Reactivant el bloc....

Després de moooolt de temps, toca posar-me a la feina de tornar a escriure regularment al bloc...

Han passat moltes coses des de la darrera entrada, i una de les quals n'estic més content és que m'he tret el títol d'entrenador de Triatló del nivell 1. Evidentment no pel fet de tenir un títol ja et converteixes en "entrenador", però si que afegit a la meva experiència personal de mes de vuit anys fent triatlons de totes les distàncies, inclosos 5 IM, travessies de natació de tota mena, curses a peu de carretera, muntanya, populars, no tant, marxes i curses ciclistes, crec que em dona una mica de marge per saber una mica més del que significa entrenar per aconseguir un objectiu. 

Si una cosa té l'entrenament es que està evolucionant contínuament, i la feina d'un entrenador es fer d'esponja i intentar aplicar les novetats en funció de les persones a qui entrena.

Amb aquesta reactivació del bloc intentaré compartir la meva experiència personal en aquest sentit, i si a algú li pot servir, genial!!

Ho torno a dir, tot són experiències bàsicament personals i testades, la teòrica la deixo pels teòrics....

Aviat la primera nova entrada!

Crònica d’un estiu de travessies

Un cop aparcada la primera part de la temporada de triatlons, tocava un mini-descans per poder afrontar amb les piles carregades la que preveia dura i intensa preparació de cara al plat fort de la temporada, el Full ICAN de Mallorca a mitjans setembre.

Com sempre a l’estiu, les travessies formen part del meu calendari, i com fa ja uns quants anys, la que se celebra a Aiguafreda, una de les cales de Begur, és la que enceta aquest calendari. És una travessia curta, no arriba a mil metres, la qual cosa implica anar a tope des del primer metre. Abans m’agafava aquestes proves amb molta més calma, però era pitjor, ja que quan surts enmig del gruix de nedadors, els cops són molt més habituals que no si ho fas des de davant, i com que el meu nivell aquàtic és acceptable, em permeto el luxe de sortir a peus dels primers, i llavors qui vingui darrera, si pot, ja em passarà.

 

A diferència de l’any passat, arribava amb una mica més de metres als braços, tot i no ser res especial, i igual que fa un parell d’anys decidia anar i tornar amb bici, així sortia un bon entreno de qualitat a l’aigua més una mica més de noranta quilometres sobre la bici, tot suma!

El resultat final em va deixar gust agredolç, ja que vaig aconseguir acabar quart de la meva categoria, però tenint en compte que davant tinc dues màquines que són inabastables i que acaben sempre entre els deu primers, doncs em puc donar per satisfet.

 

La següent travessia era Sitges, en plena festa major de St. Feliu. Amb la inscripció feta, una petita crisis estiuenca em va fer decidir no anar-hi al final...i amb això ja em plantava a mitjans Agost.

I arribava un dels plats forts de l’estiu, i que a tots els que hi varem prendre part segurament ens marcarà esportiva i emocionalment. Es tractava de sortir de la platja de la Mar Menuda de Tossa de Mar, per nedar els 12000 metres que la separen de la platja de Sant Feliu. El repte era important, convençut de poder realitzar-lo, però amb la incògnita de quant de temps passariem a l’aigua i de com reaccionaria a aquest esforç el meu cos no massa entrenat...

La sortida es va realitzar en quatre grups, depenent més o menys del ritme al que es volia anar. He de reconèixer que vaig patir més del que m’hauria agradat i no vaig acabar de gaudir de l’experiència, primer pel dolor a l’espatlla esquerra accentuat pel fet de portar el neopré; segon per la ruta escollida, ja que el meu grup varem decidir anar costejant, i per tant realitzar més metres, quan la opció lògica hauria estat tirar pel dret, ja que portàvem caiacs de suport de sobra; i en tercer lloc, pel ritme, no vaig anar còmode i els meus compis de grup em varen treure de punt un parell de vegades, cosa que em va agobiar una mica, ja que jo volia limitar-me a gaudir, sense pressa, en fi, per a la pròxima ja sé el que he de fer (o entrenar més, o canviar de grup, jeje). Al final, 3:10 de travessia i un cop valorat en fred, molt i molt content i satisfet del que per a mí fa uns anys era una utopia, nedar des de Tossa a Sant Feliu!!!

Després de la “maxada” de Tossa-St. Feliu, arribava a mitjans d’agost la travessia de Sant Feliu. Em fa especial il•lusió participar en aquesta travessia. Primer de tot perquè és la del meu poble i organitzem des de fa uns anys la gent del Club, i segon, perquè va ser la meva primera experiència aquàtica, per agafar confiança i debutar pocs dies després en el meu primer triatló, l’any 2002.

Des de fa tres anys, es va decidir modificar el recorregut d’aquesta travessia, que abans es feia tota per l’interior del Port de Sant Feliu, i per tant sense nedar en aigües obertes. Amb bon criteri es va traslladar la sortida a una cala situada darrera del moll, amb la qual cosa resseguim tota l’escullera d’aquest per la part de fora, per un cop passat el far, encarar una recta fins a l’arribada a la platja, davant de l’Ajuntament. La sortida es fa des de l’aigua cosa que comporta sempre algun problema amb els típics nedadors que tenen molta pressa...

La meva tàctica era fàcil, nedar el més enganxat possible als blocs de l’escullera per fer el mínim de metres, i sortint “a fondo” des del començament. Tot va anar perfecte, si no fos per una rèmora que em va anar tocant els peus durant més de tres quarts de travessia, i que em va deixar just als darrers tres-cents metres per esprintar-me i treure’m uns segons a l’arribada. La meva sorpresa va ser que va resultar ser un company d’equip...no tornarà a passar (ho prometo). Al final, un altre cop medalla de xocolata de la meva categoria, però amb el premi de consolació de ser el primer local en aquesta mateixa categoria, copeta i cap a casa, que sempre fa gràcia i menys quan no hi estas acostumat!

El següent cap de setmana es plantejava intens a nivell esportiu: dissabte cap a l’Escala, una bonica travessia de 2200 metres, ben organitzada i amb un bon nivell. Mentre ens desplaçàvem amb el vaixell de l’organització cap a la platja de sortida, començàvem a veure meduses, d’una mida com no havia vist mai, tot i esperant que no s’acostessin a la costa es donava la sortida. Aquí si que m’ho vaig agafar amb una mica més de calma, ja que l’endemà prenia part juntament amb en Gerard, a la Volta del Serrà, una prova de natació per relleus, en la qual un va en caiac mentre l’altre neda, anar i tornar des de la platja de Sant Feliu recorrent dintre l’aigua una part de la impressionant Costa Brava, per fer un total de 6800 metres.

De l’Escala, poc més a dir, bones sensacions, entrepà i cap a casa.

I sense gaire temps per a res més, ja em plantava a diumenge al matí, ajudant a muntar la infraestructura de la Volta del Serrà. El reglament aquest any es va modificar, i nomes permetia a un dels components de l’equip nedar amb neopré. Com que jo vaig més còmode sense, i la temperatura de l’aigua era prou agradable, aquesta opció la va aprofitar el meu company, en Gerard. La nostra intenció era clara: sortir a tope i fins que el cos aguantés, amb relleus cada 15 minuts per intentar mantenir al màxim el ritme. La veritat es que va anar força bé, em vaig trobar molt còmode i varem aconseguir avançar uns quants equips, fins a estabilitzar la classificació en el camí de tornada, just després de fer la volta a la Punta d’en Bosch.

La veritat es que la sensació de nedar a mar obert i sense neopré és increïble...la immensitat del mar, amb aquell color blau marí tan intens et fa sentir petit i lliure, i si quan mires cap a terra veus el meravellós paisatge de la Costa Brava, sincerament, l’experiència no té preu...

A l’arribada, una altra mini-decepció, tornàvem a quedar quarts de la categoria!! En fi, paciència i satisfacció, sabent que els tercers nomes ens havien tret poc més d’un minut i mig, l’any que ve a tornar-hi amb més ganes encara!!

I una setmana després em quedava el doble repte que ja fa tres anys que aconsegueixo fer: al matí Marnaton, i a la tarda tri-Olímpic de Banyoles, però per ara no m’enrotllo més, aquesta crònica és mereix una entrada per a ella sola!!

El nedadors d'Aiguafreda

De Calella a Manresa, passant per Mataró...

Diuen que a la tercera va a la vençuda...a veure si és veritat i aconsegueixo una mica de regularitat en les actualitzacions del blog...

Per començar una mica de resum del que ha estat la temporada fins a finals d’agost, deixaré per al pròxim la primera quinzena de setembre i el final de festa que serà al tri de Calafell.

Després de la mala experiència de Banyoles, tocava posar-se les piles, ja que el Half de Calella estava a quatre setmanes justes...

Així doncs, una mica més rodat em presentava a la sortida del Half de Calella, que a més era Campionat de món de Policies i Bombers. Amb aquest al·licient començava la cursa, amb una natació molt còmode i sense anar a tope en cap moment, i sortia de l’aigua amb un temps acceptable per sota de 30’ en els 1900, i segons en van dir, en la 16ena posició del grup, començàvem bé!

Una transició més o menys ràpida i sobre la bici, on la meva intenció era realitzar un bon parcial, ja que el circuït s’adapta perfectament a les meves característiques i, a més, m’agrada molt, de rodar acoblat la majoria de l’estona!

Les sensacions, però, no acabaven de ser tot lo bones que haurien d’haver estat. No em trobava còmode sobre la bici. Em costava agafar ritme i mantenir una cadència alta, i veia com m’anaven passant participants del meu campionat. Cap al final de la primera de les voltes, les cames van començar a anar millor i vaig començar a recuperar alguna posició i a atrapar a noies PRO que havien sortit una estoneta abans que nosaltres, i així, en començar el darrer gir cap a la T2, es va formar un pilot legal, entre dues noies PRO i tres triatletes masculins. Entre tots vàrem anar fent camí, rellevant-nos a l’hora de marcar el ritme, sempre legalment, és genial quan trobes gent que sap practicar aquest esport i que respecta les normes, que són molt clares en el sentit que ningú es pot aprofitar de l’esforç de l’altre sobre la bici, es a dir, anar a roda, però si compartir ritmes similars respectant les distàncies, de fet els jutges ens varen sotmetre a un control exhaustiu al llarg de força estona i no varen trobar cap motiu d’amonestació.

Amb tot aixó em plantava a la segona transició amb la sensació de no haver fet el parcial ciclista real que tenia a les cames...i em llençava a la meva “tortura” particular dels 21,7 kms...

De sortida, “subidón” important gràcies als crits d’ànim de la família i amics, i arribava al km 5 de la mitja a ritme per sota de 5’! però fins allà vaig arribar...desconec el motiu, potser vaig anar massa ràpid de sortida, potser no em vaig adaptar a la calor, potser...la realitat es que en arribar al primer avituallament el meu cos va dir “prou” i era incapaç de mantenir un ritme mínimament normal. Els crits d’ànim dels meus cosins em varen ajudar a recomposar-me una mica, però va ser un miratge, i com em passava massa sovint, començava una tortura veient com anava perdent posicions massa depressa, sense aconseguir, a més, trobar un ritme mínimament còmode per acabar dignament.

En el pas per la meitat del recorregut, els ànims de la gent i família tampoc aconseguien fer miracles, i seguia amb la meva penitència particular. Un mal de cames desconegut per a mí volia dir que potser havia sobre-estimat el meu nivell d’entrenament per aquesta cursa, i veia allunar-se l’objectiu inicial de baixar de les 5 hores. Un altre cop punxava en la cursa a peu més del que havía previst inicialment, i hauria de fer una gran reflexió i replantejament de cara a les següents curses...

Al final aconseguia creuar l’arribada en 4:59, per tant, per poc, però aconseguia l’objectiu previst, no sense patiment excessiu i amb unes sensacions dolentes que no comptava tenir...

Sense temps de lamentacions el cap de setmana següent tocava Triatló Sprint de Mataró, on m’hi havia inscrit per error, i on hi anava sense massa ganes i amb un bon refredat. Ves per on, a aquestes alçades ja tinc absolutament comprovat que les proves on hi vaig sense cap mena de pressió, són on el meu rendiment físic està per sobre del mental, un aprenentatge més!

A Mataró hi arribàvem després d’haver-hi caigut una monumental tempesta que va deixar els boxes empapats, i el circuït ciclista en unes condicions molt delicades per a posar-hi 1000 triatletes. Així, mitja hora abans de la cursa es convocava a una reunió a tots els clubs presents per decidir si es realitzava el triatló, o a canvi es convertia en un “aquatló” descafeïnat on només comptarien el tram d’aigua+cursa a peu, això si, allargant el circuït de natació fins a 1000 metres. En aquest punt, vull puntualitzar, valgui la redundància. Com a triatleta vaig votar per celebrar el triatló, sabent que la majoria optarien pel sentit comú i votarien l’aquatló, que és el que s’havia de fer des d’un punt de vista objectiu i raonable, donada la suma de circuït ràpid i perillòs moll+1000 participants, molts d’ells debutants i sense tenir interioritzats encara tots els mecanismes de competir en grups molt grans, així crec que la decisió, tot i no agradar-me, va ser la correcta.

Amb una rasca considerable ens posàvem els neoprens i ens glaçàvem a la platja tot esperant la sortida. Un cop aquí, i sense res a guanyar o perdre, vaig optar per sortir a mort i a veure fins on arribava...i arribava a boxes molt endavant, gran sorpresa donat el refredat que portava i que després a la cursa a peu em va fer afluixar el ritme, tot i acabar decentment una prova amb uns escassos quaranta i pocs minuts de durada, una altra experiència, desconeguda i positiva al final, tot serveix per sumar!

I el dissabte del segon cap de setmana de juny agafava els trastets i cap a Manresa, un triatló que crec que serà un fix en els pròxims anys per fer-lo en companyia dels meus dos col·legues de quinta, en Pep i l’Alfred, que reeditaven el seu duel de l’any anterior.

La veritat es que Manresa està condicionat per la natació en una espècie d’estany artificial que per molta voluntat que hi posi l’organització mai acomplirà amb la distància oficial d’un triatló esprint, i menys quan hi poses més de 500 persones disposades a passar per on sigui, hi hagi boies o no...

Com l’any passat, el neopré era opcional, però a diferència de la temporada anterior aquesta si que me’l vaig posar, ja que hi havia una aposta pel mig amb un dels compis d’equip, el jovent apreta i a vegades fan apostes “una mica” agosarades, jejeje.

Tot a boxes i cap a probar l’aigua, amb una temperatura més que correcta, però tèrbola, tèrbola...tots a punt i...osti, sortida nul·la? No? Que més dòna, si poden que ens parin, som-hi!!!! Primera lliçó als rookies de l’equip: Quan tothom surt, encara que sigui en fals, tú també...

Que dir de la natació? Doncs que va ser el més semblant que recordo a una baralla de pati de col·legi. Cops de puny, cops de peu, esgarrapades, agafades de les cames, del xip, una batalla campal de sis-cents metres de durada... La veritat es que no m’agrada aquest tipus de natació, però reconec que m’hi adapto prou bé, i he après a defensar la meva posició i a reconèixer si els cops són voluntaris o no, i per tant a tornar-m’hi si fa falta. Jo intento nedar sempre respectant el meu voltant i l’espai dels altres, quan no es possible llavors impera la llei del més fort, i llavors pot passar qualsevol cosa...

Al final, vaig aconseguir fer-me un forat i relaxar-me els darrers dos-cents metres, per sortir de l’aigua entre els 100 primers amb 11:09, transició ràpida i sobre la bici.

El circuit ciclista d’aquest tri m’encanta. No té cap secret, grans rectes amb tobogans que s’adapten de meravella a les meves preferències ciclistes. Aixó explica que realitzés el 40è parcial en aquest sector i que em situés en el segon gran grup de la cursa, a més amb una sensació genial de domini de la situació!

Arribada a la T2 amb aquest grup d’uns 30 triatletes, en la batalla per arribar abans a boxes, avançaments, cops i el conta kms de la meva bici que saltava per anar a parar als peus d’un grup de persones del públic, em vaig parar un moment però llavors vaig pensar “ja el portaran a l’organització”, ja, quan de fill de puta lladre que hi ha pel món! Que li aprofiti el meu conta kms i així rebenti les dues rodes quan estigui a 50kms de casa seva sota una intensa pedregada cada cop que surti amb bici!

A aquestes alçades no era conscient de la meva posició en cursa, i només em limitava a controlar si els meus compis d’equip m’aconseguirien atrapar i, en conseqüència guanyar la juguesca...Per tant, els primers dos kms de cursa a peu si que vaig anar a morir, però un cop controlada la situació, em vaig començar a relaxar, a deixar passar gent (no massa, tampoc) i gaudir del darrer quilòmetre!

La mala llet per haver-me sostret el conta kms, quedava en part esmorteïda per la “pallissa” als babies, jeje... però la tarda encara em reservava una altra sorpresa “agre dolça”, venia quan mirava la classificació i vaig flipar: 68è de la general i 5é de la meva categoria! I encara flipava més quan analitzant els resultats amb calma vaig veure que del 2on al 5è V1 anàvem junts al mateix grup de bici, i per tant vàrem començar la cursa a peu en el mateix moment. Això em va provocar una injecció de moral de cara a les següents competicions, i tot i no penedir-me de la meva actuació, si fer la reflexió que si hagués mantingut el ritme de cursa a peu fins al final (patiment extrem, evidentment) potser hauria esta més a prop del meu primer podi, llàstima que ja no tenia cap altre tri a la vista fins al mes de setembre, començava la temporada de travessies!!!

Però això ja és tema per un altre post.

Salut i Força i Honor!!!