i em vaig haver d’aturar quatre o cinc vegades amb les llàgrimes de patiment rodolant per la cara... La impotència que vaig sentir en aquells moments va ser molt gran, i els meus intents per estirar o fer alguna mena d’exercici per alleugerir el dolor estèrils. Vaig haver de treure tots els meus recursos mentals per seguir anant endavant, el lema de l’Ironman de Lanzarote que diu que en la cursa a peu val tot, des de córrer i caminar, fins a arrastrar-se, es va fer molt evident en els meus pensaments, i així, metre a metre vaig arribar fins al primer punt de gir i avituallament on ens donaven les gomes que indicaven el número de volta. Amb la primera al braç començava la tornada cap a boxes, el vent en aquella zona ens seguia castigant i aixecava la sorra de platja afegint encara més dramatisme a la situació, semblava una etapa de Sables!! Amb tot, vaig aconseguir trobar un ritme que em feia desplaçar de forma regular d’avituallament en avituallament, on la meva tàctica era alternar el consum de líquids i gels.

El pas per la primera volta el completava en 45 minuts, i el plantejament era anar fent fins a la tercera, si ho aconseguia, ja ho tindria fet. El dolor continuava essent molt intens, però ja es començava a repartir per la resta del cos i m’hi anava acostumant. Així vaig anar fent i les voltes anaven caient, la meva idea de disfrutar de la marató es va frustrar, i l’únic que volia era acabar amb una mica de dignitat.

Fins al començament de la quarta volta no vaig mirar el temps total que portava. Estava conservant el promig per volta entre 42-44 minuts, i em permetia el luxe d’aturar-me amb calma als avituallaments. Segons els meus càlculs, si era capaç de mantenir aquell ritme, aconseguiria baixar de les 12 hores, un consol mínim, però una bona motivació per mantenir-lo. Dit i fet, un cop seleccionat el pilot automàtic, la resta va ser anar recollint les polseres volta darrera volta, i després de la tenir la última al canell, fins i tot vaig augmentar el meu patètic ritme per assegurar-me que aconseguia baixar de la barrera psicològica de les 12 hores.

A la recta d’arribada vaig tenir una sensació diferent de les que he tingut anteriorment en els altres ironman o qualsevol triatló. Aquest cop la sensació era de superació de veritat, d’haver fet alguna cosa gran. Acabar un IM sé que de vegades pot semblar fàcil, però crec que aquesta edició de l’Ironcat quedarà com una de les més dures fins ara, i en conseqüència, els que l’hem pogut acabar crec que ens podem sentir doblement satisfets.

Tota la impotència que vaig sentir contra el vent, el dolor i el patiment durant bona part de la cursa, queden compensats en creuar la línia d’arribada, i més si t’espera una persona especial, a qui no em cansaré d’agrair el seu suport i recolzament, i a qui per sobre de tot estimo moltíssim!

El temps final: 11:49, en la posició 58, amb el regust agredolç de que arribava a l’Ampolla amb ganes de fer uns bons parcials a l’aigua i la bici, em quedo amb les bones sensacions d’aquests trams, i amb les meves limitacions en la cursa a peu, tal i com va anar tot, satisfet, molt satisfet.

Ara tocarà passar pel “taller” i intentar sol•lucionar sobre la marxa el problema de la ciàtica, per acabar la temporada, i l’any que ve... falta tant!!

Gràcies a tots els que m’heu animat i donat suport, i vull fer un esment especial als companys que han compartit repte amb mí, i que per motius diversos aquest cop no l’han pogut acabar com ells haurien volgut, en Quim Verdalet i en Jordi Oliveres, un plaer compartir vivències i a per la pròxima!!



4 comentaris:

RGB ha dit...

poques vegades es pot veure un esperit de sacrifici i de treball com el teu. Vencent totes les adversitats. Un plaer compartir entrenus amb tú.

David Gálvez ha dit...

Moltes felicitats!!

Anònim ha dit...

Ets un crack Jordi, ara al taller a fer una mica de xapa i pintura a per totes!

Jordi Gonzalez ha dit...

Gràcies Rafa, igualment, els entrenaments amb tú sempre tenen un plus!
Gràcies David, a veure quan t'animes a tornar, jejeje.
Quim, la setmana que vé m'hi poso, de moment hora per una ressonancia i despres a passar per l'osteòpata i la fisio, paciència....