CRÓNICA DE L'IRONMAN DE LANZAROTE 2009

amb en Lluís, moments abans de la sortida,
nerviosos?? noooooo!!!


Sortida de l'aigua, això tot just acabava de començar!

A les rampes de Famara, encara prou sencer amb el plat...

Braçalet vermell, primera volta completada i a seguir!!

...i començant la darrera volta, encara amb prou estil...!

...I FI! prova superada!!!

La felicitat de dos finishers!

Doncs ja està fet! Objectiu principal de l’any aconseguit, ja soc Finisher de l’IM Lanzarote 2009. Més endavant iré penjant diversos posts on explicaré les meves sensacions abans i després de l’IM, avui em centraré en la cursa en sí mateixa, i en el que hi vaig experimentar.

Personalment, els triatlons i totes les proves on participo en general, si són al matí, comencen amb el sopar de la nit abans, i aquest es basa en una pizza, això sí, el més lleugera possible, i com a mínim, un parell de cerveses, per tot alló de la hidratació i que ajuden a dormir. De vegades hi afegeixo un patxaran per digerir bé, però aquest cop no em vaig voler arriscar... Així doncs, el sopar pre-cursa el realitzava a una pizzeria just davant d’on havíem deixat les bosses de la transició a boxes, en companyia de la Mireia i en Lluis Rigau, un crack del Triatló Girona-Costa Brava, i amb qui he tingut el privilegi de compartir entrenaments i cursa en aquesta intensa setmana a terres canaries.

A les 4:45 del dia "D", aixecat i cap al menjador. Vaig ser el darrer triatleta en baixar, i com que a més a més era l’únic de l’hotel que no era guiri, doncs vaig tenir el privilegi de ser entrevistat per una reportera acreditada per l’organització de l’IM, a veure si surto en algun lloc...

Després de l’entrevista i de menjar les “papilles” energètiques juntament amb alguna torrada amb melmelada i un parell de gots de suc, cap a l’habitació a recollir els trastets, i a boxes falta gent.

Entrada a boxes sobre les 5:45, aquí ja hi era pràcticament tothom, i els nervis que m’obligaven a fer cua als lavabos per segon cop, millor, menys pes!
Em trobo a en Lluís que ja ho té tot enllestit, rodes inflades, bici comprovada, i les bosses de les transicions a punt. El mateix ritual que vaig seguir jo, i la majoria dels neguitosos 1349 triatletes que corríem per allà. En la visita del dia abans a les bicis dels pros, la visió de la col·locació d’unes pastilletes enganxades a la poténcia en una d’aquestes bicis em va encendre la llumeta, i preveient que la natació amb neopré i la duresa de la bici passarien factura a les meves lumbars, vaig copiar la idea i vaig enganxar un Ibuprofé a la meva, sort que ho vaig fer!
A les 6:40 amb el neopré mig posat, cap a la platja amb una barreja de sensacions, aquesta vegada més que mai. Els darrers comentaris d’ànim amb en Lluís, ens desitgem sort, i a les 7 i un minut, sortida! Els primers moments de la natació varen ser caòtics.
La sensació era de trobar-me en un triatló esprint! Cops i més cops, i la gent passant per sobre sense miraments, i jo pensant, “però si queden més de 3000 metres per nedar encara!!!" La meva primera intenció de nedar per l’exterior del circuït de seguida se’n va anar a fer punyetes, i com per art de màgia em trobava nedant a un parell de metres en paral·lel a les boies, en companyia d’un grupet guerrillero on ens varem estar estovant una bona estona. La segona part de la primera volta per fi vaig poder trobar una mica de forat, però en començar la segona, un altre cop tornaven els cops, això si, aquesta vegada amb menys mala llet i sense mala intenció, senzillament hi ha gent que no sap nedar en línia recta, que hi farem!

Sortida de l’aigua una mica per sobre del temps previst, amb 1:03 llargs, transició el més ràpida que vaig poder, una mica de protector solar a l’espatlla, i sobre la bici. Primers metres d’aclimatació. Les cames estan dures, però tenia bones sensacions. Després del que m’havien dit sobre el circuit, i d’haver-ne fet una part el dijous, vaig decidir sortir a controlar moltíssim i a intentar reservar-me una mica per la marató. A més la meva esquena es va començar a queixar i al quilòmetre 15 ja m’havia pres l’Ibuprofé. Seguia amb bones sensacions en un circuit amb tobogans continuats, i que anava pujant fins arribar a la zona de El Golfo, amb una mica de baixada per recuperar i començar a partir d’allà una de les parts que a mi personalment se’m varen fer més dures, però a la vegada era molt espectacular: Travessar el PN de Timanfaya. L’experiència de rodar per una carretera enmig d’un mar de lava es senzillament indescriptible, i minimitzava una mica la duresa d’aquesta part, on les rectes de pujada amb el vent en contra es feien realment molt dures, i on no parava d’avançar-me gent amb unes bicis estratosfèriques, però jo a la meva. L’esquena seguia sense deixar-me anar còmode, i havia de realitzar estiraments a la que venia la mínima baixada, cosa que em feia perdre una mica el ritme, i que em continués avançant gent. Després de Timanfaya, una llarga baixada amb vent de cara fins a La Santa, i a partir d’allà unes rectes llarguiiiiiissimes, on rebia els ànims de la Mireia, i amb molt de vent lateral que mica en mica ens acostaven a Teguise, i des d’allà, tot pujada passant pel mirador d’Haria (amb parc eòlic inclòs i els molins de vent a tota castanya...), baixada posterior espectacular i perillosa on vaig aprofitar per avançar unes quantes posicions, i de seguida la duríssima ascenció al Mirador del Rio, on les vistes de Lanzarote són increïbles i difícils de descriure amb paraules...
Un cop a dalt, començava un descens amb velocitats de 70 kms/h de mitjana, que em varen servir per continuar estirant la meva adolorida esquena, i descansar una mica les cames en espera de la sorpresa que m’havien avisat cap al km 150, on es trobava un altre cop la Mireia animant sense parar, i arribava l’esmentada sorpresa en forma d’una pujada de 3 kilometres amb vent en contra, per continuar amb unes carreteres estretes i en un estat lamentable que em feien témer per la integritat de la bici, quina manera de tremolar!!!
Potser a causa del terreny, començava també a tenir molèsties al peu esquerra, i moltes ganes de començar a còrrer!!! Darrers quilòmetres de baixada i sense dificultat, i al final, el parcial amb la bici: 6:31, a una mitjana de 27,5, la cosa pintava bé!

I començava la marató, després d’una T2 força ràpida, dintre del temps previst per al segon dels meus objectius (i totalment secundari) que era intentar baixar de les 12 hores.
Sabia que si agafava el meu ritme i aconseguia mantenir-lo, el meu temps en els 42,2 kms estaria sobre 4 hores, faltava veure si ho aconseguiria...

A la primera de les quatre voltes, 56:56, rodant força còmode i aturant-me el mínim als avituallaments, on anava alternant el beure aigua-cocacola i aigua-powerdrink, més un tros de plàtan en el segon d’anada, i un powergel en el primer de tornada en cadascuna de les voltes.

El segon parcial, 59:22, aturant-me controladament a l’avituallament que tocava, controlant el temps de “parada técnica”.

En la tercera volta, la Mireia em va acompanyar uns metres i m’anava “cantant” els ànims de tots els que estàveu pendents de mi a través d’internet i d’ella mateixa (GRÀCIES A TOTS!!), i marcava un temps de 1:02, ja que vaig aprofitar per guardar forces per la darrera i poder disfrutar del moment.

Així, en la última volta, i ja amb els tres braçalets de colors posats, apretava les dents i em deixava anar els darrers dos mil metres per gaudir dels ànims de la gent, emocionar-me com mai abans, i acabar amb la pell de gallina i amb les llàgrimes a punt de saltar amb 1:01, 4:00 de marató, i un temps final de 11:48:19, ja era FINISHER A LANZAROTE 2009!!!

A l’arribada les fotos de rigor, encaixada de mans amb en Kenett Gasque (el principal artífex de tot això, i el qual espera a l’arribada per donar la mà del primer a l’últim participant!!!), i, gràcies a la col·laboració d’un simpàtic guarda de seguretat, abraçada per compartir emocions amb la Mireia.

Acabava d’assolir un dels meus somnis que fa tan sols dos anys veia molt llunyà, i us podeu imaginar el que significa i com em sentia i em sento ara mateix...

L’espectacle a les carpes de l’arribada era una mica dantesc, amb més de seixanta triatletes estirats, tapats amb manta i amb vials de suero fisiològic injectats...quan em varen preguntar a mi si em trobava bé, i que necessitava, després de la meva resposta, amb un somriure em varen enviar a la carpa-bar a buscar la cervesa....
Allà, retrobament amb en Lluís que va fer una gran cursa després de rebre molt a l’aigua i no trobar-se còmode, segons em va dir, i que va recuperar amb un gran parcial de bici i una bona marató per acabar en 11:20, enhorabona Lluís!

Vull acabar agraint a tots els que heu estat al meu costat animant en els mesos de preparació i en la cursa, i molt especialment la paciència de la Mireia, les meves filles i els meus pares, sense tots vosaltres això hauria estat molt més difícil, o no hauria estat possible!

A menys de 24 hores...

Tants de mesos entrenant i això ja quasi està fet!

La veritat es que fins que no he arribat a aquesta meravellosa illa, no m'he adonat de la veritable dimensió d'una prova del circuit IRONMAN...tot aquí es triatló, gent entrenant a totes les hores inimaginables del dia, amb un sol i un vent que realment fan justícia als avisos dels que m'ho havieu dit, i un ambient increible, tot aixó enmig d'uns paisatges llunars increiblement bonics i diferents, i amb unes carreteres que em sembla que seran molt, molt dures, on no hi ha ni un metre de planer, aquí tot es radical, o es puja (i molt) o es baixa (també molt), tot això amanit amb un venten emprenyador que a moments bufa molt i molt fort (sort que no porto rodes de perfil...). Sincerament crec que si no fos pel vent, amb una "cabra" aquí es podria anar molt i molt ràpid, però quan entra el vent lateral, es fa realment perillos anar acoblat.

Des de l'arribada el dimarts al migdia, poca cosa d'entreno, i molt de turisme: Dimarts muntar bici, aclimatació i situació de boxes, circuits, etc, respecte al nostre hotel (per cert, molt bé), i a la nit visita a los Jameos del Agua (impressionant). Dimecres al matí, a provar el neopré al circuït de natació (moooolt llarg), a la tarda a recollir dorsals al Club La Santa, i de tornada, cap al vespre, a rodar 40 minutets per estirar les cames. Ahir dijous una horeta de bici per comprovar que tot estigués en ordre, i acostumar-nos a rodar en aquestes carreteres enmig de molts altres tris, i a la tarda briefing, posterior reconeixement del Mirador del Rio (sense comentaris, qualsevol adjectiu de duresa se'm fa petit, aixó si, les vistes espectaculars!) i tornada al Club la Santa per a la Pasta Party (som uns golafres!!!).

Aquest matí, integrament dedicat al turisme i descans, i d'aquí a una estoneta, a entrar les bicis a boxes, passejada pel poble, la reglamentària pizza per sopar, i a intentar dormir aviat!!

Si tot va bé, demà a aquesta hora estaré ja en el tram de la marató, i sino, cap problema, seré finisher una estonata més tard, però ho seré!

Gràcies a tots pels ànims, i desde Lanzarote, més Força i Honor que mai!!!!!

Dorsal 695, no podia ser d'una altra manera...

Ha arribat l'hora, d'aquí una estoneta estaré volant cap a Lanzarote amb tots els trastos, una mica de nervis, i, per sobre de tot, molta, molta il·lusió per poder aconseguir un somni que porto madurant des que vaig començar a fer triatlons. Si no hi ha canvis de darrera hora, el dorsal assignat per la organització és el 695, si hi hagués algun canvi ja ho faré saber. A través de la pàgina d'ironman.com, podreu seguir l'evolució de la cursa pràcticament on-line.

A les fotos, el material amb el que competiré, al qual s'hi ha d'afegir els crits d'anim de la Mireia, que juntament amb els que m'heu enviat tots, importantíssims per superar el repte. Gràcies a tots!

Si puc, penjaré un darrer post ja des de Lanzarote explicant les meves darreres sensacions....

Força i Honor!!!

20è Triatló de Sant Feliu i 6é IronCAT

Aquest dissabte dia 16, tornen a coincidir dues proves emblemàtiques del calendari català de Triatló, i que s'han convertit en dos clàssics de característiques totalment diferents, tot i algunes coincidencies. Es tracta del vinté Triatló Sprint de Sant Feliu de Guíxols, i el sisé Ironcat de l'Ampolla (distancies Ironman).

Per diferents motius, tots dos triatlons tenen un lloc en el meu cor de triatleta; a Sant Feliu, el meu poble, vaig debutar en el meu primer triatló, l'any 2002, i a l'Ironcat de l'any passat vaig atrevir-me per primera vegada amb la mítica distància Ironman, tancant així el cercle de realitzar triatlons en totes les distàncies, i al que ser finisher de l'IM de Lanzarote de la setmana que ve, posaria el color ideal. Al llarg d'aquest set anys he tingut temporades millors i pitjors, però no he perdut mai de vista que el triatló ja forma part de la meva vida, passi el que passi.

El Triatló de Sant Feliu ha viscut moments de tota mena, fins i tot de crisi i de no realització d'alguna edició, cosa que va amenaçar la seva continuitat, però gràcies a l'esforç desinteressat de la gent del Xaloc, l'ajuda de molta altra gent, i la inclusió en les darreres edicions del circuït Tri-Trials, combinat amb uns circuits diferents, durs i espectaculars, sobre tot en el tram ciclista, on ara ja es pot dir, es realitza sobre una part del recorregut d'una de les etapes del proper Tour de França, concretament el tram de St. Feliu a Tossa, han fet que aquest any les 300 inscripcions s'hagin tancat dues setmanes abans, amb llista d'espera inclosa. Així doncs, el dissabte dia 16 a partir del migdia, Sant Feliu tornarà a ser el centre neuràlgic d'una part dels amants d'aquest meravellos esport, ara nomes falta que el temps ens respecti, crec que tots ens ho mereixem!!

Punt i a part es mereix l'Ironcat. Aquest era, fins a aquest any, l'únic triatló de distància Ironman que es podia realitzar a la Península Ibérica, i es fa realitat gràcies a l'esforç i entussiasme de la Federació Catalana de Triatló, i la col·laboració i ajuda de molta altra gent (no vull dir noms per no deixar-me a ningú, però val la pena visitar la web ironcat.org). Reconec que l'any passat m'hi vaig inscriure de rebot, ja que la meva intenció era debutar en aquesta distància a Lanzarote, però vaig badar i em vaig quedar sense inscripció....Així que com que els entrenaments em quadraven, m'hi vaig apuntar, i el resultat el puc considerar de força positiu, ja que d'entre 200 participants vaig aconseguir arribar el 24è amb un temps de 10:46, i molt i molt satifet. No sé com serà la meva experiència a Lanzarote, pel que m'ha dit tothom, és una passada: l'ambient, els recorreguts, l'èpica a causa de la climatologia, però personalment jo vaig disfrutar molt a l'Ampolla. El fet de fer un Ironman al costat de casa, amb un ambient molt proper i familiar, no deixa de ser un luxe que recomano provar a tothom a qui li agradi la llarga distància, es digui el nom que es digui. Per tracte humà, ambient i èpica climatològica, crec que no té res a envejar a altres Ironmans, us puc garantir que l'any passat amb més de cinc hores sota la pluja, i la calor i el vent d'altres edicions, fan que tot i la senzillesa dels recorreguts, a la llarga és facin tant o més durs que d'altres amb ports de muntanya, si no us ho creieu, pregunteu a la gent que hi va participar el 2007, per posar un exemple...

Aquest any, però, no pendré part a cap dels dos, ja que com sabeu faltarà just una setmana per Lanzarote, el que si estaré es col·laborant i animant als companys d'equip que corren a Sant Feliu, i animant en la distància als amics que estaran participant a l'Ampolla.

Respecte als meus entrenaments, aquesta setmana la començava descansant del tute de diumenge, amb 110 bici+10 de cursa a peu i bones sensacions, i condicionat per la feina, fent cada dia una cosa, amb intensitat moderada, però molt poc volum, a veure que hi diu el meu cos...

Setmana tranquila i primer bany amb neopré

S'acaba una setmana que havia de ser la darrera per acumular volum, i que s'ha convertit en una setmana sense massa història. Poques hores de bici pensant en la sortida llarga de diumenge, que en principi havia de ser la Terra de Remences, però que a hores d'ara i amb la previsió meteorològica a les mans, segurament es convertirà en una tirada llarga desde Sant Feliu, per acabar amb una transició a peu, uns quants quilòmetres de cursa a peu amb bons ritmes, i tres dies de piscina amb un de sèries amb bones sensacions és tot el que ha aconseguit sumar....

La novetat es que ja he provat l'aigua de mar, i està realment molt freda!!! Dijous al matí, acompanyat de la Mireia, ens posavem el neopré i cap a la platja de Sant Feliu falta gent. Davant la mirada dels pocs banyistes que hi havia, entravem dins una aigua entre 13-14 graus!!!!! que feia que les mans, els peus, i sobre tot, la cara, et quedessin glaçats!! Despres de les primeres sensacions, començava a trobar el ritme, amb un mal de braços espantòs, i unes sensacions horroroses...no se perque però sempre que començo a nedar amb el neopré tinc la sensació que vaig més ràpid del que hauria d'anar, i acabo extenuat...suposo que em calen unes quantes sessions més per acabar-m'hi d'acostumar, o sigui que la setmana que vé en cauran un parell o tres més.

Respecte als neoprens, comparant el meu de gama mitja i que ja té quatre anys, amb els actuals, la veritat és que no hi ha color. Els que hi ha ara són molt més técnics i evolucionats, fàcils de posar i treure, i amb els espessors de neopré molt més tecnificats i diferenciats. Sincerament, no crec que anés més ràpid amb un dels nous, però probablement si que iria més còmode, sobre tot respecte als braços i concretament, a la zona de les espatlles, ja que és on els actuals tenen els espessors més prims.

En fi, de moment em queda neopré per uns quants anys més, a menys que no m'aprimi uns quants quilets, cosa molt poc probable, o em toqui la loteria...

Cap de setmana primaveral i...de descans forçós!

Sol, camps de roselles, i molt de vent, visca la Primavera!

Ja contava que aquest cap de setmana llarg ho tindria complicat per entrenar, ni que fos una estoneta. La feina té aquestes coses, i quan toca treballar, doncs toca, és el que hi ha, i que duri! Amb el que no comptava és amb una inoportuna contractura a l'esquena que em va fer quedar a casa reposant el dissabte i el diumenge, amb dopatge de Myolastan i Ibuprofé inclosos...

Afortunadament aquest matí ja m'he aixecat molt millor, i he pogut completar 75 kilòmetres més de bici amb la meva companya habitual de les darreres sortides: La Tramuntana!

Abans d'aixó, el divendres a la tarda, i despres d'un dinar festiu, agafava la bici i desafiava el vendaval per anar a rodar una estoneta i cremar part del dinar. La idea era sortir a fer un parell d'horetes suaus, ja que el cansament acumulat per la setmana de feina, més els entrenos, feia que les ganes d'entrenar fossin més aviat poques, però iria bé per amb aquest cansament saber les sensacions amb vent. Al final el vent i el trànsit eren més dels que esperava en principi, cosa que em va fer decidir per canviar la direcció de la sortida i m'enfilava cap a Romanyà, això si, molt xino-xano...fins que a la cruïlla amb Sant Miquel d'Aro, just on comença el tram més dur de la pujada, passava per davant meu un altre triatleta amb una cabra i pinta de màquina....allà es va disparar el xip de combat que porto dintre, i vaig anar pujant de ritme per intentar mantenir-me a distància, fins que va apretar una mica i vaig decidir no forçar la meva màquina, per una vegada, jo a la meva! Em va treure uns cent metres dalt de a pujada, i enllaçava amb ell en el llarg descens cap a Sant Antoni. Un cop fetes les presentacions, em va dir que es deia Toni Peris, i que l'any passat havia fet Lanzarote, en paraules seves "un triatló increïble i que s'ha de fer". Típiques preguntes sobre el temut vent i el recorregut d'aquest IM, i comiat a Sant Antoni un cop intercanviades adreces de blog (tenia raó, era un màquina, 3er sub 23 al triatló del Prat de diumenge...), mentre jo seguia cap a casa, ara amb la Tramunana a l'esquena, per acabar amb 50 kms de qualitat més a les cames.

El dissabte, però, em despertava amb la maleïda contractura, o sigui que dos dies de descans obligatori, que a aquestes alçades no sé si em va bé o malament, però com que era obligat....

Com deia al principi del post, aquest matí la cosa ja està més o menys superada, encara em molesta una mica, però el dòping ha fet la seva feina, i un altre cop contra la Tramuntana, aixó si, aquest cop amb un bon sol, completava una mica més de dues hores i mitja, abans que es poses a ploure!!!

Es nota que comença a fer bon temps, perque he trobat gran quantitat de ciclistes de tota mena i a totes hores, despres resulta que ningú entrena, jejeje....