dilluns, 29 de juny del 2009

Marina i Richart, enhorabona FINISHERS!!

La Marina i en Richart, exemple de parella triatlètica!

Ahir, a l'Ironman de Niça, una altra triatleta del Xaloc inscribia el seu nom a la llista dels finishers del club: La Marina Basart, juntament amb la seva parella, en Richart, aconseguien tots dos el somni de creuar l'arribada d'una proba Ironman, i es penjaven la medalla de finishers a Niça. Per en Richart és el seu segon Niça consecutiu, mentre que la Marina era la primera vegada que corria un IM, i va aconseguir el seu objectiu. Des d'aquestes línies els vull felicitar a tots dos!

Amb el record encara fresc del meu IM de Lanzarote, sé perfectament el que representa per a ells haver acabat, despres d'haver compartit moltes hores d'entrenaments, bons i no tant bons moments, però que quan creues la línia d'arribada et compensa tot el que hi has invertit.

Ara a esperar que tornin i ens facin la crónica detallada de com va anar tot, compartint novament experiéncies inoblidables a Formentera amb la celebració de la desena edició de RESPIRÀLIA.

Mentrestant jo m'estic recuperant de la primera setmana de feina despres de les vacances, i que ha estat més dura del que em pensava. Molta calor i cansament, poc entreno, i per acabar-ho d'arreglar, un refredat de competició que m'ha deixat KO tot el cap de setmana, i del que tot just avui em començo a recuperar una mica...de totes maneres, m'ho agafaré amb calma, i fins que no estigui del tot recuperat no m'hi tornaré a posar, aprofitaré per fer una mica de platja amb les meves filles i disfrutar del temps lliure sense cap mena de pressió, que de tant en tant va molt bé...

Apa, salut i a entrenar el que en tingui ganes!!!

dimarts, 16 de juny del 2009

...i Fi de la Primera Part




Doncs si, si no canvien les coses i rebo una trucada de la Federació per dir-me que finalment em puc inscriure al Tri de Balaguer, aquest cap de setmana hauré acabat la primera part de la temporada triatlética. De fet encara quedaran per fer els triatlons de Pont de Suert i BCN, però al primer no hi podré anar perque estaré fent la volta a Formentera nedant per Respiràlia, volta que es fa per donar a conèixer i recaptar fons per lluitar contra la malatia de la Fibrosis Quística, i tot i que no descarto participar-hi, en principi al tri de BCN no tinc gaire motivació per anar-hi. Per tot aixó, i repeteixo, si finalment no vaig a Balaguer, toca "descansar" una mica.

La veritat es que ara mateix tinc una barreja de sensacions. Per un costat el meu cap té ganes d'entrenar i seguir sumant quilòmetres, fins i tot a intensitats més altes que abans de Lanzarote, però per altra banda al meu cos cada dia li costa una mica més arrencar, i nomes em demana platja i descans. Sé que potser li hauria de fer cas, i, de fet ho intento, però a la que puc m'escapo i o bé sobre la bici, o nedant, cada dia cau alguna cosa amb uns mínims d'intensitat. Fins i tot en la cursa a peu que es el que em costa més, l'altre dia em vaig sorprendre fent séries de quilòmetre a 3:50, cosa que no havia fet en tota la temporada...

La valoració que puc fer d'aquests primers sis mesos de l'any, esportivament parlant, crec que és molt positiva. He completat totes les poves que m'havia marcat segons els plantejaments previstos, tot evidentment, encarat a l'IM de Lanzarote, i la veritat que m'ha sortit rodó. Es cert que en un Ironman hi han molts factors que influeixen en el resultat final, des de la climatologia, fins a possibles avaries, passant per l'adaptació a tots aquests factors del propi cos, i a la durada de la prova, però quan ho portes tot ben entrenat i planificat, crec que es minimitza força el marge d'error. Aixó vol dir sortir a entrenar en totes les condicions climàtiques possibles, i, evidentment, el més semblants a les que ens poguem trobar al lloc i dia de la cursa. Entrenar el que mengem i bebem també és fonamental, tot i que jo aquí tinc una mica d'avantatge perqué la veritat es que puc menjar i beure quasi de tot, ja que normalment no em senta malament res. Una altra cosa són els possibles beneficis energétics que em puguin donar un o altre aliment o beguda, per aixó també he probat el màxim de variables que em podia trobar a Lanzarote concretament.

I a partir mitjants agost, començarà la segona part de la temporada. Toca planificar un final d'agost,setembre i inicis d'octubre molt intensos...En principi, el programa previst començaria amb la travessia a Sant Feliu, que l'any passat va canviar de recorregut i ara és realment espectacular amb tota la primera part per fora l'espigó, per realitzar el darrer cap de setmana del mes la ja mítica Volta del Serrà, una "cursa" molt recomanable per a tots els que vulguin gaudir d'una experiència diferent per la Costa Brava, que consta de nedar 8 kms a mar obert amb sortida i arribada a Sant Feliu, per parelles i relleus: mentre un neda, l'altre paleja amb el caiac, tot i que també es ho pot nedar un de sol, com han fet en diverses edicions nedadors i triatletes, deixant el caiac a algun amic o familiar, i fent els 8 kms a pinyó... El primer cap de setmana de setembre coindeixen el tri de Banyoles, i, a falta de comfirmació, les dates programades per la segona Marnaton. La meva idea seria tornar a Cadaqués a fer la Marnaton, ja que la primera edició em va encantar, però encara queda molt i s'han de concretar coses, o sigui que ja veurem. Seguidament toca el torn al tri Olímpic de Tossa i a final de mes, el tri B de Banyoles, dos trialtons on m'agradaria pendre part, el primer per estar al costat de casa i amb un circuit ciclista duríssim, i el segon, senzillament perqué m'agrada molt i vull intentar baixar la marca de l'any passat, quan hi vaig arribar en un estat de forma força passat...
Entre mig d'aquests dos tris, però, una escapadeta a Cadiz, on aquest any s'hi celebren els Campionats d'Europa de Natació Master, i on si tot va bé, prendré part en la prova de 5kms d'aigües obertes, em fa una especial il·lusió participar en un Europeu!!!

La traca final la posaria el Challenge del Maresme, ja sigui per relleus o sol, però aixó encara s'ha de comfirmar del tot per diversos motius, tot i que reconec que tinc un pessigolleig especial...

De moment, a seguir entrenant amb ganes, i sobre tot, salut!


dilluns, 8 de juny del 2009

EL DIPLOMA

Doncs aquí està el que faltava i que m'han enviat aquesta gent de l'IM Lanzarote, i amb que acabo (de moment) els posts dedicats a aquest tri.
Els temps que surten, clavats als que vaig marcar jo al pulsòmetre, i que un cop repassats fredament, crec que tinc marge de millora, tant en bici, com en la cursa a peu, aixó sí, sense fer miracles. Si tot va bé, d'aquí dos anys ho tornaré a provar com a part de les celebracions del meu 40è aniversari.
Despres del "subidon" de Lanzarote, aquestes dues setmanes han estat de recuperació, incrementant una mica el volum de bici, sempre per sensacions, i tornant a agafar ritme en les séries de natació, però sense forçar. El tema de la cursa a peu va a part, com que és el que menys m'agrada, doncs poca cosa, a veure si aquesta setmana em poso les piles....
El próxim objectiu: El triatló B de Balaguer, amb moltes ganes de tornar a competir, però amb la incògnita de com respondrà el meu cos (espero que bé!). L'any passat ja vaig fer el B de Banyoles despres de l'Ironcat, i reconec que hi vaig arribar molt passat de forma, amb unes sensacions totalment diferents a les d'aquest any. Tot i així encara vaig fer un temps força digne, 4:32, aixó si, patint el que no està escrit en la cursa a peu a causa del poc entreno i de la calor que feia.
A més, a Balaguer retrobaré la companyia en cursa d'en Berto, un company d'equip amb el qual en els tri's de llarga distància tenim un "pique" sà, i si al final un altre company, en Rafa, també s'hi afegeix, la "guerra" fraticida està servida!!
Apa doncs, salut, i sobretot, FORÇA i HONOR!
P.D.: "Força i Honor" és la frase que cridaven els generals romans als seus soldats abans de les batalles, i que surt a la película Gladiator, d'on varen sortir les imatges famoses que va passar en Guardiola als jugadors amb el resultat que tots coneixem. A mi m'agrada per aquest significat d'èpica que té de "sortir i donar-ho tot", que és el que faig en cada cursa en la que prenc la sortida.

dimecres, 3 de juny del 2009

Sensacions de Lanzarote

Aquí ja no podia dissimular més....

Amb el guanyador, Bert Jammaer, quins dos craks!

...algú sap que són aquestes pastís? jo ho vaig descobrir i copiar...


Les bicis dels primers "pros"....

...i les de les primeres




Un cop a casa, i després d'una setmana i mitja d'acabar l'IM, toca fer una reflexió calmada de tots els moments viscuts la setmana abans i els dies posteriors, en definitiva: canalitzar la felicitat.
Sempre he tingut molt clar el principi pel qual faig triatlons: Es un esport que m'encanta en sí mateix pel que representa de compensació i exigència tan física, com mentalment, i amb el qual, a més a més, em diverteixo moltíssim, tant entrenant, com competint. A això s'hi suma que es tracta d'una filosofia de vida molt sana, però que en ser un esport altament addictiu, et pot fer perdre de vista la realitat del que t'envolta, i acabar convertint-se en una addicció obsessiva, amb totes les conseqüències negatives que això comporta, sobre tot a nivell personal, i més concretament, familiar.

Els que em coneixeu, segurament m'haureu sentit a dir més d'una vegada que el dia que entrenar i competir en triatlons em suposi una obligació, probablement ho deixaré, perqué d'obligacions ja en tinc prou amb les laborals, i a més, hi he de sumar les meves responsabilitats familiars, per a mí prioritàties per damunt de tot. Si faig aquest esport es per divertir-me, així ho he entés sempre, així ho faré en el futur, i així ho he fet a l'hora d'afrontar el repte de l'Ironman de Lanzarote, on sense perdre de vista que havia d'entrenar, i molt, no he deixat de fer totes les altres coses que m'omplenen i em diverteixen a la vida, es a dir, dedicació a la meva família i parella, i divertir-me amb altres coses. Evidentment les darreres setmanes els entrenaments varen guanyar pes en el meu dia a dia, però sempre intentant trobar un equilibri, el qual tots sabem que no és fàcil...
Amb aquestes premises em plantava el dimarts dia 19 a Lanzarote, disposat a seguir compaginan-t'ho tot. Així he alternat entrenaments i obligacions propies de la cursa, amb el turisme, i el resultat final, i objectiu pel qual em trobava aquí, ha estat fantàstic: Un IM, més vacances o vacances, més IM, com ho volgueu dir.

Tots els que fem triatlons, o qualsevol mena d'esport individual on l'esforç i exigència física i mental són elevades, gaudim i patim una sèrie de sensacions abans, durant i despres, difícils d'explicar si no s'han experimentat.
Aquestes sensacions les tenim des del primer triatló que acabem, sigui de la distància que sigui, i durant tots els que fem, amb més o menys intensitat, segons la motivació i estat d'ànims amb que encarem cada prova.

Personalment, les mes intenses les vaig tenir en el meu debut a Banyoles, en el primer tri que vaig fer a Sant Feliu, i les millors fins dissabte passat, les havia tingut a l'Home de Ferro 07, sens dubte un dels meus millors triatlons, i on crec que tot va sortir perfecte, des de l'ambient del grup, la cursa en sí, i el resultat final global. De fet va ser en acabar aquest triatló on vaig veure que estava capacitat per intentar assolir el repte d'un IM, i el resultat ja el sabeu, de moment finisher als dos que he intentat.

Però Lanzarote era especial per diversos motius; el principal: que era una de les meves il·lusions en el món del triatló des que en vaig sentir a parlar, pel que comporta la mística de la prova en sí i tot el que m'havien explicat (el vent, el recorregut ciclista, els paisatges semblants a Hawaii, l'ambient...), i la veritat es que en aquest sentit no em va defraudar gens, tot el contrari.
Una organització excel·lent i molt professional, uns voluntaris increïbles, moltíssima gent animant i cridant el teu nom, un ambient de cent per cent triatló 24 hores al dia...., senzillament genial i recomanable per a tothom a qui li agradi aquest esport, una experiència molt intensa i que dona sentit al "perque" ens enganxa tant el triatló.
Tot això, juntament amb el resultat final de la prova, que va sortir tal i com havia planificat (hi ha vegades que per un o altre motiu no surten les coses tal com voldrien, també s'ha de dir...), van fer que el que vaig experimentar fos d'una intensitat tan gran que no em vaig poder reprimir les llàgrimes. No ho sabria descriure, però crec que és la màxima expressió de felicitat esportiva, i em sento un privilegiat per haver-ho pogut sentir, i compartir amb qui ha estat al meu costat animant i patint les conseqüències dels entrenaments...
A les fotos podeu veure'm just abans de l'arribada (sense comentaris de la cara que portava...), amb el guanyador per segon any consecutiu, Bert Jammaer, el dia de l'entrega de premis, i on us puc assegurar que tenia les cames igual o pitjor que jo, almenys a l'hora de baixar les escales, els ibuprofens miraculosos que també es prenen els pro (bé, crec que eren ibuprofens....), i les bicis dels primers i primeres, ben iguals que la majoria de les nostres, fins i tot més senzilles i tot, perque hi ha gent que realment es gasta moooooolta pasta....
Salut, felicitat i entrenus per a tots, jo ja hi he tornat, pròxim estadi de feliciat: Triatló B de Balaguer el 20 d'aquest mes, ens hi veiem!