diumenge, 25 d’abril del 2010

TRIATLÓ B DE BANYOLES, TEST SUPERAT, MÉS O MENYS...

Els tres ganxons presents a Banyoles, en Richart del Triesport, en Gerard i el que subscriu


Detall del tapping del meu isquio...no ha acabat de rutllar avui


Amb algun de dubte em plantava a la sortida del Triatló B de Banyoles. Aquests dubtes venien en primer lloc de com respondria el meu organisme al canvi horari salvatge a que l’he sotmès, plegant de treballar el dissabte a les 6 del matí, dormint cinc horetes, i altre cop cap a mitjanit del mateix dissabte intentar agafar el són per poder aixecar-me en condicions mínimes a les 6, agafar els trastets, recollir en Gerard Bosch, i cap a la capital del Plà de l’Estany.
El segon dubte era més seriós, i s’ha confirmat negativament durant la cursa. El meu isquiotibial dret ja fa temps que em fa la punyeta en forma de molèsties cada cop que vaig a córrer, o m’acoplo en la posició més avançada a la bici. El dijous la Irene, la meva fisio, va intentar fer miracles i entre la sessió de posta a punt, i un tapping que em va col•locar l’endemà, a provar a veure que. La veritat es que no ha anat com hauriem volgut, però anem a pams.

Per començar ambient fresquet a primera hora, i la notícia que a causa de la temperatura de l’aigua, escassos 16 graus, es retallava el sector de la natació, passant de 2200 a 1500 metres, cosa que feia que si ja era complicat de nedar enmig de 600 persones allargant el circuït a dues voltes, amb 700 metres menys prometia ser una batalla aquàtica èpica. A més, els jutges retardaven la sortida un quart d’hora per intentar que l’aigua de l’Estany agafés alguna décima més de temperatura. Amb tot aixó, finalment la sortida ha estat a les 8:45, i no sé exactament el motiu, però ha estat una de les natacions més netes que he fet en un triatló. Cap cop, la gent s’ha dispersat molt, potser a causa de la col•locació de les boies, i jo la veritat és que he nedat molt còmode, al meu ritme i sense agobiar-me gens. Sortia de l’aigua amb 22’29 segons ha marcat el xip (una mica menys segons el meu pulsòmetre), i cap a la bici.

Aquí començava el veritable test amb vistes a l’Ironcat, d’aquí tres setmanes escasses. No em podia imaginar que tot el caos que m’havia estalviat a l’aigua el viuria aquí. Massa gent per tan poca carretera, cosa que ha fet que es formessin “mini-pelotons” de entre 10-20 triatletes, hi havia moments que semblava un triatló Olímpic, amb la gent anant a roda descaradament, fins que han començat a passar els jutges filmant, avisant i traient targetes grogues, cosa que ha fet que la cosa es normalitzes “una mica”. El més injust de tot és que jo he intentat mantenir les distàncies i no anar a roda, i just en el moment que estava avançant a dos triatletes, mantenint en tot moment la distància, passa un jutge i sense dir res em mostra la targeta, he flipat! Després he vist que no s’apuntava el dorsal, o sigui que o aquest jutge no se “n’enterava”, o senzillament ha anat ensenyant la targeta perquè tots veiéssim que en portava. En fi, àrbitres, sense comentaris....

Tornant a la cursa, les meves sensacions en aquest parcial han estat molt bones. Tret d’alguna petita molèstia a les lumbars i a l’isquio esmentat, m’he trobat molt bé, com feia temps que no em trobava en una cursa. Molt còmode, mantenint les distàncies amb els grups, o sigui sense aprofitar-me dels rebufs, i apretant en els talls de pujada, on les cames i les pulsacions han respost, podent mantenir el ritme sense problemes, i reservant encara una mica de cara a la cursa a peu. Al final, el meu parcial ha estat de 2:06:54, a una mitjana de 37,8, realment molt satisfet.


T2 amb calma (potser excessiva), i a córrer, o almenys intentar-ho, amb una temperatura que ja havia passat d'agradable a ser en alguns moments exessiva... En els primers metres ja he notat que alguna cosa no anava bé. Cada cop que intentava allargar la passa amb la cama dreta, notava una punxada a l’isquiotibial, cosa que s’agreujava quan el terreny feia una petita inclinació cap amunt. A més, fisiològicament el meu cos notava el canvi horari, i no em podia concentrar només en córrer. Total, que m’ha tocat afluixar el ritme inicialment previst per mantenir la musculatura i no agreujar el problema pensant ja en l’Ironcat. El dolor per moments era força insuportable, i aquest cop m'havia deixat els Iburofens a casa.... Això ha fet que em passes fins i tot l’apuntador, i la bona cursa que havia fet fins aleshores quedes difuminada en un mediocre temps d’1:36:38, per acabar amb 4:06:01, i la posició 181 del total de 490 finishers masculins. Em quedo amb la regularitat de temps en les tres voltes d'aquest sector, de fet portava un limitador de velocitat que em marcava la que podia portar, sense poder apretar ni fer canvis de ritme en cap moment, no me la volia jugar.

Les conclusions que en trec, malgrat tot, són positives. Primer tri de la temporada, nedant i pedalant bé a aquestes alçades, llàstima del punt negre de la lesió, però queden tres setmanes de dura feina per intentar minimitzar-la i anar amb una mica més de tranquil•litat a l’Ironcat, i, si no, doncs farem la marató més a poc a poc, cap problema, la qüestió en un ironman, i per extensió a tots els triatlons, és acabar i gaudir de l’ambient i de la competició en si, la resta, com deia el lema del mateix Ironcat fa un parell d’anys, són excuses!

Salut i “Vis et Honor!”

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Segur que a l'Ironcat hi arribes en bon estat, hi ha prou temps, per recuperar, amb una mica de bondat i bons entrenos, quan jo acabi de la bici, et veure com acabes, això si no has acabat abans, que tu ets ràpid, ràpid!

sina ha dit...

Quina llàstima em fa llegir blog rere blog de gent que va a disfrutar de la llarga distància i del que és patir "en solitari" que es repeteix es tema dels tramposos i drafting, tirant a terra ilusions per aquests esport.
En fi, tot i així m'alegro que les teves sensacions hagin sigut bones i ara a cuidar-se aquest isquio i posar la màquina a punt que per l'Ironcat no queda res! A topeeeeeeeee!! MOlta sort!! muas!

Jordi Gonzalez ha dit...

Quim, ja ho tenim aquí!!! aaaaaaahhh!!! A disfrutar, patir, i sobre tot, viure intensament l'experiència!!!

Sina, ja ho veus, el problema es que la cosa comença a estar massificada en circuïts massa petits...a Lanzarote no pots anar a roda, jejeje... Muaks!