De Manresa a Pont de Suert: Crónica d’un mes de transició

Quaranta dies el blog parat, massa temps, i moltes coses per explicar, si teniu temps i ganes, aquí teniu el resum:

Amb les ganes que tenia que arribes la calor i el bon temps, ara no em puc queixar, calor intensa i sol radiant, cosa que potser per no estar-hi acostumat m’ha afectat a les ganes d’escriure i d’entrenar, però poc a poc em vaig adaptant i aquí estic donant guerra altre cop. De fet no puc dir que hagi estat parat, ja que a mitjans de juny me n’anava juntament amb l’Alfred, en Pep i en Rafa cap a Manresa, a fer el tri esprint que allà si celebra des de fa ja uns quants anys. No l’havia fet mai, i un dels motius principals, deixant a banda que no m’agrada l’agonia d’aquesta distància, era el fet d’haver de nedar en l’estany d’aquesta localitat, on havia sentit comentaris de tota mena. Aquest any amb més de cinc-cents inscrits, dues sortides i opció de neopré.

Reconec que hi anava amb molta mandra, però amb l’interés de competir amb els meus col•legues, i la incertesa de com respondria el meu cos un mes després de l’Ironcat, i en una distància i a uns ritmes que no hi estic gens acostumats. A més s’hi afegia la meva ciàtica que continuava torturant-me, tot i que gràcies a una primera sessió d’osteòpata la cosa podia anar millor....

Amb tot això ens presentàvem dissabte a la tarda a Manresa. L’ambient, espectacular, uns boxes ben muntats i moltíssima gent coneguda. Xerrades amb tots els que vaig trobar per posar-nos al dia i comentar la jugada, el ritual de sempre, reunió de compis, i cap a la sortida falta gent. Al final vaig decidir sortir sense neopré, era poca distància i l’aigua tampoc estava tant i tant freda, total sortia a divertir-me.... Sortida i.... s’acaba la diversió. Més de tres-cents triatletes en tan poc espai d’aigua equival a una batalla campal. Cops per tot arreu, patades, estirades a les cames, la veritat es que va ser una mica caòtic fins que vaig poder trobar un espai i intentar nedar en condicions mínimament dignes. El meu parcial, força bó, comptant que nedava sense traje, 10:57, el 114, i el més interessant, unes sensacions boníssimes.... Transició més o menys ràpida, en la meva línia, i sobre la bici. Primers kms a fondo fins que es forma el grup. El circuit, dels que m’agraden a mi, planer amb petits tobogans i canvis de ritme a plat. Després del patiment habitual fins el km 5, a partir de llavors les meves sensacions comencen a ser molt i molt bones. Em trobo molt còmode davant del grup, i en una de les pujades em poso al davant, sense cap intenció de trencar res, i sense adonar-me’n vaig anar del grup uns cent metres, em sentia en Cancellara!! En aquest punt se’m planteja el dubte, tiro fort per enllaçar amb un grupet de tres que tenia a dos-cents metres, o m’espero al gran grup (d’uns 30). Vaig decidir reservar i intentar gastar les energies en la cursa a peu, i crec que vaig encertar. Als tres del davant els varem acabar agafant igualment, i arribava força fresc a la segona transició. La veritat es que poques vegades he sortit tant ràpid en el tercer parcial, la tàctica era a tope, total nomes són cinc quilòmetres, i a veure fins on aguantava. I per una vegada vaig veure que no em passava tanta gent com habitualment... Al primer punt de gir repasso la gent que venia per darrera per veure a quina alçada tenia en Rafa, ja que sospitava que no havia d’estar gaire lluny. Calculo i veig que li trec aproximadament uns minut, tocava apretar les dents i a fondo fins al final. Les molèsties als isquios molt suportables i el meu ritme em semblava força correcte, les sensacions seguien essent boníssimes tot i que no estava acostumat a aquestes intensitats de cursa. Al final, tres segons sobre en Rafa, molt i molt content del resultat, 1:04:54 i 117é, i el millor que havia disfrutat moltíssim i m’havia trobat molt i molt bé, amb els isquios que m’havien deixat fer un parcial a peu de 18:11, genial!

En Rafa, jo, l'Alfred i en Pep, els 4F de la Mitja de Mataró repetiem

Després de Manresa, i amb la piscina de Sant Feliu tancada, tocava nedar a l’aire lliure en la piscina de 50 del Riembau, on l’ambient de l’equip tornava a ser el de les grans ocasions. Entrenaments amb un aigua a 18 graus, i una temperatura exterior algun dia de 16 amb pluja inclosa et fan sentir diferent, per la resta de la gent estas totalment sonat, però personalment em sentia genial després d’un entreno d’aquests, a més amb el bon rotllo amb la resta dels tri, encara millor. Les notícies sobre la meva ciàtica, però, em feien tocar de peus a terra. M’havia de començar a cuidar una mica si volia acabar la temporada en condicions, i pensant ja en la que ve intentar arreglar o minimitzar el problema, o sigui que toca passar per metges, fisios i altres....

Pel camí, però, he afegit un repte nou al mes de setembre, es tracta de l’ICAN, un tri de distància mig-IM que es farà a Mallorca el dissabte 18, i que em servirà per agafar unes mini-vacances esportives en companyia de la Mireia. Això vol dir que el mes d’agost tocarà fer una mica de volum, res de l’altre món, però que em serveixi per acabar en unes condicions més o menys acceptables. Pel camí quedaran totes les travessies del mes d’agost, inclosos Volta del Serrà i Marnaton, a més del Tri Olímpic de Banyoles, i alguna altra cosa que segur que caurà. Mentre no arribi tot això, el dissabte passat marxàvem cap a Pont de Suert, juntament amb l’Anna, en Gerard i la Mireia, i allà ja ens esperava en Xavi, amb la Sílvia, l’endemà tocava tri.

Des que vaig fer per primer cop el tri de Pont de Suert, el 2007, vaig tenir clar que era una prova que per poc que pogués faria cada any. La coincidència de dates amb Respiràlia ha fet que em perdés els dos darrers anys, però quan vaig decidir no anar a Formentera, de seguida els meus ulls es varen posar en aquest triatló, que podem considerar “d’alta muntanya”. I és que les seves característiques són diferents a qualsevol altre tri que se celebra a casa nostra. El fet de nedar a la cua del pantà d’Escales, que condiciona els boxes independents per a cada transició, envoltat de penya segats, dintre una aigua de color verd-blau turquesa, la duresa del circuït de bici, un petit port d’uns quatre quilòmetres de pujada amb una carretera estreta i plena de corbes, amb un asfalt que s’enganxa, i un tram final de cursa a peu que no es més que una cursa de muntanya, per una pista en bones condicions però molt trenca-cames, fan que aquest triatló sigui molt especial. A la duresa de la cursa en si, aquest any s’hi havia d’afegir la calor, que va maltractar especialment als que varen prendre la segona sortida, dones, V2 i no federats, cap a les 10:15.

La meva categoria, juntament amb els V1 i els junior ens llençàvem a l’aigua puntualment a les 8:45. Una natació molt neta, com feia temps no trobava en un triatló, em feia sortir amb un parcial de 10:45 en la primera volta, i amb 22:35, o sigui absolutament regular. Transició una mica caòtica, i cap a la bici. Em col•loco en un grup de vuit, i començo a veure que el ritme és realment fort. La primera de les tres voltes l’aguanto amb aquest grup, però a la meitat de la segona ja vaig veure que el ritme era excessiu i que em passaria factura en la cursa a peu, o sigui que em despenjo i al meu rotllo. D’aquesta forma vaig anar recollint altre triatletes que també s’havien rebentat-despenjat, fins que al començament de la tercera volta m’ab sorveix un grup. Em quedo a la meitat del mateix, i a intentar reservar les meves castigades cames. Fins a la segona transició, sense novetat, excepte una caiguda per enganxada del que anava davant meu i que encara no se que pretenia acostant-se per la dreta al que el precedia, resultat: canvi i roda trencats del pobre que no tenia cap culpa, i caiguda (sense conseqüències físiques) per al que va provocar l’estropici.

I arribo a boxes. Sincerament amb un globo considerable, desconec si va ser la calor, l’alçada, o què, però es que la sensació en baixar de la bici es que anava totalment buit, i que les cames no les sentia. Amb tot, començo a córrer (bé, per dir-ho d’alguna forma), molt conscient que em quedaven uns duríssims deu quilòmetres. I així va ser, vaig anar com un zombi, amb la única intenció d’acabar, però em va tocar apretar els dos últims kms, ja que per darrera venia en Gerard recuperant i amb moltes ganes de passar-me (ho sento, a veure si al pròxim, jeje), en Xavi ja m’havia passat abans del km 5....

Al final, 2:17:31, un temps cinc minuts pitjor que fa dos anys, bàsicament pel meu parcial a peu, però molt content donades les dates i nivell físic en un i altre. En resum un altre gran cap de setmana de competició amb un gran ambient entre nosaltres, el proper, Banyoles, promet ser un pique fraticida entre nosaltres, això si, amb tot el bon rotllo del món.

En Xavi, l'Anna, jo i en Gerard, bon ambient i seguim sumant!

            

Per la meva part, ara a descansar una mica, i a finals de mes començar a acumular una mica de volum pensant ja en aquest intens mes de setembre.

Apalà, espero que el rotllo us hagi agradat!

Salut i Força i Honor!

I per què un Ironman?

Ja he comentat en algun altre post anterior, que quan vaig començar en el món del triatló ara fa uns anys, el repte de fer un IronMan em quedava molt lluny. Sincerament, ho veia com una cosa difícil d’aconseguir i la qual no m’atreia excessivament, tot i saber que les meves condicions físiques són més aviat de fondista, mediocre, tot sigui dit, però les curses, quan més llargues millor.
I ara resulta que el passat Ironcat ha estat el meu tercer tri de 226 que he acabat, i, sense cap mena de dubte, el més dur de tots, i en el que m’he sentit més realitzat com a triatleta per totes les circumstàncies que hi van coincidir...

Que ha passat perquè no solsament hagi provat de fer un IM, si no que ja en porti tres i estigui totalment enganxat a aquesta cursa? No ho sé, però alguna cosa hi deu haver quan cada dia més gent es passa a la llarga distància, alguns de forma inconscient, tot s’ha de dir... Soc dels que defenso i defensaré que tothom que hagi practicat esport de certa intensitat o durada, i habitualment, es pot plantejar el repte d’un IM, això, amb uns mínims de seny i preparació, cosa que no sempre és així.


Jo defenso el triatló en general, i la llarga distància en particular, com una forma concreta d’entendre la vida i l’esport. És el conjunt el que m’atrau i m’enganxa, i fa que cada dia “entreni”, no com una obligació, si no com una cosa que m’omple i em fa sentir bé amb mi mateix, tant física, com mentalment. El problema que hi pot haver és creuar la fina línia que separa afició amb obligació, i que en el cas de preparar triatlons de llarga distància és potser encara més prima, a causa de la necessitat obligatòria de més hores d’entrenament, no ja per fer un paper digne, si no per acabar amb uns mínims de garanties i poder gaudir mentre es competeix, fent que el patiment que hi ha en aquestes proves sigui el necessari, ni poc, ni excessiu. La veritat es que té un punt de masoquisme aquesta afirmació, però em sembla que per a tots els que fem esport, la recompensa al acabar sempre serà proporcional al grau de patiment realitzat.


Com deia, el problema pot ser que els entrenaments es converteixin en una obligació, i a mi, si algun dia em passa això, serà el moment en que em plantejaré deixar-ho. De moment no corro aquest perill. Soc conscient que he d’entrenar, però no m’agobio si un dia no puc fer “el que tocava”, o si no en tinc ganes, doncs canvio d’esport, mantenint els mínims establerts, evidentment, i que de moment no em creen conflictes amb les meves obligacions, tot i els malabarismes habituals per poder quadrar-ho tot de vegades....
Per sort tinc una feina que hi ha setmanes que em permet matxacar-me molt (si en tinc ganes), i d’altres en que nomes em queden forces per fer manteniment, tot i així amb una disponibilitat horària superior a l’habitual, ho reconec....

Però a mi el que m’omple realment és tot el que implica un triatló d’aquesta mena, des del moment en que faig la tria, prenc la decisió d’inscriure’m, l’emoció de fer-ho, de planificar-lo.
M’agrada disfrutar i viure intensament tots els detalls que comporta, per petits que siguin. Mirar fotos d’edicions anteriors, buscar opinions en blogs i foros, seleccionar material, totes aquestes coses es van sumant i fent que les ganes de participar i la motivació creixin dia a dia. Evidentment hi ha moments durs en la preparació, no ens enganyem. Aquest hivern, sense anar més lluny, ha estat un exemple clar. Semblava que tot s’hagués girat en contra per no poder sortir en bici, una de les claus en un IM. La veritat es que a l’Ampolla hi vaig arribar amb uns escassos 2500 kms, però amb molt bones sensacions, i el més important, gana de bici, sense la saturació que comporta algunes vegades els entrenaments de més de quatre hores sobre les dues rodes. Al final ha va resultar que aquest hivern també ens va preparar en certa manera sobre el que vindria al final el dia de la cursa, i que pocs de nosaltres imaginàvem.
A més de la climatologia, o els possibles problemes per trobar una piscina en condicions i horaris que s’adaptin, s’ha d’afegir que et respectin les lesions, que assimilem els entrenaments, poder descansar quan toca....


Però el dia de la competició no hi ha excuses, les condicions climatològiques són les mateixes per a tothom, ens agradi o no, tot i que cadascú és un món i té un objectiu i aspiracions concretes, i unes circumstàncies personals que ho envolten.

Tot i així el que no m’entra al cap és que hi hagi gent que ja ni prengui la sortida, o, el que és pitjor, abandoni quan no ha esgotat les opcions possibles de poder creuar la línia d’arribada, sincerament crec que és una falta de respecte per a la gent que voldria i no pot acabar per altres motius...tot i així, allà cadascú amb les seves coses, faltaria més!


Jo mentrestant seguiré vivint intensament cada dia que surti a rodar amb la bici, a nedar, ara ja en aquest meravellós Mediterrani, i mal que em pesi, a córrer, aquestes coses que molts sempre anomenen “entrenar” i que jo faig de tant en tant, i sempre intentant buscar el màxim de satisfacció, malgrat els dies difícils, o en els que toca la “pallissa” reglamentària, tot sigui per poder seguir “divertir-me patint” molts anys!


Salut i Força i Honor!

IRONCAT 2010, crònica part II

El dia abans, tot optimisme, malgrat el vent...

Recollida de dorsals, m'agrada el número!

Els "tres mosqueters del Xaloc", la que ens esperava...

L'arma secreta de l'esmorzar: més de 400 calories de fàcil digestió!

Amb l'Home Biónic Robert Mayoral, semblava una premonició del resultat final!

Els darrers metres, sempre especials...

Si abans de començar l’Ironcat ja intuïa que ho passaria malament a la marató, nomes de deixar-me anar dels pedals i començar a córrer cap al box vaig veure que seria encara més difícil. L’esforç que em vaig veure obligat a realitzar en el tram ciclista, i que en condicions normals hauria regulat, em va sobrecarregar encara més els isquiotibials. Canviar-me de calçat ja va ser un suplici, i començar a intentar córrer va ser molt dur. Els primers metres gràcies als ànims de la Mireia i del públic els vaig fer més o menys decentment, però la pujada que hi havia just al sortir de boxes ja em va fer veure que l’empresa d’acabar els 42 quilòmetres seria força complicada. El dolor a la primera volta es va fer insuportable, i em vaig haver d’aturar quatre o cinc vegades amb les llàgrimes de patiment rodolant per la cara... La impotència que vaig sentir en aquells moments va ser molt gran, i els meus intents per estirar o fer alguna mena d’exercici per alleugerir el dolor estèrils. Vaig haver de treure tots els meus recursos mentals per seguir anant endavant, el lema de l’Ironman de Lanzarote que diu que en la cursa a peu val tot, des de córrer i caminar, fins a arrastrar-se, es va fer molt evident en els meus pensaments, i així, metre a metre vaig arribar fins al primer punt de gir i avituallament on ens donaven les gomes que indicaven el número de volta. Amb la primera al braç començava la tornada cap a boxes, el vent en aquella zona ens seguia castigant i aixecava la sorra de platja afegint encara més dramatisme a la situació, semblava una etapa de Sables!! Amb tot, vaig aconseguir trobar un ritme que em feia desplaçar de forma regular d’avituallament en avituallament, on la meva tàctica era alternar el consum de líquids i gels.

El pas per la primera volta el completava en 45 minuts, i el plantejament era anar fent fins a la tercera, si ho aconseguia, ja ho tindria fet. El dolor continuava essent molt intens, però ja es començava a repartir per la resta del cos i m’hi anava acostumant. Així vaig anar fent i les voltes anaven caient, la meva idea de disfrutar de la marató es va frustrar, i l’únic que volia era acabar amb una mica de dignitat.

Fins al començament de la quarta volta no vaig mirar el temps total que portava. Estava conservant el promig per volta entre 42-44 minuts, i em permetia el luxe d’aturar-me amb calma als avituallaments. Segons els meus càlculs, si era capaç de mantenir aquell ritme, aconseguiria baixar de les 12 hores, un consol mínim, però una bona motivació per mantenir-lo. Dit i fet, un cop seleccionat el pilot automàtic, la resta va ser anar recollint les polseres volta darrera volta, i després de la tenir la última al canell, fins i tot vaig augmentar el meu patètic ritme per assegurar-me que aconseguia baixar de la barrera psicològica de les 12 hores.

A la recta d’arribada vaig tenir una sensació diferent de les que he tingut anteriorment en els altres ironman o qualsevol triatló. Aquest cop la sensació era de superació de veritat, d’haver fet alguna cosa gran. Acabar un IM sé que de vegades pot semblar fàcil, però crec que aquesta edició de l’Ironcat quedarà com una de les més dures fins ara, i en conseqüència, els que l’hem pogut acabar crec que ens podem sentir doblement satisfets.

Tota la impotència que vaig sentir contra el vent, el dolor i el patiment durant bona part de la cursa, queden compensats en creuar la línia d’arribada, i més si t’espera una persona especial, a qui no em cansaré d’agrair el seu suport i recolzament, i a qui per sobre de tot estimo moltíssim!

El temps final: 11:49, en la posició 58, amb el regust agredolç de que arribava a l’Ampolla amb ganes de fer uns bons parcials a l’aigua i la bici, em quedo amb les bones sensacions d’aquests trams, i amb les meves limitacions en la cursa a peu, tal i com va anar tot, satisfet, molt satisfet.

Ara tocarà passar pel “taller” i intentar sol•lucionar sobre la marxa el problema de la ciàtica, per acabar la temporada, i l’any que ve... falta tant!!

Gràcies a tots els que m’heu animat i donat suport, i vull fer un esment especial als companys que han compartit repte amb mí, i que per motius diversos aquest cop no l’han pogut acabar com ells haurien volgut, en Quim Verdalet i en Jordi Oliveres, un plaer compartir vivències i a per la pròxima!!