Per començar una mica de resum del que ha estat la temporada fins a finals d’agost, deixaré per al pròxim la primera quinzena de setembre i el final de festa que serà al tri de Calafell.
Després de la mala experiència de Banyoles, tocava posar-se les piles, ja que el Half de Calella estava a quatre setmanes justes...
Així doncs, una mica més rodat em presentava a la sortida del Half de Calella, que a més era Campionat de món de Policies i Bombers. Amb aquest al·licient començava la cursa, amb una natació molt còmode i sense anar a tope en cap moment, i sortia de l’aigua amb un temps acceptable per sota de 30’ en els 1900, i segons en van dir, en la 16ena posició del grup, començàvem bé!
Una transició més o menys ràpida i sobre la bici, on la meva intenció era realitzar un bon parcial, ja que el circuït s’adapta perfectament a les meves característiques i, a més, m’agrada molt, de rodar acoblat la majoria de l’estona!
Les sensacions, però, no acabaven de ser tot lo bones que haurien d’haver estat. No em trobava còmode sobre la bici. Em costava agafar ritme i mantenir una cadència alta, i veia com m’anaven passant participants del meu campionat. Cap al final de la primera de les voltes, les cames van començar a anar millor i vaig començar a recuperar alguna posició i a atrapar a noies PRO que havien sortit una estoneta abans que nosaltres, i així, en començar el darrer gir cap a la T2, es va formar un pilot legal, entre dues noies PRO i tres triatletes masculins. Entre tots vàrem anar fent camí, rellevant-nos a l’hora de marcar el ritme, sempre legalment, és genial quan trobes gent que sap practicar aquest esport i que respecta les normes, que són molt clares en el sentit que ningú es pot aprofitar de l’esforç de l’altre sobre la bici, es a dir, anar a roda, però si compartir ritmes similars respectant les distàncies, de fet els jutges ens varen sotmetre a un control exhaustiu al llarg de força estona i no varen trobar cap motiu d’amonestació.
Amb tot aixó em plantava a la segona transició amb la sensació de no haver fet el parcial ciclista real que tenia a les cames...i em llençava a la meva “tortura” particular dels 21,7 kms...
De sortida, “subidón” important gràcies als crits d’ànim de la família i amics, i arribava al km 5 de la mitja a ritme per sota de 5’! però fins allà vaig arribar...desconec el motiu, potser vaig anar massa ràpid de sortida, potser no em vaig adaptar a la calor, potser...la realitat es que en arribar al primer avituallament el meu cos va dir “prou” i era incapaç de mantenir un ritme mínimament normal. Els crits d’ànim dels meus cosins em varen ajudar a recomposar-me una mica, però va ser un miratge, i com em passava massa sovint, començava una tortura veient com anava perdent posicions massa depressa, sense aconseguir, a més, trobar un ritme mínimament còmode per acabar dignament.
En el pas per la meitat del recorregut, els ànims de la gent i família tampoc aconseguien fer miracles, i seguia amb la meva penitència particular. Un mal de cames desconegut per a mí volia dir que potser havia sobre-estimat el meu nivell d’entrenament per aquesta cursa, i veia allunar-se l’objectiu inicial de baixar de les 5 hores. Un altre cop punxava en la cursa a peu més del que havía previst inicialment, i hauria de fer una gran reflexió i replantejament de cara a les següents curses...
Al final aconseguia creuar l’arribada en 4:59, per tant, per poc, però aconseguia l’objectiu previst, no sense patiment excessiu i amb unes sensacions dolentes que no comptava tenir...
Sense temps de lamentacions el cap de setmana següent tocava Triatló Sprint de Mataró, on m’hi havia inscrit per error, i on hi anava sense massa ganes i amb un bon refredat. Ves per on, a aquestes alçades ja tinc absolutament comprovat que les proves on hi vaig sense cap mena de pressió, són on el meu rendiment físic està per sobre del mental, un aprenentatge més!
A Mataró hi arribàvem després d’haver-hi caigut una monumental tempesta que va deixar els boxes empapats, i el circuït ciclista en unes condicions molt delicades per a posar-hi 1000 triatletes. Així, mitja hora abans de la cursa es convocava a una reunió a tots els clubs presents per decidir si es realitzava el triatló, o a canvi es convertia en un “aquatló” descafeïnat on només comptarien el tram d’aigua+cursa a peu, això si, allargant el circuït de natació fins a 1000 metres. En aquest punt, vull puntualitzar, valgui la redundància. Com a triatleta vaig votar per celebrar el triatló, sabent que la majoria optarien pel sentit comú i votarien l’aquatló, que és el que s’havia de fer des d’un punt de vista objectiu i raonable, donada la suma de circuït ràpid i perillòs moll+1000 participants, molts d’ells debutants i sense tenir interioritzats encara tots els mecanismes de competir en grups molt grans, així crec que la decisió, tot i no agradar-me, va ser la correcta.
Amb una rasca considerable ens posàvem els neoprens i ens glaçàvem a la platja tot esperant la sortida. Un cop aquí, i sense res a guanyar o perdre, vaig optar per sortir a mort i a veure fins on arribava...i arribava a boxes molt endavant, gran sorpresa donat el refredat que portava i que després a la cursa a peu em va fer afluixar el ritme, tot i acabar decentment una prova amb uns escassos quaranta i pocs minuts de durada, una altra experiència, desconeguda i positiva al final, tot serveix per sumar!
I el dissabte del segon cap de setmana de juny agafava els trastets i cap a Manresa, un triatló que crec que serà un fix en els pròxims anys per fer-lo en companyia dels meus dos col·legues de quinta, en Pep i l’Alfred, que reeditaven el seu duel de l’any anterior.
La veritat es que Manresa està condicionat per la natació en una espècie d’estany artificial que per molta voluntat que hi posi l’organització mai acomplirà amb la distància oficial d’un triatló esprint, i menys quan hi poses més de 500 persones disposades a passar per on sigui, hi hagi boies o no...
Com l’any passat, el neopré era opcional, però a diferència de la temporada anterior aquesta si que me’l vaig posar, ja que hi havia una aposta pel mig amb un dels compis d’equip, el jovent apreta i a vegades fan apostes “una mica” agosarades, jejeje.
Tot a boxes i cap a probar l’aigua, amb una temperatura més que correcta, però tèrbola, tèrbola...tots a punt i...osti, sortida nul·la? No? Que més dòna, si poden que ens parin, som-hi!!!! Primera lliçó als rookies de l’equip: Quan tothom surt, encara que sigui en fals, tú també...
Que dir de la natació? Doncs que va ser el més semblant que recordo a una baralla de pati de col·legi. Cops de puny, cops de peu, esgarrapades, agafades de les cames, del xip, una batalla campal de sis-cents metres de durada... La veritat es que no m’agrada aquest tipus de natació, però reconec que m’hi adapto prou bé, i he après a defensar la meva posició i a reconèixer si els cops són voluntaris o no, i per tant a tornar-m’hi si fa falta. Jo intento nedar sempre respectant el meu voltant i l’espai dels altres, quan no es possible llavors impera la llei del més fort, i llavors pot passar qualsevol cosa...
Al final, vaig aconseguir fer-me un forat i relaxar-me els darrers dos-cents metres, per sortir de l’aigua entre els 100 primers amb 11:09, transició ràpida i sobre la bici.
El circuit ciclista d’aquest tri m’encanta. No té cap secret, grans rectes amb tobogans que s’adapten de meravella a les meves preferències ciclistes. Aixó explica que realitzés el 40è parcial en aquest sector i que em situés en el segon gran grup de la cursa, a més amb una sensació genial de domini de la situació!
Arribada a la T2 amb aquest grup d’uns 30 triatletes, en la batalla per arribar abans a boxes, avançaments, cops i el conta kms de la meva bici que saltava per anar a parar als peus d’un grup de persones del públic, em vaig parar un moment però llavors vaig pensar “ja el portaran a l’organització”, ja, quan de fill de puta lladre que hi ha pel món! Que li aprofiti el meu conta kms i així rebenti les dues rodes quan estigui a 50kms de casa seva sota una intensa pedregada cada cop que surti amb bici!
A aquestes alçades no era conscient de la meva posició en cursa, i només em limitava a controlar si els meus compis d’equip m’aconseguirien atrapar i, en conseqüència guanyar la juguesca...Per tant, els primers dos kms de cursa a peu si que vaig anar a morir, però un cop controlada la situació, em vaig començar a relaxar, a deixar passar gent (no massa, tampoc) i gaudir del darrer quilòmetre!
La mala llet per haver-me sostret el conta kms, quedava en part esmorteïda per la “pallissa” als babies, jeje... però la tarda encara em reservava una altra sorpresa “agre dolça”, venia quan mirava la classificació i vaig flipar: 68è de la general i 5é de la meva categoria! I encara flipava més quan analitzant els resultats amb calma vaig veure que del 2on al 5è V1 anàvem junts al mateix grup de bici, i per tant vàrem començar la cursa a peu en el mateix moment. Això em va provocar una injecció de moral de cara a les següents competicions, i tot i no penedir-me de la meva actuació, si fer la reflexió que si hagués mantingut el ritme de cursa a peu fins al final (patiment extrem, evidentment) potser hauria esta més a prop del meu primer podi, llàstima que ja no tenia cap altre tri a la vista fins al mes de setembre, començava la temporada de travessies!!!
Però això ja és tema per un altre post.
Salut i Força i Honor!!!
