Força i Honor!

Crònica d’un estiu de travessies

2011-10-01T18:28:00.000+02:00

Un cop aparcada la primera part de la temporada de triatlons, tocava un mini-descans per poder afrontar amb les piles carregades la que preveia dura i intensa preparació de cara al plat fort de la temporada, el Full ICAN de Mallorca a mitjans setembre.

Com sempre a l’estiu, les travessies formen part del meu calendari, i com fa ja uns quants anys, la que se celebra a Aiguafreda, una de les cales de Begur, és la que enceta aquest calendari. És una travessia curta, no arriba a mil metres, la qual cosa implica anar a tope des del primer metre. Abans m’agafava aquestes proves amb molta més calma, però era pitjor, ja que quan surts enmig del gruix de nedadors, els cops són molt més habituals que no si ho fas des de davant, i com que el meu nivell aquàtic és acceptable, em permeto el luxe de sortir a peus dels primers, i llavors qui vingui darrera, si pot, ja em passarà.

A diferència de l’any passat, arribava amb una mica més de metres als braços, tot i no ser res especial, i igual que fa un parell d’anys decidia anar i tornar amb bici, així sortia un bon entreno de qualitat a l’aigua més una mica més de noranta quilometres sobre la bici, tot suma!

El resultat final em va deixar gust agredolç, ja que vaig aconseguir acabar quart de la meva categoria, però tenint en compte que davant tinc dues màquines que són inabastables i que acaben sempre entre els deu primers, doncs em puc donar per satisfet.

La següent travessia era Sitges, en plena festa major de St. Feliu. Amb la inscripció feta, una petita crisis estiuenca em va fer decidir no anar-hi al final...i amb això ja em plantava a mitjans Agost.

I arribava un dels plats forts de l’estiu, i que a tots els que hi varem prendre part segurament ens marcarà esportiva i emocionalment. Es tractava de sortir de la platja de la Mar Menuda de Tossa de Mar, per nedar els 12000 metres que la separen de la platja de Sant Feliu. El repte era important, convençut de poder realitzar-lo, però amb la incògnita de quant de temps passariem a l’aigua i de com reaccionaria a aquest esforç el meu cos no massa entrenat...

La sortida es va realitzar en quatre grups, depenent més o menys del ritme al que es volia anar. He de reconèixer que vaig patir més del que m’hauria agradat i no vaig acabar de gaudir de l’experiència, primer pel dolor a l’espatlla esquerra accentuat pel fet de portar el neopré; segon per la ruta escollida, ja que el meu grup varem decidir anar costejant, i per tant realitzar més metres, quan la opció lògica hauria estat tirar pel dret, ja que portàvem caiacs de suport de sobra; i en tercer lloc, pel ritme, no vaig anar còmode i els meus compis de grup em varen treure de punt un parell de vegades, cosa que em va agobiar una mica, ja que jo volia limitar-me a gaudir, sense pressa, en fi, per a la pròxima ja sé el que he de fer (o entrenar més, o canviar de grup, jeje). Al final, 3:10 de travessia i un cop valorat en fred, molt i molt content i satisfet del que per a mí fa uns anys era una utopia, nedar des de Tossa a Sant Feliu!!!

Després de la “maxada” de Tossa-St. Feliu, arribava a mitjans d’agost la travessia de Sant Feliu. Em fa especial il•lusió participar en aquesta travessia. Primer de tot perquè és la del meu poble i organitzem des de fa uns anys la gent del Club, i segon, perquè va ser la meva primera experiència aquàtica, per agafar confiança i debutar pocs dies després en el meu primer triatló, l’any 2002.

Des de fa tres anys, es va decidir modificar el recorregut d’aquesta travessia, que abans es feia tota per l’interior del Port de Sant Feliu, i per tant sense nedar en aigües obertes. Amb bon criteri es va traslladar la sortida a una cala situada darrera del moll, amb la qual cosa resseguim tota l’escullera d’aquest per la part de fora, per un cop passat el far, encarar una recta fins a l’arribada a la platja, davant de l’Ajuntament. La sortida es fa des de l’aigua cosa que comporta sempre algun problema amb els típics nedadors que tenen molta pressa...

La meva tàctica era fàcil, nedar el més enganxat possible als blocs de l’escullera per fer el mínim de metres, i sortint “a fondo” des del començament. Tot va anar perfecte, si no fos per una rèmora que em va anar tocant els peus durant més de tres quarts de travessia, i que em va deixar just als darrers tres-cents metres per esprintar-me i treure’m uns segons a l’arribada. La meva sorpresa va ser que va resultar ser un company d’equip...no tornarà a passar (ho prometo). Al final, un altre cop medalla de xocolata de la meva categoria, però amb el premi de consolació de ser el primer local en aquesta mateixa categoria, copeta i cap a casa, que sempre fa gràcia i menys quan no hi estas acostumat!

El següent cap de setmana es plantejava intens a nivell esportiu: dissabte cap a l’Escala, una bonica travessia de 2200 metres, ben organitzada i amb un bon nivell. Mentre ens desplaçàvem amb el vaixell de l’organització cap a la platja de sortida, començàvem a veure meduses, d’una mida com no havia vist mai, tot i esperant que no s’acostessin a la costa es donava la sortida. Aquí si que m’ho vaig agafar amb una mica més de calma, ja que l’endemà prenia part juntament amb en Gerard, a la Volta del Serrà, una prova de natació per relleus, en la qual un va en caiac mentre l’altre neda, anar i tornar des de la platja de Sant Feliu recorrent dintre l’aigua una part de la impressionant Costa Brava, per fer un total de 6800 metres.

De l’Escala, poc més a dir, bones sensacions, entrepà i cap a casa.

I sense gaire temps per a res més, ja em plantava a diumenge al matí, ajudant a muntar la infraestructura de la Volta del Serrà. El reglament aquest any es va modificar, i nomes permetia a un dels components de l’equip nedar amb neopré. Com que jo vaig més còmode sense, i la temperatura de l’aigua era prou agradable, aquesta opció la va aprofitar el meu company, en Gerard. La nostra intenció era clara: sortir a tope i fins que el cos aguantés, amb relleus cada 15 minuts per intentar mantenir al màxim el ritme. La veritat es que va anar força bé, em vaig trobar molt còmode i varem aconseguir avançar uns quants equips, fins a estabilitzar la classificació en el camí de tornada, just després de fer la volta a la Punta d’en Bosch.

La veritat es que la sensació de nedar a mar obert i sense neopré és increïble...la immensitat del mar, amb aquell color blau marí tan intens et fa sentir petit i lliure, i si quan mires cap a terra veus el meravellós paisatge de la Costa Brava, sincerament, l’experiència no té preu...

A l’arribada, una altra mini-decepció, tornàvem a quedar quarts de la categoria!! En fi, paciència i satisfacció, sabent que els tercers nomes ens havien tret poc més d’un minut i mig, l’any que ve a tornar-hi amb més ganes encara!!

I una setmana després em quedava el doble repte que ja fa tres anys que aconsegueixo fer: al matí Marnaton, i a la tarda tri-Olímpic de Banyoles, però per ara no m’enrotllo més, aquesta crònica és mereix una entrada per a ella sola!!

El nedadors d'Aiguafreda

De Calella a Manresa, passant per Mataró...

2011-09-22T04:03:00.000+02:00

Diuen que a la tercera va a la vençuda...a veure si és veritat i aconsegueixo una mica de regularitat en les actualitzacions del blog...

Per començar una mica de resum del que ha estat la temporada fins a finals d’agost, deixaré per al pròxim la primera quinzena de setembre i el final de festa que serà al tri de Calafell.

Després de la mala experiència de Banyoles, tocava posar-se les piles, ja que el Half de Calella estava a quatre setmanes justes...

Així doncs, una mica més rodat em presentava a la sortida del Half de Calella, que a més era Campionat de món de Policies i Bombers. Amb aquest al·licient començava la cursa, amb una natació molt còmode i sense anar a tope en cap moment, i sortia de l’aigua amb un temps acceptable per sota de 30’ en els 1900, i segons en van dir, en la 16ena posició del grup, començàvem bé!

Una transició més o menys ràpida i sobre la bici, on la meva intenció era realitzar un bon parcial, ja que el circuït s’adapta perfectament a les meves característiques i, a més, m’agrada molt, de rodar acoblat la majoria de l’estona!

Les sensacions, però, no acabaven de ser tot lo bones que haurien d’haver estat. No em trobava còmode sobre la bici. Em costava agafar ritme i mantenir una cadència alta, i veia com m’anaven passant participants del meu campionat. Cap al final de la primera de les voltes, les cames van començar a anar millor i vaig començar a recuperar alguna posició i a atrapar a noies PRO que havien sortit una estoneta abans que nosaltres, i així, en començar el darrer gir cap a la T2, es va formar un pilot legal, entre dues noies PRO i tres triatletes masculins. Entre tots vàrem anar fent camí, rellevant-nos a l’hora de marcar el ritme, sempre legalment, és genial quan trobes gent que sap practicar aquest esport i que respecta les normes, que són molt clares en el sentit que ningú es pot aprofitar de l’esforç de l’altre sobre la bici, es a dir, anar a roda, però si compartir ritmes similars respectant les distàncies, de fet els jutges ens varen sotmetre a un control exhaustiu al llarg de força estona i no varen trobar cap motiu d’amonestació.

Amb tot aixó em plantava a la segona transició amb la sensació de no haver fet el parcial ciclista real que tenia a les cames...i em llençava a la meva “tortura” particular dels 21,7 kms...

De sortida, “subidón” important gràcies als crits d’ànim de la família i amics, i arribava al km 5 de la mitja a ritme per sota de 5’! però fins allà vaig arribar...desconec el motiu, potser vaig anar massa ràpid de sortida, potser no em vaig adaptar a la calor, potser...la realitat es que en arribar al primer avituallament el meu cos va dir “prou” i era incapaç de mantenir un ritme mínimament normal. Els crits d’ànim dels meus cosins em varen ajudar a recomposar-me una mica, però va ser un miratge, i com em passava massa sovint, començava una tortura veient com anava perdent posicions massa depressa, sense aconseguir, a més, trobar un ritme mínimament còmode per acabar dignament.

En el pas per la meitat del recorregut, els ànims de la gent i família tampoc aconseguien fer miracles, i seguia amb la meva penitència particular. Un mal de cames desconegut per a mí volia dir que potser havia sobre-estimat el meu nivell d’entrenament per aquesta cursa, i veia allunar-se l’objectiu inicial de baixar de les 5 hores. Un altre cop punxava en la cursa a peu més del que havía previst inicialment, i hauria de fer una gran reflexió i replantejament de cara a les següents curses...

Al final aconseguia creuar l’arribada en 4:59, per tant, per poc, però aconseguia l’objectiu previst, no sense patiment excessiu i amb unes sensacions dolentes que no comptava tenir...

Sense temps de lamentacions el cap de setmana següent tocava Triatló Sprint de Mataró, on m’hi havia inscrit per error, i on hi anava sense massa ganes i amb un bon refredat. Ves per on, a aquestes alçades ja tinc absolutament comprovat que les proves on hi vaig sense cap mena de pressió, són on el meu rendiment físic està per sobre del mental, un aprenentatge més!

A Mataró hi arribàvem després d’haver-hi caigut una monumental tempesta que va deixar els boxes empapats, i el circuït ciclista en unes condicions molt delicades per a posar-hi 1000 triatletes. Així, mitja hora abans de la cursa es convocava a una reunió a tots els clubs presents per decidir si es realitzava el triatló, o a canvi es convertia en un “aquatló” descafeïnat on només comptarien el tram d’aigua+cursa a peu, això si, allargant el circuït de natació fins a 1000 metres. En aquest punt, vull puntualitzar, valgui la redundància. Com a triatleta vaig votar per celebrar el triatló, sabent que la majoria optarien pel sentit comú i votarien l’aquatló, que és el que s’havia de fer des d’un punt de vista objectiu i raonable, donada la suma de circuït ràpid i perillòs moll+1000 participants, molts d’ells debutants i sense tenir interioritzats encara tots els mecanismes de competir en grups molt grans, així crec que la decisió, tot i no agradar-me, va ser la correcta.

Amb una rasca considerable ens posàvem els neoprens i ens glaçàvem a la platja tot esperant la sortida. Un cop aquí, i sense res a guanyar o perdre, vaig optar per sortir a mort i a veure fins on arribava...i arribava a boxes molt endavant, gran sorpresa donat el refredat que portava i que després a la cursa a peu em va fer afluixar el ritme, tot i acabar decentment una prova amb uns escassos quaranta i pocs minuts de durada, una altra experiència, desconeguda i positiva al final, tot serveix per sumar!

I el dissabte del segon cap de setmana de juny agafava els trastets i cap a Manresa, un triatló que crec que serà un fix en els pròxims anys per fer-lo en companyia dels meus dos col·legues de quinta, en Pep i l’Alfred, que reeditaven el seu duel de l’any anterior.

La veritat es que Manresa està condicionat per la natació en una espècie d’estany artificial que per molta voluntat que hi posi l’organització mai acomplirà amb la distància oficial d’un triatló esprint, i menys quan hi poses més de 500 persones disposades a passar per on sigui, hi hagi boies o no...

Com l’any passat, el neopré era opcional, però a diferència de la temporada anterior aquesta si que me’l vaig posar, ja que hi havia una aposta pel mig amb un dels compis d’equip, el jovent apreta i a vegades fan apostes “una mica” agosarades, jejeje.

Tot a boxes i cap a probar l’aigua, amb una temperatura més que correcta, però tèrbola, tèrbola...tots a punt i...osti, sortida nul·la? No? Que més dòna, si poden que ens parin, som-hi!!!! Primera lliçó als rookies de l’equip: Quan tothom surt, encara que sigui en fals, tú també...

Que dir de la natació? Doncs que va ser el més semblant que recordo a una baralla de pati de col·legi. Cops de puny, cops de peu, esgarrapades, agafades de les cames, del xip, una batalla campal de sis-cents metres de durada... La veritat es que no m’agrada aquest tipus de natació, però reconec que m’hi adapto prou bé, i he après a defensar la meva posició i a reconèixer si els cops són voluntaris o no, i per tant a tornar-m’hi si fa falta. Jo intento nedar sempre respectant el meu voltant i l’espai dels altres, quan no es possible llavors impera la llei del més fort, i llavors pot passar qualsevol cosa...

Al final, vaig aconseguir fer-me un forat i relaxar-me els darrers dos-cents metres, per sortir de l’aigua entre els 100 primers amb 11:09, transició ràpida i sobre la bici.

El circuit ciclista d’aquest tri m’encanta. No té cap secret, grans rectes amb tobogans que s’adapten de meravella a les meves preferències ciclistes. Aixó explica que realitzés el 40è parcial en aquest sector i que em situés en el segon gran grup de la cursa, a més amb una sensació genial de domini de la situació!

Arribada a la T2 amb aquest grup d’uns 30 triatletes, en la batalla per arribar abans a boxes, avançaments, cops i el conta kms de la meva bici que saltava per anar a parar als peus d’un grup de persones del públic, em vaig parar un moment però llavors vaig pensar “ja el portaran a l’organització”, ja, quan de fill de puta lladre que hi ha pel món! Que li aprofiti el meu conta kms i així rebenti les dues rodes quan estigui a 50kms de casa seva sota una intensa pedregada cada cop que surti amb bici!

A aquestes alçades no era conscient de la meva posició en cursa, i només em limitava a controlar si els meus compis d’equip m’aconseguirien atrapar i, en conseqüència guanyar la juguesca...Per tant, els primers dos kms de cursa a peu si que vaig anar a morir, però un cop controlada la situació, em vaig començar a relaxar, a deixar passar gent (no massa, tampoc) i gaudir del darrer quilòmetre!

La mala llet per haver-me sostret el conta kms, quedava en part esmorteïda per la “pallissa” als babies, jeje... però la tarda encara em reservava una altra sorpresa “agre dolça”, venia quan mirava la classificació i vaig flipar: 68è de la general i 5é de la meva categoria! I encara flipava més quan analitzant els resultats amb calma vaig veure que del 2on al 5è V1 anàvem junts al mateix grup de bici, i per tant vàrem començar la cursa a peu en el mateix moment. Això em va provocar una injecció de moral de cara a les següents competicions, i tot i no penedir-me de la meva actuació, si fer la reflexió que si hagués mantingut el ritme de cursa a peu fins al final (patiment extrem, evidentment) potser hauria esta més a prop del meu primer podi, llàstima que ja no tenia cap altre tri a la vista fins al mes de setembre, començava la temporada de travessies!!!

Però això ja és tema per un altre post.

Salut i Força i Honor!!!

maig i juny, progressa adequadament...

2011-06-19T02:49:00.000+02:00

Un dels meus pitjors triatlons, però sense cap mena de dubte una de les millors fotos...Gràcies Marc!

Buf, finalment m'he decidit a trobar un foradet i resumir aquests dos darrers mesos de bojeria triatlética...

Començant pel B de Banyoles, la veritat es que hi anava amb moltes ganes i relativament ben preparat per a l'objectiu inicial, que no era altre que acumular kms de competició i disfrutar de la mateixa.

Tinc molt clar que en triatlons de distància mitja i llarga, el "coco" és una part importantíssima, si no la més important, afegit, es clar, a una bona preparació física, que evidentment compren entrenament i descans de forma proporcionada i adequada a l'objectiu final.

A aquestes alçades sincerament crec que puc dir que mentalment estic preparat per afrontar pràcticament qualsevol cursa que em proposi fer, sempre dintre uns paràmetres realistes, però a Banyoles em va fallar el físic...Una setmana complicada amb torn de nit i altres factors personals van condicionar el meu descans físic i mental, i tot i que aquest darrer el vaig poder mig recuperar, fisiològicament em va passar factura durant la cursa.

La cursa en sí ja va començar malament desde la sortida, on un espavilat em va saltar a sobre en el moment d'entrar a l'aigua, i em va cure sobre el bessó dret, cosa que em va condicionar la resta de la prova amb un molest dolor, res greu, però si empipador. La natació força neta i amb un temps sorprenent pel que havia entrenat, suposo que el fet d'estrenar neopré, un fantàstic 2XU V:1, hi va ajudar, i un cop a boxes continuava amb el desastre de cursa: una transició de les més patètiques que recordo on vaig perdre quasi quatre minuts donava inici al parcial ciclista on a priori havia de fer un bon temps...res més lluny de la realitat, primera volta per agafar sensacions i rodant còmode, i al començament de la segona seguia la ratxa, se'm sortia la cadena de la bici d'una forma que no m'havia passat mai, i em feia aturar uns quants minutets més, suficients per trencar-me el ritme i les ganes. La resta de parcial, un desastre, sensacions dolentíssimes i el meu cos que començava a donar senyals que alguna cosa no anava bé. No agafava ritme ni a la de tres, i em començava a avançar gent que venia per darrera, quan normalment és al contrari.

Amb aquestes sensacions em baixava a còrrer, i aquí ja va ser evident que fisiològicament alguna cosa no anava a l'hora...pulsacions disparades, ganes de vomitar, suor freda...tot aixó em va acompanyar al llarg de la primera volta, on vaig alternar trams de "cursa a peu" amb molts de caminar a poc a poc. No m'entrava res, ni beguda, ni menys menjar, i amb tot em planto al començament de la segona volta. No havia fet ni 500 metres i vaig haver de parar a vomitar, em notava sense forces, blanc, sincerament una sensació molt desagradable i que per un moment em va preocupar. Davant de tot aixó, i després d'estar aturat uns deu minuts, vaig pendre la dura decissió d'abandonar...mai ho havia fet i aquesta vegada em sentia vençut i abatut físicament, i el meu cap bloquejat per seguir endavant amb el patiment...

Vaig iniciar el camí de tornada a boxes i em vaig creuar amb en Gerard, que anava realment molt bé, i amb en Richart que estava fent un entreno de transició i aprofitant per animar a la Marina (al final SUBCAMPIONA de CATALUNYA ABSOLUTA!!!!). En Richart es va aturar i va intentar que el seguís, però aquest cop semblava que finalment una cursa m'hauria vençut...

Em vaig tornar a aturar, em vaig asseure en un banc i em vaig dedicar a mirar com passaven triatletes, uns començàven la darrera volta, altres tot just començaven la primera...aixó em va fer recapacitar...a mi nomes em quedàven dues voltes, i de moment podia caminar, a més, era el tercer component de l'equip, necessari per puntuar, i vaig decidir acabar com fos. Aquesta raó, la de ser finisher en qualsevol prova, de vegades l'oblidem quan les coses no ens surten com voldriem. El meu lema des que faig triatló és acabar QUALSEVOL cursa mentre no hi hagi causes de força major, i la veritat, si que estava fotut, però podia caminar! Em va venir al cap el lema de l'IM de Lanzarote: per acabar la marató està permés còrrer, caminar i arrossegar-se, la qüestió és arribar al final!

Amb tota aquesta reestructuració cognitiva, i una mica de poc seny, tot s'ha de dir, vaig començar altre cop a caminar en direcció a la segona volta. El caminar es va anar transformant a poc a poc en una espècie de cursa a peu, vaig agafar un got d'isotònic a l'avituallament i el vaig anar bevent a poc a poc, em va sentar de fàbula, i mica en mica vaig arribar al començament de la tercera i darrera volta. Una mica més d'isotònic, aigua i un gel que vaig assimilar, i tornàva a còrrer amb un ritme més o menys decent!!

Menció a part mereix la companyia i els ànims que m'anava donant en Marc Garcia que va fer la meitat de la volta al meu costat amb la seva BTT, Gràcies pels ànims i les fotos Marc!!

A falta de quatre quilòmetres no m'ho podia creure, anava a ritme de cinc pelats, i despres de tot el que havia passat!!! Un exemple més que el nostre cos no té límits... Les sensacions als darrers metres, indescriptibles, i la meva arribada amb la resta de l'equip animant, senzillament increïble. Les meves llàgrimes un cop passada la línia d'arribada eren una barreja de feliciat i ràbia, d'alliberació d'una setmana dura en molts sentits que quedava definitivament enrera i m'obria la porta a una nova dimensió mental i de sentit comú, tocava analitzar fredament tot el que havia passat, però per sobre de tot una lliçó: no rendir-se mai, la recompensa sempre serà molt millor que el patiment!

Temporada oficialment començada!

2011-03-15T19:39:00.002+01:00

Volia esperar a dilluns, un cop tancada la trilogia de les tres primeres competicions on volia prendre part per fer el resum, però una inoportuna grip intestinal ha fet que la darrera part de la setmana passada i el que porto d'aquesta estigui fora de combat, o sigui que ho deixaré amb el Duatló de Castellfollit i la mitja de Banyoles, i a esperar les pròximes...

Començant per Castellfollit, la veritat es que em feia especial "gràcia" tornar a fer aquest duatló després de quatre anys de no fer-ne cap. Hi havia un parell de motivacions afegides: les meves sensacions en la cursa a peu eren força bones, i l'estrena del nou vestuari de l'equip. A més si tot anava bé agafariem els primers punts de la temporada per la secció de triatló, ja que en total hi ànavem en Gerard, en Manolito en Marc i jo, com a representació masculina, i l'Anna amb les fèmines, i que al final va ser la que va fer més ben paper dintre la seva categoria.

La cursa en si va ser com ja l'havia previst, però amb un inconvenient que s'afegia al recorregut ja de per si dur d'aquest duatló: el vent. Un vent que ens va castigar especialment en la tornada del recorregut ciclista, i que va fer que molta gent patís més del que contàven a aquestes alçades de temporada. Personalment vaig quedar molt satisfet de la meva actuació. Amb un primer parcial de 20 minuts en els primers 5 kms de cursa a peu, em trobava dintre dels meus tems i amb certa "comoditat". El que si em va sorprendre va ser el meu rendiment sobre la bici, donats els pocs kms que porto a les cames, i es que vaig avançar molta gent i me'n va avançar molt poca, anant tota l'estona estirant dels grups que atrapava i despenjant gent, i amb la sensació que encara em quedava un puntet de força. Suposo que el fet d'estar acostumat al vent hi va ajudar. Deixava la bici i m'enfrontava a un dels meus punts més dèbils, còrrer despres de la bici. La meva tàctica aquí va ser sortir a tope i a veure si petava, i altre cop la meva sorpresa va ser que vaig aguantar millor del que pensava, marcant un 9:21 en el tercer parcial, arribant molt i molt satisfet. El pitjor va ser que a causa del vent i l'esforç, vaig patir una crisi al.lèrgica que em va acompanyar la resta del dia i fins mig matí de l'endemà, però va ser un mal menor.

Dues setmanes mes tard, i en plé carnaval arribava la mitja marató de Banyoles, prova que em serveix de referència del meu estat en la cursa a peu, i en la que havia aconseguit baixar la marca consecutivament en els tres anys anteriors. Aquesta edició no era massa optimista, no tant pel meu nivell actual, sino pel cansament acumulat dels dies (nits) de carnaval, els quals havien deixat les meves cames molt tocades. A més, les meves sensacions durant l'escalfament em comfirmàven les sospites, i inicialment vaig pensar en deixar de rebaixar marca per un any...

Però com diuen els meus compis, quan em poso un dorsal em transformo, i en el sobre el km 2 ja anava sobre el ritme que havia calculat per intentar altre cop baixar el temps. La companyia durant tota la cursa d'en Mark, tot just en la seva segona mitja, em va ajudar a no relaxar-me, tot i que les sensacions, tant musculars, com generals, eren força dolentes. El temps de pas pel km 10 era de 44:26, i tocava doncs apretar per aconseguir l'objectiu. Els meus isquiotibials em varen limitar en les pujadetes trenca-cames que hi han en la segona part d'aquesta mitja (molt bonica i recomanable), però en el planer recuperava ritme i les molèsties no ànaven a més, cosa que va fer que remuntes moltes posicions, per acabar el darrers 4195 mts en 4:30, i un temps final d'1:34:20, objectiu superat en més de dos minuts, aixó si, amb les cames molt tocades, suposo que tota la setmana acumulada i el remat final hi varen contribuir...

Així doncs, el balanç general de les dues proves és molt positiu, ara, un cop descartat el duatló de Banyoles, toca seguir acumulant metres i quilòmetres perqué el mes de maig es presenta completet, amb els triatlons B de Banyoles el dia 1 i el Half Challenge el dia 29...

Salut, entrenus i ForçaiHonor!

ICAN 2010

2011-02-26T13:58:00.002+01:00

Amb molt de retard, però finalment aquí va la crònica de L’ICAN 2010, primera edició d’un triatló de distància mig-IM que es va celebrar a Mallorca el setembre passat.

La veritat es que em vaig plantejar aquesta cursa com a unes mini-vacances en companyia de la Mireia, essent molt conscient del meu nivell en aquell moment, amb una natació força deixada, una cursa a peu sense entrenar, però un bon nivell sobre la bici, que a priori, almenys em garantia agafar una mica de distància en aquest parcial. Un cop a Ses Illes, vaig aprofitar per conèixer en persona en Llorenç, company, amic, triatleta i blogaire, amb el qual em tocaria competir i que ens va fer d’excel•lent cicerone a casa seva, des d’aquí una abraçada per a ell i la seva família, als quals també vull agraïr la rebuda i els ànims que em varen donar al llarg de tota la cursa, gràcies i ja sabeu que a la Costa Brava hi teniu una casa!!

En aquesta cursa també hi prenien part dos amics més, en Richart i la Marina, amb els quals vàrem compartir uns dies d’excel•lent companyonia i bon rotllo.

Vull esmentar la gran feina que va fer en Guillem Lladó com a director de carrera, amb els petits detalls cuidats al màxim tant per als triatletes, com per a les seves parelles i família, realment una cursa feta per, i per a triatletes, de la qual només en puc tenir bones paraules.

Evidentment, com a tota primera edició, va patir alguns petits problemes de joventut, però res greu, i en general per part meva, sens dubte un triatló a recomanar, per dates, distàncies i lloc, de fet jo aquest any hi torno però a fer-lo amb la distància IM completa...

Centrant-me en la meva participació, doncs la veritat es que va anar tal i com havia previst. La realitat de la sentencia: “competeixes com entrenes”, es va fer més evident que mai en aquest triatló. La natació començava amb un error per la meva part, i es que vaig voler nedar amb la part superior del top per tal d’estalviar-me temps en la T1, i em vaig equivocar, ja que em va fer de llast i vaig sortir pitjor del que em pensava, tot i sabent que el meu nivell a l’aigua en aquelles dates tampoc era res de l’altre mòn, sincerament crec que un minut, i fins i tot una mica més, el podia haver guanyat, en fi, un aprenentatge més... Amb tot això sortia de l’aigua en 46ena posició amb un temps de 34:49, ràpida transició i sobre la bici. El circuit era de dues voltes amb uns tobogans molt exigents en l’anada, però que a canvi, a la tornada et feien volar amb velocitats de més de 70 kms/h. A més es va aixecar una mica de vent que encara va endurir una mica més aquest parcial. Per si fos poc, la pluja ens va voler acompanyar en l’únic tram on hi havia un parell de rotondes, cosa que va fer que molta gent anés per terra, i fins i tot algun participant és fes mal de debò. Jo també vaig anar per terra, tot i les precaucions, i em va fer molta ràbia, ja que realment vaig anar molt i molt a poc a poc a les zones mullades. Em va quedar clar que amb les cobertes que portava, hiper-rodadores (gràcies un cop més al meu amic Compi per deixar-me les seves fantàstiques ZIPP!) i per tant totalment llises, amb el terra moll encara havia d’haver anat més a poc a poc encara, no parava d’aprendre coses!!!

Tot i les dues caigudes consecutives, i en les quals vaig perdre aproximadament entre tres i quatre minuts, el meu parcial sobre la bici (49è) el puc considerar força bo, i el millor les sensacions, remuntant després de les caigudes i acabant amb molta força.

La T2, la vaig fer força ràpid, malgrat una petita “parada tècnica”, i em disposava a afrontar el pitjor dels meus sectors, i accentuat en aquest triatló, considerant la falta d’entrenament. Però en la sortida de la transició vaig viure un dels millors moments que recordo des que faig aquest esport. La sortida en solitari de boxes, va fer que travessar el passadís de gent animant i cridant em provoqués un “subidón” brutal, i en conseqüència, que el primer km i mig em passes volant, a un ritme que em va sorprendre, però a partir d’aquí em vaig donar de morros contra la dura realitat: les meves cames no anaven i preveia una mitja marató mooolt llarga, com així va ser. A més, el circuït, que en la seva primera part era totalment planer pel passeig marítim, quan s’acabava aquest s’enduria considerablement i es convertia en un trenca-cames, això sí, amb unes vistes precioses de badia de Palma. En definitiva, els 21 kms es varen convertir en una tortura, fets a un ritme “per acabar” i veient com perdia totes les posicions guanyades sobre la bici.

Cursa a peu, totalment "petat!

Total, una hora i cinquanta cinc minuts de patiment per aturar el crono en 2:13, la 67ena posició final, i la sensació que només mantenint el meu nivell habitual en la cursa a peu hauria estat molt a prop de les sub 5 hores. Si com sembla els circuits previstos per aquest any són més planers, el repte serà intentar acostar-me a les 10:30 en l’edició “full” del setembre.

Content i sarisfet amb la medalla i samarreta de finisher

A l'arribada, retrobament amb la meva animadora, seguidora i patidora excepcional, i la resta de companys de cursa. Un gran after-race amb menjar i beure abundant, massatge, etc... i comentar la jugada amb el guanyador de la cursa, un nanu que ho fot força bé, jeje. Molt bon regust per com havia anat tot plegat, i amb moltes ganes de tornar!

Amb el gran Eneko, realment un crak!

L'expedició al complet, un gran dia!

Salut i Forçaihonor!

Sortint de l'aigua amb estil

Amb la Marina i en Richart just abans de sortir...

TEMPORADA NOVA, CATEGORIA NOVA: IL.LUSIÓ I MOTIVACIÓ RENOVADES I A TOPE!

2011-02-14T01:38:00.001+01:00

Sé que tinc pendent la crònica de l'ICAN, la penjaré al proper post, juntament amb el resum de la resta de temporada i altres coses que tinc pendents, com a avançament vull agraïr a en Llorenç, en Tomeu i fàmilia la rebuda que ens vàren fer a la seva terra, va ser genial, una setmana realment inoblidable!

En la re-obertura del blog em centraré en el títol d'aquest, començant per la temporada.

Aquest any, després d'un parell d'estar-ne una mica "al marge", he decidit implicar-me a fons en el projecte de l'equip de triatló. M'ha ajudat el fet que ha entrat molta gent jove amb ganes i il.lusió, i així actualment hem crescut fins a trenta triatletes-simpatitzants de triatletes que donen molta energia, força i bon rotllo a la secció de triatló. Dóna gust veure els entrenaments del grup a la piscina, amb els tres carrils plens i fent uns entrenaments molt seriosos amb la direcció del nostre coach aqüàtic, en Mark. A més a més, cada dia hi han sortides en grup per anar a còrrer, o sortidetes en bici, o sigui que es presenta una temporada molt bonica. A tot això cal afegir-hi el canvi en la roba, amb nova marca i disseny, que estem ansiosos per probar, i que ja té data d'estreno: el 27 d'aquest mes al duatló de Castellfollit, on també hi prendré part. No és la meva disciplina preferida, però després de tres anys de no còrrer en cap, l'ambient del grup i les ganes de provar el meu estat físic faran que estigui a la sortida d'aquesta emblemàtica prova....

...i aquí enllaço amb l'altra part del títol del blog, l'estrena de categoria. V1, aquestes seran les llistes de resultats on hauré de buscar el meu dorsal en els circuïts catalans de du-triatló, (dorsal 663), i en la resta de proves en les que prendré part aquest any, que es presumeixen abundants, sempre que la salut, i resta d'obligacions ho permetin.

La veritat es que contrariament al que podria significar el fet de ser un any més gran, em fa especialment il·lusió aquesta categoria. Se que el meu nivell potser no serà per estar al davant, aixó està clar, però em motiva molt el fet de competir contra la resta de categories més joves, i crec que serà un al·licient més per matxacar-me més dur que mai en els entrenaments, i així poder donar més en competició, tinc la motivació molt alta, en aixó hi ajuda el fet que al final dem descobert l'origen del meu problema als isquios, i per tant l'en pogut començar a tractar i notar els resultats (torno a còrrer decentment!!), un cop aconsegueixi el meu pes en forma ja serà l'hostia, però per sobre de tot, el que m'ha donat l'empenta definitiva de força i motivació extra, ha estat els regals de la Mireia pel meu quaranté aniversari: La fantàstica MERIDA TIME Warp 4, una bici feta per "volar baix" i que prometo que deixaré en bon lloc per agrair-li el regal, i la gran festa sorpresa que em va preparar amb més de quaranta amics que em vàren fer saltar les llàgrimes d'emoció...buf!

Aixó doncs, he tornat (de fet no havia marxat mai, nomes estava en "pause"), amb les piles ben carregades despres d'una pretemporada discreta, amb unes grans vacances a Gran Canaria "all-inn" que m'han proporcionat tres quilets "extra" de benzina i un descans físic i psíquic que segurament necessitava, però que sempre allargava amb excuses...

Ara toca entrenar, entrenar fort, però amb seny, la temporada és llarga, i inclourà probablement un total de tres o quatre triatlons de mitja distància (B-1/2 IM), els olímpics que pugui, algun sprint, i el plat final, el full ICAN del 17 de setembre a Mallorca on aquest cop intentaré aguantar una mica millor el ritme d'en Llorenç per tal que no em tregui tanta diferència a l'arribada....

En breu, la crònica promesa, i fotos.

Salut i Entrenus!

ACTUALITZEM, QUE JA TOCAVA!

2010-10-08T01:12:00.000+02:00

Rapidíssima ha passat la segona part de la temporada després de la parada del mes de juliol, i la tornada als entrenaments més o menys amb cara i ulls a finals del mateix mes i al llarg de tot l’agost. En aquests mesos moltes coses i experiències esportives que m’han deixat un bon regust i moltes ganes de descansar i preparar la propera temporada amb il•lusió i força renovades.

Per fer un breu resum, començava amb la Travessia d’Aiguafreda, una travessia que normalment enceta el calendari gironí, amb una mica menys de mil metres. Aquest any una mar molt moguda condicionava la cursa, i sense res a perdre vaig sortir a tope i fins al final, cosa poc habitual en mi. La meva sorpresa va ser el bon resultat pel meu nivell d’entrenament aquàtic, que a causa del tancament de la piscina era pràcticament zero.

Just abans d'embarcar-nos a Aiguafreda

Després d’aquesta va venir la cursa popular de Santa Cristina d’Aro, on un any més ens trobàvem tota mena de corredors, aficionats i no tant, per sota una intensa calor recòrrer a fondo el circuit de poc més de vuit quilòmetres, i que malgrat la meva patètica cursa a peu encara vaig poder fer a 4:15 el km, la veritat es que no estava tan malament...

A partir d’aquí em vaig limitar a acumular kms en bici i a l’aigua, amb alguns bons entrenaments conjunts amb nedades llargues, com la travessa de S’Agaró-Sa Conca, d’anada i tornada, o la de la totalitat de la platja gran de Platja d’Aro, també en els dos sentits, amb la vista posada a la Volta del Serrà de finals d’Agost i el Marnaton de la setmana següent.

Abans d’això tocava a mitjans d’Agost la travessia de Sant Feliu, amb molt bones sensacions al ritme al que havia nedat.

I arribava a la Volta del Serrà, que aquest any nedava amb la Mireia, i on m’ho vaig passar realment molt bé, trobant-me molt còmode en un mar mogudet, cosa que em servia per agafar una mica de confiança de cara a la setmana següent, amb el doble repte del Marnaton al matí, i el tri Olímpic de Banyoles a la tarda.

Així el divendres dia 3 de setembre ens enfilàvem cap a Cadaqués, disposats a gaudir d’una travessia realment molt bonica i ben organitzada, nomes faltava que aquest any la Tramuntana ens respectes, com així va ser, per poder disfrutar-la plenament.

La meva actuació es pot qualificar de regular, a causa bàsicament de problemes gàstrics durant la mateixa, cosa que feia molt de temps que no em passava, i es que probablement no hauria d’haver menjat pizza amb oli picant la nit abans, tot i haver-me hidratat bé amb una mica més d’un litre de cervesa, aquest cop la cosa no va anar del tot bé. Al final el meu temps era acceptable, i conscient que sense els problemes hauria aguantat en el grup amb que anava amb un ritme elevat però que podia mantenir amb certa comoditat, en fi, queda pendent per a l’any que ve exprimir-me a tope sense fer invents la nit abans...

Satisfets despres d'una gran travessia: Marnaton 2010!

Un cop acabada la Marnaton, un bol de pasta, quatre galetes màgiques, i cap a Banyoles falta gent, tocava acabar la segona part de la jornada. La intenció en aquest tri era clara: sortir de l’aigua en la posició que em permetés el cansament dels braços, intentar fer un bon parcial de bici com a test per l’ICAN, i acabar la cursa a peu amb la màxima intensitat, també com a part del test, però reservant si no ho veia clar.

Amb una participació rècord de vuit-cents triatletes la natació és preveia complicada, i així va ser, cops i més cops per guanyar i defensar la posició dins l’aigua, però la meva sorpresa va ser que no vaig notar excessivament el cansament als braços i arribava a boxes a la primera transició amb moltes bicicletes encara. Sobre la bici la veritat es que em vaig trobar molt bé, potser la vegada que he disfrutant més apretant des de la sortida de l’aigua, i començant a passar gent des de la pujada inicial, fins a la formació de l’inevitable “pelotó” de més de trenta triatletes i que feia l’anada per la Nacional en sentit Figueres còmoda, però perillosa si volies rodar abrigat, la qual cosa em va fer decidir per restar al capdavant del grup, per evitar algun maldecap, i poder entrar ben col•locat a la carretera estreta que ens enfilava cap a Esponellà. En el petit port d’aquesta població es trencava el grup i jo em quedava tallat del grup capdavanter, però mantenint un bon ritme de pujada, i posteriorment amb la col•laboració en els relleus d’un altre tri, varem poder enllaçar a uns cinc kms de l’arribada, i fer els darrers metres recuperant una mica les cames. Transició força ràpida, i a còrrer. Els primers metres una mica asfixiants fins que agafo ritme, però sobre el final del tercer quilòmetre la meva panxa em va tornar a fer una mala passada, i vaig haver d’afluixar considerablement el ritme, la qual cosa va fer que m’ho agafes amb força tranquil•litat fins al final, i acabava amb un temps de 2:16, molt satisfet per les sensacions i resultat final, tenint en compte el global del dia, això si, a la nit estava totalment desfet, i em vaig prendre amb calma els tres dies posteriors, tot esperant l’ICAN.....(to be continued)

Tri de Banyoles amb una molt bona representació del Xaloc

De Manresa a Pont de Suert: Crónica d’un mes de transició

2010-07-14T02:56:00.000+02:00

Quaranta dies el blog parat, massa temps, i moltes coses per explicar, si teniu temps i ganes, aquí teniu el resum:

Amb les ganes que tenia que arribes la calor i el bon temps, ara no em puc queixar, calor intensa i sol radiant, cosa que potser per no estar-hi acostumat m’ha afectat a les ganes d’escriure i d’entrenar, però poc a poc em vaig adaptant i aquí estic donant guerra altre cop. De fet no puc dir que hagi estat parat, ja que a mitjans de juny me n’anava juntament amb l’Alfred, en Pep i en Rafa cap a Manresa, a fer el tri esprint que allà si celebra des de fa ja uns quants anys. No l’havia fet mai, i un dels motius principals, deixant a banda que no m’agrada l’agonia d’aquesta distància, era el fet d’haver de nedar en l’estany d’aquesta localitat, on havia sentit comentaris de tota mena. Aquest any amb més de cinc-cents inscrits, dues sortides i opció de neopré.

Reconec que hi anava amb molta mandra, però amb l’interés de competir amb els meus col•legues, i la incertesa de com respondria el meu cos un mes després de l’Ironcat, i en una distància i a uns ritmes que no hi estic gens acostumats. A més s’hi afegia la meva ciàtica que continuava torturant-me, tot i que gràcies a una primera sessió d’osteòpata la cosa podia anar millor....

Amb tot això ens presentàvem dissabte a la tarda a Manresa. L’ambient, espectacular, uns boxes ben muntats i moltíssima gent coneguda. Xerrades amb tots els que vaig trobar per posar-nos al dia i comentar la jugada, el ritual de sempre, reunió de compis, i cap a la sortida falta gent. Al final vaig decidir sortir sense neopré, era poca distància i l’aigua tampoc estava tant i tant freda, total sortia a divertir-me.... Sortida i.... s’acaba la diversió. Més de tres-cents triatletes en tan poc espai d’aigua equival a una batalla campal. Cops per tot arreu, patades, estirades a les cames, la veritat es que va ser una mica caòtic fins que vaig poder trobar un espai i intentar nedar en condicions mínimament dignes. El meu parcial, força bó, comptant que nedava sense traje, 10:57, el 114, i el més interessant, unes sensacions boníssimes.... Transició més o menys ràpida, en la meva línia, i sobre la bici. Primers kms a fondo fins que es forma el grup. El circuit, dels que m’agraden a mi, planer amb petits tobogans i canvis de ritme a plat. Després del patiment habitual fins el km 5, a partir de llavors les meves sensacions comencen a ser molt i molt bones. Em trobo molt còmode davant del grup, i en una de les pujades em poso al davant, sense cap intenció de trencar res, i sense adonar-me’n vaig anar del grup uns cent metres, em sentia en Cancellara!! En aquest punt se’m planteja el dubte, tiro fort per enllaçar amb un grupet de tres que tenia a dos-cents metres, o m’espero al gran grup (d’uns 30). Vaig decidir reservar i intentar gastar les energies en la cursa a peu, i crec que vaig encertar. Als tres del davant els varem acabar agafant igualment, i arribava força fresc a la segona transició. La veritat es que poques vegades he sortit tant ràpid en el tercer parcial, la tàctica era a tope, total nomes són cinc quilòmetres, i a veure fins on aguantava. I per una vegada vaig veure que no em passava tanta gent com habitualment... Al primer punt de gir repasso la gent que venia per darrera per veure a quina alçada tenia en Rafa, ja que sospitava que no havia d’estar gaire lluny. Calculo i veig que li trec aproximadament uns minut, tocava apretar les dents i a fondo fins al final. Les molèsties als isquios molt suportables i el meu ritme em semblava força correcte, les sensacions seguien essent boníssimes tot i que no estava acostumat a aquestes intensitats de cursa. Al final, tres segons sobre en Rafa, molt i molt content del resultat, 1:04:54 i 117é, i el millor que havia disfrutat moltíssim i m’havia trobat molt i molt bé, amb els isquios que m’havien deixat fer un parcial a peu de 18:11, genial!

En Rafa, jo, l'Alfred i en Pep, els 4F de la Mitja de Mataró repetiem

Després de Manresa, i amb la piscina de Sant Feliu tancada, tocava nedar a l’aire lliure en la piscina de 50 del Riembau, on l’ambient de l’equip tornava a ser el de les grans ocasions. Entrenaments amb un aigua a 18 graus, i una temperatura exterior algun dia de 16 amb pluja inclosa et fan sentir diferent, per la resta de la gent estas totalment sonat, però personalment em sentia genial després d’un entreno d’aquests, a més amb el bon rotllo amb la resta dels tri, encara millor. Les notícies sobre la meva ciàtica, però, em feien tocar de peus a terra. M’havia de començar a cuidar una mica si volia acabar la temporada en condicions, i pensant ja en la que ve intentar arreglar o minimitzar el problema, o sigui que toca passar per metges, fisios i altres....

Pel camí, però, he afegit un repte nou al mes de setembre, es tracta de l’ICAN, un tri de distància mig-IM que es farà a Mallorca el dissabte 18, i que em servirà per agafar unes mini-vacances esportives en companyia de la Mireia. Això vol dir que el mes d’agost tocarà fer una mica de volum, res de l’altre món, però que em serveixi per acabar en unes condicions més o menys acceptables. Pel camí quedaran totes les travessies del mes d’agost, inclosos Volta del Serrà i Marnaton, a més del Tri Olímpic de Banyoles, i alguna altra cosa que segur que caurà. Mentre no arribi tot això, el dissabte passat marxàvem cap a Pont de Suert, juntament amb l’Anna, en Gerard i la Mireia, i allà ja ens esperava en Xavi, amb la Sílvia, l’endemà tocava tri.

Des que vaig fer per primer cop el tri de Pont de Suert, el 2007, vaig tenir clar que era una prova que per poc que pogués faria cada any. La coincidència de dates amb Respiràlia ha fet que em perdés els dos darrers anys, però quan vaig decidir no anar a Formentera, de seguida els meus ulls es varen posar en aquest triatló, que podem considerar “d’alta muntanya”. I és que les seves característiques són diferents a qualsevol altre tri que se celebra a casa nostra. El fet de nedar a la cua del pantà d’Escales, que condiciona els boxes independents per a cada transició, envoltat de penya segats, dintre una aigua de color verd-blau turquesa, la duresa del circuït de bici, un petit port d’uns quatre quilòmetres de pujada amb una carretera estreta i plena de corbes, amb un asfalt que s’enganxa, i un tram final de cursa a peu que no es més que una cursa de muntanya, per una pista en bones condicions però molt trenca-cames, fan que aquest triatló sigui molt especial. A la duresa de la cursa en si, aquest any s’hi havia d’afegir la calor, que va maltractar especialment als que varen prendre la segona sortida, dones, V2 i no federats, cap a les 10:15.

La meva categoria, juntament amb els V1 i els junior ens llençàvem a l’aigua puntualment a les 8:45. Una natació molt neta, com feia temps no trobava en un triatló, em feia sortir amb un parcial de 10:45 en la primera volta, i amb 22:35, o sigui absolutament regular. Transició una mica caòtica, i cap a la bici. Em col•loco en un grup de vuit, i començo a veure que el ritme és realment fort. La primera de les tres voltes l’aguanto amb aquest grup, però a la meitat de la segona ja vaig veure que el ritme era excessiu i que em passaria factura en la cursa a peu, o sigui que em despenjo i al meu rotllo. D’aquesta forma vaig anar recollint altre triatletes que també s’havien rebentat-despenjat, fins que al començament de la tercera volta m’ab sorveix un grup. Em quedo a la meitat del mateix, i a intentar reservar les meves castigades cames. Fins a la segona transició, sense novetat, excepte una caiguda per enganxada del que anava davant meu i que encara no se que pretenia acostant-se per la dreta al que el precedia, resultat: canvi i roda trencats del pobre que no tenia cap culpa, i caiguda (sense conseqüències físiques) per al que va provocar l’estropici.

I arribo a boxes. Sincerament amb un globo considerable, desconec si va ser la calor, l’alçada, o què, però es que la sensació en baixar de la bici es que anava totalment buit, i que les cames no les sentia. Amb tot, començo a córrer (bé, per dir-ho d’alguna forma), molt conscient que em quedaven uns duríssims deu quilòmetres. I així va ser, vaig anar com un zombi, amb la única intenció d’acabar, però em va tocar apretar els dos últims kms, ja que per darrera venia en Gerard recuperant i amb moltes ganes de passar-me (ho sento, a veure si al pròxim, jeje), en Xavi ja m’havia passat abans del km 5....

Al final, 2:17:31, un temps cinc minuts pitjor que fa dos anys, bàsicament pel meu parcial a peu, però molt content donades les dates i nivell físic en un i altre. En resum un altre gran cap de setmana de competició amb un gran ambient entre nosaltres, el proper, Banyoles, promet ser un pique fraticida entre nosaltres, això si, amb tot el bon rotllo del món.

En Xavi, l'Anna, jo i en Gerard, bon ambient i seguim sumant!

Per la meva part, ara a descansar una mica, i a finals de mes començar a acumular una mica de volum pensant ja en aquest intens mes de setembre.

Apalà, espero que el rotllo us hagi agradat!

Salut i Força i Honor!

I per què un Ironman?

2010-06-04T02:45:00.000+02:00

Ja he comentat en algun altre post anterior, que quan vaig començar en el món del triatló ara fa uns anys, el repte de fer un IronMan em quedava molt lluny. Sincerament, ho veia com una cosa difícil d’aconseguir i la qual no m’atreia excessivament, tot i saber que les meves condicions físiques són més aviat de fondista, mediocre, tot sigui dit, però les curses, quan més llargues millor.
I ara resulta que el passat Ironcat ha estat el meu tercer tri de 226 que he acabat, i, sense cap mena de dubte, el més dur de tots, i en el que m’he sentit més realitzat com a triatleta per totes les circumstàncies que hi van coincidir...

Que ha passat perquè no solsament hagi provat de fer un IM, si no que ja en porti tres i estigui totalment enganxat a aquesta cursa? No ho sé, però alguna cosa hi deu haver quan cada dia més gent es passa a la llarga distància, alguns de forma inconscient, tot s’ha de dir... Soc dels que defenso i defensaré que tothom que hagi practicat esport de certa intensitat o durada, i habitualment, es pot plantejar el repte d’un IM, això, amb uns mínims de seny i preparació, cosa que no sempre és així.

Jo defenso el triatló en general, i la llarga distància en particular, com una forma concreta d’entendre la vida i l’esport. És el conjunt el que m’atrau i m’enganxa, i fa que cada dia “entreni”, no com una obligació, si no com una cosa que m’omple i em fa sentir bé amb mi mateix, tant física, com mentalment. El problema que hi pot haver és creuar la fina línia que separa afició amb obligació, i que en el cas de preparar triatlons de llarga distància és potser encara més prima, a causa de la necessitat obligatòria de més hores d’entrenament, no ja per fer un paper digne, si no per acabar amb uns mínims de garanties i poder gaudir mentre es competeix, fent que el patiment que hi ha en aquestes proves sigui el necessari, ni poc, ni excessiu. La veritat es que té un punt de masoquisme aquesta afirmació, però em sembla que per a tots els que fem esport, la recompensa al acabar sempre serà proporcional al grau de patiment realitzat.

Com deia, el problema pot ser que els entrenaments es converteixin en una obligació, i a mi, si algun dia em passa això, serà el moment en que em plantejaré deixar-ho. De moment no corro aquest perill. Soc conscient que he d’entrenar, però no m’agobio si un dia no puc fer “el que tocava”, o si no en tinc ganes, doncs canvio d’esport, mantenint els mínims establerts, evidentment, i que de moment no em creen conflictes amb les meves obligacions, tot i els malabarismes habituals per poder quadrar-ho tot de vegades....
Per sort tinc una feina que hi ha setmanes que em permet matxacar-me molt (si en tinc ganes), i d’altres en que nomes em queden forces per fer manteniment, tot i així amb una disponibilitat horària superior a l’habitual, ho reconec....

Però a mi el que m’omple realment és tot el que implica un triatló d’aquesta mena, des del moment en que faig la tria, prenc la decisió d’inscriure’m, l’emoció de fer-ho, de planificar-lo.
M’agrada disfrutar i viure intensament tots els detalls que comporta, per petits que siguin. Mirar fotos d’edicions anteriors, buscar opinions en blogs i foros, seleccionar material, totes aquestes coses es van sumant i fent que les ganes de participar i la motivació creixin dia a dia. Evidentment hi ha moments durs en la preparació, no ens enganyem. Aquest hivern, sense anar més lluny, ha estat un exemple clar. Semblava que tot s’hagués girat en contra per no poder sortir en bici, una de les claus en un IM. La veritat es que a l’Ampolla hi vaig arribar amb uns escassos 2500 kms, però amb molt bones sensacions, i el més important, gana de bici, sense la saturació que comporta algunes vegades els entrenaments de més de quatre hores sobre les dues rodes. Al final ha va resultar que aquest hivern també ens va preparar en certa manera sobre el que vindria al final el dia de la cursa, i que pocs de nosaltres imaginàvem.
A més de la climatologia, o els possibles problemes per trobar una piscina en condicions i horaris que s’adaptin, s’ha d’afegir que et respectin les lesions, que assimilem els entrenaments, poder descansar quan toca....

Però el dia de la competició no hi ha excuses, les condicions climatològiques són les mateixes per a tothom, ens agradi o no, tot i que cadascú és un món i té un objectiu i aspiracions concretes, i unes circumstàncies personals que ho envolten.

Tot i així el que no m’entra al cap és que hi hagi gent que ja ni prengui la sortida, o, el que és pitjor, abandoni quan no ha esgotat les opcions possibles de poder creuar la línia d’arribada, sincerament crec que és una falta de respecte per a la gent que voldria i no pot acabar per altres motius...tot i així, allà cadascú amb les seves coses, faltaria més!

Jo mentrestant seguiré vivint intensament cada dia que surti a rodar amb la bici, a nedar, ara ja en aquest meravellós Mediterrani, i mal que em pesi, a córrer, aquestes coses que molts sempre anomenen “entrenar” i que jo faig de tant en tant, i sempre intentant buscar el màxim de satisfacció, malgrat els dies difícils, o en els que toca la “pallissa” reglamentària, tot sigui per poder seguir “divertir-me patint” molts anys!

Salut i Força i Honor!

IRONCAT 2010, crònica part II

2010-05-26T21:09:00.002+02:00

El dia abans, tot optimisme, malgrat el vent...

Recollida de dorsals, m'agrada el número!

Els "tres mosqueters del Xaloc", la que ens esperava...

L'arma secreta de l'esmorzar: més de 400 calories de fàcil digestió!

Amb l'Home Biónic Robert Mayoral, semblava una premonició del resultat final!

Els darrers metres, sempre especials...

Si abans de començar l’Ironcat ja intuïa que ho passaria malament a la marató, nomes de deixar-me anar dels pedals i començar a córrer cap al box vaig veure que seria encara més difícil. L’esforç que em vaig veure obligat a realitzar en el tram ciclista, i que en condicions normals hauria regulat, em va sobrecarregar encara més els isquiotibials. Canviar-me de calçat ja va ser un suplici, i començar a intentar córrer va ser molt dur. Els primers metres gràcies als ànims de la Mireia i del públic els vaig fer més o menys decentment, però la pujada que hi havia just al sortir de boxes ja em va fer veure que l’empresa d’acabar els 42 quilòmetres seria força complicada. El dolor a la primera volta es va fer insuportable, i em vaig haver d’aturar quatre o cinc vegades amb les llàgrimes de patiment rodolant per la cara... La impotència que vaig sentir en aquells moments va ser molt gran, i els meus intents per estirar o fer alguna mena d’exercici per alleugerir el dolor estèrils. Vaig haver de treure tots els meus recursos mentals per seguir anant endavant, el lema de l’Ironman de Lanzarote que diu que en la cursa a peu val tot, des de córrer i caminar, fins a arrastrar-se, es va fer molt evident en els meus pensaments, i així, metre a metre vaig arribar fins al primer punt de gir i avituallament on ens donaven les gomes que indicaven el número de volta. Amb la primera al braç començava la tornada cap a boxes, el vent en aquella zona ens seguia castigant i aixecava la sorra de platja afegint encara més dramatisme a la situació, semblava una etapa de Sables!! Amb tot, vaig aconseguir trobar un ritme que em feia desplaçar de forma regular d’avituallament en avituallament, on la meva tàctica era alternar el consum de líquids i gels.

El pas per la primera volta el completava en 45 minuts, i el plantejament era anar fent fins a la tercera, si ho aconseguia, ja ho tindria fet. El dolor continuava essent molt intens, però ja es començava a repartir per la resta del cos i m’hi anava acostumant. Així vaig anar fent i les voltes anaven caient, la meva idea de disfrutar de la marató es va frustrar, i l’únic que volia era acabar amb una mica de dignitat.

Fins al començament de la quarta volta no vaig mirar el temps total que portava. Estava conservant el promig per volta entre 42-44 minuts, i em permetia el luxe d’aturar-me amb calma als avituallaments. Segons els meus càlculs, si era capaç de mantenir aquell ritme, aconseguiria baixar de les 12 hores, un consol mínim, però una bona motivació per mantenir-lo. Dit i fet, un cop seleccionat el pilot automàtic, la resta va ser anar recollint les polseres volta darrera volta, i després de la tenir la última al canell, fins i tot vaig augmentar el meu patètic ritme per assegurar-me que aconseguia baixar de la barrera psicològica de les 12 hores.

A la recta d’arribada vaig tenir una sensació diferent de les que he tingut anteriorment en els altres ironman o qualsevol triatló. Aquest cop la sensació era de superació de veritat, d’haver fet alguna cosa gran. Acabar un IM sé que de vegades pot semblar fàcil, però crec que aquesta edició de l’Ironcat quedarà com una de les més dures fins ara, i en conseqüència, els que l’hem pogut acabar crec que ens podem sentir doblement satisfets.

Tota la impotència que vaig sentir contra el vent, el dolor i el patiment durant bona part de la cursa, queden compensats en creuar la línia d’arribada, i més si t’espera una persona especial, a qui no em cansaré d’agrair el seu suport i recolzament, i a qui per sobre de tot estimo moltíssim!

El temps final: 11:49, en la posició 58, amb el regust agredolç de que arribava a l’Ampolla amb ganes de fer uns bons parcials a l’aigua i la bici, em quedo amb les bones sensacions d’aquests trams, i amb les meves limitacions en la cursa a peu, tal i com va anar tot, satisfet, molt satisfet.

Ara tocarà passar pel “taller” i intentar sol•lucionar sobre la marxa el problema de la ciàtica, per acabar la temporada, i l’any que ve... falta tant!!

Gràcies a tots els que m’heu animat i donat suport, i vull fer un esment especial als companys que han compartit repte amb mí, i que per motius diversos aquest cop no l’han pogut acabar com ells haurien volgut, en Quim Verdalet i en Jordi Oliveres, un plaer compartir vivències i a per la pròxima!!

IRONCAT 2010: 226 kms de vent, patiment i satisfacció!

2010-05-19T21:21:00.000+02:00

Qui més qui menys ja haureu sentit els comentaris sobre el que ens va tocar patir el dissabte a partir de les 7 del matí a terres del Delta. La tramuntana que bufa avui m’ha fet tornar a aquells moments, i desistir de sortir a rodar amb la bici, sincerament no en tinc ganes de tornar a lluitar contra el vent.

Poc a poc tot va tornant a la normalitat, i en conseqüència toca posar-se al dia, i explicar les meves sensacions en el que ha estat el meu tercer IM.

El divendres a l’arribada a l’Ampolla el vent ja era considerable, i les converses amb els companys d’equip i aventura, en Quim i en Jordi, quasi eren monotemàtiques sobre les previsions del dia següent, que si WindGuru dona ratxes de 28 nusos, que si els altres serveis meteorològics preveuen força 5-6... Recordo fer broma i intentar relativitzar el tema vent fent servir una frase de la mítica corredora d’IM Paula N. Fraser que referint-se al vent de Hawaii va dir: “el problema no és el vent, és saber desplegar les ales”, quants cops vaig haver de repetir-me aquesta frase l’endemà!

I es que les previsions més pessimistes es varen fer realitat, però augmentades!!!! Ens aixecàvem a les cinc del matí amb un vent que havia anat pujant d’intensitat encara més al llarg de la nit, i una temperatura ambient que no passava de NOU graus!!! Esmorzar amb les obligatòries “papilles de competició”, darrers preparatius del menjar i beure per la cursa, i cap a boxes. Allà la cosa ja es va veure que seria complicada de veritat. Les tanques que delimitaven els boxes queien empeses per la força del vent, les bicicletes amb prou feina s’aguantaven al seu lloc, i tot el que no estigués lligat o assegurat volava cap a un lloc sense retorn. Definitivament ens esperava un dia molt llarg...

Amb tot això, a les set del matí, els 262 valents i valentes ens llençàvem a les fredes aigües (15º) de la Badia del Fangar. Surto tranquilet, i els primers dos-cents metres són d’aclimatació a l’aigua i trobar el meu lloc fins a la primera boia. A partir d’allà la cosa es va començar a complicar, el vent aixecava la superfície de l’aigua i dificultava nedar en condicions mínimament decents, sobre tot, a l'hora d’orientar-me. La segona part del rectangle de la natació si que era realment ràpida, amb l’aigua totalment quieta i la corrent a favor. Vaig nedar molt còmode a partir dels primers mil metres, amb molt bones sensacions, i avançant gent, per sortir de l’aigua amb un temps de 59:53, estava flipant!

Llarga transició fins a boxes, on la Mireia m’informa de la meva posició a la sortida de la natació: el 19é! Això em carrega de moral, em poso casc, ulleres i sabates, i decideixo agafar també el “xaleco” ja que la temperatura exterior encara no arribava als 12º... Pujo a la bici, i cap als arrossars! I un cop allà, començava el que serien 180 quilòmetres de tortura i lluita estèril contra el vent. La primera de les voltes em vaig trobar realment còmode, el vent bufava amb força, però quan venia de cara es podien mantenir uns decents 24-25 km/h, a favor, sense apretar massa em posava a 42-43, i lateralment molestava, però era relativament suportable. Això va fer que els dos primers parcials de bici es mantinguessin sobre la hora. A partir de la tercera volta ja es començava a notar clarament que el vent anava pujant d’intensitat. Cada cop veia els números del contakms més baixos, i la impotència i el dolor als isquios començava a ser força importants. Mai he tingut un pensament tan fort de voler plegar com el que vaig tenir a la quarta volta. El vent ja bufava amb la seva màxima força, el contakm no passava de 16 contra vent, amb algun moment puntual de 14! Això si, a favor m’acostava amb facilitat als 50 km/h, era una bogeria....

A més no podia disfrutar del vent a favor, perque sabia que en poca estona el tindria en contra. Aquí vaig haver de recórrer als meus pensaments més profunds. Estava clar que el fet d’acabar com fos era la prioritat principal. Aquest pensament que sembla tan elemental quan comences a fer un IM, es dissolt una mica quan ja n’has fet més d’un, i et veus amb força i confiança per afrontar, acabar i fins i tot millorar els temps dels següents...gran error i lliçó recordada, ja que la tenia ben apresa i aquest Ironcat m’ha anat molt bé per reforçar-la. Tinc clar que a partir d’ara, sigui quin sigui el pròxim IM o prova de llarga distància, l’objectiu primer serà acabar el més dignament possible, la resta, sobre la marxa.

Per cert, la incògnita de com respondrien les rodes "aero" amb perfil de 50-80 a mesura que el vent anés pujant d'intensitat, havia quedat resolta (gràcies Compi!), i tinc clar que les tornaria a fer servir, de fet si mai en tinc unes, les faré servir en totes les competicions en que participi, ja que van realment molt bé, i el vent lateral si que afecta, però amb aquestes intensitats, em sembla que és igual quines rodes portis, aixó si, sempre que no sigui una lenticular....

Així doncs, al pas per l’inici de la cinquena volta, i gràcies als crits i ànims de la Mireia, i de la resta de persones que es trobaven al punt de gir, em mentalitzo de patir fins al final i acabar la bicicleta intentant guardar una mica pel que venia després. Un recorregut ciclista planer pot semblar a priori més fàcil que un que tingui pujades i baixades, doncs us puc assegurar que és MENTIDA, perque en un circuit així no pots deixar de pedalar mai, i si a sobre el vent et castiga amb més de 65 kms/h sostinguts, doncs encara menys. Un altre dels problemes afegits del vent, i que sembla una tonteria, era poder deixar-se anar del manillar per beure o menjar, ja que l'havia de portar agafat amb totes les forces si no volia anar a parar als camps d'arrós...per fer-ho, vaig aprofitar els moments de vent a favor i les parades tècniques obligades per avituallar-me, i prendre’m els dos ibuprofens que portava, que en part em van ajudar a disminuir el dolor de cervicals, lumbars, etc, que provoca tanta estona acoblat i amb tensió. Finalment, després de sis hores i mitja de patiment, posava peu a terra per iniciar la recta final....

però això, juntament amb les fotos, ho deixo per al proper post.

96 hores

2010-05-10T17:11:00.000+02:00

Ja hi som, comença el compte enrere setmanal fins dissabte al matí. Enrera ha quedat un hivern i una primavera molt complicada per entrenar a l’exterior a causa del mal temps, el qual sembla que ens voldrà seguir acompanyant fins al mateix dia.

Sincerament, soc dels que crec que no hi ha excusa per fer qualsevol tipus de competició a l’aire lliure, faci el temps que faci, és evident, però, que l’estat de la mar, la pluja i el vent afecten molt el nostre esport, fins al punt d’haver de suspendre o modificar proves quan les coses es posen complicades. Sense anar més lluny, a Sant Feliu amb el nostre triatló més d’una vegada hem hagut de fer canvis, però es el que hi ha, benvinguda sigui la natura amb tots els seus pros i contres, toca adaptar-nos i punt!

I això és el que faré a dissabte a partir de les 7 del matí. Faci el temps que faci, toca sortir i acabar. Ara fa dos anys ens va caure a sobre pluja durant més de cinc hores, i quan va parar, va començar el ventet típic del Delta, tot i que pel que vaig sentir, res comparat amb l’any anterior. L’any passat va fer un dia realment excepcional, i això es va veure reflectit amb les marques, ja que quasi tothom va aconseguir rebaixar la seva, i aquesta edició, segons les previsions, almenys sembla que no plourà, però tindrem temperatures fresquetes (per sota de 20 graus) i, si no falla la previsió, vent moderat-fort, o sigui que tocarà apretar les dents i paciència!

La veritat es que amb aquestes rodes la bici guanya molt, i el millor es que van de puta mare!

Avui he anat a fer un rodatge amb la bici per provar que tal van les rodes que m’ha deixat en Compi, unes fantàstiques ZIPP 606. I les sensacions no han pogut ser més positives. A més el temps sembla que també s’estava provant per dissabte, i per tant, ha fet una temperatura relativament agradable (18º) i un vent de Garbí fort, amb alguna ratxa molt forta, que ha anat de fàbula per veure com responien les rodes en aquestes condicions. La veritat es que he flipat amb aquestes rodes. A la que agafes inercia, amb la mateixa força guanyes un parell de quilòmetres per hora més, i el vent no nomes no les afecta negativament, sino tot el contrari, l’efecte “vela” l’he notat força i m’ha agradat molt la sensació. I que consti que amb el circuit que he fet he tingut vent de totes direccions, o sigui que crec que seran unes bones aliades en les interminables rectes dels aiguamolls de l’Ampolla, faci el temps que faci.

Ja tinc ganes de ser divendres tarda al briefing, retrobar-me amb col•legues de patiment, i gaudir de l’ambient pre-cursa. Les setmanes després de Banyoles han estat una mica irregulars, amb molt bones sensacions la primera, i fatal la setmana passada, en que el temps plujós i l’horari de feina, varen esvair les poques ganes de seguir acumulant entreno, i amb prou feines vaig nedar i córrer una estoneta, lo imprescindible per no estar parat, amb unes sensacions força bones, això si.

En definitiva, ara toca descansar, i posta a punt, i dissabte sortir i divertir-me gaudint intensament del que serà el meu tercer triatló de distància ironman.

Vis et Honor!

TRIATLÓ B DE BANYOLES, TEST SUPERAT, MÉS O MENYS...

2010-04-25T19:34:00.000+02:00

Els tres ganxons presents a Banyoles, en Richart del Triesport, en Gerard i el que subscriu

Detall del tapping del meu isquio...no ha acabat de rutllar avui

Amb algun de dubte em plantava a la sortida del Triatló B de Banyoles. Aquests dubtes venien en primer lloc de com respondria el meu organisme al canvi horari salvatge a que l’he sotmès, plegant de treballar el dissabte a les 6 del matí, dormint cinc horetes, i altre cop cap a mitjanit del mateix dissabte intentar agafar el són per poder aixecar-me en condicions mínimes a les 6, agafar els trastets, recollir en Gerard Bosch, i cap a la capital del Plà de l’Estany.

El segon dubte era més seriós, i s’ha confirmat negativament durant la cursa. El meu isquiotibial dret ja fa temps que em fa la punyeta en forma de molèsties cada cop que vaig a córrer, o m’acoplo en la posició més avançada a la bici. El dijous la Irene, la meva fisio, va intentar fer miracles i entre la sessió de posta a punt, i un tapping que em va col•locar l’endemà, a provar a veure que. La veritat es que no ha anat com hauriem volgut, però anem a pams.

Per començar ambient fresquet a primera hora, i la notícia que a causa de la temperatura de l’aigua, escassos 16 graus, es retallava el sector de la natació, passant de 2200 a 1500 metres, cosa que feia que si ja era complicat de nedar enmig de 600 persones allargant el circuït a dues voltes, amb 700 metres menys prometia ser una batalla aquàtica èpica. A més, els jutges retardaven la sortida un quart d’hora per intentar que l’aigua de l’Estany agafés alguna décima més de temperatura. Amb tot aixó, finalment la sortida ha estat a les 8:45, i no sé exactament el motiu, però ha estat una de les natacions més netes que he fet en un triatló. Cap cop, la gent s’ha dispersat molt, potser a causa de la col•locació de les boies, i jo la veritat és que he nedat molt còmode, al meu ritme i sense agobiar-me gens. Sortia de l’aigua amb 22’29 segons ha marcat el xip (una mica menys segons el meu pulsòmetre), i cap a la bici.

Aquí començava el veritable test amb vistes a l’Ironcat, d’aquí tres setmanes escasses. No em podia imaginar que tot el caos que m’havia estalviat a l’aigua el viuria aquí. Massa gent per tan poca carretera, cosa que ha fet que es formessin “mini-pelotons” de entre 10-20 triatletes, hi havia moments que semblava un triatló Olímpic, amb la gent anant a roda descaradament, fins que han començat a passar els jutges filmant, avisant i traient targetes grogues, cosa que ha fet que la cosa es normalitzes “una mica”. El més injust de tot és que jo he intentat mantenir les distàncies i no anar a roda, i just en el moment que estava avançant a dos triatletes, mantenint en tot moment la distància, passa un jutge i sense dir res em mostra la targeta, he flipat! Després he vist que no s’apuntava el dorsal, o sigui que o aquest jutge no se “n’enterava”, o senzillament ha anat ensenyant la targeta perquè tots veiéssim que en portava. En fi, àrbitres, sense comentaris....

Tornant a la cursa, les meves sensacions en aquest parcial han estat molt bones. Tret d’alguna petita molèstia a les lumbars i a l’isquio esmentat, m’he trobat molt bé, com feia temps que no em trobava en una cursa. Molt còmode, mantenint les distàncies amb els grups, o sigui sense aprofitar-me dels rebufs, i apretant en els talls de pujada, on les cames i les pulsacions han respost, podent mantenir el ritme sense problemes, i reservant encara una mica de cara a la cursa a peu. Al final, el meu parcial ha estat de 2:06:54, a una mitjana de 37,8, realment molt satisfet.

T2 amb calma (potser excessiva), i a córrer, o almenys intentar-ho, amb una temperatura que ja havia passat d'agradable a ser en alguns moments exessiva... En els primers metres ja he notat que alguna cosa no anava bé. Cada cop que intentava allargar la passa amb la cama dreta, notava una punxada a l’isquiotibial, cosa que s’agreujava quan el terreny feia una petita inclinació cap amunt. A més, fisiològicament el meu cos notava el canvi horari, i no em podia concentrar només en córrer. Total, que m’ha tocat afluixar el ritme inicialment previst per mantenir la musculatura i no agreujar el problema pensant ja en l’Ironcat. El dolor per moments era força insuportable, i aquest cop m'havia deixat els Iburofens a casa.... Això ha fet que em passes fins i tot l’apuntador, i la bona cursa que havia fet fins aleshores quedes difuminada en un mediocre temps d’1:36:38, per acabar amb 4:06:01, i la posició 181 del total de 490 finishers masculins. Em quedo amb la regularitat de temps en les tres voltes d'aquest sector, de fet portava un limitador de velocitat que em marcava la que podia portar, sense poder apretar ni fer canvis de ritme en cap moment, no me la volia jugar.

Les conclusions que en trec, malgrat tot, són positives. Primer tri de la temporada, nedant i pedalant bé a aquestes alçades, llàstima del punt negre de la lesió, però queden tres setmanes de dura feina per intentar minimitzar-la i anar amb una mica més de tranquil•litat a l’Ironcat, i, si no, doncs farem la marató més a poc a poc, cap problema, la qüestió en un ironman, i per extensió a tots els triatlons, és acabar i gaudir de l’ambient i de la competició en si, la resta, com deia el lema del mateix Ironcat fa un parell d’anys, són excuses!

Salut i “Vis et Honor!”

30 dies

2010-04-14T21:10:00.000+02:00

Aquesta és la imatge que m'acompanyarà durant 180kms de bici el dia 15 de maig

Això ja està aquí, el compte enrere definitiu ha començat....

Quan avui he vist la data, automàticament el meu pensament s’ha traslladat a l’Ampolla el matí del dia quinze del mes que vé, trenta dies justos!!!

Un cop superada la crisi que vaig tenir ara fa un parell de setmanes, i després d’haver pogut acumular una bona setmana d’entrenaments, les meves sensacions de com podré afrontar el repte han millorat, tot i que no estic per tirar coets, ni molt menys. A falta del test del B de Banyoles de final de mes, i de la resta d’entrenaments fins a una setmana vista, la possibilitat de baixar la marca continua essent molt difícil, però aconseguir ser finisher una altra vegada en condicions més o menys acceptables ja no és una quimera. Soc realista i sé que els meus ritmes encara no són els que voldria, però si que han millorat molt en quinze dies. Sobre tot a l’aigua i amb la bici, on començo a trobar-me força còmode, mentre que en la cursa a peu, les molèsties permanents a l’isquio no em deixen acabar de rendir al màxim. Tot i així de moment puc mantenir un ritme per sota de 5’ amb relativa comoditat, fins i tot després d’haver fet una tirada amb bici, cosa que em costava més l’any passat per aquestes dates, tenint en compte també que havia fet més volum general en els tres esports. Un altre motiu que em fa guanyar confiança és que en les dues competicions que he fet igual que l’any passat, la Mitja de Banyoles, i els 1500 mts de Mataró he baixat la marca, quan no pensava fer-ho, i que mentre les realitzava ho feia sense la sensació d’anar a tope i acabant molt content i sencer. Especialment bones sensacions m’ha deixat aquest cap de setmana la tornada des de Mataró per la costa amb la bici, quan ja portava 250kms acumulats de tota la setmana a les cames, i acabant amb força a les rampes de la carretera de Tossa sumant 70 kms més de trenca-cames.

Tornant al dia D, nomes espero que aquest any la climatologia que ens ha estat matxacant sense pietat tot l’hivern i el que portem de primavera, ens doni una treva el dia 15 de maig, i almenys no plogui, ni faci fred, perque demanar que no faci vent al Delta sembla una mica utòpic, però si en fa, almenys que sigui d’una intensitat raonable...

Aquesta setmana sembla amb la feina els entrenaments baixaran de volum, però he augmentat la intensitat, a veure com responen les cames, ja que de pulsacions la veritat es que em trobo bé, amb 42-45 en repòs i la sensació de cansament justa per l’entreno realitzat, i la setmana que vé, doncs ja veurem, pas a pas!!

Salut, entreno i ForçaiHonor!!!

COMENÇEM DE ZERO? QUASI, D’UN!!!

2010-04-02T12:52:00.001+02:00

Complicat, molt complicat estic veient fer un paper digne a l’IronCat. La parada obligada per la nevada m’ha afectat més del que em pensava. Si fins llavors a havia acumulat uns volums en general pobres, però tenia bones sensacions en els tres esports, els dies aturat m’estan cobrant una factura més alta del que em pensava.

El meu organisme és de motor dièsel total, això vol dir que potser no faré volums descomunals ni intensitats extremes, però necessito fer alguna cosa cada dia, perque si no, el meu rendiment, ja de per si força normalet, baixa encara més.

L’exemple més clar l’he apreciat amb la natació. Abans de la parada obligada, començava a passar les sèries de 100 per sota d’1:25, i em costava poc recuperar, en definitiva, les sensacions eren molt bones. Ara, però, la cosa ha canviat. Em costa molt fins i tot baixar d’1:30, i encara més mantenir un ritme elevat més enllà dels 400 metres, i tot això a deu dies dels 1500 Màster de Mataró on la meva intenció era baixar la marca de l’any passat, 24:16. Em sembla que m’hauré de conformar en intentar baixar de 25’, si la cosa no millora molt la setmana que vé...

En bicicleta també he notat la parada, tot i que potser menys. El que em falta a aquestes alçades és el poc volum acumulat a l’hora de començar a fer pujades, massa llarg aquest hivern, però crec que si el temps acompanya, el mes que tinc de marge intentaré acumular i trobar un nivell digne per fer els 180 kms de l’Ironcat amb un mínim de garanties.

I en la cursa a peu, doncs la veritat es que amb un parell de tirades llargues, i les transicions que a partir d’ara introduiré després de les sortides de bici, crec que en tindré prou per acabar al meu ritme els 42 kms.
Una altra cosa serà la marca, però la veritat es que ja m’he mentalitzat definitivament que sortiré a veure que passa i sobre la marxa veuré si puc apretar més o menys.

Però on crec que més m’ha afectat la parada és en l’aspecte psicològic. Les ganes d’entrenar i patir en els entrenaments han patit una devallada important. Crec que també hi pot tenir a veure el fet que comenci la primavera i el sol comenci a escalfar una mica. És un canvi estacional que sempre m’ha afectat molt, i crec que aquest any, com que el contrast entre el temps ha estat molt gran en pocs dies, estic més aplatanat que de costum. A més els canvis laborals i les vacances de setmana santa tampoc m’han ajudat gaire...

Ara nomes em toca esperar a que la setmana que ve la meteorologia em deixi fer el que tinc ganes de fer i que em donarà un plus de confiança i motivació, culminat el diumenge amb la competició Masters de Mataró i la posterior tornada amb bici fins a casa, toco fusta!!

Salut, entrenar, i ForçaiHonor!!!!

Fred, neu...vorejant el desastre....

2010-03-15T04:21:00.002+01:00

...let it's snow....

Indignació, impoténcia, ràbia....tots els adjectius són pocs per descriure el que hem viscut els soferts habitants de les comarques gironines aquesta setmana... Vagi per davant que a mi m'encanta la neu, i que aquesta nevada i posterior onada de fred haurien sigut una molt bonica anécdota en qualsevol país mínimament preparat, però és el que hi ha. No em vull desfogar perque molta gent ja ho ha fet per mi, i tinc l'esperança (petita, tot s'ha de dir) que aquesta vegada potser alguna cosa canviarà perque la próxima nevada el caos no sigui total, cosa a la que quasi hem arribat aquest cop.

Un cop feta la introducció tocaria parlar dels entrenaments i les sensacions a poc més de dos mesos de l'Ironcat. Ho resumiré ràpidament: La cosa pinta malament.... Doncs sí, encara sort que dilluns vaig ser un dels darrers privilegiats que vaig poder anar a nedar dos mil metres a la piscina, sota la primera nevada i tractat de boig per algú que corria per allà... Des de llavors, piscina tancada, i no se sap quan es podrà reobrir, o sigui que em sembla que haurem de desempolsar el neopré abans de temps!

Després de la mitja de Banyoles, les meves cames es queixaven, i tot estava previst perque poguessin passar, juntament amb la meva esquena i un petit conat de tendinitis a l'espatlla esquerra per les mans de la meva fisio el dimecres, evidentment tota la programació va quedar "en blanc" (boníssima la broma, jeje), i després de l'alegria inicial de veure la neu pels carrers, començava la preocupació, primer pel tall de llum, i posteriorment per no poder sortir de Sant Feliu a causa de la gravetat de la situació. Així ens despertàvem dimarts per poder gaudir del caos i la desorganització absoluta, i tot això a més amb el termòmetre sense passar dels 5 positius....

La resta, més o menys ja la coneix tothom: Tot parat, molta fred, sense llum i per tant sense aigua calenta i calefacció, amb les carreteres i camins plens de neu, arbres i col·lapses variats, la veritat es que la darrera cosa que quedava eren ganes d'entrenar. A més les meves filles sense cole, i començar a treballar de nits, afegien desmotivació per anar a fer qualsevol cosa que no fos estar amb elles i compartir moments de jocs de taula, deures i converses pare-filla.

Finalment, divendres aconseguia treure'm la mandra de sobra, motivat en part pel fet que a casa dels meus pares ja tenien llum i m'hi podia anar a dutxar amb aigua calenta (amb la freda també ho he fet, però fa com una mica més de pal...), i sortia a còrrer cinquanta minuts per comprovar que el meu estat físic havia tornat a iniciar una decadència perillosa a seixanta dies vista de l'Ironcat. En la situació actual toca fer replantejament. Acabar dignament serà un repte, i en aixó centraré els meus esforços a poc que el temps previ acompanyi i pugui matxacar-me el que vull i necessito. De moment sembla que la setmana que vé ens donarà una treva i podré acumular quilòmetres de bici i còrrer, nedant, doncs ja veurem com està el tema de la piscina.

Seguiré informant, de moment ForçaiHonor, neu i Salut, i que no decaigui la motivació, el poder està en la ment!!!

Mitja Marató de Banyoles

2010-03-08T11:49:00.004+01:00

Tercer any seguit de dorsal personalitzat

Els 4F menys en Marc que ja havia marxat...

Després d'una bona setmana d'entrenaments, amb més de dotze hores acumulades, el diumenge tocava el postre de la mitja de Banyoles. Aquest era el tercer any consecutiu en el que participava, i on potser hi anava menys confiat del meu estat de forma i temps final, ja que les sensacions en la cursa a peu que estic tinguent en els entrenaments no m'acaven de convèncer.

El dia començava estressant, ja que el despertador em va fer una mala passada i em vaig aixecar gràcies a la trucada d'en Rafa que feia més de 20 minuts que s'esperava... Em vaig entafonyar dos "medianoches" amb melmelada i un suc, i mitja hora més tard de l'horari previst ens enfilàvem cap a Banyoles, on gràcies a en Marc ja teniem els dorsals a punt. Un cop aparcats, a buscar un lloc on deixar-hi els "nervis" habituals abans de cada cursa, i sense temps per a més, trobada amb en Marc i una mica d'escalfament abans de la sortida. Tornàvem a ser els 4F, aquest cop canviant l'Alfred per en Rafa. L'ambient, com cada any i malgrat la coincidència amb la Marató de BCN, molt bó, molta participació tant a la Mitja, com a la cursa popular paral·lela que fa la volta a l'Estany. La temperatura, una mica freda, uns cinc graus, però ideal per fotre canya al cos.

La meva idea abans de sortir era intentar anar a un ritme còmode de 4:45, i acostar-me a la marca de l'any passat (1:38), o com a mínim, baixar de l'1:40.

A les 9:30 sortida puntual, i a còrrer!! En el pas pels primers dos quilòmetres ja ens adonem que el ritme no era l'inicialment previst, amb 10 segons per km més ràpid; els tres que anàvem junts ho comentem (en Rafa ja volava a menys de 4' km) i decidim mantenir a veure que passa. Km 5, 22:42, i sensacions irregulars, fins aquí em va costar trobar un ritme més o menys còmode, però a partir d'aquí la veritat es que les sensacions varen esser molt bones. Al km 10, 45:46, i provo un canvi de ritme, que un cop consensuat amb en Pep i en Marc, deicideixo deixar fins al km 15. Però a partir del 13 i poc, ja comencem a incrementar una mica, per passar pel 16 tot avançant gent. Fins al 17 petita pausa per recuperar, i a partir d'aquest i despres de la última pujada amb cara i ulls, faig el canvi previst i a tope fins al final, amb un darrer quilòmetre aprop de 4' i per acabar amb un temps final d'1:36:23, quasi dos minuts menys que l'any passat, i realment satisfet de com havia anat la cursa i de les meves sensacions. En Pep entrava amb mi, i en Marc tot just uns segons després en el que era el seu debut en una mitja Marató.

La conclusió que en trec es que malgrat no he estat fent entrenaments de qualitat, excepte a la piscina, els fons que he anat acumulant i la mentalitat estan fent que a cada cursa descobreixi que puc anar una mica més, i aixó em dona molta moral de cara a l'Ironcat, tenint en compte que els entrenaments més llargs i durs encara estan per arribar, sempre que el temps ho permeti....

Aquesta setmana serà complicada per l'horari laboral i la fred que anuncien que farà, però que hi farem, intentaré trobar alguna alternativa per seguir sumant!

Salut i ForçaiHonor!!

Sensacions

2010-02-28T17:06:00.004+01:00

Salou 08, concentrat i a tope!

Primera de les quatre voltes de Lanzarote, feliç!

Setmana dura compaginant entrenaments, feina i obligacions familiars, i que em deixa sensacions contradictòries, amb tot he aconseguit sumar deu horetes més d’entrenament als comptadors.
Mentre que a l’aigua cada dia em noto millor i aconsegueixo mantenir els meus ritmes alts amb certa comoditat, en la cursa a peu no acabo de trobar el punt, segurament el volum de la setmana passada i les poques hores de descans d’aquesta m’estan passant factura, però la veritat és que entre petites molèsties al peu esquerra, i el mal de cames, les mitjanes per kilòmetre que estic traient no són gens esperançadores de cara a Banyoles diumenge que vé. A més, la setmana que comença demà intentaré acumular unes quantes hores de bici, o sigui que confio en la sessió de fisio de dijous per intentar deixar-me el més decent possible i aconseguir l’objectiu de rebaixar la marca de l’any passat, tot i que hores d’ara em conformo amb igualar-la. He penjat les fotos per recordar-me que puc córrer acceptablement com ho vaig fer en el triatló olímpic de Salou de fa dos anys, just tres setmanes després de fer 3:53 a la marató de l’Ironcat, i del començament de la marató de l’IM de Lanzarote, on vaig clavar la marca que anava a buscar, amb 4:00, per ganes i motivació no quedarà...

Un apart mereix la bici. Després d’un hivern molt dur per poder rodar, finalment el dimecres vaig aconseguir fer dues horetes i mitja en companyia d’en Rafa i el vent, i unes sensacions molt agradables, evidentment molt lluny del meu millor estat de forma, però em va servir per constatar que tampoc estic tan malament, i que a poc que aconsegueixi encadenar un parell de setmanes amb bon volum i l’assimili, les coses s’aniran posant a lloc.

Per cert, a través d’un company de feina he accedit a la pàgina YourTrainings.com, una espècie de feisbuk on penjar els entrenaments diaris a la xarxa, i compartir-los amb tota mena de gent que hi estigui agregada. El programa et fa la estadística, gràfics, etc, de tot el que hi vas acumulant, està xula i és una bona forma de tenir un resum de tot el que anem fent dia a dia, són uns minuts a la setmana per introduir dades que crec que val la pena per a tots els que ens agrada l’estadística.

Salut i ForçaiHonor!

menys de tres mesos per l'Ironcat...buf!

2010-02-23T08:25:00.003+01:00

No sé si ha estat gaire bona idea aixó de posar el comptador del temps que falta per a l'Ironcat... I més després de setmanes com aquesta passada, en la que la meva salut s'ha aliat en contra meva per no deixar-me entrenar gaire més de sis hores (essent generòs!). El dilluns les cervicals ja em donàven un primer avís, que es comfirmava a la piscina, acabant amb un entreno molt light pel que estava acostumat darrerament. A aixó havia d'afegir un refredat que m'estava fent la punyeta des del primer dia del Carnaval (si ja dic jo que aquesta fred no ha de ser bona del tot). Total, que al final el dimecres em quedava clavat del tot, i perdia la resta de dies de la setmana, amb una sessió a mig gas de natació dijous a darrera hora, per provar l'evolució de l'esquena, i un rodatge a peu d'una horeta, més mil cinc-cents a l'aigua el divendres, tot plegat amb un temps fastigós, amb la nostra inseparable pluja i no precisament calor.

El cap de setmana va ser de recuperació total, amb "calçotada-graellada" amb en Toni, en Pep, l'Alfred, i respectives famílies, que es va allargar fins a les set de la tarda del dissabte, entre degustacions de vi, cava, patxaran i un espectacular vodka amb caramel, i un diumenge de xocolata desfeta i família per totalitzar zero hores d'entreno, però una gran "recuperació activa"!

Tornant a l'Ironcat, he quedat parat de la rapidesa com s'han acabat les inscripcions i de com s'ha omplert la llista d'espera aquest any. Aixó m'ha alegrat especialment, ja que considero que l'Ironcat és un bon triatló de distància IM, amb una bona organització, uns circuïts simples, però bonics, i un ambient molt familiar que sempre ajuda a l'hora d'afrontar una prova d'aquestes característiques.

La veritat es que abans de participar-hi, sempre m'havia mirat l'ICat amb un cert menyspreu, ja que considerava que les proves de la franquícia Ironman eren les auténtiques, i les que donaven més "prestigi" a un debut en aquesta mítica distància. Però quan s'em varen tancar les`portes de Lanzarote fa dos anys (culpa meva, per esperar massa), i amb els entrenos planificats i mig fets per a aquelles dates, la coincidència amb l'Ironcat va fer que finalment vencés els meus recels i prejudicis i m'hi inscribis, i a dia d'avui, crec que va ser un gran encert.

Em va enamorar aquest triatló, i l'he recomenat a tothom que me n'ha demanat referències. He de dir que el fet que l'acabés en bones condicions i una bona marca, malgrat les circumstàncies i condicions meteorològiques que varem tenir el 2008, amb més de sis hores de pluja, també ha influit en que en tingui un bon record, que espero reafirmar aquest proper mes de maig.

Però l'espina de Lanzarote la tenia clavada, i després de fer-lo aquest any passat, puc dir que no es poden comparar les dues proves. La única cosa en la que són iguals és la distància, la resta res a veure. Sincerament, crec que l'ambient i les sensacions que es viuen en un Ironman (marca), o personalment, les que vaig viure i veure a Lanzarote, són increibles en quant a la internacionalitat, infraestructura, mitjans de tota mena, i muntatge a l'americana que comporta la marca. Està clar que uns boxes amb més de 1300 participants de tot el món, amb tot el que comporta de material de tots els nivells, i l'ambient que afegeixen els acompanyants, juntament amb els misticisme que dona la illa, no són el mateix que uns altres amb poc més de dos-centes bicicletes, però s'ha de tenir molt clar que l'esperit és el mateix, i que el que conta al final és creuar la línia d'arribada i aconseguir el títol honorífic i merescut de FINISHER, sigui amb el temps i la posició que sigui. I crec que aixó és el que molta gent oblida a l'hora de decidir-se per un o altre.

He conegut gent que menyspreuava i menyspreua l'Ironcat perque senzillament no és un "IRONMAN". Jo en determinats moments reconec que també pensava com aquestes persones, però la meva opinió va canviar després de fer-lo, i el fet que aquest any les inscripcions s'hagin esgotat amb tanta antelació, i la llista d'espera que hi ha, refermen la meva creença que l'Ironcat és un bon triatló de distància IM, ideal per debutar o anar a buscar marca personal, deixant de banda prejudicis marquistes i si el nostre objectiu bàsic és gaudir intensament d'aquest esport.

Ara nomes em queda animar a la gent perqué vingui a donar un cop de mà a tots els que prendrem la sortida el dia 15 de maig a les set del matí, i que vegin de primera mà l'ambient i cridin i s'emocionin amb la gent que hi participa, la veritat es que val la pena, i si a sobre, et pots menjar un bon arrós davant del Delta de l'Ebre (preciós), que més volem?

Així doncs, Salut, entrenos i ForçaiHonor, aquest cop especialment als dos companys de fatigues que ens trobarem a la platja de l'Ampolla el dia D: En Quim Verdalet(Ultraquim) i en Jordi Oliveres.

Setmana de fred, mal temps i... Carnaval!!!

2010-02-16T10:19:00.003+01:00

Brooks Cascadia, un luxe als peus per còrrer per muntanya

Carnaval, carnaval...llàstima que no es veu el got de beguda isotònica!

Després d'uns anys de no participar activament en el Carnaval, aquest any m'he afegit a la colla dels Gòmbits per col·laborar en tasques de suport logísitic (bàsicament distrubució de mam i transport d'objectes, entre d'altres) i he sortit amb ells a tres de les quatre rues programades des de divendres a la nit, a més d'estar present fins pràcticament al final en els actes de presentació de sa majestat el dijous nit a Sant Feliu, (després del corresponent entreno amb 4200 metres a la pisci), i esgotar la disco mòbil el diumenge al vespre a Santa Cristina, amb petita decepció final al Lawyer's per la derrota del Barça.

Total, que amb tota la história carnavalesca, trencava una bonica dinàmica d'entrenaments, malgrat el mal temps que ens està castigant sense pietat a tots els que intentem sumar quilòmetres a l'aire lliure aquest llarg hivern.

La veritat es que costa molt, tot i estar motivadíssim, sortir i passar fred amb la bici, no tant amb el còrrer, però el fet d'anar respirant aire gèlid (tan en els entrenos com a les rues, tot s'ha de dir...) ha fet que m'estigui sortint un altre refredat de primer nivell, que acompanyat amb la pluja i fred que fa, ha aconseguit que ara per ara les meves ganes de matxacar-me siguin zero. A més les previsions meteorològiques per a la resta de setmana i dies vista, no són gens optimistes, tot el contrari, i els homes del temps sembla que disfrutin especilament amb aquell somriure quan diuen els litres i litres d'aigua que cauen, o el fred intens que ens espera, quin personal!

Com ja he dit abans, tot i haver trencat la dinàmica d'entrenaments, dissabte encara vaig aconseguir surar (i sense manguitos) dos mil metres a la piscina abans de la rua de Platja d'Aro, i diumenge al migdia arribava a casa amb els dits dels peus d'un color morat intens i sense sensibilitat després de una mica més d'un parell d'hores de BTT, just per anar i tornar de Cassà pel carril bici, i saltar-me així la rua matinal de Sant Feliu.

Així doncs, aquesta setmana l'he tancat amb 13mil metres i poc a l'aigua, uns 110 kms de bici entre carretera i muntanya (no porto conta-km encara!) i tres dies de cursa a peu, un d'ells fent la cabra amb les meves noves BROOKS cascadia 9, regal de la Mireia pel meu cumple, que encara no havia tingut ocasió de provar, i que la veritat es que van molt i molt bé!

A tot aixó hi he d'afegir una sessió completa al Gym i algunes d'estiraments i abdominals, per tancar la setmana amb aproximadament una mica més d'11 hores d'entreno, poc pel meu gust, però que benvingudes siguin, que tot suma!

Aquesta setmana amb el refredat, el temps que fa, i la feina serà tot una mica més complicat, però qui ha dit que preparar un ironman sigui fàcil?

Apa doncs, Salut, entrenus i ForçaiHonor!!!

PD: per cert, ja he aconseguit baixar la barrera psicològica dels 80 kg, concretament 79,1 i seguirem fins a acostar-nos als 76 pels voltants del mes de maig!!!

Hivern...que llarg que s'està fent....

2010-02-10T19:06:00.003+01:00

Una mica de sol hivernal....genial!!!

A l'esquerra, platja de la Fosca a Palamós

Per fi un dia radiant!!!

...i aixó és S'agaró ahir...quin contrast!!!

Hivern total!

Després d’una setmana dura per horaris laborals, en la qual m’he limitat a anar fent alguna cosa a les tardes, començava aquesta amb l’esperança de que el mig bon temps que va fer durant aquesta setmana, ens vingués a veure algun dia en aquesta, però, les previsions no eren gens optimistes...

Al final, després de dos dies de pluja, avui dimecres finalment ha sortit el sol!! Les fotos són el contrast d’aquest migdia amb ahir, un dia gris i plujós amb una escletxeta que em va permetre anar a córrer 50 minuts, i avui, amb el solet he aprofitat per sortir un parell d’hores amb la bici de carretera, això si, amb la inseparable tramuntana i un fred que començava a calar cap al final de la sessió.

La veritat es que aquest any que estava més mentalitzat que mai per fer quilòmetres amb la bici, el temps m’està jugant una mala passada, perquè per sortir amb fred o vent, o les dues coses juntes, ja tinc l’alternativa de la BTT, però sincerament amb aquestes temperatures no em ve gents de gust mullar-me, ni que sigui per muntanya.

De fet, mullar-me ja ho faig prou a la piscina, on estic força content del meu rendiment actual, i cada vegada tinc millors sensacions. Mica en mica vaig pujant el volum i aconseguint acabar els entrenaments programats pel míster.

El que segueixo portant pitjor és la cursa a peu. Ja m’he fet a la idea que soc un corredor més aviat dolent, no m’agrada massa i em costa agafar ritme...però en fi, seguiré esforçant-me en intentar aconseguir córrer dignament, i tornar a baixar la meva marca de la Mitja de Banyoles, on ja estic inscrit, just d’aquí a un mes. Si ho aconsegueixo serà una bona injecció de moral i motivació per a seguir matxacant l’esport que menys m’agrada dels tres. A més, en aquesta mitja, tornaré a tenir la companyia d’en Pep, i aquest any també s’hi ha inscrit en Rafa, però intentar seguir-lo a ell ja seria una altra història.

Així doncs, esperant el fred polar, ideal pel Carnaval de divendres, seguiré sumant wn el camí cap al primer gran objectiu de l’any: L’Ironcat.

Apa, Salut, entrenus i ForçaiHonor!!!

Campionats d'Espanya de Natació Master

2010-02-04T01:35:00.003+01:00

La meva estimada companya de fatigues BTTera, deu anyets ja...

No havia estat mai en uns Campionats d'Espanya de Natació, i aquest any aprofitant que es feien aprop de casa, a Castelló de la Plana, vaig voler estar al costat de la Mireia per animar i donar recolzament, i evidentment a la resta de l'equip: la Cristina, en Marc i l'Anna, i ja que hi era, aprofitar per poder competir per relleus mixtes en les proves de 4x50 lliures i estils, a més dels 100 i 50 lliures, sense cap altre objectiu que gaudir de l'ambient i aprendre, senzillament. Si hagués portat més volum d'entrenament m'hauria agradat nedar les proves de llarga distància, els 800, 400 i 200 lliures, però al final no ho vaig fer, i encara li estic donant voltes....

La Mireia me n'havia parlat de l'ambient que hi ha en uns campionats d'aquests, i la veritat es que nomes per aixó ja valia la pena venir. Gent de tots els nivells i edats, vinguda de tota la península, per compartir afició i ganes de competir amb bon rotllo, una sensació de "rotllo olímpic" molt recomanable per a tothom.

Abans d'aixó, i després de quasi un any de no tocar la meva oblidada Cannondale, aquesta setmana abans de marxar vaig poder sumar 85 kms de BTT entre dilluns i dimecres, amb alguna pujada i baixada de les d'abans (que ràpid que es perd la técnica, mare meva!), i algun km més de cursa a peu. El dijous al matí marxàvem cap a Castelló, ja que la Mireia debutava la mateixa tarda en la competició.

El meu debut va ser el divendres, amb els 100mts lliures, on per sorpresa aconseguia rebaixar la meva marca i la deixava en 1:14:51, més content que un pèsol! Despres a sopar, i a hidratar-nos bé amb begudes no precisament isotóniques, ja que ens esperava un dissabte mooooolt llarg. Les séries de 100 i 200 patxaran segur que les guanyàven amb diferència...

L'endemà al matí, mentre la resta de l'equip marxàven cap a la piscina, jo sortia una mica més tard i aprofitava per anar-hi rodant una mica a peu, aproximadament uns 8-9 kms, per la perifèria de Castelló on hi ha una espécie de carril verd al costat de la carretera que porta quasi directament cap a la piscina. Les sensacions varen ser horroroses, influït potser perqué no havia dormit el que tocava, o potser perque m'havia hidratat massa la nit anterior, la veritat es que vaig arribar a la piscina amb no gaire bona cara, aixó si, uns kms més a les cames, que també sumen.

A mi no em va tocar nedar fins al relleu mixte a darrera hora del dia, on per cert, els jutges es varen lluïr i varen desqualificar a quasi el 30 per cent dels equips, inclosos nosaltres i la meva marca de menys de 34" en els 50...en fi.

I arribava el diumenge al matí, amb els 5o lliures en 34":45 i el relleu de 4x50 estils on varem quedar segons de la nostra sèrie, amb uns 39" en 50 braça que tampoc estan malament.

En definitiva, quatre dies per desconectar, enmig d'un ambient genial de competició, on, per cert, hi ha cada màquina que fa por, amb unes marques espectaculars. Sincerament, m'ha agradat molt, m'he fixat i intentat aprendre detalls de gent que neda molt i molt bé, i el més important, me n'he endut una càrregada de piles i motivació importantíssima de cara a la temporada que tot just comença.

Salut i més Força i Honor que mai!!

Estat actual i canvi d'objectius...

2010-01-23T11:18:00.002+01:00

Despres de dues setmanes d'haver tornat a la càrrega una mica més seriosament, toca fer anàlisi de les sensacions en general, i replantejar objectius a curt i mig termini. Intentaré anar posant regularment els meus volums d'entreno, més que res per adonar-me jo mateix de si segueixo el planning o em torno a "desmadrar" massa...

En aquestes dues setmanes, i tenint en compte els meus horaris laborals, condicions meteorològiques, i altres obligacions, he acumulat uns volums discrets, però tampoc he volgut abusar, i algun dia, conscientment, he fet menys del que hauria tocat, diguèssim que he fet cas a les sensacions que em transmetia el meu cos.

Resumint: nedant he acumulat 15000 metres, especialment agraïts aquesta setmana on dijous vaig fer un dels entrenaments que més m'agraden amb 20 sèries de 100 sortint a 1:45 i descansant entre 15-20'', que m'han servit una mica de test i per guanyar comfiança, acostant-me al meu millor moment de forma de la temporada passada, això si, sense el mateix nivell de resistència.

En la cursa a peu he tornat a fer una de les meves típiques bogeries, i es que despres de no haver fet ni l'ou des del dia 31, amb la St. Silvestre ganxona, i amb nomes dues sessions suaus entre setmana, el diumenge a castigar-me a la Mar i Murta, el resultat, de totes maneres, prou satisfactori i uns quants quilometres més de qualitat acumulats. A partir d'ara, però, prou invents i una mica més de seny, a veure si d'una vegada per totes milloro el meu esport feble, no es que en els altres sigui res de l'altre món, senzillament em costa menys de posar-m'hi i agafar la forma.

En bici és on he pogut fer menys invents, i es que en aquest sentit la climatologia ens esta castigant especialment. La pluja, el fred, o els horaris de feina, no m'han deixat acumular més d'un parell d'hores sobre la bici de carretera, aixó si, amb bones sensacions i ganes de tornar-hi de seguida. A veure si la setmana que ve puc fer alguna tiradeta amb més cara i ulls.

Tot això ho he complementat amb tres sessions de gym, cosa que noto molt en la transferència a l'aigua, i en la força a les cames, però sospito que també té a veure amb que no pugui encara rebaixar aquests 80 kilets que porto a sobre...

En total hauran estat, aproximadament, quasi 15 hores, que en principi sembla poca cosa, però que crec han estat molt ben aprofitades.

Respecte al canvi d'objectius, i pensant sobre tot en fer una actuació digna a l'Ironcat aquest any, finalment no corriré la Marató de Barcelona, ni el Costa Brava Xtreme Running, aquest últim influït també per la meva castigada economia... A canvi, i en les mateixes dates, faré la Mitja Marató de Banyoles, en la que serà la meva tercera participació consecutiva, i problement acompanyat dels 4F, i el Triatló B de Banyoles, respectivament, que em servirà de test perfecte per a l'Ironcat, tres setmanes més tard.

A part d'aquests canvis, la resta de la temporada serà com està planificada a dia d'avui, aixó si, intentaré participar en més triatlons i algun duatló, cosa que no vaig fer l'any passat.

De moment, la setmana que vé toca Campionat d'Espanya de Natació Master a Castelló de la Plana, on hi vaig en companyia dels Màsters de l'equip per nedar els relleus i alguna que altra prova, evidentment sense cap pretensió de res que no sigui gaudir de l'ambient d'un Campionat d'Espanya en bona companyia, que no es poc!

Apa doncs, amb les piles posades, Salut i Força i Honor!!!

Mar i Murtra, sumar i seguir!

2010-01-19T11:55:00.003+01:00

Me n'havien parlat molt bé de la Mar i Murtra, un circuït mitxe terra-quitrà, dur i bonic, emmig d'un bon ambient i ben organitzat, tot això en vint quilòmetres, sempre m'havia resultat atractiu a aquestes alçades de la temporada. Per un o altre motiu, mai havia tingut oportunitat de fer-la, però aquest any finalment tot ha quadrat i malgrat el meu lamentable estat de forma, allà estava jo, puntualment a les 9:30 i en companyia d'en Rafa i l'Alfred per anar "a estirar les cames" una estoneta.

La veritat es que aquestes festes m'han passat factura, excessiva, però conscient de que passaria... El meu pes actual ja disposa del 8 davant, i fa que el meu còrrer, ja lent en si mateix, ara sigui poc més que patètic.

L'ambient abans de la cursa, genial, moltíssima gent i cares conegudes, i unes condicions climatològiques ideals, uns 12 graus i cel tapat.

La meva intenció clara i senzilla: controlar un ritme proper a 5' km, per conservar i intentar arribar el més sencer possible a les pujades i baixades m'esperaven a partir del km 10. A les 9:30, sortida, molt endavant pel meu gust, i a deixar passar gent per uns corriols molt enfangats fins a trobar el meu ritme en companyia de l'Alfred. El primer avís de pujada el trobem vora el km 7, i es comencen a trencar els grupets formats. A partir d'aquí, suaus tobogans, combinats amb rectes, i pujada sostinguda, amb alguna petita treva, fins al km. 15, més o menys. Les meves sensacions a la pujada eren relativament bones, però es començaven a torçar a mesura que les pujades començàven a tenir més desnivell. Però on vaig tenir el punt d'inflexió va ser al km 16. Un atac de gana, combinat amb l'exigència a nivell muscular d'unes baixades molt pronunciades, varen fer que els darrers quilòmetres de cursa ja pels carrers de Blanes no fossin tan agradables com hauria volgut. La visualització dels entrepans de l'arribada era cada cop més intensa i em feia por aturar-me per falta de benzina. Una errada de principiant, però en contrapartida, és en aquests casos quan l'experiència et fa treure forces d'on no n'hi ha, i regulant regulant vaig aconseguir arribar amb dignitat a creuar l'arribada.

El temps final, 1:39, el de menys en el meu cas, però em servirà de referència a les properes edicions, que, per poc que pugui no em perdré. Em quedo amb les sensacions globals i el saber reconduïr mals moments, tan important en curses de llarga distància.

Vull destacar la perfecta organització i detalls amb els participants. El preu de les inscripcions, moltes vegades criticat per excessiu, crec que aquí està ben justificat, amb tres avituallaments líquids més un amb fruita durant la cursa, entrepà de bones dimensions i tota mena de beguda a l'arribada, servei de dutxes ample, i tovallola i samarreta técnica d'obsequi, en resum, un gran matí de diumenge.

Respecte als compis, en Rafa en la seva línia actual i recuparant el seu millor nivell en la cursa a peu, i l'Alfred fent un passet més en la llarga distància i agafant cada cop més confiança de cares als pròxims reptes, siguin els que siguin. La llàstima va ser que aquesta vegada ens va faltar un dels 4F, en Pep, que per motius familiars i amb la inscripció realitzada no ens va poder apretar aquest cop, a la pròxima la motivació serà màxima, segur.

Salut, entrenos i....dieta!

Pas a pas

2009-12-29T05:23:00.003+01:00

Els 4F més un col·lega d'en Pep, satisfacció evident...

Gran representació ganxona a terres llagosterenques

"Bueeeenu", ja tinc els dos primers objectius abans d'acabar l'any assolits, i la veritat es que estic força satisfet del resultat.

El dissabte 26, amb molta mandra perì ben hidratat de cava gràcies a l'àpat nadalenc, em presentava a la sortida de la Cursa de St. Esteva de Llagostera en companyia dels meus compis ja habituals, en Pep i l'Alfred, als que aquest cop s'hi afegia en Marc, a qui em feia especial il·lusió retrobar després de molts anys d'haver acabat l'insti, i que aquest cop substituia al meu "rival" de sempre, en Rafa, que en aquesta cursa concretament, venia a fer d'espectador juntament amb la seva filla Naia.

Abans de prendre la sortida, moltes cares conegudes de Sant Feliu, els habituals que sempre ens trobem en alguna o altra cursa, i d'altres que aprofitaven la St. Esteva per passar un matí de festa diferent i, de pas, cremar alguna caloria. El dia es presentava perfecte per a una cursa, amb una temperatura ideal per a còrrer, i un cel amenaçador, però no tant, i que al final ens va respectar del tot. La idea inicial i comentada camí de Llagostera era intentar baixar de 45 minuts, cosa factible, però que un cop en cursa ja es veuria, donades les característiques del circuit, amb molts tobogans i un 80 per cent sobre pista forestal, aixó si, en perfecte estat.

A les 10 es donava puntualment la sortida als més de 700 participants i em posava al capdavant del "quartet d'amigotes" per intentar trobar un ritme que em resultes cómode. La veritat és que tot i patir una mica en els primers metres per l'interior de Llagostera, amb la pujada a les escales i la major part de quitrà, un cop dins la pista forestal vaig trobar un ritme relativament assequible i es el que vaig mantenir fins al final. El fet que cap dels meus col·legues em dones un relleu em va fer sospitar que potser estava en "el ritme adequat". Així ens plantàvem al km 8 sense parar d'avançar gent tota l'estona, i on vaig fer un primer canvi de ritme veient que l'objectiu sub-45 era factible. Un segon canvi a falta dels darrers 1000 metres en lleugera pujada feia que parés el crono al final en 45:19, però molt content per les sensacions, totalment diferents de les de Mataró, igual que el resultat, ja que aquest cop els meus compis entraven per darrera. Després tocava entrepà, comentar la jugada amb tots els coneguts, i tornar cap a casa per gaudir de la segona fornada d'àpats pantagruèlics, pensant ja en l'endemà a Lloret.

I a Lloret, per començar, molta mandra....el dia, millor que l'anterior, sol i una temperatura realment agradable. L'ambient i el muntatge de la Sansi, realment espectacular, de luxe. A més, jo estava inscrit dintre dels 200 que tenim dret a compartir carpa amb "les estrelles" i allà estavem la Mireia i jo, al costat del Blanco, Reyes Estévez, Eva Arias...

A la sortida, més de dues mil persones, amb un recorregut senzill d'anada i tornada pel passeig de Lloret acabant amb la volta a l'estadi d'atletisme. El començament, molt tumultuós, moltíssima gent en els primers dos quilòmetres, i impossible de mantenir un ritme mínimament decent, passant el primer en 5 minuts, i el segon en una mica menys, donant temps, això si, a que les meves cames s'acostumessin, i les pulsacions s'estabilitzessin. A partir del km 2, un no parar d'avançar gent per aturar el crono en 22:10, i molt satisfet de les sensacions i de l'ambient viscut durant la cursa. Una prova recomanable per fer-la almenys un cop.

Ara toca avui dijous la Sant Silvestre totalment popular de Sant Feliu, on intentaré mantenir un ritme decent i acumular uns kilometrets més de cara a la Mar i Murtra del dia 17 de l'any que vé.

Salut i Molt Bon Any a tothom!!

Fred, Festes de Nadal, i mooooolta mandra!!

2009-12-20T16:35:00.003+01:00

El millor regal, sens dubte aquest somriure!

Sincerament crec que el mes de desembre és un més complicat per començar-seguir amb els plans d’entrenament inicialment previstos per a mi. Entre la feina, el fred que normalment fa, i els dies de festa amb tot el que comporten, les ganes d’entrenar una mica seriosament són més aviat escasses... Per intentar minimitzar això, aquest any m’autoregalaré material per poder acumular quilòmetres amb un extra de motivació, en el pròxim post ja penjaré les fotos de les novetats.

De moment, dues setmanes d’entrenaments irregulars, la primera condicionada per la ressaca post-mitja de Mataró, que reconec que em va deixar molt tocat, i aquesta segona, entre la feina i el fred intens, tocava recuperar sensacions a l’aigua i en la cursa a peu, en espera de poder començar a tocar la BTT la setmana que vé.
El problema principal vindrà donat pels àpats nadalencs en els quals reconec que no m’estic de res, em surt la vena golafre i menjo molt més del que el meu cos necessita. Per intentar minimitzar les possibles conseqüències i de pas acumular uns quants quilometrets a les cames, com ja vaig avançar fa dues setmanes, el dia 26 i 27 tocarà aixecar-se aviat i anar a córrer una estoneta a Llagostera i Lloret.

La intenció és sortir a tot el que pugui en els 10 kms de la Sant Esteva, i amb el que em quedi l’endemà, però l’esperit bàsic és cremar calories (que ja va fent falta) i passar dos bons matins nadalencs en ambient esportiu, cosa que m’encanta! A veure si el fred intens ens respecta, i el termòmetre puja una mica aquests -7 i -8 dels darrers dies a Llagostera, i si no, doncs a abrigar-se toca!

Personalment admiro a aquesta gent que amb aquestes temperatures dia si, i dia també, surten a córrer, i encara més als que s’atreveixen amb la bici, sobre tot de carretera, a mi, sincerament, em costa molt fer-ho, sobre tot si no tinc més remei que anar-hi al vespre, però l’hivern és el que té, i córrer en aquestes condicions també té el seu encant i crec que quan acabes la sessió la recompensa es encara més gran.

Canviant de tema, estic especialment content i orgullòs de que la meva filla petita hagi viscut la seva primera experiència competint en una piscina. Va ser ahir dissabte, el resultat és el que menys m'importa (no va quedar malament), però veure la seva alegria abans i després de nedar val molt la pena i em va fer molta il·lusió.

Així doncs, us deixo amb el fred uns dies més, i desitjo a tothom que tingui la paciència de llegir el blog (i a la resta també) unes grans festes de Nadal plenes de tots els excessos que vulgueu, que es compleixin els vostres desitjos, siguin els que siguin, i a partir del dia 6 de l’any que vé comença l’hora de la veritat!

Salut i Força i Honor!!!

Després de Mataró, ara toca...

2009-12-11T20:26:00.005+01:00

Comptadors a quasi 0 (21,097)

Els "4 Fantàstics" abans de començar a Mataró

La primera i cap amunt!

Quasi tres dies ha costat a les meves cames tornar a estar mig decents després de la pallissa de diumenge... Cada dia que passa me n'adono més de la meva inconsciència, que, afortunadament, no ha deixat seqüeles especialment greus en forma de cap lesió o molèstia permanent. Al meu lamentable estat de forma del passat cap de setmana, em vaig oblidar d'afegir que les meves Asics estaven demanant un canvi a crits, i suposo que aixó sumar una mica més de llenya als 21 kms de quitrà per fer-lo encara més dur...

Total, que la setmana que vé toca anar a buscar un recanvi proporcionat a tot el que m'agradaria còrrer aquesta temporada. La meva intenció és canviar de marca, ja veurem, em deixaré aconsellar pels professionals del tema i intentaré trobar alguna cosa equilibrada en la relació qualitat-preu-prestacions, ja iré informant. Les prioritats són unes bones bambes per fer quilòmetres amb tranquilitat, unes mixtes decents (sense que arribin a ser voladores, perqué amb 80 kilets no es pot volar gaire...) i unes de trail, enfocades a aquests mesos d'hivern on m'agradaria fer una mica més "el cabra", i de pas poder-les aprofitar pel CBXR, veurem de les tres quantes en cauen ara.

Un cop vestits decentment els peus, ja no tindré excuses i tocarà còrrer, i molt!!! Ja fa un parell d'anys que dic que m'hi posaré seriosament, però com que no m'agrada, doncs sempre hi trobo una excusa. Aquesta vegada però és diferent. El repte és massa gran i llaminer com per fer la meva, i prometo preparar la Marató de BCN decentment.

La meva idea passa per intentar fer totes les curses que pugui, amb una mica de seny, aixó si, per aprofitar-les com a entrenaments de qualitat i patiment, que és el que em costa més quan vaig a còrrer sol. Aixó per un costat, i per l'altre enganxar-me en els entrenos al ritme dels que ara estan un punt per sobre, aixó si, essent en tot moment molt conscient de les meves limitacions i escoltant al cos i les sensacions que em vagi enviant, a part del que pugui dir el pulsòmetre.

Amb tot aixó, el primer "repte" que m'he marcat aquest mes és anar a fer la Cursa de Sant Silvestre de Llagostera, que es fa el dia 26 d'aquest mes. És una cursa de 10 kilometres, la major part sobre pistes de terra, amb un recorregut força maco, i totalment popular. Fa anys que la vaig anar a fer i em va agradar molt. L'únic inconvenient és el fred que normalment hi fa, i si és com l'any passat que hi va ploure, doncs la veritat se te'n treuen les ganes...però alla hi serem!

La següent serà just l'endemà a la Sant Silvestre de Lloret, coneguda com La Sansi, de 5 kilometres i perfecta per estirar les cames l'endemà del tute de Llagostera, on intentaré donar una mica més de guerra als meus compis de curses que a Mataró.

I de Sant Silvestre a Sant Silvestre, el dia 31 a la tarda toca còrrer a casa, a Sant Feliu, en la segona edició de la nostra SantSilvestre. Segurament optaré pel recorregut de 10 kilòmetres, i el rendiment tota una incògnita ja que per a aquelles dates estaré treballant de nits, amb tot el que comporta a nivell físic. Segurament la posterior xocolata amb melindros ajudarà a reposar forces abans de tornar a la feina!

Un cop passades les festes, i si encara hi soc a temps per inscriure'm-hi, m'agradaria anar a fer la Mitja de Terrassa, però aixó ja és a massa temps vista, i segurament ho acabaré de concretar d'aquí uns dies, despres de tornar a entrenar en condicions, perque no estic disposat a tornar a fer el pena i arrastrar-me un altre cop els últims cinc quilòmetres...

Així doncs, a partir d'ara piles posades, de les alcalines recarregables, i a creuar els dits perqué els refredats, virus, grips i dolors variats passin de llarg.

Salut, entrenus i a abrigar-se que diuen que vé la fred (per fi)!!!

SOM-HI!!!

2009-12-07T20:13:00.003+01:00

Un cop arribats i en companyia dels nostres incondicionals animadors!

Després d’un llarg parèntesi, motivat per obligacions personals que han generat un canvi important en el meu dia a dia, em sembla que estic, més o menys, en condicions de recuperar els entrenaments i les actualitzacions periòdiques del blog (la veritat és que en tenia ganes!).

I començo amb la crònica esportiva de les dues darreres setmanes, en les quals he patit els rigors d’un temps totalment imprevisible que m’ha acabat passant factura en forma d’un procés gripo-sinusitòs molt molest i que m’ha deixat baldat uns quants dies, cosa que no ha fet més que empitjorar el meu “patètic” estat de forma, sense cap mena de dubte, les condicions menys ideals per a competir, i menys en una mitja marató....

Quan fa un parell de mesos vaig prendre la decisió d’inscriure’m a la Mitja de Mataró i vaig convèncer a tres bons amics de fer-la junts, no m’imaginava que estaria tan malament.... Sincerament, pensava que hauria entrenant una mica seriosament la cursa a peu, sense cap mena de dubte el meu punt més feble, triatlèticament parlant, i que podria fer una marca digna, a poc que tot anés normal. Res més lluny de la realitat. El dijous de la setmana anterior em posava malalt cosa que m’obligava a estar quatre dies tancat a casa, i que s’afegia a uns entrenaments més aviat discrets, per deixar el meu estat físic a un nivell que no recordava. Amb tot aixó, el dimecres d’aquesta setmana em donaven l’alta, després de la corresponent dosis d’antibiòtic i altres medicaments, i el diumenge em plantava a la sortida de la mitja, amb dos cullons!

El ritme previst amb en Pep i l’Alfred, era d’intentar anar a 5 min/km fins al km 15, i a partir d’allà qui pugues, a apretar! En Rafa, el quart en discòrdia, actualment es troba en un altre nivell, i la seva intenció era intentar mantenir els 4:30 m/km, cosa que va aconseguir sense massa dificultat.
La meva guerra particular contra mi mateix, començava com la de tots, puntual a les 10, amb una temperatura i un ambient ideals per passar una bona estona competint. Les sensacions, perqué enganyar-me, horroroses, però allà estava jo, tota l’estona per sobre de 170 ppm, i amb el primer parcial al km 5 per sota de 24, relativament còmode (per dir-ho d’alguna manera). En Pep i l’Alfred seguien al meu costat també amb comoditat i comentant la jugada. Amb això arribàvem al km 10. Començava el patiment de debò. El parcial dels 5km seguia essent acceptable, amb 24:13, però la mitjana de pulsacions ja espantava una mica... A partir d’aquí, les cames varen començar a queixar-se, notava el poquíssim volum acumulat, tot i que em mantenia gràcies a les sessions de peses realitzades fins ara. La única cosa que em començava a preocupar era una molèstia a la part exterior del genoll esquerra, res greu però que no em deixava acabar de concentrar en el patiment "normal".

El parcial fins al km 15 seguia pujant però sense estridències, 24:50, cosa que ja em feia preveure que ho passaria fatal, ja que normalment jo vaig sempre de menys a més, i els meus segons parcials solen estar força per sota dels primers. Era molt conscient, però, de la meva condició actual, i cap al km 16, i un cop l’Alfred ja ens havia deixat, li comentava a en Pep que les meves cames havien dit prou, i ell incrementava el ritme. A partir d'aquí, res a dir, punxada total com poques vegades m’ha passat, però totalment previsible i assimilada, tinc clar que sense entrenar no es poden fer segons quines coses, tot i que les faig, i probablement, mentre la salut em deixi, les seguiré fent....

La paraula que descriuria els meus darrers quilòmetres és: patètics... Un cop més vaig haver de fer servir tota la meva força mental per no aturar-me i acabar caminant....les pulsacions havien baixat força, per sota de 170 i tot, però les meves cames senzillament havien dit prou i havia de fer esforços per intentar llençar un peu darrera l’altre aixecant-los mínimament del terra. La mirada fixa endavant i el pensament de la recompensa de l’abraçada de la meva filla petita i de la Mireia em servien com a energia per acabar els duríssims darrers metres dignament en un temps final d’1:46:50 (val més que no compteu el parcial...)

La conclusió que en trec ja la he dit en el començament del post, però a part, un cop més me n’emporto la certificació de que el nostre cos no té límits físics, i que si algun dia em poso a entrenar seriosament potser podré arribar a la xifra màgica de l’1:30 en aquesta cursa.

Així doncs, ara a començar a agafar les bicis (la BTT aquest hivern també tindrà feina!), i sense descuidar la feina a la pisci, treballar la cursa a peu amb el gran descobriment de les mitjes “medilast” (que per cert em vaig deixar a casa en aquesta ocasió), per poder acabar l’any esportiu amb les curses de Sant Esteva de Llagostera (26des-10kms), si em puc inscriure a temps la Sansi de Lloret (27des-5km) i la Sant Silvestre de Sant Feliu del dia 31 i 10 kilometrets, així doncs a posar-me les piles toca!!!

Temps de canvis, fi de temporada (part 1) i més reflexió

2009-10-12T19:42:00.003+02:00

Aquí encara tenia ganes de riure, el pitjor estava per arribar...

Ja fa quasi un mes des que vaig penjar el meu últim post, i no he pogut seguir mantenint la regularitat setmanal que em vaig proposar, però el motiu crec que ha valgut la pena. Definitivament, després d’unes setmanes molt intenses, ja estic instal·lat en el meu nou pis, o sigui que definitivament, i si no hi ha res de nou, intentaré mantenir més o menys al dia el blog.

Començaré fent un resum dels dos últims reptes de la temporada, el Tri B de Banyoles i la bici del Challenge Calella.

A Banyoles, doncs la veritat és que hi anava sense cap altra ambició que passar un bon matí de triatló,gaudint intensament cada moment, i intentant minimitzar el patiment habitual, molt conscient que el meu estat de forma a aquestes alçades era força lamentable...
Amb aquestes condicions em llençava a l’aigua, i amb una natació molt neta i còmoda, vaig aconseguir sortir de l’aigua en un temps força digne d'una mica més de quaranta minuts, i la 75ena posició. La transició força ràpida, i a intentar passar-m’ho bé sobre la bici. La veritat es que és una putada anar veient com t’avança gent que en altres circumstàncies i alçades de la temporada no ho farien, però era conscient del que hi havia i seguia al meu ritme, bàsicament còmode i forçant només lo imprescindible, que 20 kms de cursa a peu es poden fer molt llargs...

La primera de les tres voltes a l’Estany encara va ser prou digne, controlant la meva patètica cursa a peu, hidratant-me i menjant correctament, i deixant que em passes encara més gent...les sensacions no eren dolentes del tot, però tampoc anava massa sobrat, i així va ser com la segona volta vaig patir uns dels pitjors quilòmetres que recordo en una cursa. La veritat és que el fantasma de l’abandonament va passar un parell de cops pel meu cap...no trobava el ritme, anava totalment fos, i vaig haver de fer un gran esforç mental per no aturar-me del tot i plegar. Però vaig anar fent, i amb tot això em plantava al final d’aquesta segona volta, on rebia els ànims, més necessaris que mai, de la meva gent (gràcies Lluís, Mireia, Mercé, Compi, Richart...!) i gràcies a això, i després de pendre'm el gel que em quedava, començava la darrera volta. En aquesta em vaig concentrar en la “tècnica” de córrer, intentant allargar els passos i aixecar una mica els genolls. La qüestió es que un cop més vaig poder comprovar que el cap és la millor arma en les curses de resistència. Com per art de màgia vaig tornar a agafar ritme, les cames ja no em feien mal, i fins i tot anava recuperant terreny a la gent que portava al davant! Al final, acabava els últims quilòmetres gaudint molt i eufòric per haver superat un dels pitjors moments que mai hagi tingut en competició, la qual cosa crec que mentalment encara em farà més fort!

El temps final, evidentment força dolent, 4:43:44, i els parcials, 41:34, 2:19:50 i 1:42:20 (33:40-34:49-34:24), quasi 10 minuts pitjor que l’any anterior, però satisfet al final!

La traca final arribava el diumenge 4 amb la Challenge de Calella. Aquí si que em plantava amb la única intenció de gaudir de l’ambient i patir lo im-pres-cin-di-ble en els 180 kms que em tocava fer del nostre equip de relleus. La crònica del cap de setmana la penjaré dijous, per no ratllar massa, i perquè em vull esplaiar una mica i homenatjar modestament a un altre company d’equip que s’ha afegit als finishers d’IM.

Reflexions: Quan pateixo de la forma que ho vaig fer en el parcial a peu de Banyoles, tinc tendència a trobar els pitjors dels meus pensaments. Evidentment les sensacions físiques m’hi empenyen, i fan trontollar la meva presumpta fortalesa física. La imatge de poder patir alguna cosa greu practicant aquest esport no em sol acompanyar mai, però en moments com aquests es mostra més viva i cruel que mai. Costa pensar fredament i separar el dolor o el dany físic del que nomes són sensacions, senyals que ens envia el cos que es queixa. No se si és portar-lo al límit, però crec que és el que s’hi assembla més, almenys a nivell mental. Determinar si el que ens diu el cos és veritat, o és senzillament perquè parem i acabem amb el patiment al qual l’estem sotmetent és complicat, i suposo que calen anys d’experiència i saber interpretar tots els senyals per decidir si ens hem d’aturar o no per evitar un dany major. Sincerament, suposo que aquests moments no deuen ser massa bons per a la salut, la reflexió que en trec és que tampoc podré saber quan em passarà,(fins a aquest moment nomes una vegada abans m’hi havia trobat) i per tant, seguirem endavant amb una mica més de seny...o no....

Salut i Força i Honor!

Esprint final i Reflexió part 1

2009-09-16T20:07:00.004+02:00

Amb en Miquel a l'arribada, bones sèries...

Aquest final de temporada se m'està fent una mica més dur del que esperava. Em trobo físicament cansant, fresc de coco, però hi ha dies en que el cos no respon... Entre les causes, el principal culpable crec que ha estat aquest estiu tan caluròs, que no motivava especialment a entrenar en condicions, i tampoc puc perdre de vista que la preparació de Lanzarote potser m'està passant factura a aquestes alçades. De totes maneres, no em puc queixar, de moment he anat aconseguint tot el que m'havia marcat segons les previsions inicials, limitant-me senzillament a disfrutar competint, i amb uns resultats acceptables donat el meu estat de forma actual. Ara queda acabar dignament el tri B de Banyoles i la setmana següent els 180 kms de bici del Challenge, més algún kilometret més de cursa a peu per donar ànims al company d'equip Salvador, i a en Rafa, que estarà debutant en el seu primer IM.

Amb tot aixó, com deia, entrenaments suaus, buscant la comoditat. Afortunadament ahir vaig coincidir al gimnàs amb en Miquel Navarro, un company de feina malalt de la bici en general, i que el mes que vé marxa a Costa Rica per prendre part en una mítica prova de BTT: La Ruta de los Conquistadores, una gran experiècia segons m'ha explicat el meu germà que hi va participar en l'edició de fa dos anys. Com deia, parlant amb en Miquel varem quedar per sortir a "rodar" dos horetes aquesta tarda...el resultat final, 60 kilometres amb un vent que em recordava a Lanzarote, i uns quants canvis de ritme donant relleus (més aviat a pals...) que ja no recordava com es feien, a més de 45 km/h...buf.... Mitjana final, 30,5, per un circuit amb tobogans, vent, i petit trenca-cames final i una última recta de dos quilòmetres a 50 km/h, quasi rebento les cames i el pulsòmetre!!! La veritat és que ha estat un bon entreno amb millor companyia i que espero repetir una mica més descansat (treballar de nits la veritat és que em deixa força tocat...).

Canviant de tema, però sense deixar el triatló, la reflexió vé donada per l'article escrit per la gran triatleta Pilar Hidalgo, la qual va estar a punt de deixar la vida mentre disputava el triatló de Puigcerdà el passar primer cap de setmana de setembre. Llegint l'article se m'ha posat la pell de gallina, i l'emoció a punt de traspassar els ulls... Us convido a que el llegiu i en traieu les vostres propies conclusions. Jo fa temps que hi penso, i més des que passen coses com les del malaurat Jarque, que ens toquen esportivament aprop. Tinc clar que faig esport per tenir salut, o que la relació hauria de ser aquesta. Hi ha gent que em diu que estem bojos per fer Ironmans o senzillament per entrenar tant, però mentre les revisions mèdiques, i, el més important, les meves sensacions físiques i mentals no m'indiquin el contrari, seguiré practicant aquest esport, això sí, amb una petita dosis de seny, i tinguent molt present que ho faig per passar-m'ho bé, no per anar a "buscar el que no tinc", com dirien els més grans.

Així doncs, ara més que mai, una mica de seny i no oblideu mineralitzar-vos i vitaminar-vos!

SALUT i FORÇA i HONOR!!!!!

MARNATON + TRI OLÍMPIC DE BANYOLES: Prova superada!!!!

2009-09-10T15:49:00.004+02:00

Amb la "màquina" Robert

i els quatre fantàstics!!

Petita mostra de les onades (arreserats!!!)

Representació del XALOC a l'arribada de Banyoles

Molta gent em va dir que estava com una cabra, o que quin sentit tenia fer el mateix dia dues competicions... La veritat es que va ser el meu primer pensament en saber que coincidien en el dia, i que eren compatibles en horari, i significava tot un repte físic a aquestes alçades de la temporada, després de l’estiu tan “perru” que m’he cascat, esportivament parlant.

El divendres a la tarda començava l’intens programa que tenia per davant el dia següent, i Cadaqués ens rebia amb una tramuntana que ja havia estat anunciada al llarg de tota la setmana pels meteoròlegs. Després de l’experiència de l’any passat, amb unes condicions climatològiques semblants, semblava que ens tornaria a tocar patir les onades a favor des del Cap de Creus, però l’augment de participants d’aquesta edició, molts dels quals amb poca o nul·la experiència en aigües obertes, i menys en condicions adverses, i, sobre tot, la força de la Tramuntana d’aquest any, amb ratxes de força 8 (l’any passat el màxim va ser 4-5), va fer que ja durant el brífing els organitzadors ens avisessin que la possibilitat de suspendre la travessia fos força alta, per la qual cosa havien previst un recorregut alternatiu.
En aixecar-nos al matí ja ens varem adonar que la Tramuntana bufava amb força, i en arribar al punt de concentració dels nedadors es varen confirmar els nostres pitjors temors: la organització havia decidit canviar el recorregut i realitzar una travessia per l’interior de la badia de Cadaqués, mínimament arreserats del vent, excepte en els primers mil metres, on el tindríem en contra....
Aquest any els participants estàvem dividits en tres grups de diferent nivell (l’any passat eren 6), amb el gorro verd els “pros”, groc els de nivell mitjà (nosaltres, o sigui la Mireia, la Mercé. L’Esteva i jo), i el vermell la resta. Inicialment les sortides s’havien de prendre separadament, però amb la modificació del recorregut es va optar per sortir tots junts, i al meu entendre, de manera un tant desordenada. Així doncs, com a la travessia de Sant Feliu de fa dos anys, la Mireia i jo ens quedàvem al final esperant la sortida, i en començar a nedar ens adonàvem que la cosa ja anava a tope, i que darrera nostre només quedaven una quinzena de nedadors amb gorro vermell...frustrant!

A partir d’aquí tocava remuntada. La veritat és que la sensació d’anar avançant gent durant tota la travessia és molt agradable i és una motivació extra, però les condicions del mar frenaven les ganes d’anar més ràpid, i vaig començar a reservar pensant en el triatló de la tarda. Els primers mil metres del nou recorregut eren realment complicats, ja que tot i estar arreserats del vent, l’alçada de les onades era considerable fins al primer punt de gir, situat en unes boies just davant de l’arribada. Després tocava nedar fins a la sortida de la badia, per fer la volta en un petit illot, i tornar a la platja nedant enmig de les barques amarrades. En aquest trajecte vaig seguir avançant nedadors amb gorros grocs i algún de color verd, per acabar fort els darrers dos-cents metres amb un temps d’1:01, i la posició 122 de la classificació final d’entre els 345 que varen aconseguir acabar els aproximadament 3500 metres. La conclusió: Gust agredolç per no haver pogut fer el recorregut original, però amb bones sensacions a l’aigua, quedava Banyoles....

I amb entrepà a les mans, i la companyia de la Mireia i la Mercè, cap a Banyoles a fer la segona part del dia. Allà vaig coincidir amb altres tri que havien fet la Marnaton feia una estoneta, en Guillem, en Robert, i la Sina, són els que conec, però suposo que algú més hi havia....

Un cop situats al pàrking, cafè reglamentari i a preparar les coses per entrar a boxes. En aquell moment me n’adono que m’he deixat l’adaptador de la manxa, amb la qual cosa la pressió de les rodes quedava com feia una setmana, el temps que no tocava la bici... Reconec que aquest fet em va generar dubtes sobre si la roda de darrera aguantaria el recorregut, ja que no estic acostumat a anar amb poca pressió i em temia una punxada segura.... Vaig decidir ser positiu i no pensar-hi més, amb la qual cosa entrava a boxes, on comentava la jugada amb els altres compis d’equip que prenien la sortida en aquest tri: En Rafa, en Berto i en Xavi, i amb d’altres col·legues a qui feia temps que no veia (de fet aquest és el meu segon tri de la temporada...).

La linia de sortida, espectacular, quasi cinc-cents triatletes a punt per començar un dels triatlons més bonics i amb més tradició dels que es poden fer a Catalunya. El meu rendiment, la veritat és que era una incògnita, no tant en la bici i la cursa a peu, on més o menys sabia quin podria ser, però si en la natació, amb els 3500 metres acumulats del matí. A l’aigua, com no podia ser d’una altra manera amb tanta gent, molts i molts cops, i difícil agafar el ritme fins que no vaig poder trobar un espai per nedar amb comoditat. La veritat és que em vaig trobar molt bé, i sortia de l'estany en uns acceptables 24:40, segons el xip, i posició 114. Transició força ràpida, i a regular amb la bici, esperant el grup gegant que se sol formar. Als tobogans direcció Figueres el grup arribava a quasi 50 triatletes, fins que es va trencar en la mini ascenció d’Espolla, i em quedava solt juntament amb uns 15 “triatletes” més. Aquí hi va haver un dels punts d’inflexió en la meva cursa, ja que amb un grupet per davant, em quedava sol estirant d’una colla de personatges (amb l’excepció d’un triatleta del Puigcerdà) que es prenen el tram ciclista com una marxa cicloturista, tota l'estona a roda. La veritat és que no entenc aquesta actitud de conformisme per quedar en la posició més enllà del 100. No se que costa fer relleus curts i que farien guanyar temps a tots amb un desgast mínim. En fi, cadascú amb la seva consciència, jo ho seguiré donant tot en la bici, i a córrer com pugui, la qüestió és acabar. El dia que m’estigui jugant alguna cosa ja em replantejaré reservar, però mentrestant, els que estiguin en el meu grup es podran aprofitar de mi, sempre evidentment que no hi hagi gent que estigui més forta i em costi mantenir la roda.... Suposo que tota aquesta gent que es limita a anar a roda amb la bici, són els que després s’apunten a la llarga distància amb la mateixa actitud i que aconsegueixen desvirtuar l’esperit original del triatló....en fi....
Amb tot això, em baixava a córrer amb un parcial ciclista molt digne, i disposat a disfrutar de l’ambient extraordinari que sempre hi ha a Banyoles. Les sensacions en la cursa a peu molt bones. De seguida vaig agafar el meu ritme creuer (patétic) actual de 4:35-4:50, un ritme on em trobo molt còmode, però que evidentment és insuficient per mantenir una posició final avançada. En l’inici de la segona volta vaig començar a notar que anava buit, amb calfreds i no massa bones sensacions. Sort que portava un gel de reserva, i amb això i els ànims de la Mireia, la Mercé i l’Esteva, aconseguia acabar amb un temps final de 2:18, i la posició 126 de 433 participants que varem creuar la línia d’arribada.

La veritat és que em vaig divertir moltíssim, assaborint cada moment d’aquest triatló, com m’agrada fer últimament. Si els entrenaments i les ganes acompanyen, potser al B de Banyoles serà diferent....

La conclusió d’aquest dissabte “de bojos” és molt positiva. Em vaig divertir molt, tant al Marnaton, com a Banyoles, i físicament em vaig trobar molt bé, sense molèsties i amb unes sensacions molt bones, en definitiva, molt content i a punt per tornar-hi!!

Ara ja només em queda el B de Banyoles, ja que finalment a Tossa no hi puc anar per motius laborals, i després els 180 kms de bici del Challenge, on ja estem inscrits la Mireia, jo i en Salvador Ribot amb el nom de TRILOCUS.

Salut i Força i Honor!!

5ena Volta del Serrà

2009-09-01T12:03:00.002+02:00

Amb un mar una mica picat gràcies a la tramuntana que ens va sorprendre a tots, el diumenge a les 9:30 es donava la sortida als 42 equips inscrits definitivament en aquesta edició de la Volta del Serrà.
La tàctica planificada amb la Mercé era molt senzilla: començava nedant jo, i ella al caiac, per estalviar-se una pujada i no castigar excessivament el seu canell lesionat. Ja tenia decidit que no utilitzaria el neopré, cosa que si que va fer la Mercé, i alguns dels altres equips participants.
La meva primera tirada va ser fins a la tercera de les quatre boies col·locades per tal d'orientar-nos fins al punt de gir. Aproximadament uns 2500 metres amb el mar a favor, contrariament a les previsions inicials en aquesta part de costa, on el vent de Garbí sol aixecar una mica de tràngol quasi diàriament durant tot l'any a partir de mig matí. Nedar amb el mar a favor de vegades no es garantia de comoditat, i aixó almenys és el que em va passar a mi, ja que moltes vegades em quedava amb la braçada a l'aire. Per la resta, les meves sensacions dins l'aigua varen anar millorant a mesura que passaven els metres, i em trobava força relaxat.
La Mercé em va donar el relleu fins a la barca situada a la Punta d'en Bosch, on em vaig tornar a llençar a l'aigua. A partir d'aquí la cosa va ser una mica més complicada...les onades en contra eren considerables, entre 1-1,5 metres, i les glopades d'aigua salada sovintejaven. Però la veritat es que en aquest tram em vaig trobar molt més còmode que en l'anterior, i tot i l'estat del mar i la dificultat de nedar en aquestes condicions, vaig difrutar moltíssim dels quasi 2000 metres més. A l'alçada de la primera de les boies de senyalització, la Mercé baixava del caiac com una bala per acabar ja fins a l'arribada, amb un temps final de 2:20, molt bones sensacions de cara al Marnaton, i havent disfrutat moltíssim d'aquesta peculiar travessia.
A l'arribada, un gran avituallament (durant la prova cadascú porta el seu propi al caiac, cosa que personalment em sembla millor) i molt d'ambient i bon rotllo, cosa que posa la cirereta a qualsevol cursa.
En resum, és realment és un privilegi poder nedar en un tram de costa tan bonic com el que tenim al costat de casa. A més, des d'aquest any, la meitat d'aquesta travessia es pot fer per dintre de boies, cosa que dóna una mica més de garanties de seguretat que si ho fem a mar obert, però que evidentment no exclou el fet d'haver de portar una boia si volem anar més tranquils.

Ara, com diu la Dori personatge genial de la gran pel·lícula NEMO: "sigue nadando, sigue nadando, que se hace? NADAR!!!"

Per cert, de meduses, ni una!! que segueixi així molts anys, siusplau!!!

Estiu 2009, una mica de resum

2009-08-27T20:06:00.002+02:00

Començo el resum dels dos mesos de blog-pànxing on ho vaig deixar: RESPIRÀLIA 2009.

La veritat es que la edició d’aquest any ha estat una de les millors, parlant a nivell global. Un temps fantàstic, amb unes condicions per nedar immillorables, una mar plana i pràcticament sense meduses, que va fer que poguéssim nedar moltíssim. El meu total acumulat dels dos dies i mig van ser aproximadament d’unes 12-13 hores a l’aigua, amb un ritme molt bó, i la veritat es que vaig disfrutar molt nedant. A més, l’ambient del grup i amb la resta de la gent també va estar molt bé, ja que conviure amb dues-centes persones dalt d’un vaixell de mides reduïdes durant tres dies és complicat, o sigui que en general bona nota.

El complement perfecte a la part solidària varen ser les sortides als diversos establiments típics (i peculiars!) per menjar i beure; des del dinar del primer dia al Tiburón, passant per les meravelloses postes de sol amb mojíto inclós al mític Pirata Bus, fins al no menys mític sopar a la llum de la lluna i dels estels del Blue Bar, la veritat es que no ho se descriure, i encara que sembli un tópic, s’ha de viure.

Particularment estic enamorat d’aquesta illa i de la seva forma d’entendre la vida, i per poc que pugui, encara que crec que la meva aportació a Respiràlia ha arribat al final, intentaré tornar a Formentera cada any, sigui com sigui!

Un cop a tornat a casa, hora de tocar de peus a terra, descansar de tot plegat per assimilar-ho, i planificar l’estiu esportivament. Planificació que vaig fer ràpidament, decidint fer la cursa popular de Santa Cristina d’Aro el 22 de juliol, i poca cosa més fins a la travessia de Sant Feliu, a mitjans d’agost. Ja fa temps que he decidit que l’estiu no és la millor época per intentar entrenar o afrontar reptes grans. Entre la feina, la calor i obligacions familiars, la veritat es que la motivació i les ganes d’entrenar són més aviat escasses. Aixó inclou, com tothom ha pogut observar, l’actualització del blog...

Amb aquestes premisses, una mica de cursa a peu per preparar Sta. Cristina, on al final vaig còrrer en un temps acceptable per ser jo de 36:46 per a 8,5 kms d’un circuit exigent amb l’afegit de la calor. La veritat es que vaig tenir molt bones sensacions i vaig acabar molt satisfet.
Després d’aixó, Festa Major de Sant Feliu, viscuda intensament des del xiringuito del club, poc entreno i molta mandra.....
Mandra que em vaig espolsar per nedar una mica i preparar una mica la travessia de Sant Feliu, i els reptes posteriors a partir de finals de mes.
I a Sant Feliu, motivació a tope pel regust que em va quedar l’any passat, quan es va donar la sortida quan encara faltaven 100 metres perqué jo, juntament amb altres nedadors més arribessim al punt de partida, cosa que em va fer anar remuntant i sense poder saber la meva situació real respecte a la resta de nedadors ganxons....amb aquesta motivació, sortida a mort i 15:29 per fer els 1100 metres, resultat, primer local de la meva categoria, cosa que em va fer molta ilusió i em motivava per tot el que ve a partir d’ara, començant per la Volta del Serrà d’aquest cap de setmana a Sant Feliu.

Parlant de la Volta del Serrà, pels qui no la coneguin es tracta d’una aventura que va començar ara fa quatre anys de la ment inquieta d’en Josep M. Esteva, un dels puntals del club. La prova consta en un recorregut per mar d’anada i tornada des de Sant Feliu, fins a un punt de la costa anomenat la Punta d’en Bosch, on es fa el gir per tornar. La peculiaritat d’aquesta “competició” consisteix en que es fa per equips de dues persones, un que neda i l’altre amb caiac, i es poden anar fent relleus entre ells. El fet de portar el caiac al costat, garanteix la seguretat dels nedadors en cas de qualsevol incidència, a part de les barques de recolzament de la organització. L’ús del neopré està permés i és optatiu, i està plantejada com una travessia diferent i divertida per un dels llocs més bonics de la costa catalana, la veritat es que val molt la pena.

Després d’un parell d’edicions en les quals no hi he pogut participar, aquest any hi pendré part amb la Mercé Coll, una companya d’equip que va patir una greu lesió fa un parell d’anys, i que aquest estiu finalment ha pogut tornar a competir, de moment nedant i amb la cursa a peu, per la bici ja falta menys! El nom de l’equip està encara per decidir del tot, però té moltes possibilitats que acabi essent “GALGOS 112-JURIOLES 113”. Si voleu veure-ho i viure l’ambient, a la platja de Sant Feliu el diumenge a partir de les 8 la sortida!

Ja veieu que per ser la primera crònica, el rotllo es considerable...a partir d’ara intentaré actualitzar setmanalment el tema, a veure si me n’ensurto!!

Salut i Força i Honor! I com deia el meu heroi preferit: “No olviden vitaminarse y supermineralizarse!!”

A poc a poc, tot torna a la normalitat...

2009-08-24T20:05:00.003+02:00

Despres de tenir oblidat el blog durant massa temps, aquesta setmana espero poder penjar alguna crónica de com ha anat l'estiu esportivament parlant, i de com em trobo per afrontar el carregat calendari de finals d'agost-setembre.

De moment puc avançar que finalment no iré als Campionats d'Europa de Natació Master de Cádiz per qüestions de feina, i si puc, aquell cap de setmana intentaré prendre part al triatló olímpic de Tossa, a veure si em quadren les combinacions laborals....

La resta de la planificació segueix igual: el cap de setmana que vé toca Volta del Serrà formant equip amb una recuperada (i me n'alegro moltíssim!) Merce Coll, a matxacar-nos i sobre tot, disfrutar moltíssim!!

El primer dissabte de setembre toca MARNATON al matí i Tri Olímpic de Banyoles a la tarda, un bonic repte que em pendré amb molta motivació, i amb l'objectiu principal de passar-m'ho bé!

Després, com ja he dit abans, si puc, el tri de Tossa, i el darrer cap de setmana de setembre el B de Banyoles, objectiu principal d'aquesta segona part de la temporada, i per acabar, el primer cap de setmana d'octubre, el parcial ciclista del Challenge de Calella, que corrirem com a equip de relleus la Mireia a l'aigua, jo mateix, i el crak Salvador Ribot en la marató final.

De moment avanço que estic entrenant una mica, amb bones sensacions a l'aigua, regulars sobre la bici, i patétiques en la cursa a peu, res de nou...

Salut i Força i Honor!!!

RESPIRÀLIA 2009

2009-07-01T18:59:00.002+02:00

El Capità Jack amb els participants a l'aigua, comença l'etapa!

El Xaloc en l'arribada fa dos anys

Amb les tovalloles que varem fer per recaptar diners i donar-los a organització.

Arriba la primera setmana de juliol, i com des de fa ja cinc anys, agafo els trastets i juntament amb alguns companys del Xaloc me’n vaig cap a Formentera per participar en una peculiar prova solidariaesportiva anomenada RESPIRALIA. De fet aquesta serà la meva sisena participació, i la vuitena d’alguns dels companys, ja que en principi Respi (com l’anomenem col·loquialment nosaltres) se celebrava el primer cap de setmana de setembre, però per circumstàncies els organitzadors varen decidir passar-la a primers de juliol, amb la qual cosa crec que tots hi hem sortit guanyant.

Aquesta serà la desena edició d’aquesta prova que consisteix en donar la volta a la illa de Formentera per en equips i per relleus. Els seu creador, en Pere Galiana, un jove fisioterapeuta balear, la va idear com una forma de donar a conèixer la malaltia crònica de la Fibrosis Quística, que causa un gran prejudici a tothom que la pateix, ja que condiciona la resta de la seva vida des de la infantesa. Ara per ara, la única sol·lució definitiva és el transplantament dels pulmons, i fins fa poc, l’esperança de vida de la majoria dels malalts no passava gaire dels quaranta anys. Si cliqueu al nom hi trobareu l’enllaç amb tota la informació detallada.
Sense cap mena de dubte puc afirmar que la meva primera participació a Respiràlia va fer que la meva visió de la vida canviés substancialment. La convivència de tres intensos dies amb malalts de FQ, i tota mena de gent disposada a ajudar-los, afegit a l’ambient de solidaritat, i a l’atmosfera especial i inigualable de la illa de Formentera, varen deixar una empremta dins meu que no s’esborrarà mai...Entre tots aquests participants, em varen impressionar especialment un grup de persones discapacitades, que amb la seva força de voluntat i energia positiva són tot un exemple a seguir en els mals moments, o senzillament quan pensem que tot ens va en contra, la frase publicitària de “impossible is nothing” aquí adquireix la seva màxima dimensió, em podeu creure.

Respiràlia es planteja com una prova de natació solidària, en la que el primer objectiu és el de donar publicitat i rellevància a la malaltia. L’estructura és relativament simple, un vaixell-base (des de fa sis anys un bonic catamarà panoràmic de nom Capità Jack) on hi ha tota la logística (organització, fisios, menjar i beure) i que serveix com a descans entre relleus, i unes quantes barques, caiacs i motos d’aigua amb socorristes i metges per realitzar l’assistència directa als nedadors. Els equips dels nedadors han d’estar composats per un mínim de dues persones, que és número imprescindible i de seguretat per poder nedar, i cada grup porta a més del “gorro” de color assignat cada any per l’organització, una boia per cada dos-tres nedadors, cosa que garanteix visibilitat i un punt de recolzament en cas de cansament o qualsevol imprevist dintre el mar.

No cal dir que poder nedar resseguint la costa de Formentera és tot un privilegi, des de les aigües transparents de fons blanc que et fan creure per moments que ets dintre una piscina immensa, fins a les praderes de posidònies amb tota la seva varietat de peixos, passant per sota els impressionants penya-segats de sota els caps de Barbaria i el Far de la Mola, amb més de setanta metres d’alçada, la veritat és que no és fàcil de descriure amb paraules...
Evidentment no tot és tan fantàstic, ja que hi ha dies en que el mar es converteix en el principal enemic, fent que de vegades s’hagin hagut de fer les etapes previstes inicialment al revés, o senzillament nedar en llocs a raser de les onades, però qui ha dit que nedar fora de la costa fos fàcil? En el capítol d’inconvenients està clar que no em puc oblidar d’unes grans “amigues” nostres: les meduses. Allà les he vist de totes mides, classes i colors, i les he pogut “gaudir” en primera persona a la meva pell. La veritat és que la sensació de pànic i estres que et genera un banc de meduses és, perqué no dir-ho, força gran. No hi ha cosa que faci més ràbia que estiguis nedant a un bon ritme enmig d’un lloc paradisíac i en la següent braçada et trobis de cara amb una medusa, sigui de la mida que sigui. Això ja condiciona la resta del dia, i fins al cap d’una estona no tornes a recuperar la confiança (si no n’has vist més, es clar), i pots tornar a concentrar-te més en mantenir el ritme, que no en anar mirant endavant a cada braçada amb el cap aixecat (les cervicals al final es queixen...). De totes maneres, cal dir que les assistències actuen ràpidament, i si les barques d’avançada divisen un banc gran d’aquests bitxus, es fa pujar als nedadors a les barques i se’ls torna a l’aigua més endavant. A part d’això, totes les barques porten assistència amb pomades i altres medicaments.

Tot i no estar plantejada com una prova competitiva, es evident que hi ha gent que un cop ens posem a l’aigua ens convertim en uns picats, i ja sigui amb companys d’equip, ja sigui amb altres participants, comencen les “minicurses”, ja sigui per arribar primers a aquella punta del penya segat, o al vaixell que ens està esperant...no tenim remei...

Les jornades de natació comencen normalment entre les nou i les deu del matí, depenent de l’etapa, i finalitzen entre les sis i les set amb l’arribada a port. Un cop a l’Institut d’ensenyament que ens serveix d’allotjament, amb matalassos repartits a les classes, com en una gran casa de colònies, mentre alguns s’estiren, d’altres anem a còrrer, per estirar les cames, contant que els que més portem una mitjana d’entre tres i cinc hores nedant, tot i que cadascú neda el que pot, i no és obligatori fer cap mínim (de fet, en els cinc anys que porto, cada any hi trobo gent que encara no he vist nedar, però això ja seria un altre tema....).

I arribem a la nit. Hi ha un parell de sopars solidaris, el primer i darrer dies, i els altres, doncs toca Fiestaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Això si, per molt que s’allargui la festa (normalment no gaire més enllà de les tres) a les set del matí següent els Xalocs som dels primers d’arribar a l’esmorzar, i dels equips que més estona estarem dins l’aigua a l’etapa. Hi ha edicions que fins i tot alguns de l’equip hem aconseguit nedar tot el que es podia nedar un dia sencer, sense relleus. La veritat es que quan t’hi poses, si no és per fred, meduses o algun altre inconvenient aliè a la voluntat, és fàcil i un plaer anar fent metres, a un ritme còmode, es clar.

Aquest any l’aventura la compartiré amb la meva parella, la Mireia; en Rafa i la seva dona, l’Eva; en Richart i la Marina, acabats d’arribar de l’IM Nice; la Mercé, la Sònia, i la Sandra, en la que serà la seva primera participació.

Així doncs, ara que està de moda per culpa de l’anunci de la tele, ens veiem a Formentera, la setmana que vé la crónica!
Salut i no passeu calor!!!

Marina i Richart, enhorabona FINISHERS!!

2009-06-29T16:17:00.003+02:00

La Marina i en Richart, exemple de parella triatlètica!

Ahir, a l'Ironman de Niça, una altra triatleta del Xaloc inscribia el seu nom a la llista dels finishers del club: La Marina Basart, juntament amb la seva parella, en Richart, aconseguien tots dos el somni de creuar l'arribada d'una proba Ironman, i es penjaven la medalla de finishers a Niça. Per en Richart és el seu segon Niça consecutiu, mentre que la Marina era la primera vegada que corria un IM, i va aconseguir el seu objectiu. Des d'aquestes línies els vull felicitar a tots dos!

Amb el record encara fresc del meu IM de Lanzarote, sé perfectament el que representa per a ells haver acabat, despres d'haver compartit moltes hores d'entrenaments, bons i no tant bons moments, però que quan creues la línia d'arribada et compensa tot el que hi has invertit.

Ara a esperar que tornin i ens facin la crónica detallada de com va anar tot, compartint novament experiéncies inoblidables a Formentera amb la celebració de la desena edició de RESPIRÀLIA.

Mentrestant jo m'estic recuperant de la primera setmana de feina despres de les vacances, i que ha estat més dura del que em pensava. Molta calor i cansament, poc entreno, i per acabar-ho d'arreglar, un refredat de competició que m'ha deixat KO tot el cap de setmana, i del que tot just avui em començo a recuperar una mica...de totes maneres, m'ho agafaré amb calma, i fins que no estigui del tot recuperat no m'hi tornaré a posar, aprofitaré per fer una mica de platja amb les meves filles i disfrutar del temps lliure sense cap mena de pressió, que de tant en tant va molt bé...

Apa, salut i a entrenar el que en tingui ganes!!!

...i Fi de la Primera Part

2009-06-16T10:14:00.003+02:00

Doncs si, si no canvien les coses i rebo una trucada de la Federació per dir-me que finalment em puc inscriure al Tri de Balaguer, aquest cap de setmana hauré acabat la primera part de la temporada triatlética. De fet encara quedaran per fer els triatlons de Pont de Suert i BCN, però al primer no hi podré anar perque estaré fent la volta a Formentera nedant per Respiràlia, volta que es fa per donar a conèixer i recaptar fons per lluitar contra la malatia de la Fibrosis Quística, i tot i que no descarto participar-hi, en principi al tri de BCN no tinc gaire motivació per anar-hi. Per tot aixó, i repeteixo, si finalment no vaig a Balaguer, toca "descansar" una mica.

La veritat es que ara mateix tinc una barreja de sensacions. Per un costat el meu cap té ganes d'entrenar i seguir sumant quilòmetres, fins i tot a intensitats més altes que abans de Lanzarote, però per altra banda al meu cos cada dia li costa una mica més arrencar, i nomes em demana platja i descans. Sé que potser li hauria de fer cas, i, de fet ho intento, però a la que puc m'escapo i o bé sobre la bici, o nedant, cada dia cau alguna cosa amb uns mínims d'intensitat. Fins i tot en la cursa a peu que es el que em costa més, l'altre dia em vaig sorprendre fent séries de quilòmetre a 3:50, cosa que no havia fet en tota la temporada...

La valoració que puc fer d'aquests primers sis mesos de l'any, esportivament parlant, crec que és molt positiva. He completat totes les poves que m'havia marcat segons els plantejaments previstos, tot evidentment, encarat a l'IM de Lanzarote, i la veritat que m'ha sortit rodó. Es cert que en un Ironman hi han molts factors que influeixen en el resultat final, des de la climatologia, fins a possibles avaries, passant per l'adaptació a tots aquests factors del propi cos, i a la durada de la prova, però quan ho portes tot ben entrenat i planificat, crec que es minimitza força el marge d'error. Aixó vol dir sortir a entrenar en totes les condicions climàtiques possibles, i, evidentment, el més semblants a les que ens poguem trobar al lloc i dia de la cursa. Entrenar el que mengem i bebem també és fonamental, tot i que jo aquí tinc una mica d'avantatge perqué la veritat es que puc menjar i beure quasi de tot, ja que normalment no em senta malament res. Una altra cosa són els possibles beneficis energétics que em puguin donar un o altre aliment o beguda, per aixó també he probat el màxim de variables que em podia trobar a Lanzarote concretament.

I a partir mitjants agost, començarà la segona part de la temporada. Toca planificar un final d'agost,setembre i inicis d'octubre molt intensos...En principi, el programa previst començaria amb la travessia a Sant Feliu, que l'any passat va canviar de recorregut i ara és realment espectacular amb tota la primera part per fora l'espigó, per realitzar el darrer cap de setmana del mes la ja mítica Volta del Serrà, una "cursa" molt recomanable per a tots els que vulguin gaudir d'una experiència diferent per la Costa Brava, que consta de nedar 8 kms a mar obert amb sortida i arribada a Sant Feliu, per parelles i relleus: mentre un neda, l'altre paleja amb el caiac, tot i que també es ho pot nedar un de sol, com han fet en diverses edicions nedadors i triatletes, deixant el caiac a algun amic o familiar, i fent els 8 kms a pinyó... El primer cap de setmana de setembre coindeixen el tri de Banyoles, i, a falta de comfirmació, les dates programades per la segona Marnaton. La meva idea seria tornar a Cadaqués a fer la Marnaton, ja que la primera edició em va encantar, però encara queda molt i s'han de concretar coses, o sigui que ja veurem. Seguidament toca el torn al tri Olímpic de Tossa i a final de mes, el tri B de Banyoles, dos trialtons on m'agradaria pendre part, el primer per estar al costat de casa i amb un circuit ciclista duríssim, i el segon, senzillament perqué m'agrada molt i vull intentar baixar la marca de l'any passat, quan hi vaig arribar en un estat de forma força passat...

Entre mig d'aquests dos tris, però, una escapadeta a Cadiz, on aquest any s'hi celebren els Campionats d'Europa de Natació Master, i on si tot va bé, prendré part en la prova de 5kms d'aigües obertes, em fa una especial il·lusió participar en un Europeu!!!

La traca final la posaria el Challenge del Maresme, ja sigui per relleus o sol, però aixó encara s'ha de comfirmar del tot per diversos motius, tot i que reconec que tinc un pessigolleig especial...

De moment, a seguir entrenant amb ganes, i sobre tot, salut!

EL DIPLOMA

2009-06-08T10:52:00.003+02:00

Doncs aquí està el que faltava i que m'han enviat aquesta gent de l'IM Lanzarote, i amb que acabo (de moment) els posts dedicats a aquest tri.

Els temps que surten, clavats als que vaig marcar jo al pulsòmetre, i que un cop repassats fredament, crec que tinc marge de millora, tant en bici, com en la cursa a peu, aixó sí, sense fer miracles. Si tot va bé, d'aquí dos anys ho tornaré a provar com a part de les celebracions del meu 40è aniversari.

Despres del "subidon" de Lanzarote, aquestes dues setmanes han estat de recuperació, incrementant una mica el volum de bici, sempre per sensacions, i tornant a agafar ritme en les séries de natació, però sense forçar. El tema de la cursa a peu va a part, com que és el que menys m'agrada, doncs poca cosa, a veure si aquesta setmana em poso les piles....

El próxim objectiu: El triatló B de Balaguer, amb moltes ganes de tornar a competir, però amb la incògnita de com respondrà el meu cos (espero que bé!). L'any passat ja vaig fer el B de Banyoles despres de l'Ironcat, i reconec que hi vaig arribar molt passat de forma, amb unes sensacions totalment diferents a les d'aquest any. Tot i així encara vaig fer un temps força digne, 4:32, aixó si, patint el que no està escrit en la cursa a peu a causa del poc entreno i de la calor que feia.

A més, a Balaguer retrobaré la companyia en cursa d'en Berto, un company d'equip amb el qual en els tri's de llarga distància tenim un "pique" sà, i si al final un altre company, en Rafa, també s'hi afegeix, la "guerra" fraticida està servida!!

Apa doncs, salut, i sobretot, FORÇA i HONOR!

P.D.: "Força i Honor" és la frase que cridaven els generals romans als seus soldats abans de les batalles, i que surt a la película Gladiator, d'on varen sortir les imatges famoses que va passar en Guardiola als jugadors amb el resultat que tots coneixem. A mi m'agrada per aquest significat d'èpica que té de "sortir i donar-ho tot", que és el que faig en cada cursa en la que prenc la sortida.

Sensacions de Lanzarote

2009-06-03T16:54:00.003+02:00

Aquí ja no podia dissimular més....

Amb el guanyador, Bert Jammaer, quins dos craks!

...algú sap que són aquestes pastís? jo ho vaig descobrir i copiar...

Les bicis dels primers "pros"....

...i les de les primeres

Un cop a casa, i després d'una setmana i mitja d'acabar l'IM, toca fer una reflexió calmada de tots els moments viscuts la setmana abans i els dies posteriors, en definitiva: canalitzar la felicitat.

Sempre he tingut molt clar el principi pel qual faig triatlons: Es un esport que m'encanta en sí mateix pel que representa de compensació i exigència tan física, com mentalment, i amb el qual, a més a més, em diverteixo moltíssim, tant entrenant, com competint. A això s'hi suma que es tracta d'una filosofia de vida molt sana, però que en ser un esport altament addictiu, et pot fer perdre de vista la realitat del que t'envolta, i acabar convertint-se en una addicció obsessiva, amb totes les conseqüències negatives que això comporta, sobre tot a nivell personal, i més concretament, familiar.

Els que em coneixeu, segurament m'haureu sentit a dir més d'una vegada que el dia que entrenar i competir en triatlons em suposi una obligació, probablement ho deixaré, perqué d'obligacions ja en tinc prou amb les laborals, i a més, hi he de sumar les meves responsabilitats familiars, per a mí prioritàties per damunt de tot. Si faig aquest esport es per divertir-me, així ho he entés sempre, així ho faré en el futur, i així ho he fet a l'hora d'afrontar el repte de l'Ironman de Lanzarote, on sense perdre de vista que havia d'entrenar, i molt, no he deixat de fer totes les altres coses que m'omplenen i em diverteixen a la vida, es a dir, dedicació a la meva família i parella, i divertir-me amb altres coses. Evidentment les darreres setmanes els entrenaments varen guanyar pes en el meu dia a dia, però sempre intentant trobar un equilibri, el qual tots sabem que no és fàcil...

Amb aquestes premises em plantava el dimarts dia 19 a Lanzarote, disposat a seguir compaginan-t'ho tot. Així he alternat entrenaments i obligacions propies de la cursa, amb el turisme, i el resultat final, i objectiu pel qual em trobava aquí, ha estat fantàstic: Un IM, més vacances o vacances, més IM, com ho volgueu dir.

Tots els que fem triatlons, o qualsevol mena d'esport individual on l'esforç i exigència física i mental són elevades, gaudim i patim una sèrie de sensacions abans, durant i despres, difícils d'explicar si no s'han experimentat.

Aquestes sensacions les tenim des del primer triatló que acabem, sigui de la distància que sigui, i durant tots els que fem, amb més o menys intensitat, segons la motivació i estat d'ànims amb que encarem cada prova.

Personalment, les mes intenses les vaig tenir en el meu debut a Banyoles, en el primer tri que vaig fer a Sant Feliu, i les millors fins dissabte passat, les havia tingut a l'Home de Ferro 07, sens dubte un dels meus millors triatlons, i on crec que tot va sortir perfecte, des de l'ambient del grup, la cursa en sí, i el resultat final global. De fet va ser en acabar aquest triatló on vaig veure que estava capacitat per intentar assolir el repte d'un IM, i el resultat ja el sabeu, de moment finisher als dos que he intentat.

Però Lanzarote era especial per diversos motius; el principal: que era una de les meves il·lusions en el món del triatló des que en vaig sentir a parlar, pel que comporta la mística de la prova en sí i tot el que m'havien explicat (el vent, el recorregut ciclista, els paisatges semblants a Hawaii, l'ambient...), i la veritat es que en aquest sentit no em va defraudar gens, tot el contrari.

Una organització excel·lent i molt professional, uns voluntaris increïbles, moltíssima gent animant i cridant el teu nom, un ambient de cent per cent triatló 24 hores al dia...., senzillament genial i recomanable per a tothom a qui li agradi aquest esport, una experiència molt intensa i que dona sentit al "perque" ens enganxa tant el triatló.

Tot això, juntament amb el resultat final de la prova, que va sortir tal i com havia planificat (hi ha vegades que per un o altre motiu no surten les coses tal com voldrien, també s'ha de dir...), van fer que el que vaig experimentar fos d'una intensitat tan gran que no em vaig poder reprimir les llàgrimes. No ho sabria descriure, però crec que és la màxima expressió de felicitat esportiva, i em sento un privilegiat per haver-ho pogut sentir, i compartir amb qui ha estat al meu costat animant i patint les conseqüències dels entrenaments...

A les fotos podeu veure'm just abans de l'arribada (sense comentaris de la cara que portava...), amb el guanyador per segon any consecutiu, Bert Jammaer, el dia de l'entrega de premis, i on us puc assegurar que tenia les cames igual o pitjor que jo, almenys a l'hora de baixar les escales, els ibuprofens miraculosos que també es prenen els pro (bé, crec que eren ibuprofens....), i les bicis dels primers i primeres, ben iguals que la majoria de les nostres, fins i tot més senzilles i tot, perque hi ha gent que realment es gasta moooooolta pasta....

Salut, felicitat i entrenus per a tots, jo ja hi he tornat, pròxim estadi de feliciat: Triatló B de Balaguer el 20 d'aquest mes, ens hi veiem!

CRÓNICA DE L'IRONMAN DE LANZAROTE 2009

2009-05-28T18:08:00.002+02:00

amb en Lluís, moments abans de la sortida,
nerviosos?? noooooo!!!

Sortida de l'aigua, això tot just acabava de començar!

2009-05-28T16:38:00.003+02:00

A les rampes de Famara, encara prou sencer amb el plat...

Braçalet vermell, primera volta completada i a seguir!!

...i començant la darrera volta, encara amb prou estil...!

...I FI! prova superada!!!

La felicitat de dos finishers!

Doncs ja està fet! Objectiu principal de l’any aconseguit, ja soc Finisher de l’IM Lanzarote 2009. Més endavant iré penjant diversos posts on explicaré les meves sensacions abans i després de l’IM, avui em centraré en la cursa en sí mateixa, i en el que hi vaig experimentar.

Personalment, els triatlons i totes les proves on participo en general, si són al matí, comencen amb el sopar de la nit abans, i aquest es basa en una pizza, això sí, el més lleugera possible, i com a mínim, un parell de cerveses, per tot alló de la hidratació i que ajuden a dormir. De vegades hi afegeixo un patxaran per digerir bé, però aquest cop no em vaig voler arriscar... Així doncs, el sopar pre-cursa el realitzava a una pizzeria just davant d’on havíem deixat les bosses de la transició a boxes, en companyia de la Mireia i en Lluis Rigau, un crack del Triatló Girona-Costa Brava, i amb qui he tingut el privilegi de compartir entrenaments i cursa en aquesta intensa setmana a terres canaries.

A les 4:45 del dia "D", aixecat i cap al menjador. Vaig ser el darrer triatleta en baixar, i com que a més a més era l’únic de l’hotel que no era guiri, doncs vaig tenir el privilegi de ser entrevistat per una reportera acreditada per l’organització de l’IM, a veure si surto en algun lloc...

Després de l’entrevista i de menjar les “papilles” energètiques juntament amb alguna torrada amb melmelada i un parell de gots de suc, cap a l’habitació a recollir els trastets, i a boxes falta gent.

Entrada a boxes sobre les 5:45, aquí ja hi era pràcticament tothom, i els nervis que m’obligaven a fer cua als lavabos per segon cop, millor, menys pes!
Em trobo a en Lluís que ja ho té tot enllestit, rodes inflades, bici comprovada, i les bosses de les transicions a punt. El mateix ritual que vaig seguir jo, i la majoria dels neguitosos 1349 triatletes que corríem per allà. En la visita del dia abans a les bicis dels pros, la visió de la col·locació d’unes pastilletes enganxades a la poténcia en una d’aquestes bicis em va encendre la llumeta, i preveient que la natació amb neopré i la duresa de la bici passarien factura a les meves lumbars, vaig copiar la idea i vaig enganxar un Ibuprofé a la meva, sort que ho vaig fer!
A les 6:40 amb el neopré mig posat, cap a la platja amb una barreja de sensacions, aquesta vegada més que mai. Els darrers comentaris d’ànim amb en Lluís, ens desitgem sort, i a les 7 i un minut, sortida! Els primers moments de la natació varen ser caòtics.
La sensació era de trobar-me en un triatló esprint! Cops i més cops, i la gent passant per sobre sense miraments, i jo pensant, “però si queden més de 3000 metres per nedar encara!!!" La meva primera intenció de nedar per l’exterior del circuït de seguida se’n va anar a fer punyetes, i com per art de màgia em trobava nedant a un parell de metres en paral·lel a les boies, en companyia d’un grupet guerrillero on ens varem estar estovant una bona estona. La segona part de la primera volta per fi vaig poder trobar una mica de forat, però en començar la segona, un altre cop tornaven els cops, això si, aquesta vegada amb menys mala llet i sense mala intenció, senzillament hi ha gent que no sap nedar en línia recta, que hi farem!

Sortida de l’aigua una mica per sobre del temps previst, amb 1:03 llargs, transició el més ràpida que vaig poder, una mica de protector solar a l’espatlla, i sobre la bici. Primers metres d’aclimatació. Les cames estan dures, però tenia bones sensacions. Després del que m’havien dit sobre el circuit, i d’haver-ne fet una part el dijous, vaig decidir sortir a controlar moltíssim i a intentar reservar-me una mica per la marató. A més la meva esquena es va començar a queixar i al quilòmetre 15 ja m’havia pres l’Ibuprofé. Seguia amb bones sensacions en un circuit amb tobogans continuats, i que anava pujant fins arribar a la zona de El Golfo, amb una mica de baixada per recuperar i començar a partir d’allà una de les parts que a mi personalment se’m varen fer més dures, però a la vegada era molt espectacular: Travessar el PN de Timanfaya. L’experiència de rodar per una carretera enmig d’un mar de lava es senzillament indescriptible, i minimitzava una mica la duresa d’aquesta part, on les rectes de pujada amb el vent en contra es feien realment molt dures, i on no parava d’avançar-me gent amb unes bicis estratosfèriques, però jo a la meva. L’esquena seguia sense deixar-me anar còmode, i havia de realitzar estiraments a la que venia la mínima baixada, cosa que em feia perdre una mica el ritme, i que em continués avançant gent. Després de Timanfaya, una llarga baixada amb vent de cara fins a La Santa, i a partir d’allà unes rectes llarguiiiiiissimes, on rebia els ànims de la Mireia, i amb molt de vent lateral que mica en mica ens acostaven a Teguise, i des d’allà, tot pujada passant pel mirador d’Haria (amb parc eòlic inclòs i els molins de vent a tota castanya...), baixada posterior espectacular i perillosa on vaig aprofitar per avançar unes quantes posicions, i de seguida la duríssima ascenció al Mirador del Rio, on les vistes de Lanzarote són increïbles i difícils de descriure amb paraules...
Un cop a dalt, començava un descens amb velocitats de 70 kms/h de mitjana, que em varen servir per continuar estirant la meva adolorida esquena, i descansar una mica les cames en espera de la sorpresa que m’havien avisat cap al km 150, on es trobava un altre cop la Mireia animant sense parar, i arribava l’esmentada sorpresa en forma d’una pujada de 3 kilometres amb vent en contra, per continuar amb unes carreteres estretes i en un estat lamentable que em feien témer per la integritat de la bici, quina manera de tremolar!!!
Potser a causa del terreny, començava també a tenir molèsties al peu esquerra, i moltes ganes de començar a còrrer!!! Darrers quilòmetres de baixada i sense dificultat, i al final, el parcial amb la bici: 6:31, a una mitjana de 27,5, la cosa pintava bé!

I començava la marató, després d’una T2 força ràpida, dintre del temps previst per al segon dels meus objectius (i totalment secundari) que era intentar baixar de les 12 hores.
Sabia que si agafava el meu ritme i aconseguia mantenir-lo, el meu temps en els 42,2 kms estaria sobre 4 hores, faltava veure si ho aconseguiria...

A la primera de les quatre voltes, 56:56, rodant força còmode i aturant-me el mínim als avituallaments, on anava alternant el beure aigua-cocacola i aigua-powerdrink, més un tros de plàtan en el segon d’anada, i un powergel en el primer de tornada en cadascuna de les voltes.

El segon parcial, 59:22, aturant-me controladament a l’avituallament que tocava, controlant el temps de “parada técnica”.

En la tercera volta, la Mireia em va acompanyar uns metres i m’anava “cantant” els ànims de tots els que estàveu pendents de mi a través d’internet i d’ella mateixa (GRÀCIES A TOTS!!), i marcava un temps de 1:02, ja que vaig aprofitar per guardar forces per la darrera i poder disfrutar del moment.

Així, en la última volta, i ja amb els tres braçalets de colors posats, apretava les dents i em deixava anar els darrers dos mil metres per gaudir dels ànims de la gent, emocionar-me com mai abans, i acabar amb la pell de gallina i amb les llàgrimes a punt de saltar amb 1:01, 4:00 de marató, i un temps final de 11:48:19, ja era FINISHER A LANZAROTE 2009!!!

A l’arribada les fotos de rigor, encaixada de mans amb en Kenett Gasque (el principal artífex de tot això, i el qual espera a l’arribada per donar la mà del primer a l’últim participant!!!), i, gràcies a la col·laboració d’un simpàtic guarda de seguretat, abraçada per compartir emocions amb la Mireia.

Acabava d’assolir un dels meus somnis que fa tan sols dos anys veia molt llunyà, i us podeu imaginar el que significa i com em sentia i em sento ara mateix...

L’espectacle a les carpes de l’arribada era una mica dantesc, amb més de seixanta triatletes estirats, tapats amb manta i amb vials de suero fisiològic injectats...quan em varen preguntar a mi si em trobava bé, i que necessitava, després de la meva resposta, amb un somriure em varen enviar a la carpa-bar a buscar la cervesa....
Allà, retrobament amb en Lluís que va fer una gran cursa després de rebre molt a l’aigua i no trobar-se còmode, segons em va dir, i que va recuperar amb un gran parcial de bici i una bona marató per acabar en 11:20, enhorabona Lluís!

Vull acabar agraint a tots els que heu estat al meu costat animant en els mesos de preparació i en la cursa, i molt especialment la paciència de la Mireia, les meves filles i els meus pares, sense tots vosaltres això hauria estat molt més difícil, o no hauria estat possible!

A menys de 24 hores...

2009-05-22T16:05:00.002+02:00

Tants de mesos entrenant i això ja quasi està fet!

La veritat es que fins que no he arribat a aquesta meravellosa illa, no m'he adonat de la veritable dimensió d'una prova del circuit IRONMAN...tot aquí es triatló, gent entrenant a totes les hores inimaginables del dia, amb un sol i un vent que realment fan justícia als avisos dels que m'ho havieu dit, i un ambient increible, tot aixó enmig d'uns paisatges llunars increiblement bonics i diferents, i amb unes carreteres que em sembla que seran molt, molt dures, on no hi ha ni un metre de planer, aquí tot es radical, o es puja (i molt) o es baixa (també molt), tot això amanit amb un venten emprenyador que a moments bufa molt i molt fort (sort que no porto rodes de perfil...). Sincerament crec que si no fos pel vent, amb una "cabra" aquí es podria anar molt i molt ràpid, però quan entra el vent lateral, es fa realment perillos anar acoblat.

Des de l'arribada el dimarts al migdia, poca cosa d'entreno, i molt de turisme: Dimarts muntar bici, aclimatació i situació de boxes, circuits, etc, respecte al nostre hotel (per cert, molt bé), i a la nit visita a los Jameos del Agua (impressionant). Dimecres al matí, a provar el neopré al circuït de natació (moooolt llarg), a la tarda a recollir dorsals al Club La Santa, i de tornada, cap al vespre, a rodar 40 minutets per estirar les cames. Ahir dijous una horeta de bici per comprovar que tot estigués en ordre, i acostumar-nos a rodar en aquestes carreteres enmig de molts altres tris, i a la tarda briefing, posterior reconeixement del Mirador del Rio (sense comentaris, qualsevol adjectiu de duresa se'm fa petit, aixó si, les vistes espectaculars!) i tornada al Club la Santa per a la Pasta Party (som uns golafres!!!).

Aquest matí, integrament dedicat al turisme i descans, i d'aquí a una estoneta, a entrar les bicis a boxes, passejada pel poble, la reglamentària pizza per sopar, i a intentar dormir aviat!!

Si tot va bé, demà a aquesta hora estaré ja en el tram de la marató, i sino, cap problema, seré finisher una estonata més tard, però ho seré!

Gràcies a tots pels ànims, i desde Lanzarote, més Força i Honor que mai!!!!!

Dorsal 695, no podia ser d'una altra manera...

2009-05-18T23:27:00.002+02:00

Ha arribat l'hora, d'aquí una estoneta estaré volant cap a Lanzarote amb tots els trastos, una mica de nervis, i, per sobre de tot, molta, molta il·lusió per poder aconseguir un somni que porto madurant des que vaig començar a fer triatlons. Si no hi ha canvis de darrera hora, el dorsal assignat per la organització és el 695, si hi hagués algun canvi ja ho faré saber. A través de la pàgina d'ironman.com, podreu seguir l'evolució de la cursa pràcticament on-line.

A les fotos, el material amb el que competiré, al qual s'hi ha d'afegir els crits d'anim de la Mireia, que juntament amb els que m'heu enviat tots, importantíssims per superar el repte. Gràcies a tots!

Si puc, penjaré un darrer post ja des de Lanzarote explicant les meves darreres sensacions....

Força i Honor!!!

20è Triatló de Sant Feliu i 6é IronCAT

2009-05-14T15:27:00.003+02:00

Aquest dissabte dia 16, tornen a coincidir dues proves emblemàtiques del calendari català de Triatló, i que s'han convertit en dos clàssics de característiques totalment diferents, tot i algunes coincidencies. Es tracta del vinté Triatló Sprint de Sant Feliu de Guíxols, i el sisé Ironcat de l'Ampolla (distancies Ironman).

Per diferents motius, tots dos triatlons tenen un lloc en el meu cor de triatleta; a Sant Feliu, el meu poble, vaig debutar en el meu primer triatló, l'any 2002, i a l'Ironcat de l'any passat vaig atrevir-me per primera vegada amb la mítica distància Ironman, tancant així el cercle de realitzar triatlons en totes les distàncies, i al que ser finisher de l'IM de Lanzarote de la setmana que ve, posaria el color ideal. Al llarg d'aquest set anys he tingut temporades millors i pitjors, però no he perdut mai de vista que el triatló ja forma part de la meva vida, passi el que passi.

El Triatló de Sant Feliu ha viscut moments de tota mena, fins i tot de crisi i de no realització d'alguna edició, cosa que va amenaçar la seva continuitat, però gràcies a l'esforç desinteressat de la gent del Xaloc, l'ajuda de molta altra gent, i la inclusió en les darreres edicions del circuït Tri-Trials, combinat amb uns circuits diferents, durs i espectaculars, sobre tot en el tram ciclista, on ara ja es pot dir, es realitza sobre una part del recorregut d'una de les etapes del proper Tour de França, concretament el tram de St. Feliu a Tossa, han fet que aquest any les 300 inscripcions s'hagin tancat dues setmanes abans, amb llista d'espera inclosa. Així doncs, el dissabte dia 16 a partir del migdia, Sant Feliu tornarà a ser el centre neuràlgic d'una part dels amants d'aquest meravellos esport, ara nomes falta que el temps ens respecti, crec que tots ens ho mereixem!!

Punt i a part es mereix l'Ironcat. Aquest era, fins a aquest any, l'únic triatló de distància Ironman que es podia realitzar a la Península Ibérica, i es fa realitat gràcies a l'esforç i entussiasme de la Federació Catalana de Triatló, i la col·laboració i ajuda de molta altra gent (no vull dir noms per no deixar-me a ningú, però val la pena visitar la web ironcat.org). Reconec que l'any passat m'hi vaig inscriure de rebot, ja que la meva intenció era debutar en aquesta distància a Lanzarote, però vaig badar i em vaig quedar sense inscripció....Així que com que els entrenaments em quadraven, m'hi vaig apuntar, i el resultat el puc considerar de força positiu, ja que d'entre 200 participants vaig aconseguir arribar el 24è amb un temps de 10:46, i molt i molt satifet. No sé com serà la meva experiència a Lanzarote, pel que m'ha dit tothom, és una passada: l'ambient, els recorreguts, l'èpica a causa de la climatologia, però personalment jo vaig disfrutar molt a l'Ampolla. El fet de fer un Ironman al costat de casa, amb un ambient molt proper i familiar, no deixa de ser un luxe que recomano provar a tothom a qui li agradi la llarga distància, es digui el nom que es digui. Per tracte humà, ambient i èpica climatològica, crec que no té res a envejar a altres Ironmans, us puc garantir que l'any passat amb més de cinc hores sota la pluja, i la calor i el vent d'altres edicions, fan que tot i la senzillesa dels recorreguts, a la llarga és facin tant o més durs que d'altres amb ports de muntanya, si no us ho creieu, pregunteu a la gent que hi va participar el 2007, per posar un exemple...

Aquest any, però, no pendré part a cap dels dos, ja que com sabeu faltarà just una setmana per Lanzarote, el que si estaré es col·laborant i animant als companys d'equip que corren a Sant Feliu, i animant en la distància als amics que estaran participant a l'Ampolla.

Respecte als meus entrenaments, aquesta setmana la començava descansant del tute de diumenge, amb 110 bici+10 de cursa a peu i bones sensacions, i condicionat per la feina, fent cada dia una cosa, amb intensitat moderada, però molt poc volum, a veure que hi diu el meu cos...

Setmana tranquila i primer bany amb neopré

2009-05-09T11:46:00.003+02:00

S'acaba una setmana que havia de ser la darrera per acumular volum, i que s'ha convertit en una setmana sense massa història. Poques hores de bici pensant en la sortida llarga de diumenge, que en principi havia de ser la Terra de Remences, però que a hores d'ara i amb la previsió meteorològica a les mans, segurament es convertirà en una tirada llarga desde Sant Feliu, per acabar amb una transició a peu, uns quants quilòmetres de cursa a peu amb bons ritmes, i tres dies de piscina amb un de sèries amb bones sensacions és tot el que ha aconseguit sumar....

La novetat es que ja he provat l'aigua de mar, i està realment molt freda!!! Dijous al matí, acompanyat de la Mireia, ens posavem el neopré i cap a la platja de Sant Feliu falta gent. Davant la mirada dels pocs banyistes que hi havia, entravem dins una aigua entre 13-14 graus!!!!! que feia que les mans, els peus, i sobre tot, la cara, et quedessin glaçats!! Despres de les primeres sensacions, començava a trobar el ritme, amb un mal de braços espantòs, i unes sensacions horroroses...no se perque però sempre que començo a nedar amb el neopré tinc la sensació que vaig més ràpid del que hauria d'anar, i acabo extenuat...suposo que em calen unes quantes sessions més per acabar-m'hi d'acostumar, o sigui que la setmana que vé en cauran un parell o tres més.

Respecte als neoprens, comparant el meu de gama mitja i que ja té quatre anys, amb els actuals, la veritat és que no hi ha color. Els que hi ha ara són molt més técnics i evolucionats, fàcils de posar i treure, i amb els espessors de neopré molt més tecnificats i diferenciats. Sincerament, no crec que anés més ràpid amb un dels nous, però probablement si que iria més còmode, sobre tot respecte als braços i concretament, a la zona de les espatlles, ja que és on els actuals tenen els espessors més prims.

En fi, de moment em queda neopré per uns quants anys més, a menys que no m'aprimi uns quants quilets, cosa molt poc probable, o em toqui la loteria...

Cap de setmana primaveral i...de descans forçós!

2009-05-04T18:33:00.004+02:00

Sol, camps de roselles, i molt de vent, visca la Primavera!

Ja contava que aquest cap de setmana llarg ho tindria complicat per entrenar, ni que fos una estoneta. La feina té aquestes coses, i quan toca treballar, doncs toca, és el que hi ha, i que duri! Amb el que no comptava és amb una inoportuna contractura a l'esquena que em va fer quedar a casa reposant el dissabte i el diumenge, amb dopatge de Myolastan i Ibuprofé inclosos...

Afortunadament aquest matí ja m'he aixecat molt millor, i he pogut completar 75 kilòmetres més de bici amb la meva companya habitual de les darreres sortides: La Tramuntana!

Abans d'aixó, el divendres a la tarda, i despres d'un dinar festiu, agafava la bici i desafiava el vendaval per anar a rodar una estoneta i cremar part del dinar. La idea era sortir a fer un parell d'horetes suaus, ja que el cansament acumulat per la setmana de feina, més els entrenos, feia que les ganes d'entrenar fossin més aviat poques, però iria bé per amb aquest cansament saber les sensacions amb vent. Al final el vent i el trànsit eren més dels que esperava en principi, cosa que em va fer decidir per canviar la direcció de la sortida i m'enfilava cap a Romanyà, això si, molt xino-xano...fins que a la cruïlla amb Sant Miquel d'Aro, just on comença el tram més dur de la pujada, passava per davant meu un altre triatleta amb una cabra i pinta de màquina....allà es va disparar el xip de combat que porto dintre, i vaig anar pujant de ritme per intentar mantenir-me a distància, fins que va apretar una mica i vaig decidir no forçar la meva màquina, per una vegada, jo a la meva! Em va treure uns cent metres dalt de a pujada, i enllaçava amb ell en el llarg descens cap a Sant Antoni. Un cop fetes les presentacions, em va dir que es deia Toni Peris, i que l'any passat havia fet Lanzarote, en paraules seves "un triatló increïble i que s'ha de fer". Típiques preguntes sobre el temut vent i el recorregut d'aquest IM, i comiat a Sant Antoni un cop intercanviades adreces de blog (tenia raó, era un màquina, 3er sub 23 al triatló del Prat de diumenge...), mentre jo seguia cap a casa, ara amb la Tramunana a l'esquena, per acabar amb 50 kms de qualitat més a les cames.

El dissabte, però, em despertava amb la maleïda contractura, o sigui que dos dies de descans obligatori, que a aquestes alçades no sé si em va bé o malament, però com que era obligat....

Com deia al principi del post, aquest matí la cosa ja està més o menys superada, encara em molesta una mica, però el dòping ha fet la seva feina, i un altre cop contra la Tramuntana, aixó si, aquest cop amb un bon sol, completava una mica més de dues hores i mitja, abans que es poses a ploure!!!

Es nota que comença a fer bon temps, perque he trobat gran quantitat de ciclistes de tota mena i a totes hores, despres resulta que ningú entrena, jejeje....

Material per Lanzarote

2009-04-30T16:28:00.002+02:00

Despres d'estar valorant les diverses opcions de la roba per competir a Lanzarote, finalment m'he decidit per un conjut de dos peces de la marca Zoot, concretament el model Ultra amb el color que es veu a les fotos.

Tenia molt clar que volia una peça de color clar, a ser possible la part superior blanca, el que no tenia clar era si competiria amb un mono sencer, o amb dos peces, i finalment, despres de provar-me'n de diverses marques i models, m'he decidit per aquest, que encaixa pràcticament amb totes les meves preferències. Nomes de posar-t'ho ja es nota que és un material tope de gama, de fet el preu ja t'hi fa pensar nomes de veure'l, però la sensació posat, i un cop ja provat sobre la bici, es que es com si fos una segona pell, molt i molt fresc, com si no portessis res. A més espero que a Lanarote faci calor (si no és així val més que plegui!!!), per tant el color blanc i la composició del material ajudarant a patir una mica menys, espero... A part, disposa de quatre butxaques, dues al top, i dues més al pantaló, que iran de fàbula per guardar els gels de reserva, o el que faci falta!!!

Ara ja nomes em queda provar-lo intensament amb una mica de calor, que diuen que finalment diumenge farà, i ratificar les bones sensacions que m'ha donat fins ara sobre la bici.

De material, ara si que ja només em queden un parell de detalls que estic provant i que en quan ho tingui clar també penjaré el post i la foto corresponent.

Decididament, la primavera no m'estima....

2009-04-27T16:28:00.004+02:00

Els cinc de Caldes

...fent veure que estiro...

cansat, però sempre pallasso!

Doncs això, que aquesta primavera s'ha decidit a tirar per terra qualsevol mena de planificació per fer entrenaments conjunts amb bici, i diumenge en tenia una prova més...quina paciència que he de tenir!!!

Despres de celebrar la diada del meu sant amb un bon entreno a la piscina, amb sis sèries de 200 i quatre de 100 incloses, el divendres al matí acumulava 120 quilòmetres més de bici, i 45 minuts més de cursa a peu juntament amb els craks de la mono i en Rafa, ja recuperat d'un principi d'angines, quant d'hipocondríac.....

Amb 300 quilòmetres de bici a aquestes alçades de setmana, planificava un entreno amb en Richart per diumenge al matí de 3-4 horetes més de bici, per després fer Llagostera-Sant Feliu de transició a peu, seria una bona forma d'acabar la setmana! Abans, el dissabte a la tarda, juntament amb la Mireia, la Mercedes, l'Anna i en Josep Puig, m'arribava fins a Caldes de Montbui per competir en 50 i 100 lliures, i el relleu mixte, i d'aquesta forma col·laboràvem en la inauguració oficial de la piscina d'aquesta població termal. També aprofitàvem per estrenar el nou modelet de banyador....(podeu fer els vostres comentaris, no us talleu!). Per cert, si aquest us ha agradat, quan veieu el de Respiràlia d'aquest any flipareu!!

Així que amb el dissabte de "descans", el diumenge al matí a les 8:30 em presentava a Llagostera amb un cel amenaçador, que va complir la seva amenaça just en el moment de treure la bici del cotxe...Despres d'unes deliveracions ràpides amb en Richart, decidíem sortir a rodar fent volts a prop del punt de sortida per si es posava a ploure fort....Ploure fort?? La mare que ens va parir, ens va caure un bon aiguat nomes d'encarar la carretera de Caldes, però un cop molls, varem decidir arribar a Caldes, i fer la volta, encara que nomes fos perque les cames s'escalfessin una mica (cosa difícil amb la que estava caient). Com sol passar en aquests casos, en arribar altre cop a Llagostera, parava de ploure, i es començava a aclarir, però entre que jo havia agafat fred als peus, i en Richart no tenia les cames per moltes alegries (el dia abans s'havia cascat 165 quilòmetres juntament amb la Marina), varem decidir agafar els trastets i començar la transició a peu cap a Sant Feliu. El resultat, bones sensacions per la meva part, a un ritme sostingut de 5-5:05 el quilòmetre, per totalitzar-ne 19 amb el remate final de la pujada a la carretara de Girona...Posteriorment, sessió d'estiraments i jacuzzi per acabar un acceptable entreno amb bona companyia.

Com era d'esperar, després ja no va ploure més en tot el dia, i com que avui tampoc ho ha fet, he decidit sortir a fer 80 kilometres més de bici, més una petita transció de mitja hora de cursa a peu, amb les cames una mica tocades, però molt bones sensacions....a veure demà...

Comencen els últims 30 dies...

2009-04-23T17:00:00.003+02:00

...ja tinc ganes de ser-hi!!!

Palmeres i vent, Lanzarote?? Nooo, S'Agaró!!

Així és com estava el panorama a l'alçada de Mont-Ras...

Sense comentaris, avui és Sant Jordi!

Tal dia com avui, d'aquí a un mes exactament, si tot va bé, estaré fent el tram final del meu gran objectiu esportiu per aquest any: L'Ironman de Lanzarote.

Semblava tant lluny i...ja hi som! Poc més de quatre setmanes, i les hores d'entrenament en tota mena de circumstàncies hauran quedat enrera, i segur que haurà valgut la pena!!!

Ara fa un any em quedaven menys de tres setmanes per participar a l'IronCat, i, sincerament, la meva preparació física era pitjor que la d'aquest any, però un cop acceptat el fet que no podria participar a Lanzarote 08, i decidit a encarar l'Ironman Català, la meva motivació i preparació a nivell mental, eren exactament les mateixes que tinc ara.

Tenia molt clar que per afrontar un repte d'aquesta mena el cap i la força mental són imprescindibles, tan o més que la preparació física, en paraules de la gran Virginia Berasategui, guanyadora el 2005 a Lanzarote: "..és un 70 per cent..", i estic convençut que el meu bon resultat a l'Ampolla va ser en part a aquesta fortalesa mental (evidentment els crits d'ànim de la Mireia a la marató, i tots els missatges de suport que vaig rebre abans i durant la prova, varen ser fonamentals en determinats moments, gràcies a tots!).

Així doncs, ara ja ha arribat l'hora de la veritat. No serveixen les excuses del mal temps per no acabar els darrers entrenaments. La feina està feta, els deures quasi acabats, i queda polir algun petit detall poc determinant, però que una mica de caloreta en aquests vint dies hàbils que queden m'ajudaria a aclarir, per a la resta, feina feta.

Amb aquesta situació, el dia d'ahir semblava que volia mostrar-me el que em trobaré a Lanzarote, per tal que em mentalitzi encara una mica més, de que no serà un passeig el que m'espera al tram de bici. Una tramuntanada calenta, amb vent sostingut de 40-50 kms/h, i ràfagues de 80-90, sota un sol que començava a escalfar de veritat, podria significar un bon test, més que per les meves cames, pel meu coco, per recordar i ajudar-me a assimilar, el que significa estar pedalant contra tot, sense moure't pràcticament del lloc, i sentir aquella impotència de veure com et vas desgastant i els quilòmetres no passen....

Total, que amb les meves cames trinxades, gentilesa de la meva fisio Irene (FISIOTERÀPIA & SALUT) que ja em va recomanar que si entrenava l'endemà ho fes cap a la tarda (com sempre, jo a la meva...), em pujava damunt la bici decidit a encarar la Tramuntana i a patir, això si, ara amb un dels meus aliats, la calor. Les fotos de l'inici del post són de determinats moments de la sortida on vaig anar a buscar expressament els llocs on el vent em pugues castigar més intensament, i en totes direccions.

Preparació psicològica?? Massoquisme?? No ho sabria definir, però la experiència va ser altament positiva, tot i que la mitjana amb el vent en contra era de 19-21 kms/h, amb el vent lateral augmentava fins als 28-30, i amb el vent a favor, doncs uns espectaculars 49-50 (un plaer rodar a més de 50 sense pràcticament esforç...) tot aixó amb una màxima de 140 ppm, o sigui que sense forçar gens ni mica ni les cames, ni el motor. Al final, completava 72 kilometres a una mitjana de 121 ppm, i unes sensacions molt i molt positives.

A part de les sensacions, altres conclusions personals que en vaig extreure són:

- Les rodes aero amb més de 40 mm de perfil, si fa aquest vent, poden ser més perilloses que beneficioses, perque en el moment que entra lateral la bici em marxava de sota les cames...

- L'ús de "l'acople", queda molt limitat, només amb el vent a favor i/o plenament en contra, ja que quan bufa lateralment es perd control de la bici, almenys en el meu cas...

- És molt perillòs sortir a rodar amb la bici en aquestes condicions en carreteres amb molt de trànsit, ja que les nostres oscil·lacions damunt la bici, a causa del vent, fant que els camions amb la corrent que generen, ens puguin fer anar a terra en qualsevol moment, o sigui que a triar carreteres secundàries i amb poc trànsit.

- Si no fa vent a Lanzarote, perfecte, i si no, doncs probablement tindré una mica d'avantage, almenys psicològicament, respecte de la gent que no sàpiga el que és la tramuntana empordanesa...

Així que ja ho sabeu, si voleu vent, per aquí en tenim quasi cada dia, això si, no tan intens. Demà més i millor, algú vol venir a fer cinc horetes....?

Salut i Força i Honor!!!

Plou i fa sol…les maleïdes bruixes deuen estar pentinades de p… mare!!

2009-04-20T17:54:00.002+02:00

...sol solet....aiaiai.....

...on és el sol???

....a ploure...sort que almenys els paisatges són bonics....

Si ho arribo a saber, per allà el mes d’octubre no em queixo tant quan demanava que cada estació recuperés les seves senyes d’identitat de quan jo era petit....
Sembla que algú va prendre nota i a partir de llavors, tardor passada per aigua, amb temporals impressionants inclosos, un hivern amb fred, pluja, neu, vent i tots els fenòmens meteorològics adversos que hi puguin caber, i de moment primavera “autèntica”, amb dies de sol (pocs), caloreta (menys) i pluja (quasi cada dia!), en conseqüència, el pitjor temps possible per tots aquells a qui ens agrada sortir amb bici, anar a córrer, o fer alguna activitat més o menys intensa a l’aire lliure (s’inclouen barbacoes i altres festes, que no tot ha de ser esport!!!).

En aquestes circumstàncies, acumular quilòmetres sobre dues rodes es una mica complicat, i això que aquest any estava especialment motivat per sortir a entrenar encara que fes fred i vent, però tanta pluja...buf, la veritat és que es desencoratjant, esperar a tenir festa i veure que plou, i l’endemà segueix plovent, i quan no plou i surts, t’acabes mullant perquè torna a ploure...i a més, fa fred....la veritat, una mica frustrant!!!

Però es el que hi ha, ningú ha dit que entrenar per fer triatlons fos fàcil, i preparar un Ironman pel mes de maig, encara menys, així que menys lamentacions, agafar l’impermeable, i cap a la carretera falta gent! La putada gran serà que com no faci una mica de calor d’aquí al mes que ve, la meva aclimatació serà més aviat molt dolenta, ja que ara mateix a Lanzarote tenen de temperatura mínima, el que qui hem tingut de màxima amb els dies comptats, 16-17 graus, o sigui que si no surt el sol, almenys que faci calor, si us plau!!!!!!

Tota aquesta introducció ve per desfogar-me de l’entreno amb bici de dijous tarda, quan un cop semblava haver passat la tempesta amb trons inclosos sobre Sant Feliu, agafava la bici en direcció al cel blau que venia darrera, i la meva sorpresa va ser que un aigat considerable em va enganxar de ple entre Platja d’Aro i Calonge, endurint encara més la pujada a la Ganga, cosa que em feia passar molt fred a la tornada (ara si amb el cel ben blau gràcies al generós vent que bufava) i arribava a casa amb els peus absolutament congelats, la veritat és que la meva por més gran era no refredar-me, i per això, sense canviar-me, ràpidament a la piscina on completava una sessió amb 1600 metres de relax, i, en principi a dia d’avui, només petits indicis de refredat sense acabar de concretar-se, buf.....

Amb lamentacions incloses, he completat una setmana d’entrenaments irregular, amb una bona sortida amb bici el dilluns desprès de treballar, bons entrenos i sensacions a l’aigua, i també amb bones sensacions en la cursa a peu, on em trobo cada dia més còmode amb el ritme previst per la part final de l’IM.

Aquesta setmana l’he començada amb quatre horetes i uns quants quilòmetres de bici aquest matí, i seguiré amb l’entreno previst pel trainer Viñoles, amb qui m’he quedat amb les ganes de rodar aquest matí quan ens hem creuat (ho sento però es que ja anava just!!), d’aquí una estoneta a la piscina.
Salut i Força i Honor!!!!

Entreno post Paris-Roubaux

2009-04-15T18:38:00.001+02:00

Extremadament motivat després de veure l’exhibició dels monstres ciclistes a la bestiesa de la grandíssima clàssica París-Roubaux de diumenge a la tarda, sortia a entrenar el dilluns passat a la tarda. Sempre m’han encantat les clàssiques de primavera, i crec que si fos ciclista, seria de les curses que m’agradaria fer, més que les voltes de tres setmanes...
I no es que a aquestes alçades necessiti cap motivació extra per entrenar, la veritat és que tinc moltes ganes de fer-ho el millor possible a Lanzarote, tot i que el mal temps que ha fet tot l’hivern i el que portem de primavera m’ha condicionat (a mi i a tots, suposo) els entrenaments i la possibilitat d’acumular quilòmetres que no fossin sota sostre, paciència! Total, que després de la jornada laboral, em posava l’altre uniforme de treball, i enmig dels comentaris i els ànims dels compis d’empresa agafava la bici i sortida de Santa Coloma direcció Vilobí. Aquesta era la tercera sortida que feia amb el meu el meu nou casc superfashion, un regal avançat al meu sant que em va fer la Mireia la setmana passada, que ja forma part del meu dia a dia sobre la bici i que lluiré a l’IronMan més content que un nen amb sabates noves! Ara nomes falta concretar el tipus i la marca de la roba per competir, la setmana que ve ja hi hauran notícies al respecte...

Ara si, després de tot aquest rotllo, i amb el temps mig ennuvolat i amb el típic ventet de sempre, però aquest cop amb una temperatura agradable, sortia cap a Vilobí, per enfilar-me cap a Brunyola en una carretera no recordava que estigués tant malament, però les casualitats varen fer que en algun tram el paviment s’assemblés molt al mític terra de pavé de la París-Roubaux, i que afegit al paisatge que m’envoltava, va fer d’aquest primer tram de la sortida una dura i bonica experiència. Un cop superats aquests quilòmetres inicials, agafava la carretera d’Anglés fins a arribar a Hostalets d’en Bas, on les sensacions eren molt estranyes, ja que la sensació òptica de la carretera era de baixada, i, a més, tenia un fort vent a favor, però tot i això no solament no podia mantenir la velocitat per sobre de 30, si no que a més anava baixant a mesura que havia de pujar pinyons, no entenia res!!! Finalment, la darrera rampa abans d’Hostalets em feia adonar una mica de la realitat, i al girar per refer el camí fins a Anglés, m’adonava del que passava: no era baixada, sino que anava pujant, i cada cop més, sort del vent a favor, i que per cert ara tenia de cara...Gir cap a Bonmatí just a l’entrada d’Anglés, i després pujada amb bones sensacions cap a Estanyol, Aiguaviva, Vilobí amb pujada final cap a Santa Coloma altre cop. En total, 90 kilometres en tres hores justes, i les cames molt toves, però satisfacció total pel recorregut i les sensacions.

Ara a esperar que el temps acompanyi el que resta de setmana per poder acumular d’una vegada tots els metres que pugui.

Una setmaneta menys....

2009-04-13T08:51:00.003+02:00

Setmana Santa acabada, la veritat es que ja en tenia ganes!!!!

Mal temps i poc entreno, per variar, em sembla que a Lanzarote patiré més del que voldria, això si, acabar l'acabo, nomes faltaria.

I això que el diumenge passat començava bé, amb els 1500 metres en piscina descoberta de 50 a Mataró, on aconseguia baixar el meu temps de l'any passat en mig minut (al final 24:15), en una prova que m'encanta i que recomano a tothom. Una experiència genial poder nedar a cel obert amb aigua calenteta i un molt bon ambient!! Despres tocava agafar la bici i tornada fins a Sant Feliu per la costa en companyia de l'Esteva, i on vaig poder comprovar en primera persona, que el parcial ciclista del Challenge del Maresme serà moooolt ràpid, ja que sense apretar excessivament anàvem per sobre de 40 km/h, amb el típic ventet d'esquena cosa que vindrà de fàbula ja que el darrer tall fins a la T2 és precisament aquest, prepareu les cabres i le rodes aero per volar!!!!

A la tarda tocava fer els brunyols pastats desde dissabte, o sigui que recuperava totes les calories perdudes i alguna més...soc massa llaminer, ho reconec...

De la resta de la setmana, poca cosa més, dilluns 50 kilometrets més de bici abans d'anar a treballar, un parell de bons entrenaments a la piscina, i la resta ja ho coneixeu, pluja, pluja, vent i fred, i quan no ha plogut, doncs no he pogut sortir per obligacions paternes (m'encanta!), visita a La Roca Village inclosa.

El dissabte, però, s'obria una mica el cel i podia sortir una estoneta més amb la bici abans de celebrar el dinar d'aniversari de la meva filla gran, per tornar despres a la piscina i esperar amb els dits creuats que el temps s'aguantes l'endemà... Evidentment el temps no em va fer cas (ingenu de mi) i canviava la megasortida amb bici per un entreno de qualitat de cursa a peu sota la pluja, que tot s'ha de dir em va deixar bones sensacions, i una sessió de sauna i jacuzzy. A la tarda, per acabar el diumenge esportiu sota sostre, entreno "visual": la Paris-Roubaix (si algun dia algú es vol apuntar a fer la cicloturista que hi fan el dia abans, que compti amb mi!), quina passada veure aquesta gent volar sobre el pavé per acabar amb 260 kms...sense comentaris!!!

Avui sembla que el sol s'ha decidit a sortir una mica...a veure que dura!!!

Apa, salut, entrenus i sobre tot, que surti el sol d'una p... vegada!!!

RESUM DEL MES DE DESCONEXIÓ, UNA MICA DE TOT!

2009-04-04T18:32:00.002+02:00

Equip a Sallent, una gran experiència!

Les primeres pedalades de la temporada...

Típica dieta del triatleta...

Per alguna cosa l'ha triat el Tour!

Vilafranca, a partir d'aquest dia, sinònim de bones marques!

Definitivament ara si que sembla que els problemes amb internet i el meu portàtil s’han sol·lucionat definitivament, gràcies Richart!!

En aquest darrer mes he acumulat moltes coses, esportivament parlant, i intentaré fer-ne un resum acompanyat de les fotografies corresponents.
El primer cap de setmana de març començava amb unes bones sortides amb la bici, aprofitant els primers dies de sol, i acompanyant al gruix de l’equip de natació Master del Xaloc fins al desplaçament a Sallent per competir en les diverses proves, incloses les de relleus per equips de 4x50 i 8x25, va ser una molt bona experiència en un ambient genial, un bon cap de setmana!

Durant la setmana següent primera presa de contacte amb una ruta que personalment m’agrada molt, com és la pujada a Sant Hilari Sacalm des de Santa Coloma de Farners, 20 quilòmetres d’una pujada molt constant, amb algun petit descans, i 20 quilòmetres més de baixada cap a Osor, per acabar a Anglés i tornar a Santa Coloma. Una ruta que repetiré aquesta pròxima setmana, i l’allargaré una mica més cap a Vilobí, toca sumar i molt!!! El cap de setmana tocava treballar, cosa que va fer que la qüestió esportiva passes a segon terme i em limités a nedar una mica el dissabte a la tarda, les obligacions es el que tenen....

Arribava la setmana següent que em va portar la tarda de dissabte, després d’una bona sortida amb la bici, a acompanyar a la Mireia fina a Vilafranca del Penedès per participar en els 100 i 200 lliures, prova Masters. Els resultats varen ser francament molt bons, ja que tant la Mireia com jo varem aconseguir rebaixar les marques personals, i sigui que dissabte completéssim! El diumenge un matí amb un bon sol, passejada per estirar les cames i donar un cop de mà amb els primers quilometrets de la temporada de la meva filla Clara amb bici, veurem si hi ha constància....i per acabar el dia, un bon plat d’embutit ibèric acompanyat del vi corresponent, ajudava a recuperar una mica les forces, grandíssim cap de setmana, sens dubte!

El dilluns posterior, i per ajudar a metabolitzar el sopar de diumenge, sortideta amb bici direcció Tossa de Mar per tornar per la fantàstica carretera fins a Sant Feliu, on quan estava aturat fent la foto, una parella de triatletes americans em varen demanar si els en podia fer una, i comentant els pròximes reptes de cadascú, quan els vaig dir que jo estava preparant l’IM de Lanzarote, les paraules textuals varen ser: “Oh my God, you are crazy, there are only wind here!”, i em varen explicar que ells havien estat fent un estage al Club La Santa, i el vent que feia era tan fort que tirava els ciclistes a terra....la veritat es que varen aconseguir impressionar-me una mica....total que em varen donar la mà per desitjar-me tota la sort del món, ai,ai, que patirem!!!
La darrera setmana tocava treballar altre cop, cosa que em deixava el cos tocat, i feia que els meus entrenaments fossin al ralentí, però sense saltar-me’n cap, tot acumula!!

De la primera setmana d’aquest mes, poca cosa puc dir que no sigui que m’ha fet la punyeta amb el temps, però que a falta de bici he acumulat quilometres de cursa a peu intentant trobar el ritme més adient de la marató de l’IM, em sembla que estic en el bon camí.....
Demà toca competir als 1500 lliures de Mataró, una prova que m’encanta des que la vaig conèixer l’any passat, i per completar el matí esportiu, tornada en bici per la costa fins a casa, a topeeeeeeee!!!

Mitja de Banyoles: objectiu aconseguit!

2009-03-05T17:07:00.003+01:00

En espera de poder penjar les fotos, vaig avançant feina i resumiré la cursa del diumenge a Banyoles.

Les prediccions meteorològiques un cop més darrerament no van fallar, i van clavar el temps: Ennuvolat amb risc de plujims (que ens varen acompanyar en la part final), i temperatures tirant cap avall.

A la sortida més de 650 inscrits al recorregut de la Mitja, i més de 150 a la cursa paral·lela de sis quilòmetres que fa la volta a l'Estany, i on per segon any consecutiu hi prenia part la Mireia.

Al meu costat, i a punt per patir, en Pep; i l'objectiu inicial, intentar baixar el temps de l'any passat (1:39 en el meu debut en una Mitja Marató), però sobre tot, gaudir de la cursa i de l'ambient, i començar a provar ritmes i sensacions de cara a Lanzarote. Puntualment a les 10 es donava inici a la cursa i enfilàvem en direcció a l'Estany per completar els primers cin quilòmetres en 23:52, ritme una mica per sobre del que ens havíem marcat, però que comentant sobre la marxa amb en Pep, el manteniem sense excessives dificultats. Aquest cop el pulsòmetre em va fer la punyeta i em vaig quedar sense saber les pulsacions, per la qual cosa em vaig deixar portar total i absolutament per les sensacions i el que em demanava el cos. Amb aquest ritme ens plantàvem al quilòmetre 10 amb 46:48, just on començava la part més trenca-cames d'aquesta bonica cursa, cosa que ens feia empitjorar el parcial fins al 15, amb 23:20, i enfilant ja la darrera part altre cop vorejant l'Estany amb les dues pujades finals per acabar de castigar les cames i destrossar el ritme, que ens va portar a fer els cinc quilòmetres següents en 21:52, per acabar el darrer en 4:24 perseguint a l'únic corredor que ens va avançar al llarg de tota la prova...si es que som uns picats!

Al final objectiu assolit: temps real 1:37:48, i bones sensacions amb cap moléstia a unes cames que portava molt carregades de tota la setmana.

Feia temps que no corria cap cursa al costat d'algú, i he de dir que ha estat un plaer i m'ha anat perfecte compartir els 21.097 metres amb en Pep. Ara per ara tenim un ritme de cursa molt similar, però suposo que a la que ell pugui entrenar una mica més ja em costarà seguir-lo...

Aquesta setmana ha tocat recuperació, i començaré ja el cap de setmana a acumular altre cop quilòmetres de volum, amb competició de natació a Sallent juntament amb una bona colla de màsters del club dissabte a la tarda, per variar una mica.

Versionant un dels meus personatges Disney favorits: "Sigue entrenando, sigue entrenando, Que se hace? Entrenar!!"

Sol, Cel Blau i Mitja de Banyoles....

2009-02-26T19:13:00.003+01:00

Per fi, despres de mesos amb uns dies horrorosos per poder sortir a fer un vol amb la bici d'una forma digna, sembla que aquesta setmana el temps ens ha volgut començar a indicar que s'acosta la primavera, oleole!!!

I això que comptava que per Carnaval sempre plou, almenys a Santa Cristina des que hi treballava jo, a veure si resultarà que era el gafe!

Darreres setmanes d'entrenament: la passada molt dura i poc rentable a nivell físic per motius d'horaris laborals, però aquesta acumulant ja uns bons rodatges tan a peu, com amb bici, i encara falta demà i diumenge, amb la traca final de la Mitja de Banyoles. En principi hi volia anar en bici des de Sant Feliu, i despres còrrer a ritme d'IM, però la previsió del temps i el mal de cames a aquestes alçades de setmana, m'han fet repensar la idea i finalment només faré la Mitja, aixó si, intentant rebaixar el temps de l'any passat, i aguantar el ritme d'en Pep, en la primera cursa on coincidirem despres de varis intents frustrats....

Tornant al títol del post, el sol brillant i el cel blau ens han acompanyat a tots els que tenim la sort de tenir festa aquests dies entre setmana. Aixó sí, com que no plou, ja tenim com a company inseparable el vent, que normalment bufa de cara quan surts, i segueix bufant de cara quan tornes, si algú em pot explicar aquest misteri, jo ja he desistit d'intentar entendre-ho....

Aixó fa que les sortides amb bici siguin una constant lluita contra el ditxòs ventet, i quan el vols evitar, doncs has de fer pujades, o sigui que al final acabo trinxat igualment....paciència! Sort que ara en Rafa té una bici nova megafashion i ha dit que en totes les sortides que fem amb ell, sempre irà davant tirant, a veure si es veritat!!!!

Amb el vostre permís, ara m'en vaig a berenar i a compartir entreno de piscina amb la Mireia, que m'ha dit que toquen 20 de 100?? Nooooo, no pot ser, es deu haver equivocat (espero....)

Salut i Força i Honor per a tots!!!

FEINA, ENTRENO, I ARCS DE SANT MARTÍ

2009-02-11T18:22:00.002+01:00

Després d’uns dies intensos a nivell professional amb canvi d’empresa i de lloc de feina, intentaré reprendre l’activitat bloggera amb més o menys regularitat. Vagi per endavant que m’he quedat sense el subministrador d’adsl, la qual cosa vol dir que no tinc una conexió fiable i fixa, fet que condiciona una mica l’actualització del blog...paciència...

Com he dit abans, aquests dies han estat moguts per temes laborals i tot el que es deriva d’aquest fet en quan a horaris disponibles, que evidentment condiciona, no les ganes, però si la intensitat dels entrenaments. La veritat es que aixecar-se una mica abans de les 5 del matí, i plegar més enllà de les 2 del migdia, no deixa el cos amb gaires ganes de res que no sigui una migdiada recuperadora, cosa que per un o altre motiu no he fet, amb l’acumulació de cansament que comporta a mesura que passen els dies, i amb la rematada final del cap de setmana amb torns de dotze hores (que consti que no em queixo, eh?). Tot i això vaig poder completar una bona setmana post-mitja de Granollers força positiva, amb molt bones sensacions a l’aigua i en la cursa a peu, però sense poder fer més de 40 kilòmetres amb la bici de carretera a causa del mal temps que hem tingut tots i cadascú dels dies de la setmana (de fet feia bon dia al matí, fins a l’hora de plegar...una mica de ràbia si que fa....).

Aquesta setmana, però, toca festa, i la meva intenció era aprofitar-la intensament per realitzar tirades llargues de bici, cosa que aquests primers dies s’ha complicat per culpa altre cop de les inclemències meteorològiques, però que sembla que s’arreglarà de cara als propers dies, creuaré els dits!
De moment el que ens ha deixat aquest temps tan inestable és una meravellosa imatge de l’arc de St. Martí a la badia de Sant Feliu, llàstima que a les fotos del meu mòbil no es pugui apreciar bé, però és un dels més bonics i espectaculars que he tingut oportunitat de veure, i crec que valia la pena dedicar-li unes ratlles del post.

Ara a veure si s’estabilitza el temps una mica i ens dona una merescuda treva per poder sumar i sumar, que el compte enrera ja ha començat fa dies i els kilòmetres que no fem ja no els podrem sumar.
Així doncs, a aprofitar el solet que diuen que ve, això si amb una mica de fred, ben abrigadets i com les formiguetes, anar guardant metres per quan faci falta.

Salut, entrenus i ForçaIHonor!!!!

Mitja de Granollers, una més al sac!

2009-02-01T18:45:00.003+01:00

Tenia moltes ganes de còrrer aquesta cursa. Ja feia temps que la tenia marcada en els calendaris de cada any, i per diversos motius mai ho havia pogut fer. Aquest any finalment ho he pogut quadrar tot i gaudir de la immensa festa de l'esport que és aquesta cursa, ja que nomes per veure l'espectacular ambient que donen els més de sis mil corredors/es ja val la pena acostar-se a Granollers.

Després d'haver-hi participat, puc assegurar que és una de les curses més ben organitzades en que he estat, si tenim en compte la gran quantitat de participants i la logística que comporta organitzar una prova d'aquestes característiques.

El temps al final ens ha respectat, i s'han acomplert les prediccions dels meteoròlegs que donaven una treva en la pluja al matí, i així ha estat, almenys per a la majoria dels participants. La temperatura també ha estat força óptima per competir, sense fred excessiu, i que donava opció a tothom a triar la roba adequada per competir.

Una altra cosa era el meu estat físic aquest matí... Si una cosa nova he aprés, és que un sopar amb els tres gintonics posteriors dos dies abans no beneficien excessivament el meu rendiment, ja que cada cop costa més recuperar-me (és la falta de pràctica, jeje). Així doncs les conseqüències han estat una mica de mal de cap abans d'esmorzar, i unes molèsties gastrointestinals a la segona part de la cursa, que s'han aguditzat un cop acabada, res greu, i lliçó apresa (Toni i Pep, el pròxim dia les meves rondes seran de suc de pinya, jejeje!!).

La cursa en si ha estat tal com me l'havia plantejat: Sortir a poc a poc fins a trobar un ritme de creuer, i a partir del quilòmetre 10 començar a apretar a veure que passava. Els parcials cada cinc quilòmetres demostren que ha clavat el plantejament i així passava pel km 5 amb 25:59 i 161 ppm de mitjana, al 10 el parcial era de 24:43 i 168 ppm (la pujadeta es notava), al 15 seguia la progressió descendent de temps i ascendent de pulsacions amb 22:35 i 172, una mica més ràpids els cinc fins al 20, amb 21:50 i 176 ppm, per acabar el darrer km a 4:14 i 184 ppm, rascant el meu umbral, la qual cosa vol dir que si les cames aguanten una mica més, encara tinc marge de millora, almenys de pulsacions. Al final, en la meva línia de tocar l'hora quaranta, aquest cop amb 1:39:28.

El més important és que, tret dels petits problemes estomacals, he tingut molt bones sensacions. Hi ajuda el fet d'anar avançant gent durant tota la cursa i que no t'avancin, l'ambient espectacular de la gent animant, i el còrrer sense cap mena de pressió, amb el màxim de diversió, gaudint d'un fantàstic matí de diumenge.

Set xalocus més han disfrutat i patit els 21 quilòmetres: en Richart, en David, la Marina, en Compi, l'Olga, l'Esteva, la Sónia i la Sandra, tots han acabat sense excessius problemes i assolint més o menys tots els seus objectius, enhorabona a tots/es!

Com a conclusió, un bon entreno de qualitat sumant metres de competició a les cames i a esperar la pròxima mitja de Banyoles, on l'objectiu serà baixar la marca de l'any passat, o sigui que a posar-me les piles toca!!

Salut i Força i Honor!

una setmaneta i a per La Mitja!

2009-01-25T09:42:00.003+01:00

Primer de tot és obligatori parlar del temporal de vent que ens va passar per sobre ahir dissabte. Afortunadament per St. Feliu i rodalies no hem tingut (que jo sàpiga) danys destacables, malauradament tots sabem el que ha passat a la resta de Catalunya... Aquest any l'hivern es vol fer notar, i ho fa de totes les maneres possibles: pluja, fred, neu, vent...cosa que en un esport com el nostre ens condiciona moltíssim els entrenaments, sobre tot pels que volem acumular quilòmetres amb la bici. Que hi farem, aprofitarem per millorar nedant, i ja vindrà el bon temps!

Seguint amb l'acumulació de quilometres, en aquest cas a peu, el pròxim cap de setmana finalment podré participar en la Mitja de Granollers. Ja fa anys que hi vaig al darrera, però les circumstàncies laborals han condicionat sistemàticament un any rera l'altra la meva participació. Aquesta temporada, però, vaig decidir fer-la, i que si feia falta ja faria un canvi a la feina. Al final no ha sigut necessari (si que hi ha hagut canvis a la feina, i grans...), i una sèrie de coincidencies han fet que tingui festa. A més serà el meu primer dia a la nova feina (...), i casualment també tinc festa, o sigui que a còrrer!

El resultat de la cursa serà, però, una altra història... Reconec que no he fet massa els deures amb la cursa a peu, però és que el meu turmell dret em té una mica martiritzat, i a més l'excusa del temps també m'ha ajudat una mica. Total que diumenge em plantaré a la sortida amb molts menys quilometres dels que m'agradaria (i tocaria), i en conseqüència, amb una previsió de marca molt per sota de les meves possibilitats en aquesta mitja si anés una mica més preparat. Així doncs, el meu objectiu principal fent esport, que és divertir-me i retrobar gent que conec, en aquesta ocasió serà més prioritari que mai. La intenció inicial d'anar a fer marca personal la deixaré per una alta ocasió, i aquest cop em comformaré amb baixar d'1:40, donades les característiques del circuït. Com a referència, si ara fes la de Salou, no crec que pogues baixar d'1:45 (1:39 al novembre passat).

Tot i això no descarto apurar les meves cames depenent de les sensacions, i del que em mani el Sr. Polar, els que em coneixeu ja sabeu que quan em poso un dorsal em transformo, i si trobo algú per picar-me, ja no en parlem, algun voluntari per exprimir-nos mutuament? Recordo que la frase és la mítica "sortim tranquilets..." jejeje

Apa doncs, la darrera setmana d'entrenus suaus (o no), i ens veiem diumenge a Granollers, on gràcies a la Mireia acumularé la segona cursa ambla samarreta "training for Lanzarote"!!!!

Salut, entrenus i Força i Honor!!!!

entrenament bucòlic

2009-01-22T09:54:00.003+01:00

Foto "artística"

...sense comentaris...

Ahir a la tarda vaig poder tornar a sortir a estirar les cames amb la bici.

Aquesta vegada vaig deixar la meva estimada ruta de la costat nord (Palamòs, Palafrugell, Begur...), i vaig estrenar per primer cop aquest any, la ruta interior, "el triangle" en la seva versió llarga passant per la carretera de Riudellots i amb sortida a St. Andreu Salou. La veritat es que amb el set graus de temperatura i un ventet gelat no convidaven massa a pedalar, però en tenia ganes, i, a més, he d'acumular quilometres de la forma que sigui. Total que cap a Cassà falta gent. Les sensacions al començament, com sempre, horroroses, però a mida que passaven els quilòmetres, i un cop les escalfades les cames i les pulsacions estabilitzades, em començava a trobar força còmode, fins i tot en la fastigosa Costa de l'Ou (ho sento, la odio, molt!). No em volia enganyar, i vaig pensar que part de les bones sensacions es devien al vent que suposava que tenia d'esquena i que em tornaria a la crua realitat de tornada, però no, al final no tot era gràcies al vent, estem en el bon camí: "al loro que no estamos tan mal"!

Va ser de tornada, just quan enfilava la pujada per accedir al poble (per dir-ho d'alguna forma, ja que hi han quatre cases contades) de Sant Andreu Salou quan la imatge que veieu a la primera foto del post em va fer aturar, i no em vaig poder estar de fer la foto. Per si fos poca tanta bucolitat, una mica més endavant hi havia el ramat de xais, els cavalls....Se que potser queda una mica pixapins, o si voleu, podeu posar-hi un punt de frikisme en les fotos, però la veritat és que les imatges es mereixien una parada, i un moment de reflexió, ja que sovint quan sortim en bici a "entrenar" ens perdem tota una sèrie de detalls que jo personalment valoro molt, un d'ells és admirar la terra on visc, sentir-me'n orgullòs i privilegiat per poder-ne gaudir i entrenar en uns llocs com aquests, on en poc més de mitja hora podem passar d'una platja espectacular, a uns paisatges que es mereixen una mica més de temps per poder-los aprofitar del tot.

Tornant a la realitat dels entrenaments "a seques", per acabar el dia 1200 metretes de piscina molt suaus (abans d'ahir i avui toca canya, amb les 20 de 50 i les 15 de 100 d'avui...) i una bona sessió d'estiraments, que ara toca anar a còrrer una bona estona!

Salut i entrenus!!

Primera sortideda amb bici amb cara i ulls de la temporada

2009-01-19T18:40:00.004+01:00

Els 4F abrigadets...

fotoooo!

Aprofitant la treva que ens ha donat el temps aquesta setmana, i que ha aconseguit aguantar fins el cap de setmana, el dissabte vaig fer la primera sortida de més de tres hores amb la bici.

A les 10 era l'hora de trobada i sortida des de la eterna rotonda dels taburets, i finalment els quatre que ens varem apuntar, en Compi, en Rafa, l'Olga i jo mateix, enfilavem amb una mica de fresqueta i molta humitat, direcció Palamòs. El recorregut eminentment planer, ens va portar fins a l'entrada de Torroella, després cap a la Bisbal, per encarar la Ganga, i una sorpresa final que ens tenia preparada en Rafa...."Una pujadeta per guanyar temps" deia....la mare que el va parir! Si això és una pujadeta de res, ja t'ho explicaré en els planers a la pròxima sortida, ja....

Total, al final 3:15, més o menys, per 85 kilometrets, que no està gens malament si tenim en compte el poc kilometratge acumulat. La veritat és que a les pujades es noten els quilets de més, però en el planer encara conservo aluguna cosa, i mantenir més enllà dels 30 km/h no costava excessivament.

A Torroella, parada tècnica per menjar les corresponents barretes, i instituir la foto de mitja sortida, cosa que serà habitual en les sortides que vagi fent jo (als qui no us agradi aturar-vos una estoneta, ja ho sabeu, jeje).

En definitiva, primera setmana d'entrenaments completada amb cara i ulls, amb uns 200 kms de bici, 11000 metres d'aigueta, i uns vintipocs kilometres de cursa a peu, "suma i sigue!"

Mítica i espectacular carretera de Tossa, m'encanta!

2009-01-15T19:21:00.004+01:00

Platja de Canyerets, Carib? No ho canvio!

L'altra costat de Canyerets...venien ganes de llençar-se a l'aigua!!!

La carretera de Tossa, en un dels seus punts elevats,

despres vé un dels contats talls més o menys planers

Vista de Sant Feliu des del primer mirador, sense paraules...

Ja he dit més d'una vegada en posts anteriors que em sento un privilegiat per poder viure, treballar i entrenar a Sant Feliu i rodalies. Per si de cas algun dia me n'oblido, només cal que en un dia de sol radiant com el d'avui agafi la carretera de Tossa a Sant Feliu i en pocs minuts ja m'ompleno d'una meravellosa sensació d'energia positiva. Avui m'ha tocat fer-ho per qüestions de feina, i, la veritat és que un cop més he recarregat les esgotades piles d'aquesta primera setmana d'entrenaments més o menys seriosos, i del fet d'acumular poques hores de són per raons laborals...

Pels qui no la conegueu, la carretera que va de Sant Feliu de Guíxols a Tossa fa exactament vint quilòmetres, en els quals com a molt hi han cinc-cents metres de fals planer, i on hi han incloses 365 corves de tota mena. És una carretera declarada d'interés paisatgístic pel Ministerio a qui correspon, amb multitud de miradors, i unes platges i cales genials. Com a tot lloc de la Costa Brava, però, va patir l'agressió de la superconstrucció i especulació urbanística dels anys 60 i 70, i hi ha llocs força espatllats per urbanitzacions mig il·legals (ara ja legals del tot), però que en aturar la construcció, la natura més o menys ha anat integrant en l'entorn.

A part de tot el que implica paisatgísticament, és una ruta utilitzada per moltíssima gent, tant motorístes, com en el cas que ens interessa més als triatletes, molts i molts ciclistes de tota mida i de tot arreu. Fins i tot en la meitat del seu recorregut hi ha un hotel dedicat a portar grups de guiris (amb tot el respecte) des de finals de febrer fins al juny per tal d'entrenar per aquesta i altres carreteres dels voltants.

A mi personalment m'encanta, però només en una direcció, la de tornada a Sant Feliu, entre d'altres coses perqué és la única entrada al poble que és en baixada....

La veritat és que ofereix moltes opcions d'entreno, tant si et vols matxacar fent sèries, com si vols anar començant a agafar ritme en les pujades, ja que no són d'excessiva duresa, i cap d'elles fa més de dos kilometres de llarg, amb el corresponent descans posterior per anar-les enllaçant. També és ideal per practicar la técnica en les curves, això si, anant en compte amb la resta de penya que hi circula, que n'hi ha de molt penjats... A més, la gent ens respecta força als ciclistes, deu ser perqué hi ha temporades que en som més que cotxes i motos junts, jejeje..

Tornant a la vena més artística, les vistes són realment espectaculars, i si l'enllacem amb el descents de l'Alt de St. Grau (1a categoria a la Volta a Catalunya), la veritat és que agafar velocitat amb la bici fa una mica d'impressió....

En definitiva, que els que vivim aquí som uns privilegiats per tenir el que tenim, ara nomes ens cal temps per disfrutar-ho, i els que vulgueu i pugueu, aquí teniu un lloc que segur que no us deixarà indiferents...

Sol solet!!!!

2009-01-12T13:30:00.003+01:00

Per fi, després d'uns dies molt grisos, gèlis, plujosos, nevats, fastigosos, el que deia, finalment hem enllaçat dos dies de SOOOOOOOOOOL!!!!

Quines ganes que tenia d'enlluernar-me, si fins i tot les ulleres de sol tenien terenyines!!!! La veritat és que a les nits i matins el fred encara és molt considerable (-2 a Santa aquest matí), però veure com el sol surt i el cel és ben blau, doncs jo personalment ho necessitava. Cada dia tinc més clar que m'assemblo a les sargantanes i necessito l'energia i llum solars per carregar les piles del dia a dia.

Així doncs al començament del post hi han les fotos d'ahir al matí, de les darreres hores d'una espectacular lluna plena, i dels primers raijos de sol que s'obren pas entre el mar de núvols que hi havia davant la costa.
Ara si que ja no tinc cap excusa. El bon temps m'empeny i em motiva a entrenar amb ganes des d'avui mateix (ahir treballava i em va fer una mica-molta ràbia, però és el que hi ha).

Respecte a això de prepar l'IronMan, darrerament he llegit algun article, foros triatlètics, sobre gent que s'aventura, ja no a fer triatlons, sino directament a fer un Ironman. No ho sé, jo no soc ningú per qüestionar res en temes esportius, però tampoc crec que s'hagi de frivolitzar el tema de competir en un triatló d'aquesta distància.

Sincerament crec que en la vida quasi tot té uns passos i un ordre, que evidentment hi ha gent que se'l pot passar pel forro i li sortirà bé, per les seves capacitats innates, preparació o, senzillament, sort, però que no és l'habitual, i el triatló no és una excepció. Qui més qui menys ha començat el seu primer triatló amb les pors típiques, i com a repte de superació personal, per molt que li haguèssin dit, o sapiguès, que per les seves condicions físiques no tindria cap problema. Quasi tots hem començat per realitzar un Esprint, o com a molt, un olímpic, però conec gent que per començar ja van a per un B, i ara fins i tot, gent que s'atreveix de primeres amb un IM!!! En fi, potser si que ho faran, enhorabona, i millor que jo, però si més no és una empresa una mica arriscada, ja no pel fet de competir i acabar, sino perque estem portant el cos a uns límits considerables.

Ja he viscut alguna cosa semblant en els diversos esports que he practicat, i el darrer exempre el vaig tenir al Marnaton, on senties comentaris del tipus "jo lo màxim que he nedat són 2000 metres en piscina". Entenc que tothom té dret a realitzar els seus reptes, però la veritat és que crec que cal, com a mínim, una mínima preparació física i mental.

En fi, que potser soc un paranoic i un exagerat i potser si que qualsevol persona amb uns mínims pot acabar un IM, jo he trigat uns quants anys a fer-ho, i si tornés a començar crec que ho faria exactament igual.

Apa, a disfrutar del solet!!!

i els reis ens han portat...neu!!!

2009-01-07T22:54:00.004+01:00

I FI!

Les festes ja s'han acabat, i com a remat, els reis ens han portat una altra onada de fred polar i més neu, i aquesta vegada si que ens ha arribat, i a més, m'ha tocat treballar... Per sort ha caigut la quantitat justa per fer bonic, fer les fotos corresponents, i no provocar excessius problemes, més enllà d'haver de començar a treballar una mica més aviat encara, paciència!

Avui era el dia marcat per començar l'inici de la recta final, però el meu estat físic no era el millor, i si hi afegim els dos graus de temperatura exterior, doncs la veritat és que massa adversitats, total que m'he estimat més descansar, i demà veurem com va el dia.

Mentrestant he aprofitat per començar a entrenar amb la meva flamant Nespresso, gentilesa dels reis d'orient (gràcies teta!), un gran invent per carregar energia.

Dies com aquests que tenim darrerament, amb fred i neu, em recorden que en Salvador Ribot, bon company enverinat també per assolir els reptes més diversos relacionats amb l'ultrafons, primer amb la BTT (Ruta de los Conquistadores, Cape Epic....), i ara en curses a peu (per dos cops Marathon de Sables, Ultratrail....) el proper mes de febrer marxa cap a l'Artic a fer una d'aquestes bestieses, ara sobre neu i amb un fred que no té res a veure amb la caloreta que fa ara per aquí...si voleu saber-ne més sobre en Salvattore i les seves proeses, entreu al seu blog: salvadoribot.blogspot.com, ja em direu el que....

Apa, a abrigar-se!!!!

i van...38!!!

2009-01-05T16:22:00.003+01:00

La veritat es que això de fer els anys emmig de les festes és una putada... Digueu-me materialista, però sempre m'he hagut de sentir dir, "com que d'aquí tres dies ja passen els reis, el regal és més petit" o "ja t'ho fem tot pel teu aniversari", total la qüestió és que d'una forma o altra hi perdo, i no és just! Des d'aquí reclamo que tots els que celebrem l'aniversari entre festes ens unim per crear una associació per reclamar uns regals justos, segur que algú s'hi apuntaria, de fet els catalans som els que més ens associem per qualsevol cosa, i si es tracta de reclamar o queixar-nos, encara més!

Per si no en tinc prou amb els àpats típics de festes, el meu aniversari evidentment s'ha de celebrar, amb pastís i cava inclosos, o sigui que ja puc anar entrenant si menjo com un porquet: seré un porquet entrenat, jejeje.

Aquest cop el pastís se'l va currar el meu pare, un dels millors cuiners de la Costa Brava en la seva especialitat: el platillo i plats de cacera (ei, no ho dic jo, que hi ha gent que vé de molt lluny a menjar-ne), ja el trobaran a faltar d'aquí un any i poc quan es jubili....tornant al pastís, un sacher artesanal...buf...mai unes calories m'han sentat tan bé! (els qui l'han provat m'han dit que hi han somiat i tot...). Bé, de fet es va currar el pastís, el primer, uns canalons excelsiossissims, i el segon, un pollastre farcit de panses, prunes, orellanes i festucs, senzillament indescriptible!

I que puc dir dels meus 38? Doncs la veritat és que m'han sentat com si en tingues 37 i mig, jejeje. Ja em queda menys per aconseguir estar en el meu millor any: els 40. No tinc cap pressa, que quedi clar, però si un objectiu força definit a dos anys vista, ja us iré posant al corrent. De moment es molt probable que els 38 em portin canvis laborals, no sé encara de quina mena, però que arribaran segur, i amb ells noves motivacions i il·lusions, i també, o no, mals de cap i problemes, que no em preocupen gens en absolut.

En fi, que ja queda menys per dimecres, dia en que em poso les piles alcalines i multirecarregables, torno a la càrrega amb els entrenaments, bàsicament la bici (ja tinc la BTT a punt pels dies de mal temps com els que abunden darrerament) i el còrrer en totes les seves variants, i començar a pedre pes a poc a poc gràcies a una dieta més o menys sana (amb les excepcions que pertoquin). Que es preparin....(els que és donin per al·ludits, jajaja)

Bon any!

2009-01-03T01:00:00.003+01:00

Privilegis de començar l'any treballant

L'alfred, jo mateix, en Rafa i en Pep: 4 Fantàstics

Bon any a tots!!!

Amb una mica de retard felicito l'entrada del 2009, diuen que val més tard que mai!!!!

L'any 2008 ha estat el millor de la meva vida esportiva. He acomplert un dels meus objectius, ser Finisher en un IM, he assolit diversos reptes, entre ells un de molt especial per molts motius, el Marnaton, i per sobre de tot, he disfrutat moltíssim entrenant i competint en triatlons de tota mida i en totes les circumstàncies. I com no podia ser d'una altra manera, l'acabava disfrutant d'una cursa de St. Silvestre. Aquest any algú de l'equip del CA XALOC (el mític Esteva), va tenir la idea de celebrar-ne una al nostre poble. Sense pràcticament publicitat, i de forma quasi espontània, ens reuniem a les sis de la tarda del dia 31 a la Rambla Vidal una quarantena de ganxons/es i algun forani, per donar inici a la que passarà a la història com la primera cursa de Sant Silvestre Ganxona. El recorregut de deu quilòmetres a realitzar en dues voltes, és veia alterat a darrera hora per obra i gràcia del malauradament famos temporal de llevant, que va danyar l'escullera del port per on havíem de passar, i que actualment encara està sense llum i amb tots els serveis del Club Nautic fets malbé. Així doncs el quilometratge final va ser d'aproximadament 8,2 kilometrets i vaig trigar una mica més de trenta-sis minuts a acabar-lo total i absolutament trinxat (Josep et vaig fer cas, 1a volta AI-AI, i 2a AI-cullons que no puc més!!!). Total que avui encara em feien mal les cames, quan he sortit a còrrer vint minutets i he optat per anar a fer uns complets estiraments. El guanyador d'aquesta primera edició de la St.S va ser en Josep Viñoles, que tindrà l'honor de ser el primer a inscriure el seu nom al palmarés, perqué probablement i en vista de l'èxit, hi hauran més edicions. Menció apart es mereix la xocolata desfeta que ens va preparar la Marina, i que s'oferia a participants i acompanyants, un cop es va acabar la prova.

Tornant al triatló, un entrenador mexicà va dir una frase que crec que resumeix o pot servir una mica d'exemple que representa els que estimem aquest món: "el triatlón no crea caracter, lo revela". En certa manera és així, és un esport que un cop el proves no et deixa indiferent, o l'odies i no en vols ni sentir a parlar, o et motiva a superar-te cada cop més en qualsevol circumstància de la vida. De vegades faig la conya amb molta gent, i quan passa alguna cosa dic "ei, que jo soc triatleta" o "que he fet un IM!". Ho faig inconscientment, no per vacilar de res perque la veritat és que crec que tothom que s'ho proposi es capaç de ser finisher en les circumstàncies que sigui, senzillament ho dic com una expressió de positivisme i ganes de superar els problemes, qualsevol problema. La única cosa que cal tenir és salut i ganes de voler fer el que sigui, amb això sincerament crec que tot és pot aconseguir (objectius realistes, no ens flipem ara que us conec...).

La foto dels "4 fantàstics" a punt per celebrar la revetlla del 31 és la de dos malalts de triatló, que ens piquem entre nosaltres fins i tot cantant al karaoke (sempre de forma sana, però mai es pot perdre, eh Rafa? Recupera't aviat!!!!), i la de dos amics que aquest any han debutat en aquest esport i que ja comencen a estar-ne força enverinats (Fredu i Pep, ja ho veureu, ja...).

La festa acabava a les 4 passades (quina destrossa de cava, per l'amor de Deu!) perque el que subscriu començava a treballar a les 6 per plegar una mica abans de la una (gràcies al meu company de torn) i anar a fer el tradicional primer bany de l'any, amb l'aigua a 12 graus i un ambient genial, cada any som més gent!!! Em sembla que és una bona manera de començar l'any, deixar dintre l'aigua glaçada tots els problemes i afrontar els dotze propers mesos de forma optimista.

Optimisme i motivació no m'en falten per posar-me les piles ja per l'objectiu 2009: Lanzarote